L'ordinador participant en l'Open de Vic del 1988

Els ordinadors en els escacs, o l’home contra la màquina.  

El VIII Open de Vic de 1988 va ser testimoni d’un fenomen que alguns creien que es convertiria en habitual i que en canvi va resultar ser efímer, almenys en la generalització de la coexistència de jugadors humans i jugadors màquines en els torneigs. En aquesta edició hi va jugar, com un participant més, un programa d’escacs. 

Val a dir que la novetat va ser ben acollida pels altres competidors, en aquesta ocasió. Només van expressar queixes alguns escaquistes de les categories més altes, aquells amb possibilitats de guanyar el torneig i sobretot els que ja havien tingut experiència prèvia de jugar-hi de campionat. Els jugadors de categories no tan altes  no hi posaren normalment cap pega, més encara en general semblava que els atreia l’experiència d’enfrontar-s’hi almenys un cop. Això sí, uns donaven el punt per perdut, altres pensaven que seria fàcil guanyar-la i d’altres encara creien que amb la màquina el resultat més probable, jugant bé, serien les taules. 

Molt poc abans de començar l’Open, al que estava apuntat i on pensava que tindria oportunitats d’ascendir a Preferent, em van trucar per telèfon de la direcció del Club Escacs Vic. Em van explicar la novetat d’aquell any, van comentar-me que la màquina necessitava d’un jugador expert que la fes anar, cosa que em va sorprendre però en que posteriors converses vaig anar entenent. Els motius eren que l’aparell no movia les peces mecànicament sinó que indicava el moviment a fer i, el més important, al llarg de la partida calia anar-li graduant el temps que la màquina usaria per fer els càlculs, com també necessitaven algú expert que pogués fer una proposta de taules o acceptar-la i refusar-la si venia de l’oponent. O bé reconèixer la derrota en el moment oportú, ni massa d’hora ni massa tard. Però sobretot necessitaven algú conegut, de presència familiar,  que la fes anar, per millorar-ne l’acceptació i per tal que els escaquistes del torneig ho veiessin com més normal, més natural. El tracte al llarg de la partida amb el rival necessitava, em deien, d’una persona experimentada en torneigs en general i en els de Vic i Osona en concret. No em van dir el motiu pel que em van escollir a mi per a la labor, però estava clar que no la podien portar ni favorits a guanyar l’Open o a tenir un dels primers premis o que tinguessin un interès molt especial en participar-hi[1],  ni jugadors que no fossin de tota la confiança de la direcció del club. Era clar que renunciava així a jugar les meves pròpies partides i a la possibilitat de pujar de categoria ja aleshores, però això era fàcilment substituïble per un altre campionat, ja que d’Opens se’n feien molts a la comarca i amb alguns d’ells hi tenia tants lligams[2] com amb l’Open de Vic. Val a dir finalment que als Opens de Vic de 1986 i especialment el gran de 1987 hi havia participat molt activament en l’organització i ja havia col·laborat molt amb la direcció del C.E. Vic en moltes coses[3], tenint-hi més presència com a col·laborador i ajudant que com a pur participant. D’aquí que aquesta oferta del 1988 significava un pas més en aquesta direcció i podia ser, segons com,  una potenciació d’aquest paper.

Però a finals del torneig, l’ordinador d’escacs ja va aixecar crítiques. Va guanyar moltes partides, en va empatar unes quantes  i, que recordi, només en va perdre una o cap[4]. De manera que els jugadors més forts i els favorits es van queixar que no volien jugar contra una màquina. Ja s’havien pres precaucions per evitar que la presència de la màquina alterés els primers llocs del torneig i no recordo com es va fer, però va estar jugant tot el temps en la banda alta de la classificació, però per la meitat. Primer que en aquella època la superioritat dels programes d’escacs no era tan gran com anys desprès ho va ser i no sé si se la va programar per un nivell mitjà d’Elo del torneig. Va quedar ben classificada, però res excepcional, al voltant del 10è lloc si no m’equivoco, potser el 8 o el 12. No recordo com es va arreglar el tema dels premis, en tot cas com a conductor de l’enginy no en vaig rebre cap[5].

---

[1] Aquí ho van acceptar de ple. Si hagués sigut un Campionat Comarcal o un altre tipus de torneig que sentís molt meu,  potser no ho hagués fet, però els Opens de Vic, excepte l’edició pilot del 1978 i potser una mica la primera edició oficial del 1981 i alguna en la que m’hi vaig veure molt involucrat com la de 1987,  no tenien una particular ressonància sentimental. La major part dels escaquistes veien l’Open sobretot des del seu punt de vista funcional i pràctic: premis, categories... Aquesta edició del 1988 la va tenir pel tema de l’ordinador, però.

[2] De participar-hi amb il·lusió i amb moltes ganes, de sentir-lo proper i gairebé com familiar.

[3] Com el Butlletí del torneig de 1987, amb un article meu destacat al principi sobre Mikhail Tal i il·lustrat amb la partida Tal – Portisch, de l’Interzonal de 1964, que va acabar amb taules. 

[4] És curiós que no ho recordi amb seguretat. Si la va perdre devia ser “per temps” perquè s’havia anat carregant de rellotge i en una situació delicada tardava en jugar. Al contrari que les seves victòries, que sobretot a les primeres rondes, sorprenien i cridaven l’atenció, la derrota si va ser tal, i no un empat a últim moment, va passar sense massa ressò. Fins i tot hi ha qui recorda que no en va perdre sols una, sinó un parell, però sense documents de l’època és difícil assegurar-ho. En tot cas es vivien com quelcom natural, sense donar-li més importància. 

[5] En canvi sí que els de la màquina em van donar un diploma i uns records simbòlics, com unes fotos fent anar la computadora.