 |
| Xavier Lázaro als 15 anys jugant un Comarcal amb el Folgueroles a la localitat, 29 de maig de 1976 |
Ja als anys 1980s, amb precedents abans als 70s, vaig intentar fer diverses classificacions sobre els estils de joc i encara sobre la personalitat dels jugadors d'escacs, per un interès més teòric que pràctic, per no dir totalment teòric, que era realment la intenció que tenia al fer-ho, el coneixement per si sol.
Una de les més reeixides, que se'm va ocórrer i que com a tal no he vist tampoc després enlloc, tot i que segur que deu ser coneguda i existir, té a veure amb la fase o fases de la partida en que un determinat jugador és més bo i/o li agrada més (1).
Tenint en compte la divisió de la partida en 3 parts, obertura, mig joc i final (2), vaig pensar que es podria establir una classificació en 8 tipus (3), distingint entre fort o fluix a l'obertura, mig joc i final. Però potser és millor dir "especialista en", i així tenim el ben preparat i que juga a gust l'obertura (O) o que no, bon jugador del mig joc (M) o no, i expert en finals (F) o no. És a dir en quina fase de la partida un jugador es creix i se sent més segur, per matisar que aquest "punt fort" pot ser també "interessat en" o "que li agraden", amb algunes diferències, però no molt significatives (4)
Com a terminologia i tenint en compte les tres fases i el seu ordre, quan un no n'és un especialista, en lloc de la lletra es pot posar un guió. Així hi ha des del qui es poc segur en totes les fases del joc (- - -) fins el que és molt segur en totes (OMF) i aquests casos solen estar clars. I dic "poc segur" per no dir fluix, ja que després posaré alguns exemples de totes fins i tot de grans mestres.
Però evidentment el més interesant són les combinacions d'un i altre, i així es distingeixen els destacats en una fase (O--, -M- i --F) i els que ho són en dos (OM-, O-F, -MF). O prescindir dels guionets i que en tots cas, l'únic que en tingui, i un de sol (-) sigui el que no és especialista en cap fase.
És clar que també hi podria haver molts graus i no sols de qualitat (fort/fluix, segur/insegur, agrada/no agrada, interessat/no interessat, dedicat/no dedicat, estudiós/no estudiós...) sinó també de quantitat, perquè en un mateix tret uns ho poden ser comparativament molt més que els altres.
Per tant aquesta classificació només es pot establir sobre una mitjana referent per una part al propi jugador (en qui fase de la partida el seu joc és més perillós o ell la juga més intensament) i per altra part al seu ambient habitual de joc, aquells jugadors amb que s'enfronta habitualment.
Així hi ha:
El jugador "fluix" (-) que no té cap punt especial (5).
El jugador especialista en obertures (O)
El jugador especialista en el mig joc (M)
El jugador especialista en finals (F)
El jugador poc preparat d'obertures (MF)
El jugador que afluixa al mig joc (OF)
El jugador que flaqueja en els finals (OM)
El jugador complet o fort (OMF).
Com deuen ser els diferents tipus i quins escaquistes i fins i tot grans mestres, al seu nivell, són d'un o altre estil és fàcil de deduïr.
(1) Potser m'ho va suggerir un comentari que va fer Pere Vegara sobre mi a la premsa: "un jugador amb un concepte del mig joc fabulós", però crec que la idea va ser anterior.
(2) Que més o menys equivalen al literari de plantejament, nus i desenllaç.
(3) Que per tant es podria mirar de trobar alguna possible relació amb altres classificacions del caràcter humà en 8 tipus, com molt destacadament la Caracterologia de Heymans - Le Senne, les quals també consideren les possibles combinacions de 3 variables.
(4) Tot i que s'ha de tenir en compte la possibilitat de que hi hagi persones als que els hi agradi una cosa per la que no tinguin facilitat o que els hi desagradi o no els interessi alguna per la que tenen facilitat, que n'hi deuen haver, tot i que això en una rara ocasió a primers dels anys 80s que vaig comentar aquesta possibilitat referida als escacs, ja que acostumava guardar-me aquests pensaments per mi o pels membres de la meva família, Francesc Freixer m'ho va rebatre: "Agraden les coses per les que es té facilitat i es té facilitat per les coses que t'agraden" em va dir categòric, i tot i que contradia el que jo pensava i fins el que veia, aficionats entusiastes i molt actius però fluixos i bons jugadors amb molt poques ganes de jugar o que no semblaven valorar prou el joc, per altra banda em donava així més motiu per pensar que la tipologia podia ser més senzilla i estar bé igual.
(5) Que paradoxalment és el que més s'assembla, tot i que a un altre nivell, al jugador "fort", que té tots tres elements bons i per tant tampoc en té cap d'especial, un és equilibrat per baix i l'altre és equilibrat per dalt.
La partida que he trobat comentada i que transcric, té un problema, que és que no té data i no recordo quan va ser jugada. En aquell moment jo tenia la categoria primera, la qual cosa dona un ventall molt ample de 12 anys, entre maig de 1977 i novembre de 1989. Els jugadors són del C.E. Vic i això almenys indica el lloc. Pel tipus d'escriptura a màquina i pels papers entre els que l'he trobat, diria que és entre finals dels 70s i principis dels 80s i més probablement en aquesta data. Però tant l'estil de joc com els comentaris semblen mostrar una poca familiaritat, almenys temporal, amb el joc i amb el món dels escacs, i en la única ocasió que en aquells anys vaig estar molt temps apartat del joc i jugant molt poques partides durant una llarga temporada va ser quan estava fent el servei militar entre primers de gener de 1979 i finals de febrer de 1980. Tampoc recordo haver participat en un torneig d'obertura obligada, i a més en aquest cas l'Holandesa, cosa que fa encara més probable que fos una cosa ocasional en un permís del servei militar o bé en algun moment de poca pràctica de l'any 1981 o 1982, que a més, cosa rara, no em va quedar a la memòria, i pel que es veu per la partida i les meves reflexions, devia anar bastant despistat. Com que aquest escrit és amb comentaris, poso els més importants al final en notes al peu.
Climent (1ª) - R. Lázaro M. (1ª)
Torneig de defensa Holandesa obligada
Vic, s/d (c. 1979?)
1 d4, f5; 2. e4, fxe4 (1); 3. Cc3, g6 (2); 4. Cxe4, Ag7; 5. Ag5, h6 (3); 6. Ah4, g5 (4); 7. Ag3, Cf6 (5); 8. Cxf6+, exf6 (6); 9. Dh5+ (7), Rf8; 10. 0-0-0 (8), d5 (9); 11. Te1 (10), Ad7; 12. Ad3, Ae8; 13. Axc7 (11), Axh5; 14. Axd8, Cc6; 15. Ac7, Cxd4; 16. Ad6+, Rg8; 17. Te7, Te8; 18. c3 (12), Txe7; 19. Axe7, Cc6 (13); 20. Ad6, Rf7; 21, Cf3, Te8; 22. Rd2, a6 (14); 23. Cd4, Cxd4; 24. cxd4, Ag6; 25. Tc1, Axd3; ...
Lamentablement a partir d'aquí la partida està mal transcrita o falten com a mínim una o més jugades, que no és fàcil endevinar quines van ser i quan són les jugades perdudes, perquè es posa la continuació Tc7+ (el que implica que el cavall negre ja no era a c6), Re6; Rxd3, Rxd6; Txg7 (0.5. - 0.5) i es comenta "i taules a proposta del negre, l'empat no deixa dubte desprès de ...Te7; Txe7, Rxe7; i si Tg6, Te1 i la mobilitat d'ambdues torres ha de conduir a l'empat en aquest final de torres igualat" i per rematar-ho acaba "una partida perfecte!" (!) i aquí la valoració és meva d'ara.
Pot ser que aquesta partida sigui un disbarat i que el negre estigués perdut en les primeres jugades de l'obertura, i fins i tot no fos gens clar que fossin taules al final (tot i que en aquest segon cas potser caldria veure on està el cavall negre i quines jugades més s'han fet, que potser ho explicaria) o bé que la valoració de tots dos rivals fos correcte i fos com diu al principi "un model de bon escacs", però en tot cas així és com jugavem i com pensavem en escacs en aquella època. No queda clar amb quin motiu es van fer els comentaris i només he suprimit un parell que m'han semblat innecessaris per evidents per l'estil dels (13) i (14) i un parell de valoracions exagerades com posar-li una admiració a una jugada única. En fi...
(1) En una partida anterior d'aquest mateix torneig, Vicente - Teulats, el negre va refusar el gambit amb 2... d6, jugada que per inversió de jugades, 2... d6 i 3... f4 també és favorita de Freixer, i va obtenir molt bon joc.
(2) La transcripció posa g6?! i comenta: innovació per a sortir-se de les línies ordinàries, com que després de 3. ... Cf6; 4. Ag5 el blanc també recupera el peó si vol, o cas de 3... d5; 4. f3, el joc negre queda molt debilitat, perquè no tornar-lo ja d'entrada?.
(3) h6?!
(4) g5!? [pel que es veu, sense por al sacrifici d'àlfil ni de cavall en g5, ni de l'entrada en atac de la dama amb Dh5+, llavors jugavem així, el flanc de rei negre queda molt debilitat o directament destrossat, però sembla que tots dos consideravem que hi havia prou defensa, seria interessant analitzar-ho amb l'ordinador, a més aquesta jugada no té cap nota, a part de la valoració de la jugada]
(5) A costa de debilitar el seu enroc, tal com es fà en algunes variants de la Indo Benoni, el negre ha fet enrere l'alfil blanc i ha agafat la iniciativa, ara s'entra en una variant forçada.
(6) Menjar amb el peó sembla més conseqüent que fer Axf6, doncs l'avanç dels peons negres podria proseguir oportunament sobre l'alfil de g3 amb h5 o f5.
(7) Aquesta és la línia normal i lògica i Climent hi entra convençut, però potser fer 9. h4 era més contundent.
(8) Ara ja no es podia fer 9. h4, per De8+ obligant al canvi de dames.
(9) El negre ha de jugar amb precisió, no fer d6? per exemple, però té una defensa fàcil, lògica, les jugades surten soles, ara s'evita Ac4.
(10) Amb la intenció d'impedir Ae6 seguit de Af7, expulsant la dama blanca.
(11) Axc7?!, després de pensar-s'ho molt, Climent elegeix aquesta petita combinació, però el negre té prou defensa.
(12) Es comprensible el desig del blanc de treure's de sobre aquest cavall que impedeix el desenvolupament del CR. Si 18. Txg7, Te1+; 19. Rd2, Td1+ i les negres tenen suficient contrajoc perquè taponen el desenvolupament del flanc blanc.
(13) Guanyant temps de nou a expenses de l'alfil.
(14) Per impedir un possible Ab5 quan el negre faci Ag6
Entre els documents i papers antics que he trobat no fa gaire, hi ha un esborrany sobre el Campionat de Vic de l'any 1982, guanyat per Miquel Solà, llavors jove jugador de 27 anys i que tenia la llicència federativa de 1ª categoria.
A la última ronda i amb diverses partides ajornades i encara per decidir, ja era el vencedor, per la puntuació obtinguda. Segons la crònica, Solà va fer un torneig en que hi va haver de tot, va guanyar partides arrasant en poques jugades, va tenir la sort de salvar partides perdudes i va realitzar també jocs igualats, i algunes indecises finalment es van decidir al seu favor, en total guanyant 5 partides, empatant-ne 3 i no perdent-ne cap.
En aquest campionat també va ser molt efectiva l'actuació de Joan Sánchez i del Dr. Josep Brugulat, que van anar en els primers llocs.
 |
| Esborrany de crònica del Campionat de Vic 1982, desprès es passava a màquina d'escriure, quan no es feia ja directament a màquina, per lliurar-ho als setmanaris comarcals, per a la secció d'esports. |
En el Social B, Lluís Comas, llavors un nen de 11 anys i federat en 2ª categoria va fer un torneig extraordinari, com es veu en el resultat final: 8.5 punts de 9 possibles. La crònica meva citava ja aleshores: "Aquest noi de Sta. Eugènia està obtenint últimament uns resultats inigualables en quantes proves participa" (1).
Es citava també que en aquest grup havia quedat segon Lluis Muntal, que reemprenia la pràctica del joc després d'un temps de no jugar, i una bona actuació també d'Antoni Calero, en tercer lloc (2). Es destacava també la bona actuació que havia fet un jugador que s'estrenava en aquest torneig, Josep Parés.
(1) Comas no va guanyar el seu primer campionat de Catalunya infantil fins sis mesos després, el 1983, obtenint l'ascens a 1ª categoria. El 1984, el seu gran any, va guanyar de nou el Catalunya infantil i així va obtenir la categoria Preferent, va participar en el Social A del C.E. Vic i va quedar campió de Vic i després seria campió del món infantil a Lomas de Zamora, Buenos Aires.
(2) Els dos eren joves, però no uns nens, Muntal tindria 21 o 22 anys i Calero en devia tenir uns 17. A més en el grup B també hi participaven adults i fins veterans.
Els dos grans equips de la comarca d'Osona van ser en primer lloc el Club Escacs Vic, fundat el 1946, i anys després li va disputar la primacia la Penya Escacs Centelles, fundada el 1968, que temporalment però durant forces anys el va arribar a superar i tot, essent el primer equip osonenc.
El C.E. Vic, que llavors es deia Club Ajedrez Vich i que no va canviar oficialment el nom fins a principis dels anys 1980s, durant la presidència de Ricard Lázaro Sanromà, va destacar ja des d'abans i tot de la seva fundació oficial el 4 de juliol de 1946, amb un torneig de mestres organitzat a la ciutat a principis dels anys 1940s, que si la memòria no em falla va guanyar Antonio Medina. Va tenir un ràpid i durador ascens als anys 50s, gràcies a jugadors com Heribert Gutiérrez, Esteve Barrababe, Joan Segura, Josep Puigdollers, Vicenç Abeyà i altres, i va estar al cim dels escacs catalans durant els anys 60s de forma estable, amb algun fitxatge destacat com el nord-americà Olaf Ulvestad (1912 - 2000), que no sols era un extraordinari jugador, sinó que feia molta vida social i de club, ensenyava escacs, jugava moltes partides amistoses amb els jugadors locals i els aficionats que anaven al local social al Bar La Pista de Vic.
Va ser una època de triomfs i de glòria esportiva pel C.A. Vich, durant la qual i fins l'any 1969 va ser president Joan Segura Vila (1928 - 2020), qui més tard va ser molts anys president de la Federació Catalana d'Escacs i encara després vicepresident de la Federación Española de Ajedrez. Aquell any va ser substituït pel president Jaume Portet qui ho va ser fins el 1974, tenint com a vicepresident a Joan Serra. El club de Vic, que havia estat durant molts anys a la Divisió d'Honor dels escacs catalans, amb els millors equips de tota Catalunya, va baixar de categoria l'any 1973, a la 1ª Divisió on es mantidria en general a partir de llavors, amb alguna caiguda a la següent categoria, però remuntada de seguida.
La P.E. Centelles va tenir un desenvolupament molt ràpid des que dos llocs on es jugava a escacs a la localitat es van unir a finals dels anys 60s. El 1971 Miquel Fabré, molt relacionat amb la localitat, i amb només 16 anys llavors, va ser un dels assistents a la reunió fundacional dels campionats comarcals, junt amb Jaume Portet i Ricard Lázaro Sr. i altres representants dels escacs a pobles d'Osona. La P.E. Centelles va participar per primer cop, animada per Fabré, en el II Comarcal de 1972, però Fabré encara va jugar aquest amb l'Institut Jaume Callís de Vic, el seu equip inicial. La primera participació de Fabré amb el Centelles va ser a la única Lliga Comarcal, que va tenir lloc a la primera meitat de 1973. Llavors l'equip va decidir federar-se i jugar Campionats de Catalunya per Equips i, a part de Fabré, va tenir una sèrie de jugadors locals com Isidre Camprubí, Santi Simon i altres, començant un ascens meteòric en les categories catalanes des d'Aspirants a 3ª.
Un gran artífex d'aquest èxit va ser el seu president, Pere Curtó (1930 - 2020), qui amb l'ajut d'un sponsor local molt aficionat als escacs, va aconseguir no sols pujar cada any l'equip, sinó també fitxar jugadors vigatans i osonencs primer i després també grans jugadors internacionals, buscant la grandesa i l'excel·lència, per exemple portant al campió mundial Anatoly Karpov a fer una sessió de simultànies al poble l'1 de juny de 1976. I quan a l'agost de 1978 la P.E. Centelles va aconseguir organitzar el Campionat d'Espanya per Equips al Pavelló esportiu de Centelles, el equip local com a anfitrió hi va participar i amb jugadors com Fabré, Simón, Bautista, Teulats i uns fitxatges va fer prou puntuació per mantenir la categoria i poder jugar l'any següent de nou el Campionat d'Espanya per equips de 1979. Des d'aquestes dates, i potser ja algun any abans, el Centelles era el primer equip de la comarca, per davant del Vic, que va passar per una època delicada a finals dels 70s. Però curiosament al Centelles se li van resistir sempre els Comarcals i no en va guanyar cap mentre hi va jugar entre 1972 i 1979, essent els seus millors resultats alguns tercers premis. Però a nivell català, espanyol i fins europeu, doncs va fer un matx amistós a doble volta amb un equip de Suïssa i també es va enfrontar amb algun de francès, estava als primers llocs i així va ser campió de Catalunya l'any 1983. Però a mitjans dels anys 80s va tenir un relatiu estancament, perdent la Divisió d'Honor i passant a la 1ª Divisió, d'on encara baixaria a la 2ª per una sanció federativa de pèrdua de categoria motivada per una alineació a l'acta d'un encontre de dos jugadors que es va demostrar que era incorrecta. Tot i així l'any 1988 encara era el 5è equip d'Espanya i al campionat 1988 - 89 aspirava no sols a retornar a la 1ª sinó a ser campió de la categoria.
Ara bé, el Vic havia començat una remuntada, sobretot a partir de l'aparició de Lluís Comas i que quedés campió del món infantil l'any 1984, tot i que el 1986 va fitxar pel Centelles, va fer una gran temporada el 1988 - 89 a la 2ª Divisió catalana va aconseguir quedar campió i pujar a la 1ª Divisió, i una part decisiva en això la va tenir el fet que aconseguís empatar 1 - 1 amb el Centelles en els seus encontres a dobla volta. Els resultats van ser aquests, que s'han conservat:
I el comentari fet ja en aquell moment:
Com és sabut Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), que havia jugat als escacs i que en els seus llibres els cita en alguna ocasió, fins i tot per a fer reflexions morals o encara més religioses, és des del 15 d'octubre de 1944 la santa patrona dels escaquistes a Espanya, per un acord entre l'Església espanyola i la Federació Espanyola d'Escacs, la FEDA, a petició d'aquesta que al seu torn responia a una petició dels escaquistes espanyols que es va començar a formular ja l'any 1941.
Però és menys conegut que la FIDE va atorgar un títol honorífic i no propiament oficial l'any 1999 al Papa St. Joan Pau II (1920/1978 - 2005) que havia jugat a escacs a la seva joventut, el de "Gran Comendador de la Legió de Grans Mestres", que només el tenen dos personalitats més al món, el president de França Jacques Chirac i el president de Filipines Fidel Ramos, i que és el més alt guardó de la Federació Internacional d'Escacs pels qui han fet grans coses pels escacs, per sobre dels títols de Comendador de Grans Mestres, Gran Cavaller de la FIDE, Cavaller de la FIDE i finalment el d'Amic Més Estimat de la FIDE, per aquest ordre de major a menor. I tot i que aquests títols sonin una mica estranys i una mica com afectats i mig en broma, són verídics i reals.
I no són els únics casos entre sants, eclesiàstics i religiosos. Per exemple el Papa St. Gregori VII (1015/1073 - 1085), l'autor més destacat de la per ell anomenada "Reforma gregoriana" de l'Església, quan encara era el monjo Hildebrand va distingir entre els jocs de daus i el joc dels escacs en relació a la seva valoració de moralitat.
L'arquebisbe de Canterbury St. Tomàs Beckett (1118 - 1170) algun cop jugava a escacs amb el rei anglès Enric II i sembla que solia guanyar.
També es diu que el Papa Innocenci III (1161/1198 - 1216) va considerar que es podia jugar a escacs, en una època en que el joc estava sotmés a freqüents reprovacions (1) i sovint prohibicions (2).
El Papa Pau III (1468 - 1549) va jugar una partida d'escacs l'any de la seva mort amb el famós escaquista italià Paolo Boi, un dels més forts jugadors del món.
També el Papa Pius V (1504 - 1572) va oferir un premi al mateix Paolo Boi (3) per ser un jugador d'escacs tan destacat.
El cardenal arquebisbe de Milà St. Carles Borromeo (1538 - 1584) jugava alguna que altre vegada a escacs i es diu que en una ocasió en que estava jugant li va preguntar un espectador què faria s'hi sabés que s'anava a morir i ell va respondre que acabaria de jugar la partida, doncs l'havia començat per a glòria de Déu i l'acabaria amb la mateixa intenció.
El considerat primer campió del món d'escacs va ser el sacerdot, després bisbe, Ruy López de Segura (1540 - 1580) que va tenir aquesta consideració entre 1570 i 1575. Alguns destacats jugadors dels segles XVI i XVII també van ser eclesiàstics, pioners en alguns camps del món dels escacs i especialment en els dels llibres.
El Papa Pau V (1550 - 1621) va derogar l'any 1609 les prohibicions que encara estaven en vigor respecte als escacs.
Sant Francesc de Sales (1567 - 1622) va deixar escrit l'any 1608 que entre els passatemps i recreacions, els escacs eren un joc legítim i que servia per a la ment, si bé calia evitar els excesos com les partides llargues que deixaven exhaust i cansat d'esperit.
En temps actuals els papes Lleó XIII (1810/1878 - 1903), Joan Pau I (1912/1978 - 1978) i Joan Pau II (1920/1978 - 2005) no sols tingueren en bona consideració els escacs sinó que hi jugaren ells personalment, si més no de joves, si bé algun d'ells també de gran.
(1) I no sols cristianes, els primers en condemnar i prohibir els escacs foren els musulmans ja des dels primers segles islàmics i en el segle XIII també els va prohibir la màxima autoritat jueva, i encara els que prohibiren més el joc dels escacs foren els reis de molts diversos països, per motius seculars i no pas religiosos.
(2) Però sembla ser que aquestes prohibicions eren sobretot perquè sovint els jugadors s'hi jugaven diners i els espectadors hi feien apostes i també perquè en ocasions les partides i els seus resultats donaven lloc a enfrontaments verbals i fins i tot a baralles físiques.
(3) De Paolo Boi hi ha l'anècdota, llegendaria, que en una ocasió ja gran jugà una partida contra un escaquista sense cap renom que jugava molt bé però al que al final va acabar vencent de totes maneres i que algunes versions diuen que era el propi diable i altres que era un mag negre que tenia fet un pacte diabòlic, en aquesta última versió es diu que al acabar la partida al vencedor, que a partir d'un cert moment s'havia sospitat alguna cosa i havia resat interiorment, el vençut li va dir "els teus són més forts que els meus".
Amb el gambit Morra amb blanques contra la Defensa Siciliana - des que ens el va ensenyar Josep Vilageliu (1935) a un grup d'alumnes en les classes d'escacs que feia en horari extraescolar un dia a la setmana a l'Institut Jaume Callís de Vic el curs 1974-75, convidat a fer-les pel meu pare Ricard Lázaro Sr., llavors director del centre, el primer i un dels que més anys ho va ser - he guanyat a jugadors d'escacs molt bons, com el llavors juvenil Joan Monlloch de la UGA, ja famós i en ple ascens, o l'estrella del C.E. Vic, el també juvenil Carles Vilarrasa, que feia poc havia fet un 100 % d'11 partides al VIII Campionat Comarcal del 1978, i d'altres de gran categoria, com també vaig fer taules amb un destacat fitxatge de la Penya d'Escacs Centelles, en una partida guanyada en la que a l'últim moment el rival va salvar l'empat per escac continu amb repetició de jugades, per una imprecissió meva en el remat de la partida. Però ja dic, amb el gambit Morra vaig guanyar a jugadors molt bons, alguns d'ells en el seu millor moment.
Una mostra és la partida
Ricard Lázaro Jr - Alejandro Fernández
Vic, 10 maig 1986
1. e4, c5; 2. d4, cxd4; 3. c3, dxc3: 4. Cxc3, Cc6; 5. Cf3, d6; 6. Ac4, e6; 7. 0-0, Cf6; 8. De2, Dc7; 9. Af4, Ae7; 10. Cb5, Dd8; 11. Tfd1, e5; 12. Axe5, Cxe5; 13. Cxe5, 0-0; 14. Cxf7, Txf7; 15. e5, Ce8; 16. Dh5, g6; 17. Axf7+, Rxf7; 18. Dxh7+, Cg7; 19. Cxd6+, Axd6; 20. Txd6 (1-0).
Alejandro Fernández, que en jugar aquesta partida tenia 16 o 17 anys, era un jove i talentós jugador del C.E. Vic que vivia a Tona. A la 2ª meitat dels anys 1980s jugava sempre amb el primer equip del C.E. Vic, i va contribuir a que aquest equip pugés a la màxima categoria dels escacs catalans l'any 1989, quan era Preferent i tenia un Elo de 2065, essent un dels millors i més prometedors escaquistes de la cantera del club. Però com es veu en la partida, davant de la força de les situacions en el plantejament del gambit Morra ell també hi va sucumbir, i en una mini-partida.
