Simultànies: mestre i alumne (II)

En l'entrada anterior vaig parlar de les simultànies del mestre, el meu pare, i avui faré una referència a les del alumne, jo mateix, que vaig aprendre-ho d'ell. 

Una variant trobada en ocasions, però força sovint. L'autor jugant en un
tauler de simultànies contra una partida en consulta. Manlleu, maig 1998.

Vaig fer les meves primeres simultànies serioses el 22 de juny de 1974, quan encara tenia 19 anys, a Olost, contra l'equip infantil i juvenil de la localitat. Aquells anys l'Olost, amb figures com Salvans, promotors com Arboix i molts jugadors veterans en edat adulta, madura i fins uns quants de grans, era un dels clubs més importants de la comarca d'Osona, que havia quedat 3è en el I Comarcal de 1971 i durant un parell o tres de Comarcals més va seguir essent un favorit, al que se'l veia amb opcions pel títol o almenys pels primers llocs. Això era degut no sols a la classe i experiència dels seus jugadors senior sinó també a que els hi sortia un planter nombrós i de qualitat de nens i joves, entre els quals destacaria sobretot Sala. 

Doncs bé, amb aquest equip vaig ser convidat a fer les meves primeres simultànies diguem-ne "oficials". Val a dir que l'Olost organitzava molts esdeveniments escaquistes i per exemple en anys abans meu van fer simultànies altres jugadors com Segura i Bautista, encara que aquests les feren amb l'equip titular, si bé sempre hi posaven alguns joves per que anessin enfrontant-se amb aquests jugadors. A mí, potser per la meva edat i/o perquè jugava contra ells als Comarcals em van convidar a fer-ho amb el que ells en van dir la selecció juvenil del poble, però jo, al veure com molts dels 14 participants no eren joves sinó nois i fins nens, vaig insistir en que li diguessin selecció infantil. 

El resultat va superar les meves expectatives, vaig guanyar totes les partides, tot i que algun dels rivals era força fort i la majoria estaven ben preparats i entrenats, i la última, la del jugador que va resistir més, li vaig proposar taules en un final guanyat i ell, és clar, es va afanyar a acceptar-ho. 

Aquest resultat va marcar la meva carrera com a donador de simultànies. Al cap dels anys n'he donat moltes però en destaco dues:

Una la que l'abril de 1976 vaig fer contra la selecció juvenil - aquí sí, amb Llavina, Xavier Creus, etc - del Centelles, on hi era gairebé tota la cantera del club i del poble, exceptuant els mes semblants a mi en edat i categoria, amb el que ens trobavem en partides individuals, i en la que també vaig tenir molt bon resultat. 

I la segona la que a finals de juny de 1980 vaig fer contra els equips complets del Torelló "A" i "B", els mateixos que jugavem junts i que m'havien contractat a mi per a ser el seu 1è tauler en el Comarcal de 1980 i encara ho seria en una o dues edicions més. En aquesta ocasió em va acompanyar en el desplaçament Teulats, que va observar tot el desenvolupament i la cerimònia final en la que se'm va demanar que fes el lliurament dels trofeus del Social del club. Era una gran responsabilitat, perquè em tenien per una figura, i no ho vaig fer malament: vaig guanyar la gran majoria de les partides, en vaig fer taules unes poques i no sé si en vaig perdre cap, en tot cas com a molt una o dues, però potser vaig sortir imbatut. I això amb uns rivals amb els que jugava partides individuals en competicions i que em podien guanyar o fer taules, tot i que normalment els vencia, estava en la meva millor època escaquista. I fer simultànies sempre em donava una gran concentració i una gran dosi de moral de victòria, al veure'm tan protagonista. A més, se'm donava molt bé jugar al toc, per intuïció immediata. 

Simultànies públiques a Manlleu, aquí l'abril del 1999

Entremig i sobretot després m'han demanat i he donat dotzenes d'exhibicions de simultànies, en clubs, biblioteques (especialment a la de Manlleu, on durant molts anys en feia una o dues cada any, però també d'altres), molts instituts i escoles, festes majors de pobles, finals de cursos d'ensenyament d'escacs... D'aquestes, al llarg de tots els anys 1980s i 1990s i encara als primers 2000s, en destaco les que l'any 1990 vaig fer a l'Institut Jaume Callís de Vic a un gran nombre d'alumnes, seguida d'una sessió de preguntes sobre els escacs per part dels professors, i totes les que vaig fer a Manlleu, on era un habitual durant molts anys i de les que tinc molta documentació fotogràfica perquè les bibliotecàries es van preocupar, molt amablement,  de fer-la i de fer-me-la arribar. 

Simultànies a una plaça de Manlleu, maig de 1998

El curiós és que aquestes simultànies meves alternaven en els
programes amb altres de mestres, amb la mateixa promoció

Simultànies com aquesta del maig de 1998 les vaig fer a Manlleu
d'un a dos o alguna vegada fins tres cops l'any durant molts anys 

També a destacar les simultànies compartides amb Josep Gutierrez - ell feia uns taulers i jo uns altres, parells i senars...- que vaig fer amb l'equip del Calldetenes  l'any 1990. I que encara ben tard, potser cap a l'any 2005, el mateix Josep Gutiérrez em convidés a fer unes simultànies al Tennis Vic - crec recordar que n'havia fet alguna anys enrere, potser més d'una i tot  - que vaig acceptar fer però al final no vaig fer, perquè els hi va acceptar fer-les un mestre dels escacs de Barcelona al que li ho havien demanat temps abans i no havia pogut. 

En definitiva. que un cop retirat de la pràctica federada dels escacs l'any 1990, al que em vaig dedicar més en aquest camp va ser a periodista d'escacs, a l'ensenyament dels escacs i a les exhibicions de simultànies. 

Una activitat complementària a les simultànies, en la que 
també hi participo, no queda clar de què es tracta. Manlleu, 
aquí en un parc, sense data,  anys 1990s o primers 2000s. 

Les simultànies, una faceta molt estimulant, satisfactòria i agraïda del món dels escacs. I recordo la fascinació quasi màgica, quan era un nen, d'arribar a veure com el meu pare jugava una sessió contra molts professors, estudiants i familiars seus, tots ells coneixedors del joc i fins alguns jugadors federats i en actiu, fins en categories altes, a Barcelona, al local del Pare Claret, moment en que vaig quedar vivencialment sorprès, per experiència directa, de les possibilitats de la ment humana, ja que solia guanyar quasi totes les partides, n'empatava unes poques i en perdia ben poques o cap.