Amb aquesta entrada
sobre el seu estil de joc tanco la sèrie d’articles dedicada expressament a
Ricard Lázaro Sanromà amb motiu del 10è aniversari de la seva mort.
R. Lázaro Sr. amb
blanques sortia sempre o gairebé sempre de 1. Cf3 i a partir d’aquí plantejava
l’Obertura Reti. Buscava una fase de l’obertura tranquil·la per desplaçar el
pes de la partida cap el mig joc i el final. Encara que ell jugava preferentment
el mig joc per arribar a finals ja decidits o avantatjosos, considerava el
final com la fase més important de la partida i recomanava estudiar finals, com
la millor manera de aprendre a jugar a escacs, de progressar i augmentar la
força jugant i de puntuar en les partides. Era clarament hipermodern en el
seu plantejament del joc i no li feia res que coneguessin el seu sistema d'obertura
i el seu estil de joc, perquè hi confiava plenament.
 |
| R. Lázaro Sr. a la 1ª ronda del VIII Open de Vic de 1988. S'hi observa bé l'obertura. |
Aquest era el seu
estil de joc estendard, el més corrent, el seu típic i habitual. Però no sempre
jugava així, en ocasions feia experiments, com una mena de Índia de Dama amb
blanques, o l’Obertura Larsen, o bé 1. Cf3 i 2. b4, etc. i en una època li va
agradar i practicar alguns cops els sistemes “eriçó” tant amb negres com alguna
vegada amb blanques i tot. I segons deia
en la seva joventut havia usat força i
amb èxit l’Obertura Colle i l’esquema Stonewall, tot i que de gran no els solia
usar com a tals en ocasions arribava a posicions similars.
Una altre
característica seva és que el joc es tancava o s’anava tancant i que si tot
anava bé solia tenir més espai i la iniciativa. En una ocasió a principis dels
anys 1970s va llegir un manual de Fred Reinfeld en que propugnava una idea
general de planificar la partida basada en avançar – tancar - restringir –
debilitar – forçar – irrompre... etc. cosa que ja era bastant el seu estil i
que potser es va accentuar o va ser més corrent, conscientment o
inconscientment, a partir d’aleshores.
En la classificació d'estils de joc de Chess Personality (www. chesspersonality.com) semblava clarament ser un jugador posicional, sòlid i calmat i no està clar si era més intuïtiu o calculador. Podia ser intuïtiu perquè tenia una visió panoràmica i molt encertada de les posicions i de la jugada a fer a primera vista, i per exemple donava sessions de simultànies, en les que era força fort, i també jugava bastant bé i amb un cert èxit a ràpides, tot i que no li agradaven gaire i preferia, i era més fort, en les partides normals. Però també li agradava molt pensar, en ocasions patia dificultats de temps (això se li va accentuar als últims anys), calculava bé i a vegades variants relativament llargues i prestava atenció als detalls.
En la nomenclatura
de Chess Personality seria aparentment un posicional - sòlid - intuïtiu -
calmat o sigui un "tècnic" com Vladimir Kramnik, o bé
un posicional- sòlid - calculador - calmat, és a dir un
"professional" com Mikhail Botvinnik. Però tot i que amb tots
dos s'hi assembla i hi té diversos tipus de similituds, no acaba de ser cap
d'ells exactament el seu estil. S'hi nota un aire de família, potser uns trets
comuns compartits, podia ser el seu joc en origen però potser per la seva
evolució com a jugador, aquests no l'acaben de definir plenament, dona la
impressió que hi falti alguna cosa, una faceta seva força important.
I aquesta es troba
observant que a Chess Personality recomanen per a un determinat tipus d'estil
l'Obertura Reti. Aquest és el tipus posicional - agressiu - intuïtiu -
emocional, que ells en diuen "anaconda" com Aaron Nimzowitsch. El
defineixen així: "sembla pacífic exteriorment però està sempre
preparant quelcom d’amenaçador, una profunda pressió posicional, típica de la
gran serp constrictora. Els d’aquest estil usualment rebutgen el joc directe i
obvi i en canvi prefereixen augmentar la pressió posicional. Tendeixen a estar
molt aferrats a les seves idees, de manera que pot arribar a semblar que el
resultat del joc és secundari, si bé una vegada tenen al rival en el seu poder
aquest ha de tenir realment molta sort per poder escapar. En resum, una agressió
posicional indirecta, que busca ampliar els seus plans impedint els de
l’oponent" i s'hi podria afegir "una actitud teòrica i
complicada com la de Nimzowitsch, amb conceptes com la sobreprotecció, la
profilaxi, etc. dels quals inicialment els seus rivals n’estaven absolutament
desconeixedors i no sabien ni què estava fent sobre el tauler". Com a un
altre element que indueix a pensar que era d’aquest estil està el fet que,
encara que no la jugava quasi mai, recomenava la D. Caro Kann, que ell havia
jugat de jove, com la millor contra 1.e4 del blanc i gairebé una garantia per
aconseguir taules.
Això sí que dona
un estil característic seu, encara que externament no ho semblés d'agressiu ni
d'emocional. La seva manera de jugar a escacs era posicional però activa,
sòlida però amb iniciativa, guiat sempre per plans estratègics a mitjà i llarg
termini. A mi per exemple, veient que m’agradava sortir de 1. e4 amb blanques i
respondre 1. e4, e5 amb negres, em recomanava jugar sempre obertures
Espanyoles, des del dos cantons[2]. Com també
apunten cap a aquest estil el fet ja dit que els seus teòrics dels escacs
preferits fossin Richard Reti (1889 – 1929) i Aaron Nimzowitsch (1886 – 1935)
si bé també va aprendre molt amb el llibre “Práctica de ajedrez magistral” de Mikhail
Tal (1936 – 1992)[3].
Això faria
que, efectivament tal com era, el seu joc s'assemblés també en certes
coses al de Karpov - és va llegir amb molt interès el seu llibre de partides
que vaig comprar el 1976 - o de Petrosian, que va ser campió del món als anys
1960s i del que va seguir amb molt interès l'any 1966 les partides del seu matx
victoriós contra Spasski pel campionat del món.
Per tant la
seva concepció dels escacs era decididament estratègica més que no pas tàctica,
era planificador i amb una perspectiva a llarg termini, era d’aquells que es
diu que juguen ja des de l’obertura pensant en el final.
De resultes de tot
això les seves partides solien ser habitualment llargues jugués amb el rival
que jugués, tant si era un oponent fort o molt fort com si era del seu nivell o
fins si era més fluix. No sortia “a guanyar” ni “a atacar” sinó a
jugar i a anar obtenint i acumulant avantatges posicionals i/o
materials de manera pacient i metòdica per més tard, al seu moment,
explotar-les, deixant-ho sobretot per al final, és a dir sense presses.
No es deixava
influir pel nivell del rival, jugava igual amb tothom, perquè per a ell es
tractava d’una batalla d’idees que es plasmaven sobre el tauler, no de persones
ni menys encara de consideracions psicològiques sobre un mateix o sobre el
contrincant.
El fet que ho
veiés d’una forma objectiva junt al fet de que tingués una gran coneixement
teòric i una gran experiència pràctica en les seves línies de joc feia que fos
molt difícil de guanyar per els escaquistes d’un nivell de joc molt superior al
seu, amb els qui habitualment també feia partides força llargues i amb els que
sovint empatava i de tant en tant guanyava. Si el seu coetani Gligoric deia “jo
jugo contra peces” ell podia dir “jo jugo amb idees”.
I en resum, era un
cavaller del tauler que en general jugava sempre correcte per principi, no
entrant de forma voluntària en línies dubtoses, o inferiors si el rival feia
les millors jugades, però prometedores.
_________
[1] Però no
sempre, a vegades plantejava sistemes com l’Atac Indi de Rei, la Zukertort, etc.
[2] Desafortunadament no li vaig
fer cas i no ho vaig practicar, tot i reconèixer que en l’Obertura Espanyola és
on s’aprenia realment a jugar escacs i que era la més correcta, però jo
preferia les obertures més obertes (l’Espanyola és la més tancada de les
obertures obertes) i més improvisació, més espontaneïtat, més creativitat i
descobriment de les jugades ja des del principi, junt amb la possibilitat
d’innovar i de guanyar ràpid, i no li trobava el sentit a entrar i
repetir les línies teòriques de 20, 25, 30 o més jugades de l’Obertura
Espanyola, tan estudiades, arribant a posicions predeterminades i conegudes...
jo volia varietat, novetat i arribar aviat a posicions poc conegudes i
plantejades per mi sobre la inspiració del moment, que a les poques jugades ja
podés fer al meu aire. I això era totalment a l’inrevés a la correcció extrema
i la sistematització a partir de 1.e4,e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5, que tampoc em
semblava a primera vista ni tan lògica ni tan eficaç com deien i a més la
trobava massa seriosa i un tros avorrida.
[3] Reti va ser
el seu primer model teòric, ja als anys 1950s, i sempre el va
admirar molt; Nimzowitsch va ser l’últim (1970) i el que s’assemblava més al
seu estil de joc. Però potser el que més va estudiar, als anys 1960s i més
tard, va ser a Tal i al seu llibre de com va guanyar el Ct. del Món del 1960 a
Botvinnik. Però tot i que els comentaris eren de Tal i que aquest va ser el
vencedor, ara em sembla adonar-me que en el fons apreciava i admirava més el
joc de Botvinnik, que a més va guanyar el matx-revantxa de 1961.
