Celebració el 1989 de l'ascens del C.E. Vic a la màxima categoria catalana

1988 i 1989 van ser anys importants pel C.E. Vic i pels escacs a la comarca d'Osona. Els Opens de Vic estaven al seu punt més alt en aquells anys, els 3 grans Opens de 1987, 1988 i 1989;  el Vic tenia fitxatges de figures importants dels escacs catalans i molt especialment la temporada 1988 - 89 va obtenir l'ascens de categoria, retornant després de forces anys a la Divisió d'Honor de la que va baixar a principis dels 1970s. 

Amb tal motiu, el febrer del 1989 es va celebrar en una trobada social de directius i jugadors, un dinar al restaurant de Puiglagulla, per compartir l'alegria d'aquell èxit, aconseguit entre tots. 

Dinar social del C.E. Vic de celebració de l'ascens de l'equip a la
categoria més alta dels escacs catalans, Puiglagulla, febrer 1989

Amb el president de la Federació Catalana Joan Segura i el president del C.E. Vic Melcior Pujols s'hi reuní en aquell dinar un grup dels jugadors del club que havien fet possible l'ascens, amb els directius de la Junta i altres membres del club. 

Hi havia l'ex-president Pere Vegara, els jugadors Jacint Raurell, Miquel Fabré, Eduard Ibáñez, també amb Gil González i Padreny dos fitxatges i guanyadors o primers classificats de l'Open de Vic que van decidir jugar amb el Vic,  així com Josep Puigdollers, Carles Vilarrasa, Miquel Solà, Ordeix de Ripoll i Aumatell amb algun altre, molts dels quals van anar-hi amb les seves parelles, i també hi va assistir qui això escriu, que va ser l'autor de les fotos que s'hi van fer. 

Una ocasió de celebració que va quedar retratada com a constància. I 1989 també va ser un bon any escaquísticament per mi, ja que uns mesos després vaig pujar a la categoria Preferent a l'Open de St. Pere de Torelló, on participaven Fabré, Teulats, Fabré Vila, Oliveras, Vicente... 

Jugant a escacs aquells anys

Unes fotos de l'ambient de les partides d'escacs 

Primer, unes del meu pare:

R. Lázaro Sr., segon per la dreta, jugant a les 24 hores d'escacs
a Taradell, foto feta probablement a la nit. Taradell, 14 abril 1990.

Ricard. Lázaro pare en una ronda de l'Open
de Vic, possiblement el de l'any 1987.
Ja queden pocs taulers per acabar i alguns,
entre ells Ibáñez, miren la partida.

Sembla que al mateix Open de 1987 i amb el mateix jugador,
però en tot cas feta abans, perquè encara hi ha molts participants
jugant. Àngel Corominas i d'altres observen amb atenció. 

I per acabar la selecció, una de meva: 

Matx Calldetenes - St. Julià. Jugant amb l'equip del Calldetenes
quan el meu pare era el president del club. St. Julià, any 1990.

Simultànies: mestre i alumne (II)

En l'entrada anterior vaig parlar de les simultànies del mestre, el meu pare, i avui faré una referència a les del alumne, jo mateix, que vaig aprendre-ho d'ell. 

Una variant trobada en ocasions, però força sovint. L'autor jugant en un
tauler de simultànies contra una partida en consulta. Manlleu, maig 1998.

Vaig fer les meves primeres simultànies serioses el 22 de juny de 1974, quan encara tenia 19 anys, a Olost, contra l'equip infantil i juvenil de la localitat. Aquells anys l'Olost, amb figures com Salvans, promotors com Arboix i molts jugadors veterans en edat adulta, madura i fins uns quants de grans, era un dels clubs més importants de la comarca d'Osona, que havia quedat 3è en el I Comarcal de 1971 i durant un parell o tres de Comarcals més va seguir essent un favorit, al que se'l veia amb opcions pel títol o almenys pels primers llocs. Això era degut no sols a la classe i experiència dels seus jugadors senior sinó també a que els hi sortia un planter nombrós i de qualitat de nens i joves, entre els quals destacaria sobretot Sala. 

Doncs bé, amb aquest equip vaig ser convidat a fer les meves primeres simultànies diguem-ne "oficials". Val a dir que l'Olost organitzava molts esdeveniments escaquistes i per exemple en anys abans meu van fer simultànies altres jugadors com Segura i Bautista, encara que aquests les feren amb l'equip titular, si bé sempre hi posaven alguns joves per que anessin enfrontant-se amb aquests jugadors. A mí, potser per la meva edat i/o perquè jugava contra ells als Comarcals em van convidar a fer-ho amb el que ells en van dir la selecció juvenil del poble, però jo, al veure com molts dels 14 participants no eren joves sinó nois i fins nens, vaig insistir en que li diguessin selecció infantil. 

El resultat va superar les meves expectatives, vaig guanyar totes les partides, tot i que algun dels rivals era força fort i la majoria estaven ben preparats i entrenats, i la última, la del jugador que va resistir més, li vaig proposar taules en un final guanyat i ell, és clar, es va afanyar a acceptar-ho. 

Aquest resultat va marcar la meva carrera com a donador de simultànies. Al cap dels anys n'he donat moltes però en destaco dues:

Una la que l'abril de 1976 vaig fer contra la selecció juvenil - aquí sí, amb Llavina, Xavier Creus, etc - del Centelles, on hi era gairebé tota la cantera del club i del poble, exceptuant els mes semblants a mi en edat i categoria, amb el que ens trobavem en partides individuals, i en la que també vaig tenir molt bon resultat. 

I la segona la que a finals de juny de 1980 vaig fer contra els equips complets del Torelló "A" i "B", els mateixos que jugavem junts i que m'havien contractat a mi per a ser el seu 1è tauler en el Comarcal de 1980 i encara ho seria en una o dues edicions més. En aquesta ocasió em va acompanyar en el desplaçament Teulats, que va observar tot el desenvolupament i la cerimònia final en la que se'm va demanar que fes el lliurament dels trofeus del Social del club. Era una gran responsabilitat, perquè em tenien per una figura, i no ho vaig fer malament: vaig guanyar la gran majoria de les partides, en vaig fer taules unes poques i no sé si en vaig perdre cap, en tot cas com a molt una o dues, però potser vaig sortir imbatut. I això amb uns rivals amb els que jugava partides individuals en competicions i que em podien guanyar o fer taules, tot i que normalment els vencia, estava en la meva millor època escaquista. I fer simultànies sempre em donava una gran concentració i una gran dosi de moral de victòria, al veure'm tan protagonista. A més, se'm donava molt bé jugar al toc, per intuïció immediata. 

Simultànies públiques a Manlleu, aquí l'abril del 1999

Entremig i sobretot després m'han demanat i he donat dotzenes d'exhibicions de simultànies, en clubs, biblioteques (especialment a la de Manlleu, on durant molts anys en feia una o dues cada any, però també d'altres), molts instituts i escoles, festes majors de pobles, finals de cursos d'ensenyament d'escacs... D'aquestes, al llarg de tots els anys 1980s i 1990s i encara als primers 2000s, en destaco les que l'any 1990 vaig fer a l'Institut Jaume Callís de Vic a un gran nombre d'alumnes, seguida d'una sessió de preguntes sobre els escacs per part dels professors, i totes les que vaig fer a Manlleu, on era un habitual durant molts anys i de les que tinc molta documentació fotogràfica perquè les bibliotecàries es van preocupar, molt amablement,  de fer-la i de fer-me-la arribar. 

Simultànies a una plaça de Manlleu, maig de 1998

El curiós és que aquestes simultànies meves alternaven en els
programes amb altres de mestres, amb la mateixa promoció

Simultànies com aquesta del maig de 1998 les vaig fer a Manlleu
d'un a dos o alguna vegada fins tres cops l'any durant molts anys 

També a destacar les simultànies compartides amb Josep Gutierrez - ell feia uns taulers i jo uns altres, parells i senars...- que vaig fer amb l'equip del Calldetenes  l'any 1990. I que encara ben tard, potser cap a l'any 2005, el mateix Josep Gutiérrez em convidés a fer unes simultànies al Tennis Vic - crec recordar que n'havia fet alguna anys enrere, potser més d'una i tot  - que vaig acceptar fer però al final no vaig fer, perquè els hi va acceptar fer-les un mestre dels escacs de Barcelona al que li ho havien demanat temps abans i no havia pogut. 

En definitiva. que un cop retirat de la pràctica federada dels escacs l'any 1990, al que em vaig dedicar més en aquest camp va ser a periodista d'escacs, a l'ensenyament dels escacs i a les exhibicions de simultànies. 

Una activitat complementària a les simultànies, en la que 
també hi participo, no queda clar de què es tracta. Manlleu, 
aquí en un parc, sense data,  anys 1990s o primers 2000s. 

Les simultànies, una faceta molt estimulant, satisfactòria i agraïda del món dels escacs. I recordo la fascinació quasi màgica, quan era un nen, d'arribar a veure com el meu pare jugava una sessió contra molts professors, estudiants i familiars seus, tots ells coneixedors del joc i fins alguns jugadors federats i en actiu, fins en categories altes, a Barcelona, al local del Pare Claret, moment en que vaig quedar vivencialment sorprès, per experiència directa, de les possibilitats de la ment humana, ja que solia guanyar quasi totes les partides, n'empatava unes poques i en perdia ben poques o cap. 

Simultànies: mestre i alumne (I)

Ricard Lázaro Sr. fent una sessió de simultànies al local del 
Ajuntament de Calldetenes, pels alumnes que havien fet amb
el seu fill el curs d'escacs a l'escola de la localitat, any 1990.

R. Lázaro Sr. ja feia sessions de simultànies a molts taulers a principis dels anys 1960s a Barcelona, per exemple al Col·legi Cor de Maria dels Claretians, on era professor de Física i Química, i  també de Matemàtiques, de 5è i 6è de Batxillerat i de Preuniversitari.  o a mitjans de la mateixa dècada al local d'Estudios Alas, l'acadèmia que ell mateix havia muntat i dirigia en un pis, essent-ne també un dels principals professors. No conservo fotos d'aquestes exhibicions, tot i que seria molt interessant trobar-les. Potser se'n conservin algunes en llibres de cursos del col·legi religiós. 

Però va seguir fent simultànies ocasionalment fins als anys 1980s, sobretot a la localitat de Calldetenes on havia obert una autoescola l'any 1980 i on durant uns anys feia les simultànies d'escacs de la Festa Major del poble. Fins i tot l'any 1990 va fer unes simultànies infantils pels nens que havien après a jugar a escacs a l'escola del poble. D'aquestes s'han conservat forces fotos i en publico algunes. 

I crec que no van ser les últimes que va fer, tot i que no n'estic segur, em sembla que encara va fer-ne algunes més. 

En tot cas, a part d'ensenyar-nos a jugar a escacs a tots els seus fills, també em va ensenyar a mi, ni que sigui pel model i exemple, a fer simultànies, cosa en la que he sigut sinó l'únic, que quasi sí, el que més he actuat en aquest camp del joc dels escacs. 

Com se sol dir, s'ensenya no sols de paraula o amb indicacions, sinó també fent-ho i segons la manera de fer-ho, gairebé per imitació, i d'això en parlaré en una altra entrada d'aquest Blog. 

Simultànies

 Les sessions de partides simultànies són un dels temes més espectaculars dels escacs. 

A l'escola de Folgueroles l'any 1988, en el marc d'unes
classes d'ensenyament i pràctica dels escacs als escolars.

A vegades es poden fer per exhibició tant sols. O per contribuir a la divulgació i popularització dels escacs, ja que tenen un component dinàmic, ràpid i variat que connecta molt bé amb el públic, tant l'interessat en el joc com el merament curiós o que només busca distreure's i passar l'estona. Però també poden ser un element didàctic, que ajuda a aprendre i sobretot a aficionar-se i entusiasmar-se pels escacs. Alhora que mostra també les capacitats humanes i així dona confiança als que n'aprenen, mostrant allà on ells també poden arribar-hi, si ho volen i s'esforcen. És un gran mitjà educatiu, que a més al ser tan espectacular, sol quedar a la memòria. 

La cantera dels clubs d'escacs

Un camp que als anys 1970s i 80s funcionava força bé, i com més abans encara millor, era la cantera de nous jugadors dels clubs d'escacs, sobretot gent jove, nens i nois, però també a vegades adults i fins gent gran, que s'iniciaven,  o retornaven, als escacs. 

A la comarca d'Osona hi va haver un gran "boom" de nous jugadors de totes les edats a principis dels anys 70 del segle passat.  Les gestes de Fischer del 1971 i 1972 hi van contribuir molt, però no va ser l'únic factor. La majoria dels jugadors veterans d'escacs actuals de la comarca encara en actiu van sorgir llavors. 

Eren nascuts en la seva majoria als anys 1940s i 50s i s'unien als que ja jugaven federats llavors, en la seva majoria dels anys 1920 i 30s. 

Una segona onada va tenir lloc a mitjans dels 70s, però en el cas del Club Escacs Vic, amb el canvi de local social l'any 1977, hi va haver un curs molt nodrit de nens que els seus pares inscrivien per aprendre a jugar a escacs. Qui això escriu va ser l'encarregat pel C.E. Vic d'ensenyar-los a jugar primer i d'organitzar un campionat amb ells després. Tot això va tenir lloc entre setembre - novembre de 1977 al nou local del club. 

L'autor amb els 17 nens inscrits inicialment per fer el curs
d'aprendre a jugar a escacs i el campionat infantil de la
inauguració del nou local del C.E. Vic, setembre de 1977. 

En aquest cas van ser 17 els inicialment inscrits, nombre que després encara va augmentar, arribant a ser més de 20. I venien de tota la ciutat de Vic, però especialment del barri on estava el local, establint-se un fort arrelament veïnal, havent-hi també dos de Folgueroles. La presentació va tenir lloc al setembre de 1977 coincidint amb la inauguració oficial del nou local social del club i després de les classes i del torneig que després van jugar, els premis de trofeus es van lliurar el novembre, coincidint amb l'acte dels jugadors senior, que també van jugar el seu torneig d'estrena del local del club, un dels millors de l'època. Cal dir que tots van seguir el curs durant les setmanes que va durar, incloent el torneig de debut. Com queda dit, em va tocar ensenyar-los a jugar i organitzar i dirigir el seu campionat i en les dues activitats l'assistència va ser gairebé total tots els dies de classe i de joc. 

Una altre foto del grup, el mateix dia, no sols per al Club sinó també per la
 premsa. Els nens eren nascuts a mitjans dels 1960s, amb algun més tard i tot. 

s

Més encara, després no sols forces d'ells van seguir jugant en campionats interns del club sinó alguns fins i tot es van federar a 3ª pel C.E. Vic i van ser els integrants d'un equip filial del Vic que va començar per la categoria inicial d'Aspirants a 3ª i encara n'hi va haver uns pocs que més endavant van jugar els Cts. individuals de Catalunya per 3ª. I, està clar, uns quants també van participar amb el Vic en els Campionats Comarcals, que durarien fins la 12ª edició de 1982 i es perllongarien en una versió diferent durant 3 anys més fins el 1985. 

I així, quan el president de la FIDE, Fridrik Olafsson, va venir a visitar el local considerat modèlic del C.E. Vic, a principis de 1979, convidat per la Federació Catalana d'Escacs, va trobar molts nens que sabien jugar força bé i que tenien afició i en alguns casos entusiasme pels escacs i va comprovar personalment el seu nivell. Aquell any qui això escriu estava fent el servei militar, però altres van agafar la torxa de seguir amb l'ensenyament teòric i amb la preparació pràctica així com en l'organització de torneigs per a ells o l'acompanyament en la participació en torneigs del C.E. Vic, on jugaven amb els adults, feina que va desenvolupar notòriament Heribert Gutiérrez. 

A principis dels anys 1980s i fins ben be mitjans de la dècada, uns quants d'ells, entre els quals 2 o 3 havien pujat a la 2ª categoria, seguien jugant regularment amb el C.E. Vic, especialment en els torneigs socials i en els Campionats de Catalunya per Equips, on l'encarregat de portar-los va ser el futur president Melcior Pujols, formant un equip que va funcionar força bé durant uns quants anys.

En memòria de Pere Creus i Pere Curto

Aquest més de novembre han desaparegut dos jugadors d'escacs de Centelles, molt relacionats amb els Comarcals. 

A primers de mes, el dissabte dia 7, ens arribava la notícia de la mort de Pere Creus (1958 - 2020), de 62 anys, escaquista de la Penya Escacs Centelles, jugador habitual del club des de ben jove i del qual dos cosins seus, en Xavier i en Miquel Creus, també van ser escaquistes en l'època dels Campionats Comarcals.

Simultànies del també recentment traspassat Joan Segura. Està jugant amb un
jove Simon i darrera  s'hi veu Pere Creus; el primer és Isidre Camprubí, de peu
Druguet i jugant Bigues. Pavelló d'Esports de Centelles, setembre de 1972. 
(Foto cortesia de Santi Simón). 

Simultànies a 25 taulers del campió mundial Anatoly Karpov al local de la
Societat Coral la Violeta de Centelles. Està jugant al tauler de Santi Simón i
al tauler del costat juga Pere Creus. 1 de juny de 1976. (Foto Santi Simón)

I tant sols uns dies després, el dimarts dia 10, la de Pere Curto (1930 - 2020) a l'edat de 90, molts anys president i impulsor de l'equip i també jugador, un gran promotor també dels escacs a la comarca d'Osona, que va fer arribar a cotes molt altes, convertint l'equip del Centelles en participant dels Campionats d'Espanya per Equips el 1978 i 1979, participant en encontres internacionals, posant-lo entre els primers equips de Catalunya i amb fites com les simultànies del llavors campió mundial Karpov a Centelles el 1 de juny de 1976 i les del subcampió del món Korchnoi també a la localitat el juny de 1979. 

El president Pere Curto, lliurant trofeus
en un sopar social de la Penya Escacs
Centelles l'any 1977, en plena època dels
Comarcals (cortesia de Santi Simón)

L'equip de Centelles va comptar al llarg dels anys de la seva presidència amb molts destacats mestres, alguns d'ells internacionals com l'argentí Roberto Debarnot, l'uruguaià Hebert Pérez, el xilè Javier Benito Campos-Moreno, els espanyols Juan Carlos Gil Reguera i Manuel Rivas, el català i osonenc Lluís Comas, així com altres destacats jugadors de la comarca d'Osona com Joan Bautista i Leandre Teulats... però sobretot va sortir durant la seva època una sèrie de molt forts jugadors d'escacs joves de la pròpia localitat de Centelles, com Isidre Camprubí, Miquel Fabré, Santi Simón, el mateix Pere Creus, Josep Mª Presseguer, Miquel Fabré Vila i encara en una segona onada altres més joves com Agustí Valldeoriola o Jordi Sors que formaren el veritable nucli de l'equip de la Penya Escacs Centelles, que combinà les dues facetes de presència internacional i de forta presència i arrelament local. Es pot dir que Curto, amb l'ajuda de molts col·laboradors i del gran equip humà que s'hi va reunir,  als anys 1970s i 1980s va portar el club a la grandesa en el món dels escacs.   

Descansin en pau els dos companys del món dels escacs osonenc!