Unes fotos del Xavier

 Unes fotos de Xavier Lázaro en els seus primers anys d'escaquista

1972, primavera. Festa del II Comarcal

Torneig juvenil de Berga, agost 1972, és el primer assegut per l'esquerra

En una festa social del Club Escacs Vic amb en Solà i amb mi, Vic 2 febrer 1974

Jugant el IV Comarcal amb l'equip de l'Institut Jaume Callís contra el Centelles, Vic primavera 1974

Dinar del VII Comarcal, amb Curtó, l'autor, Canal i Solà, estiu 1977

No hi ha massa fotos del Xavier Lázaro jugant a escacs o participant en activitats escaquistes, almenys jo no en disposo de gaires, però en record seu i com a homenatge publicaré les que vagi trobant. 

Perquè es mereix que el tinguem a la memòria. Descansi en pau! 

Semblança del Xevi

El meu germà Xavier Lázaro (1961 - 2022) havia sigut un jugador d'escacs precoç, que havia aconseguit els seus més grans èxits a la infància i la joventut, i que després va abandonar durant molts anys la pràctica activa, tornant-hi a jugar des de feia uns anys. 

Rebent un premi de campió d'un torneig social del C.E. Vic, desembre 1973

Però a més dels escacs era una persona versàtil que havia tingut molts interessos i aficions. Era bon estudiant però no va continuar els estudis perquè l'atreia més el treball i la vida pràctica. I havia fet moltes coses ja des de ben jove, des de treballar com administratiu en empreses fins a fer de mecànic de cotxes i d'informàtic i reparador d'ordinadors.

Integrant l'equip de l'Institut Jaume Callís en el primer, i un dels pocs, 6-0 que hi va haver ens els Campionats
Comarcals d'Osona, a l'Orfeó Vigatà l'abril de 1974, en el IV Comarcal, en el que l'equip de l'Institut va quedar
campió. Al seu costat hi ha el seus germans Jordi i Ricard i el seu pare i també s'hi veu a Freixer, essent l'altre
Raurell. Va ser també l'any en que l'equip va guanyar 2 torneig estiuencs i ell el Pere Godó juvenil de ràpides. 

I els seus hobbies des de nen havien sigut la mecànica, desmontant i tornant a muntar motors i fent reparacions de tota mena, un tema que se li donava molt bé i en el que coincidia amb el seu pare, però també uns quants molt diversos. 

Com l'aeromodelisme, en que ell mateix es contruia els seus propis models a escala d'avions comprant les peces o partint de zero i els feia volar teledirigits amb aparells primer comprats i després fets per ell mateix, quan encara era un noi. 

També havia fet excursionisme i tota la vida li va agradar viatjar

O construint-se ell mateix una ràdio després d'entrar en el món dels radioaficionats (1) al que a finals dels 70s va pertànyer durant uns anys, fins que ho va anar deixant. Va ser una afició breu però intensa mentre hi va ser posat. 

Va fer durant dos o tres anys de pilot de curses de cotxes, havent participat a primers dels 80s en unes quantes competicions del Renault Racing, amb el Seat 850 de la seva mare que ell mateix va adaptar i li van homologar, i va fer uns resultats relativament bons en les classificacions, en la meitat alta de la taula, en aquell camp de proves on es triaven pilots de competicions, i diversos amics seus li van fer de copilots. 

Amb 10 i 11 anys havia pintat un parell de quadres, un dels quals li va sortir força bé. Una certa afició per la pintura la va mantenir durant temps, tot i que ja no va tornar a fer-ho personalment. 

I havia fet algunes experiències en fotografia artística, quan encara era un nen, per exemple fent fotos en la foscor i fent dibuixos a l'aire amb un llumí o provant altres maneres especials d'obtenir resultats diferents al fotografiar, coses especials i originals. 

Fent el joc d'estivar la corda amb amics, de jove, és el del mig de davant

Un altre afició en la que va invertir força temps gairebé durant tota la seva vida era el bricolatge, havent ajudat ja des de nen al seu pare en feines de acabar de construir cases i habitacions o remodelar-les, i també a pintar-les i adequar-les per anar-hi a viure.

També li havia agradat molt conduir motos, tenint primer una Gilera 49 i després altres, entre elles una Benelli 250, que quan va fer el servei militar l'any 1982 - 83, a Màlaga, me la va deixar a mi perquè la usés i en tingués cura. A la mili, que va fer de soldat ras com jo, el van posar aviat de telefonista i els últims mesos era pràcticament l'encarregat principal de les comunicacions telefòniques del seu quartel amb l'exterior.

Durant bastant anys va ser aficionat a l'Astronomia, més pràctica que teòrica, observant el firmament amb diversos telescopis que es va comprar, començant per un de joguina que li van comprar els pares quan era nen. 

Era en resum una personalitat polifacètica i curiosa d'explorar camps molt diversos i d'experimentar en ells. Els escacs, per tradició familiar, n'era una de molt important, però sempre la va compartir amb altres coses. Tot i que va guanyar alguns altres torneigs, el seu major èxit va ser guanyar el I Torneig Pere Godó juvenil de ràpides l'estiu de 1974, quan tenia 13 anys, en un campionat en que a part d'uns pocs nens la majoria de participants eren de 14 a 18 anys i vinguts del mateix poble i de Manresa, Vic, Granollers, alguns de Barcelona... per això va ser una veritable sensació. Però la majoria dels seus èxits van ser com a jugador d'equip, integrant els conjunts de l'Institut Jaume Callís i del Folgueroles en els Comarcals i en torneigs d'estiu. 

Durant uns anys als 70s i primers 80s havia guanyat partides a escaquistes relativament importants. Per exemple va ser, en unes simultànies, l'únic que va guanyar al simultanejador Joan Segura l'any 1972. També havia guanyat algun cop a molts dels escaquistes catalans que debutaven quan ell també ho feia i en ocasions s'estranyava que noms llavors encara no famosos que havia vençut en campionats de Catalunya individuals o per equips, i en alguns casos molt clarament, al cap de poc eren dels coneguts i destacats de Catalunya (2).

Però l'any 1985 va patir una malaltia, que va superar, però que li va tornar un any i mig després, el 1986, i a partir de llavors se li va anar cronificant. Fent ja anys que festejava, es va casar l'any 1989 i va anar a viure a Roda de Ter, i el 1991 va tenir el seu únic fill. 

Havent retornat als escacs per influència del seu germà Jordi, que el va convèncer de fer-ho, va tornar a la pràctica amb resultats diversos, si bé hi va haver algun torneig que va tenir oportunitats de guanyar fins a les últimes rondes, tot i que finalment no ho va fer, i d'altres en que va fer bastant bon resultat final. El seu Elo més alt en els últims anys havia estat en el rang dels 1800s gairebé mitjans, si bé últimament havia baixat molt. 

Com homenatge cito unes partides seves que surten al Chess Player, amb uns breus comentaris meus: 

Tomàs Castaño (1710) - Xavier Lázaro (1831), IV Open de Moià, 16 octubre 2015   
Una partida del seu estil especial i original, en que hi ha una inesperada i curiosa caçada de la dama blanca a canvi de torre, precisament quan les peces blanques estan atacant al rei negre. 

Xavier Lázaro (1811) - Benjamí Rius (1943), VIII Open de Llinars del Vallès, 1ª ronda, 14 abril 2015
1 - 0 en 39 jugades
Quan el negre té un atac molt fort contra l'ala de rei blanca, el blanc ho defensa tot maniobrant, i després el seu imprevist contraatac en l'ala de dama és victoriós, amb una jugada molt efectiva en la que una torre blanca dona suport a un peó passat, tot i una torre negra interposada i defensada. 

Alexandre Cutura (1874) - Xavier Lázaro (1811), VIII Open de Llinars del Vallès, 6ª ronda, 16 maig 2015, 0-1 en 36 jugades
Una partida en que les peces dels dos bàndols queden trabades abans i després que el negre vagi apretant posicionalment fins a guanyar un cavall blanc, quan finalment hi ha un canvi de dames, el rei blanc cau en una xarxa de mat. 

Xavier Lázaro (1831) - Sergi Pérez Rosés (1899), IV Open de Moià, 7ª ronda, 30 octubre 2015, 1/2 - 1/2 en 85 jugades.
Una partida maratònica i molt disputada tant a l'obertura com al mig joc i a la final. 

Catriona Dartmann (1744) - Xavier Lázaro (1831), IX Open de Sta. Eulàlia de Ronçana, grup B, 6ª ronda, 14 novembre 2015, 0-1 en 35 jugades.
Com es veu, llavors desplegava una gran activitat escaquista, enllaçant gairebé un Open amb un altre i fins jugant-ne més d'un simultàniament.  

I en publico senceres dues, una minipartida en 21 jugades:
Xavier Lázaro (1811) - Oriol Melero (1843), VIII Open de Llinars del Vallès, 5ª ronda, 9 maig 2015
1. e4, g6; 2. Cf3, d6; 3. d4, Cf6; 4. e5, dxe5; 5. Cxe5, Ag7; 6. Ac4, 0-0; 7. 0-0, Cbd7; 8. c3, Cb6; 9. Ab3, Af5; 10. Af4, Cfd7; 11. Df3, Cxe5; 12. dxe5, c6; 13. Td1, Dc8; 14. h3, a5; 15. a3, a4; 16. Aa2, Ac2; 17. Tc1, Df5; 18. Cd2, Tfd8; 19. g4, Dd3; 20. Ae3, Cd5; 21. Ac5 (1 - 0).
Una altra partida ben curiosa en la que quan el negre ha irromput en el camp blanc i té la iniciativa i l'atac, una poc vista i pintoresca caçada de la dama atacant decideix immediatament. 

I unes taules en no massa jugades amb un jugador molt fort i experimentat en torneigs: 
Xavier Lázaro (1831) - Miquel Solà (2027), IV Open de Moià, 1ª ronda, 18 setembre 2015
1. e4, e5; 2. Cf3, Cc6; 3. d4, exd4; 4. Cxd4, d6; 5. Ac4, Cf6; 6. Cc3, Ae7; 7. Ae3, Ce5; 8. Ab3, 0-0; 9. f3, a6; 10. a3, c5; 11.Cde2, c4; 12. Aa2, b5; 13. Cf4, Ab7; 14. De2, Cfd7; 15. Td1, Cf6; 16. Ad4, Dc7; 17. g4, Cg6 (1/2 - 1/2). 
Ignoro qui va proposar les taules ni el motiu, però el blanc, tot i que manté el rei en el centre, pot muntar un atac de peons contra l'enroc negre, però de moment la posició ha quedat igualada. 

La primera de les partides seves que es pot consultar publicada en aquest Chessbase és del 11 d'octubre de 2014 i la més recent del 30 de novembre de 2019, en tots dos casos a l'Open B de Sta. Eulàlia de Ronçana, si bé en els últims temps els seus resultats ja eren fluixos i el seu Elo baix, sobretot per motius de salut. Però en alguna altre base de dades es pot trobar que encara va jugar 7 partides al gener del 2020 i unes altres 4 a l'abril del mateix any. Cal tenir en compte també que la mort de la seva mare el desembre de 2018 i la del seu germà Jordi el maig de 2021 l'havien afectat molt, ja que tenia una relació familiar molt estreta amb tots dos, i això es notava en el seu estat d'ànim. 

Pel que es veu en aquestes partides es pot comprovar que així com 1974 va ser el seu gran any en la seva joventut,  2015 ho va ser en els anys més recents. Recordo que jugant aquests tres torneigs, Llinars del Vallès, Moià i Sta. Eulàlia de Ronçana, en els que va arribar a tenir reals possibilitats, se'l veia content en general i satisfet pels seus resultats i expectatives. I durant aquests anys en va jugar d'altres, com el de la Pobla de Lillet i alguns més, amb igual il·lusió. En els últims anys era jugador del Club Escacs Manlleu, on s'hi trobava molt a gust, i participava asiduament en els torneigs, les simultànies i altres activitats d'aquest club. 

El mínim que es pot dir és que el Xavier tenia un estil de joc força original, potser degut a que mai havia estudiat escacs en llibres sinó que sempre n'havia après observant jugar i jugant. Per això el seu joc era perillós per a qualsevol rival, perque els seus plans eren d'un pensament propi i les variants calculades amb diverses jugades d'anticipació, de manera que sovint els rivals queien en celades preparades amb força antelació que els agafaven per sorpresa en el moment que es materialitzaven. Això sí, de noi i de jove havia comentat més d'un cop que quan hi havia canvis de peces, es trobava ben aviat que li faltaven peces per realitzar atacs o per dur a terme els seus plans.  

De moment no he trobat partides de la seva època infantil i juvenil, però en buscaré, com també d'altres de recents i del temps en que havia tornat a jugar, no coberts per aquesta base de dades de partides. 

Perquè com a persona i com a jugador d'escacs, s'ho mereix. A.C.S. 

(1) Tenia amics que li havien introduït en les radioemissions de tipus aficionat i recordo aquella afició per fer contactes "D'on ets?", "Em sents bé?" i aquell llenguatge especialitzat com "QSR", "QSO", "Em còpies?"...Com a radioaficionat el seu nick era Travolta, un àlies que va usar també en algun camp més. 
(2) No n'estic segur però em sona que havia guanyat un cop o dos a Lluís Comas en partides de campionat, però això sí quan aquest tot just començava, abans de ser campió del món infantil. Però sí que recordo que havia derrotat a diversos infantils i juvenils, que al cap de ben poc estaven entre els primers de Catalunya de les seves categories. "Sembla que perden amb mi i llavors es fan bons i destaquen..." em va dir un dia, com constatant que en canvi ell seguia al mateix nivell.  

Ens ha deixat el Xavier Lázaro

El meu germà, Francesc Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03.1961 - Barcelona 25.01.2022) va morir de forma inesperada, després d'estar ingressat a diversos hospitals durant quasi un mes, dels quals les últimes dos o tres setmanes al Clínic de Barcelona.

Xavier Lázaro als 15 anys jugant un Comarcal amb el Folgueroles a la localitat, 29 de maig de 1976

Preguem per ell, que Déu l'aculli i el tingui amb Ell en el seu Regne!

Els estils dels jugadors d'escacs

Ja als anys 1980s, amb precedents abans als 70s, vaig intentar fer diverses classificacions sobre els estils de joc i encara sobre la personalitat dels jugadors d'escacs, per un interès més teòric que pràctic, per no dir totalment teòric, que era realment la intenció que tenia al fer-ho, el coneixement per si sol.   

Una de les més reeixides, que se'm va ocórrer i que com a tal no he vist tampoc després enlloc, tot i que segur que deu ser coneguda i existir, té a veure amb la fase o fases de la partida en que un determinat jugador és més bo i/o li agrada més (1). 

Tenint en compte la divisió de la partida en 3 parts, obertura, mig joc i final (2), vaig pensar que es podria establir una classificació en 8 tipus (3), distingint entre fort o fluix  a l'obertura, mig joc i final. Però potser és millor dir "especialista en", i així tenim el ben preparat i que juga a gust l'obertura (O) o que no, bon jugador del mig joc (M) o no, i expert en finals (F) o no. És a dir en quina fase de la partida un jugador es creix i se sent més segur, per matisar que aquest "punt fort" pot ser també "interessat en" o "que li agraden", amb algunes diferències, però no molt significatives (4)

Com a terminologia i tenint en compte les tres fases i el seu ordre, quan un no n'és un especialista, en lloc de la lletra es pot posar un guió. Així hi ha des del qui es poc segur en totes les fases del joc (- - -) fins el que és molt segur en totes (OMF) i aquests casos solen estar clars. I dic "poc segur" per no dir fluix, ja que després posaré alguns exemples de totes fins i tot de grans mestres. 

Però evidentment el més interesant són les combinacions d'un i altre, i així es distingeixen els destacats en una fase (O--, -M- i --F) i els que ho són en dos (OM-, O-F, -MF). O prescindir dels guionets i que en tots cas, l'únic que en tingui, i un de sol (-) sigui el que no és especialista en cap fase. 

És clar que també hi podria haver molts graus i no sols de qualitat (fort/fluix, segur/insegur, agrada/no agrada, interessat/no interessat, dedicat/no dedicat, estudiós/no estudiós...) sinó també de quantitat, perquè en un mateix tret uns ho poden ser comparativament molt més que els altres. 

Per tant aquesta classificació només es pot establir sobre una mitjana referent per una part al propi jugador (en qui fase de la partida el seu joc és més perillós o ell la juga més intensament) i per altra part al seu ambient habitual de joc, aquells jugadors amb que s'enfronta habitualment.

Així hi ha: 

El jugador "fluix" (-)  que no té cap punt especial (5). 

El jugador especialista en obertures (O)

El jugador especialista en el mig joc (M) 

El jugador especialista en finals (F)

El jugador poc preparat d'obertures (MF)

El jugador que afluixa al mig joc (OF)

El jugador que flaqueja en els finals (OM)

El jugador complet o fort (OMF). 

Com deuen ser els diferents tipus i quins escaquistes i fins i tot grans mestres, al seu nivell, són d'un o altre estil és fàcil de deduïr. 

(1) Potser m'ho va suggerir un comentari que va fer Pere Vegara sobre mi a la premsa: "un jugador amb un concepte del mig joc fabulós", però crec que la idea va ser anterior.
(2) Que més o menys equivalen al literari de plantejament, nus i desenllaç. 
(3) Que per tant es podria mirar de trobar alguna possible relació amb altres classificacions del caràcter humà en 8 tipus, com molt destacadament la Caracterologia de Heymans - Le Senne, les quals també consideren les possibles combinacions de 3 variables. 
(4) Tot i que s'ha de tenir en compte la possibilitat de que hi hagi persones als que els hi agradi una cosa per la que  no tinguin facilitat o que els hi desagradi o no els interessi alguna per la que tenen facilitat, que n'hi deuen haver, tot i que això en una rara ocasió a primers dels anys 80s que vaig comentar aquesta possibilitat referida als escacs, ja que acostumava guardar-me aquests pensaments per mi o pels membres de la meva família, Francesc Freixer m'ho va rebatre: "Agraden les coses per les que es té facilitat i es té facilitat per les coses que t'agraden" em va dir categòric, i tot i que contradia el que jo pensava i fins el que veia, aficionats entusiastes i molt actius però fluixos i bons jugadors amb molt poques ganes de jugar o que no semblaven valorar prou el joc, per altra banda em donava així més motiu per pensar que la tipologia podia ser més senzilla i estar bé igual.
(5) Que paradoxalment és el que més s'assembla, tot i que a un altre nivell, al jugador "fort", que té tots tres elements bons i per tant tampoc en té cap d'especial, un és equilibrat per baix i l'altre és equilibrat per dalt. 

En un torneig d'obertura obligada

La partida que he trobat comentada i que transcric, té un problema, que és que no té data i no recordo quan va ser jugada. En aquell moment jo tenia la categoria primera, la qual cosa dona un ventall molt ample de 12 anys, entre maig de 1977 i novembre de 1989. Els jugadors són del C.E. Vic i això almenys indica el lloc. Pel tipus d'escriptura a màquina i pels papers entre els que l'he trobat, diria que és entre finals dels 70s i principis dels 80s i més probablement en aquesta data. Però tant l'estil de joc com els comentaris semblen mostrar una poca familiaritat, almenys temporal, amb el joc i amb el món dels escacs, i en la única ocasió que en  aquells anys vaig estar molt temps apartat del joc i jugant molt poques partides durant una llarga temporada va ser quan estava fent el servei militar entre primers de gener de 1979 i finals de febrer de 1980. Tampoc recordo haver participat en un torneig d'obertura obligada, i a més en aquest cas l'Holandesa, cosa que fa encara més probable que fos una cosa ocasional en un permís del servei militar o bé en algun moment de poca pràctica de l'any 1981 o 1982, que a més, cosa rara, no em va quedar a la memòria, i pel que es veu per la partida i les meves reflexions, devia anar bastant despistat. Com que aquest escrit és amb comentaris, poso els més importants al final en notes al peu. 

Climent (1ª) - R. Lázaro M. (1ª)
Torneig de defensa Holandesa obligada
Vic, s/d (c. 1979?)

1 d4, f5;  2. e4, fxe4 (1); 3. Cc3, g6 (2); 4. Cxe4, Ag7; 5. Ag5, h6 (3); 6. Ah4, g5 (4); 7. Ag3, Cf6 (5); 8. Cxf6+, exf6 (6); 9. Dh5+ (7), Rf8; 10. 0-0-0 (8), d5 (9); 11. Te1 (10), Ad7; 12. Ad3, Ae8; 13. Axc7 (11), Axh5; 14. Axd8, Cc6; 15. Ac7, Cxd4; 16. Ad6+, Rg8; 17. Te7, Te8; 18. c3 (12), Txe7; 19. Axe7, Cc6 (13); 20. Ad6, Rf7; 21, Cf3, Te8; 22. Rd2, a6 (14); 23. Cd4, Cxd4; 24. cxd4, Ag6; 25. Tc1, Axd3; ...  

Lamentablement a partir d'aquí la partida està mal transcrita o falten com a mínim una o més jugades, que no és fàcil endevinar quines van ser i quan són les jugades perdudes, perquè es posa la continuació Tc7+ (el que implica que el cavall negre ja no era a c6), Re6; Rxd3, Rxd6; Txg7 (0.5. - 0.5) i es comenta "i taules a proposta del negre, l'empat no deixa dubte desprès de ...Te7; Txe7, Rxe7; i si Tg6, Te1 i la mobilitat d'ambdues torres ha de conduir a l'empat en aquest final de torres igualat" i per rematar-ho acaba "una partida perfecte!" (!) i aquí la valoració és meva d'ara.

Pot ser que aquesta partida sigui un disbarat i que el negre estigués perdut en les primeres jugades de l'obertura, i fins i tot no fos gens clar que fossin taules al final (tot i que en aquest segon cas potser caldria veure on està el cavall negre i quines jugades més s'han fet, que potser ho explicaria) o bé que la valoració de tots dos rivals fos correcte i fos com diu al principi "un model de bon escacs", però en tot cas així és com jugavem i com pensavem en escacs en aquella època. No queda clar amb quin motiu es van fer els comentaris i només he suprimit un parell que m'han semblat innecessaris per evidents per l'estil dels (13) i (14) i un parell de valoracions exagerades com posar-li una admiració a una jugada única. En fi...  

(1) En una partida anterior d'aquest mateix torneig, Vicente - Teulats, el negre va refusar el gambit amb 2... d6, jugada que per inversió de jugades, 2... d6 i 3... f4 també és favorita de Freixer, i va obtenir molt bon joc.  
(2) La transcripció posa g6?! i comenta: innovació per a sortir-se de les línies ordinàries, com que després de 3. ... Cf6; 4. Ag5 el blanc també recupera el peó si vol, o cas de 3... d5; 4. f3, el joc negre queda molt debilitat, perquè no tornar-lo ja d'entrada?. 
(3) h6?!
(4) g5!? [pel que es veu, sense por al sacrifici d'àlfil ni de cavall en g5, ni de l'entrada en atac de la dama amb Dh5+, llavors jugavem així, el flanc de rei negre queda molt debilitat o directament destrossat, però sembla que tots dos consideravem que hi havia prou defensa, seria interessant analitzar-ho amb l'ordinador, a més aquesta jugada no té cap nota, a part de la valoració de la jugada]
(5) A costa de debilitar el seu enroc, tal com es fà en algunes variants de la Indo Benoni, el negre ha fet enrere l'alfil blanc i ha agafat la iniciativa, ara s'entra en una variant forçada.
(6) Menjar  amb el peó sembla més conseqüent que fer Axf6, doncs l'avanç dels peons negres podria proseguir oportunament sobre l'alfil de g3 amb h5 o f5.
(7) Aquesta és la línia normal i lògica i Climent hi entra convençut, però potser fer 9. h4 era més contundent. 
(8) Ara ja no es podia fer 9. h4, per De8+ obligant al canvi de dames. 
(9) El negre ha de jugar amb precisió, no fer d6? per exemple, però té una defensa fàcil, lògica, les jugades surten soles, ara s'evita Ac4.
(10) Amb la intenció d'impedir Ae6 seguit de Af7, expulsant la dama blanca.
(11) Axc7?!, després de pensar-s'ho molt, Climent elegeix aquesta petita combinació, però el negre té prou defensa.
(12) Es comprensible el desig del blanc de treure's de sobre aquest cavall que impedeix el desenvolupament del CR. Si 18. Txg7, Te1+; 19. Rd2, Td1+ i les negres tenen suficient contrajoc perquè taponen el desenvolupament del flanc blanc. 
(13) Guanyant temps de nou a expenses de l'alfil. 
(14) Per impedir un possible Ab5 quan el negre faci Ag6

Miquel Solà, campió de Vic l'any 1982

Entre els documents i papers antics que he trobat no fa gaire, hi ha un esborrany sobre el Campionat de Vic de l'any 1982, guanyat per Miquel Solà, llavors jove jugador de 27 anys i que tenia la llicència federativa de 1ª categoria.  

A la última ronda i amb diverses partides ajornades i encara per decidir, ja era el vencedor, per la puntuació obtinguda. Segons la crònica, Solà va fer un torneig en que hi va haver de tot, va guanyar partides arrasant en poques jugades, va tenir la sort de salvar partides perdudes i va realitzar també jocs igualats, i algunes indecises finalment es van decidir al seu favor, en total guanyant 5 partides, empatant-ne 3 i no perdent-ne cap. 

En aquest campionat també va ser molt efectiva l'actuació de Joan Sánchez i del Dr. Josep Brugulat, que van anar en els primers llocs. 

Esborrany de crònica del Campionat de Vic 1982,
desprès es passava a màquina d'escriure, quan no
es feia ja directament a màquina, per lliurar-ho 
als setmanaris comarcals, per a la secció d'esports.

En el Social B, Lluís Comas, llavors un nen de 11 anys i federat en 2ª categoria va fer un torneig extraordinari, com es veu en el resultat final: 8.5 punts de 9 possibles. La crònica meva citava ja aleshores: "Aquest noi de Sta. Eugènia està obtenint últimament uns resultats inigualables en quantes proves participa" (1).

Es citava també que en aquest grup havia quedat segon Lluis Muntal, que reemprenia la pràctica del joc després d'un temps de no jugar, i una bona actuació també d'Antoni Calero, en tercer lloc (2). Es destacava també la bona actuació que havia fet un jugador que s'estrenava en aquest torneig, Josep Parés. 

(1) Comas no va guanyar el seu primer campionat de Catalunya infantil fins sis mesos després, el 1983, obtenint l'ascens a 1ª categoria. El 1984, el seu gran any, va guanyar de nou el Catalunya infantil i així va obtenir la categoria Preferent, va participar en el Social A del C.E. Vic i va quedar campió de Vic i després seria campió del món infantil a Lomas de Zamora, Buenos Aires. 
(2) Els dos eren joves, però no uns nens, Muntal tindria 21 o 22 anys i Calero en devia tenir uns 17. A més en el grup B també hi participaven adults i fins veterans. 

Duel d'equips en el cim a la temporada 1988 - 89

Els dos grans equips de la comarca d'Osona van ser en primer lloc el Club Escacs Vic, fundat el 1946, i anys després li va disputar la primacia la Penya Escacs Centelles, fundada el 1968, que temporalment però durant forces anys el va arribar a superar i tot, essent el primer equip osonenc. 

El C.E. Vic, que llavors es deia Club Ajedrez Vich i que no va canviar oficialment el nom fins a principis dels anys 1980s, durant la presidència de Ricard Lázaro Sanromà, va destacar ja des d'abans i tot de la seva fundació oficial el 4 de juliol de 1946, amb un torneig de mestres organitzat a la ciutat a principis dels anys 1940s, que si la memòria no em falla va guanyar Antonio Medina. Va tenir un ràpid i durador ascens als anys 50s, gràcies a jugadors com Heribert Gutiérrez, Esteve Barrababe, Joan Segura, Josep Puigdollers, Vicenç Abeyà i altres, i va estar al cim dels escacs catalans durant els anys 60s de forma estable, amb algun fitxatge destacat com el nord-americà Olaf Ulvestad (1912 - 2000), que no sols era un extraordinari jugador, sinó que feia molta vida social i de club, ensenyava escacs, jugava moltes partides amistoses amb els jugadors locals i els aficionats que anaven al local social al Bar La Pista de Vic. 

Va ser una època de triomfs i de glòria esportiva pel C.A. Vich, durant la qual i fins l'any 1969 va ser president Joan Segura Vila (1928 - 2020), qui més tard va ser molts anys president de la Federació Catalana d'Escacs i encara després vicepresident de la Federación Española de Ajedrez. Aquell any va ser substituït pel president Jaume Portet qui ho va ser fins el 1974, tenint com a vicepresident a Joan Serra. El club de Vic, que havia estat durant molts anys a la Divisió d'Honor dels escacs catalans, amb els millors equips de tota Catalunya, va baixar de categoria l'any 1973, a la 1ª Divisió on es mantidria en general a partir de llavors, amb alguna caiguda a la següent categoria, però remuntada de seguida. 

La P.E. Centelles va tenir un desenvolupament molt ràpid des que dos llocs on es jugava a escacs a la localitat es van unir a finals dels anys 60s. El 1971 Miquel Fabré, molt relacionat amb la localitat, i amb només 16 anys llavors, va ser un dels assistents a la reunió fundacional dels campionats comarcals, junt amb Jaume Portet i Ricard Lázaro Sr. i altres representants dels escacs a pobles d'Osona. La P.E. Centelles va participar per primer cop, animada per Fabré, en el II Comarcal de 1972, però Fabré encara va jugar aquest amb l'Institut Jaume Callís de Vic, el seu equip inicial. La primera participació de Fabré amb el Centelles va ser a la única Lliga Comarcal, que va tenir lloc a la primera meitat de 1973. Llavors l'equip va decidir federar-se i jugar Campionats de Catalunya per Equips i, a part de Fabré, va tenir una sèrie de jugadors locals com Isidre Camprubí, Santi Simon i altres, començant un ascens meteòric en les categories catalanes des d'Aspirants a 3ª. 

Un gran artífex d'aquest èxit va ser el seu president, Pere Curtó (1930 - 2020), qui amb l'ajut d'un sponsor local molt aficionat als escacs, va aconseguir no sols pujar cada any l'equip, sinó també fitxar jugadors vigatans i osonencs primer i després també grans jugadors  internacionals, buscant la grandesa i l'excel·lència, per exemple portant al campió mundial Anatoly Karpov a fer una sessió de simultànies al poble l'1 de juny de 1976. I quan a l'agost de 1978 la P.E. Centelles va aconseguir organitzar el Campionat d'Espanya per Equips al Pavelló esportiu de Centelles, el equip local com a anfitrió hi va participar i amb jugadors com Fabré, Simón, Bautista, Teulats i uns fitxatges va fer prou puntuació per mantenir la categoria i poder jugar l'any següent de nou el Campionat d'Espanya per equips de 1979. Des d'aquestes dates, i potser ja algun any abans, el Centelles era el primer equip de la comarca, per davant del Vic, que va passar per una època delicada a finals dels 70s. Però curiosament al Centelles se li van resistir sempre els Comarcals i no en va guanyar cap mentre hi va jugar entre 1972 i 1979, essent els seus millors resultats alguns tercers premis. Però a nivell català, espanyol i fins europeu, doncs va fer un matx amistós a doble volta amb un equip de Suïssa i també es va enfrontar amb algun de francès, estava als primers llocs i així va ser campió de Catalunya l'any 1983. Però a mitjans dels anys 80s va tenir un relatiu estancament, perdent la Divisió d'Honor i passant a la 1ª Divisió, d'on encara baixaria a la 2ª per una sanció federativa de pèrdua de categoria motivada per una alineació a l'acta d'un encontre de dos jugadors que es va demostrar que era incorrecta. Tot i així l'any 1988 encara era el 5è equip d'Espanya i al campionat 1988 - 89 aspirava no sols a retornar a la 1ª sinó a ser campió de la categoria.  

Ara bé, el Vic havia començat una remuntada, sobretot a partir de l'aparició de Lluís Comas i que quedés campió del món infantil l'any 1984, tot i que el 1986 va fitxar pel Centelles, va fer una gran temporada el 1988 - 89 a la 2ª Divisió catalana va aconseguir quedar campió i pujar a la 1ª Divisió, i una part decisiva en això la va tenir el fet que aconseguís empatar 1 - 1 amb el Centelles en els seus encontres a dobla volta. Els resultats van ser aquests, que s'han conservat: 

I el comentari fet ja en aquell moment: 

Com es veu, pel Centelles només van guanyar els dos punts el M.I. xilè Campos al 1è tauler i el vigatà Joan Bautista al 5è tauler. En canvi pel Vic van guanyar els dos punts Josep Puigdollers al 7-8è, Carles Vilarrasa al 8-9è i Ordeix de Ripoll al 9-10è. Aquest rodet de tres jugadors a la cua era per l'estil de com solier ser les inesperades victòries als Comarcals. 

En aquells anys Miquel Fabré jugava pel Vic, i va ser campió de Vic l'any 1987. Tot i així en el global dels dos matxs encara va guanyar el Centelles per 10.5 - 9.5 (+ 8 = 5 - 7). Però el partit decisiu va ser a Centelles, a la segona volta el 12 de febrer de 1989, amb la victòria vigatana per un punt, que va garantir l'ascens i el primer lloc al torneig, essent ben curiós que tant el Centelles com el Vic guanyessin al local contrari. 

I per celebrar l'èxit, la junta directiva del C.E., presidida per Melcior Pujols i amb Pere Vegara, Jacint Raurell i Sebastià Aumatell com els seus membres destacats va convidar a un dinar al primer equip del Vic que va tenir lloc al restaurant del santuari de Puiglagulla, a Vilalleons, a finals d'aquell mateix mes de febrer. I al que hi vaig assistir convidat per ser el cronista d'escacs dels 3 setmanaris comarcals, l'Ausona, El 9 Nou i La Marxa, per tenir alguna relació amb la Junta del club i, si la memòria no em falla, per haver jugat en el primer equip del Vic en algunes ocasions, em sembla recordar que vaig fer alguna substitució i tot a llocs alts, i suposo que amb bons resultats, perquè entre 1988 i 1990 vaig tenir un moment molt fort escaquista, que em va portar a aconseguir la puntuació per pujar a Preferent a l'Open de St. Pere de Torelló el novembre de 1989 i sortir amb un Elo provisional de 2000, com a nou Preferent, a les llistes de la F.C.E. de l'1 de gener de 1990 i amb un Elo ja calculat de 2135 l'1 de juliol de 1990. 

Aquests encontres en els nivells superiors dels Campionats de Catalunya entre el Centelles A i el Vic A, ja havien tingut lloc abans i tornarien a produir-se en anys següents a la 1ª Divisió catalana, i per exemple per a la temporada 1989 - 90 el Vic s'afanyaria a fitxar al llavors M.I. argentí Ariel Sorín en el primer tauler com a reforç. Va ser una bona època pels escacs osonencs, però precisament va passar poc abans d'uns canvis que van anar tenint lloc a primers i mitjans dels anys 90s, que van fer entrar en una situació diferent i no tan brillant en general pels equips osonencs.