Escacs i religió

Estem en temps de Pasqua i pot ser bon moment per recordar que a part de Sta. Teresa de Jesús, de la que ja vam fer una cita en aquest blog sobre la seva afició als escacs i que es considerada la patrona dels escaquistes, hi ha més relació entre els escacs i els eclesiàstics i religiosos. 

Així Bernat Fenollar (1438 – 1516), clergue valencià, fou el primer en documentar – alguns diuen que en establir – les regles noves dels escacs (moviments actuals de la dama i l’alfil) en el seu llibre “Escacs d’amor” (1475) publicat a València,  on descriu i comenta una partida jugada aquell any a València entre Francesc de Castellví i de Vic (+ 1506) i Narcís Vinyoles (c. 1444 – 1517), que foren també coautors de l’obra,  la primera partida moderna d’escacs conservada[1].

Com Ruy López de Segura (c. 1530 – 1580) el primer campió del món d'escacs moderns (1560 - 1575) i un dels 4 participants en el primer torneig oficial d'escacs a El Escorial 1575,  fou frare, sacerdot i més tard bisbe. L'obertura aqui dita Espanyola (1. e4, e5; 2. Cf3, Cc5; 3. Ab5) considerada la més forta i sòlida de les obertures de peó de rei, en algunes llengües, i notòriament en anglès [2], té el nom d'Obertura Ruy López, per haver-la ell estudiat, jugat i proposat en el seu "Llibre dels escacs" sobre les obertures (1561), un dels primers llibres d'escacs del món. 

En el mateix campionat del 1575 de quatre candidats al títol de millor jugador, considerat el primer torneig de mestres del món, hi va participar un altre dels més forts escaquistes d'aquell temps, Alfonso Cerón (Granada c. 1535 - Girona, data desconeguda), sacerdot i canonge. També va ser autor d'un manual d'escacs en llatí, publicat per primer cop a Roma el 1673. 

També Domenico Ponziani (1719 – 1796), gran jugador i teòric dels escacs, ordenat sacerdot el 1764 i professor de la Universitat, va escriure un llibre “El joc incomparable dels escacs” que va aparéixer com d’autor anònim el 1769 i ja amb el seu nom el 1782. Se'l considera el màxim representant de l’escola d'escacs de Mòdena - que preconitzava el Giuoco Piano i el ràpid desenvolupament de les peces a l'obertura -  i és l'autor de l’Obertura Ponziani. Ponziani va tenir una destacada carrera eclesiàstica, ja que fou nomenat canonge de la catedral de Mòdena el 1766 i vicari general el 1784, a més d'altres càrrecs.

I és ben conegut que William Lombardy (1937), ordenat sacerdot el 1967, amic de Bobby Fischer des del 1954 i del qui va ser entrenador als inicis de la carrera d’aquest fins als primers anys 1960s[3] i del qui va ser de nou l’únic entrenador i segon al matx del segle de Reykjavik del 1972 pel campionat del món contra Boris Spassky, que Fischer va guanyar proclamant-se campió del món d’escacs (1972 – 1975), el primer i únic entre l’hegemonia soviètica (1948 – 1972 i 1975 – 1991)[4]  

Fischer i Lombardy a l'Olimpiada de Leipzig (Rep. Dem. Alemanya) l'any 1960

El mateix Bobby Fischer (1943 – 2008) va deixar establert a Islàndia, on residia a partir de març del 2005, que volia ser enterrat amb una cerimònia catòlica i així es va fer a la seva mort el gener del 2008 a la mateixa Islàndia.

Finalment es pot citar que Henrique Mecking (1952), un dels més forts escaquistes del món als anys 1970s, que va tenir que deixar els escacs a finals d'aquella dècada per una malaltia greu, que posava en perill la seva vida, es va fer un membre actiu de la Renovació carismàtica catòlica, pràctica que ha mantingut des d’aleshores i així es va recuperar, podent fins i tor tornar al cap d'uns anys a la pràctica dels escacs.

Aquests són alguns dels casos més famosos, però no són els únics, n'hi ha d'altres.  

[1] Anterior en 20 anys al primer llibre imprès sobre els escacs, “Llibre dels jocs de partides d’escacs en nombre de 100”, també a València el 1495,  de Francesc Vicent (1450 – 1512), en el que recull les normes dels escacs actuals recollides i comentades, i potser definitivament establertes, per l’eclesiàstic Bernat Fenollar. Totes dues obres són en català i anteriors al famós llibre castellà de Luis Ramírez de Lucena (1465 – 1530) de 1497, a Salamanca.

[2] En francès es diu de les dues maneres, O. Espanyola o O. Ruy López, cosa que també passa en altres idiomes. En tot cas el nom d'O. Espanyola ve per ell.    

[3] Lombardy va quedar sots-campió d’Estats Units d’escacs al 1961 darrera de Fischer i més tard es va classificar per jugar el torneig Interzonal d’Estocolm del 1962 però va renunciar a participar per tal de seguir els seus estudis de seminarista. Quan Fischer el va cridar perquè l'acompanyés en el Campionat del Món del 1972 va necessitar un permís dels seus superiors per deixar temporalment la parròquia i les activitats pastorals que tenia encomanades, cosa que va sol·licitar i obtenir. 
[4] Lombardy deixaria el ministeri sacerdotal c. 1982 per casar-se i formar una família, cosa que va fer uns anys més tard. 

Setmana Santa 2017

Dijous Sant, 13 d'abril de 2017

Hem acabat la Quaresma i entrat en les celebracions del Tridu Pasqual, que ens ha de portar a la gran joia de la Pasqua. Que tinguem una bona Setmana Santa.

Més mestres a Osona

A part dels que ja s'han citat, uns quants mestres més han estat i han jugat a la comarca d'Osona.

Així a finals de juny de 1934, George Koltanowski (1903 - 2000) va fer una sessió de simultànies a cegues a Vic, entre les moltes activitats que aquest mestre belga - nordamericà va fer a Osona i a tota Catalunya durant molts anys.

Koltanowski fent simultànies a cegues, aquí a Edinburg el 1937. 

Un gran mestre, diverses vegades candidat al títol mundial, el famós Bent Larsen (1935 - 2010) també va jugar escacs de competició a Osona, al Campionat d'Espanya per Equips que va tenir lloc a Centelles l'any 1978, jugant de primer tauler per un equip canari.

El G.M. Bent Larsen, aquí a Copenhaguen el 1977

I no van ser els únics, ja que diversos GM i MI sudamericans també van tenir actuacions a Osona, sobretot jugant amb la P.E. Centelles. En l'època dels Campionats Comarcals, la Plana de Vic, situada en mig de pols escaquistes com Olot, Manresa, Berga i Granollers, i relativament a prop del gran centre de Barcelona, va tenir una important presència internacional.

Llibres de l'època

Alguns llibres amb que s'aprenia en aquell temps, anys 1960s sobretot, però en general des dels anys 1950s als 1970s. Molts d'aquests llibres foren molt usats i estudiats al voltant de 1970.

Els 3 grans llibres en els que s'aprenia, almenys en els casos que conec i en el meu propi, eren:
1. "Los Grandes Maestros del tablero" (Die Meister des Schachbretts, 1930) de Richard Réti
2. "Mi Sistema" (Mein System, 1925 - 1927) d'Aron Nimzowich
3. "Práctica de ajedrez magistral. Botvinnik-Tal 1960" (Tal - Botvinnik 1960) de  Mikhail Tal.

Però n'hi havia uns quants més, entre els quals un de Josep Paluzíe Lucerna (1860 - 1938) actualització de l'obra de Philidor (1726 - 1795), els molt elementals i divulgatius del nord-americà Fred Reinfeld, llibres de torneigs com el de Sitges 1935, col·leccions de partides d'alguns escaquistes destacats i uns quants més. De llibres en català n'hi havia, però molt pocs i en general dels anys 1930s, com el del citat torneig i algun altre.

Manual de J. Paluzíe i Lucena (1945), basat en el de Philidor 

"Els grans mestres del tauler" de Richard Réti (1889 - 1929).

El mateix llibre de Réti. Edició posterior.  

"El meu sistema" d'Aron Nimzowitsch (1886 - 1935)

Consells hipermoderns per a jugar escacs, Savielly Tartakower (1887 - 1956)

"Clau de les obertures" d'Euwe i Fine, un petit fulletó.  

Llibres d'iniciació als escacs de Fred Reinfeld (1910 - 1964) en llibre de butxaca.

Campionat del món Botvinnik - Tal, Moscou 1960, per Mikhail Tal (1936 - 1992)

Biografia i partides de Bobby Fischer, (juny 1972) per Pablo Morán (1926 - 1995).
El miravem pel temps en que Fischer jugava el "matx del segle" a Reykjavik. 

Com que aquests llibres, sobretot els més usats o sigui els de Réti, Nimzowitsch, Tartakower, Reinfeld i Tal eren d'uns anys abans, sobretot els tres primers, els escaquistes de llavors estavem més familiaritzats amb els grans jugadors de la 2ª meitat del s. XIX i primera meitat del s. XX que no pas amb els de la nostra època, dels que teniem notícies per revistes com "Trebejos", "El ajedrez español" i, a partir del 1973 a la nostra comarca, també de l'extraordinària revista "Jaque".

Junt a aquests llibres, ja cap als 1970s, es feien servir llibres d'obertures de Panov, Pachman, Sokolsky, Màxim Borrell i altres i llibres d'estratègia i tàctica de Spielmann, Tartakower, Bondarevsky... i també llibres de partides d'Alekhine, Ragozin, Simagin, Petrosian ... Hi havia una àmplia oferta on escollir.

Volum 2 de la Teoria d'Obertures (1972) de Vassili Panov (1906 - 1973). 

Un dels volums d'obertures de Màxim Borrell (n. 1937)

Per aquells anys ja estava passant l'època, dels anys 1940s a 1960s, en que si un s'aprenia bé algun bon manual d'escacs, com el curs complet de l'argentí Roberto Grau (1900 - 1944), "Tratado general del ajedrez" en 4 toms, de seguida podia guanyar moltes partides i situar-se a un bon nivell, com deien els escaquistes veterans. Un altre llibre mític a l'època, però que molts pocs havien vist i que a més s'havia de llegir en francès, era el tractat dels escacs de Siegbert Tarrasch.
Això coincidia amb el temps en que amb un bon estudi d'obertures en els manuals generals o en llibres especialitzades - com "La defensa siciliana" d'Euwe - o amb un estudi d'estratègia i tàctica en els escacs, com en els llibres de Pachman o si s'estudiaven bé finals, en els llibres d'Averbach, Smyslov, etc. s'aconseguia de seguida un nivell força alt. Tot i que aquí hi havia bones editorials, alguns títols arribaven des d'editores argentines.

En canvi en els anys 1970s l'estudi dels llibres, sobretot dels més bons disponibles, s'estava convertint en una condició necessària però no suficient, perquè cada cop més els rivals també n'estudiaven i a més cadascun tenia els seus; aprenent amb llibres s'aconseguia això sí un nivell suficient per guanyar als qui no els feien servir, però entre jugadors de campionats oficials el seu efecte principal era el de pujar el nivell del joc, fins i tot en les categories baixes. El que sí que és comprovava sovint era que les idees hipermodernes ( tretes dels llibres de Reti, Nimzowich, Tartakower, Alekhine...) i el seu estil de joc triomfaven en general sobre els jugadors que seguien estils més clàssics, cosa que les posava de moda i les feia practicar de forma generalitzada i efectiva. D'altres, admirats per l'estil de Tal, intentaven imitar-lo en els sacrificis i combinacions, cercant més encara la bellesa i la creativitat en la partida que el propi resultat victoriós, tot i que naturalment també era el que es cercava a través de l'espectacularitat i les jugades arriscades.

Poc més tard ja cap als 1980s hi hagueren altres llibres, més moderns o més especialitzats, dels que ja en parlarem.

Grans mestres i jugadors internacionals a Osona

En les dècades dels 1960s - 1980s passaren per Osona diversos grans mestres i jugadors internacionals.
D'alguns ja se n'ha parlat i estan ben vius a la memòria:
El campió del món Anatoli Karpov (n. 1951) va donar una sessió de simultànies a Centelles el juny del 1976.
El president de la FIDE, l'islandès Fridrik Olafsson (n. 1935), portat pel president de la FCE Joan Segura, va visitar el CE Vic el 1978.
Viktor Korchnoi (1931 - 2016) també va donar simultànies a Centelles l'estiu de 1979, quan era sots-campió mundial.

El GM iugoslau Borislav Ivkov, aquí l'any 1972, va fer simultànies a Vic. 

D'altres són menys coneguts, però consta que el gran mestre iugoslau Borislav Ivkov (n. 1933), aleshores recen candidat al títol mundial, portat per Joan Segura, va fer una sessió de simultànies al aleshores local social del Club Escacs Vic, Bar La Pista, a finals dels anys 1960s, possiblement el 1969 o poc temps abans (en tot cas en una data entre 1967 i 1970). Anys després aquestes simultànies, que pel que sembla van ser inesperades i improvisades, encara eren recordades amb molt elogi per els que les veieren, com per exemple pel barman Coll, ell mateix també jugador aficionat, que quedà admirat de la classe i personalitat d'aquella figura dels escacs.
Se sap també que l'ex-campió mundial Boris Spassky (n. 1937), aleshores ja resident a França, va fer una sessió de simultànies a Tona en una data imprecisa al voltant de 1980, si bé sense poder concretar exactament l'any a falta de més informació.
Un altre jugador estranger que a finals dels anys 1960s va jugar al C.E. Vic, del que va ser jugador del primer equip a la Divisió d'Honor catalana entre el 1968 i 1970-71, i  hi va fer classes, va ser el nord-americà Olav Ulvestad (1912 - 2000).
També s'han de tenir en compte les competicions que es feien a prop de la comarca d'Osona, com els torneigs tancats d'Olot, els Opens de Berga, les activitats a Granollers i les de Manresa, on per exemple a finals de l'any 1972 hi van donar unes simultànies triples Viktor Korchnoi, Lev Polugaievski (1934 - 1995) i Yuri Averbach (n. 1922), ocasió en que, degut a les estretes relacions d'aquella època entre els dos clubs,  hi van participar convidats diversos escaquistes vigatans i en les que Joan Bautista va vèncer a Korchnoi.

El recordat Heribert Gutiérrez

Heribert Gutiérrez (1931 - 1988) va ser un dels més grans jugadors dels escacs osonencs. D'una categoria indiscutible com a escaquista i també persona de gran simpatia i cordialitat. Els seus mèrits són molts i val la pena recordar-lo. Era ja de categoria preferent i jugador dels primers taulers del Vic A quan aquest jugava a la màxima categoria catalana als anys 1960s, feia un tandem amb Segura, Barrababe, Bautista, Puigdollers, Abeyà i altres. Va ser també l'entrenador personal del Lluís Comas quan aquest va guanyar els campionats de Catalunya infantils de 1983 i 1984 i tot seguit el campionat del món a l'Argentina el 1984, viatge en que l'Heribert el va acompanyar com a mestre, ajudant i analista i per tant va ser co-partícip molt principal d'aquest èxit. L'Heribert també tenia proeses en les simultànies, en l'escacs a cegues i en les simultànies a cegues, fet que havia compartit amb el seu germà Josep, també bon escaquista. També impressionava veure com resolvia difícils problemes d'escacs "de cap" i després d'una curta reflexió. Però sobretot la seva presència dinàmica i optimista animava a l'equip, donava seguretat, llimava punts conflictius i infonia bon humor, coses sovint molt necessàries en un club i en un equip.

El vaig conéixer durant anys i la única vegada que vaig jugar amb l'Heribert en partida oficial de campionat, amb rellotge i planilles, hi vaig fer taules. Recordo diverses anècdotes seves, com quan al V Comarcal del 1975 i com a primer tauler del Club Tennis Vic va guanyar a Josep Vilageliu, primer tauler especial per aquell dia de l'equip de l'Institut i ho va fer d'una manera ràpida, essent el primer en acabar. O com a l'acabar la partida amb el seu alumne Lluís Comas, en una Olimpiada Comarcal el maig del 1984, que s'havia estat mirant a l'obertura, em va dir que la tenia guanyada a la jugada 16ª, cosa que Comas també havia vist però que jo no vaig veure clar, vaig seguir una altre línia de joc i vaig acabar perdent. L'Heri, com li deien, ho havia vist d'una sola ullada al tauler.

Heribert Gutiérrez, a la dreta, jugant amb Josep Puigdollers al nou local del Club Escacs Vic, probablement l'any 1977. 

Una altre quan un dia, a mitjans - finals dels anys 1980s, es va presentar al local social del Club Escacs Vic acompanyat d'un noi, quasi un nen, al que ell entrenava per a participar en un important campionat, era ja després de l'èxit del Lluís Comas; en aquell moment al club a part del president Melcior Pujols i d'algun directiu només hi estava jo, per això va venir i em va demanar que jugués "unes quantes partides" amb el noi que l'acompanyava, per entrenar-lo. Vaig guanyar la primera per la via ràpida, en una minipartida amb sacrificis, i l'Heribert, que s'ho mirava dret darrera del seu pupil, però que havia de marxar una estona, va demanar que continuessim, alternant blanques i negres. Les següents partides em van costar cada cop més de guanyar-lo, quan ja portavem quatre o cinc partides ja em va fer taules i després d'una o dues taules més ja em va començar a guanyar a la sisena o setena partida i me'n va guanyar un parell. Aleshores, havia passat ja el temps, va retornar l'Heribert Gutiérrez i quan em va demanar en privat com m'havia anat li vaig dir "aquest noi té classe, a mesura que juguem sembla que vagi desenvolupant anticossos contra el meu estil de joc" i l'Heribert va assentir i somrient va deixar entreveure que era un efecte del seu estil d'entrenament, aprendre a defensar-se i reaccionar contra el joc del contrari. El noi va arribar a ser al cap de poc un dels millors escaquistes de Catalunya, si bé ara no recordo el seu nom.

Degut al seu èxit amb el Lluís Comas i el campionat del món infantil, l'Heribert es va convertir en molt buscat per fer activitats i classes a partir del 1984, per exemple recordo quan em va contractar per ser un dels jugadors en les semi-simultànies que li van encarregar que dirigís pel Mercat del Ram del 1986 així com diversos events més.
Una altre anècdota en aquest cas doble és que quan el Club Escacs Vic buscava un entrenador pel Lluís Comas van pensar primer en mi, el seu pare mateix m'ho va comentar alguna vegada com a possibilitat, però jo no podia per motius de feina i els vaig dir que en busquessin algun altre i si no em falla la memòria quan em van dir "sí, però quin" jo els hi vaig suggerir "algun dels preferents del club, amb experiència i amb temps disponible" i no estic segur si vaig arribar a proposar  el nom de l'Heribert o una terna on ell hi era. El fet és que l'Heribert va ser l'entrenador i amb un èxit inigualable, la seva qualitat, categoria i humanitat van fer el miracle. Al cap d'uns anys l'Heribert em va venir a veure a Calldetenes, on treballava, era l'any 1986 i em va proposar, "com un favor" si podia fer de professor per a l'Escola d'escacs d'Osona, que aleshores o portava ell o li havien encarregat fer moltes classes i no podia fer-les, perquè ja tenia altres obligacions. El que era una substitució per un curs es va convertir en molts anys de monitor d'escacs a escoles osonenques, i és que l'Heribert tenia un toc especial per obrir nous camins i per fer que les coses funcionessin.

Amb l'Heribert Gutiérrez hi vaig tenir molts contactes i algunes converses al llarg dels anys, fins i tot vaig escriure al setmanari Ausona un llarg article, que em van publicar íntegre a plana sencera, titulat "Ha desaparegut un gran mestre dels escacs". En una ocasió, al local nou del CE Vic, parlavem de sacrificis de peces i sobretot el de dama com a mostra de la bellesa en els escacs i ell em va dir que havia fet tres sacrificis de dama en partides de competició oficial, per algunes de les quals havia rebut premis de bellesa, les planilles de les quals portava sempre a sobre, a la cartera, mostra de l'estimació que els hi tenia. Li agradava ensenyar-les i quan li vaig dir de si les podia veure no sols me les va passar sobre el tauler sinó que me les va deixar copiar de bon grat davant la meva petició de conservar-les, cosa que he fet fins ara. En honor seu en reprodueixo una, la primera:

Barrababe - H. Gutiérrez
Ct. Vic de 1ª categoria
Vic, 1 de maig de 1958
1. e4, c5; 2. Cf3, e6; 3. a3, Cf6; 4. Cc3, d5; 5. e5, Cfd7; 6. d4, cxd4; 7. Dxd4, Cc6; 8. Df4, a6; 9. Dg3, g6; 10. Af4, Ag7; 11. 0-0-0, b5; 12. Ca2, Tb8; 13. b3, Af8; 14. Rb2, Cc5; 15. Ad3, Da5; 16. b4, Ca4+; 17. Rb3, Dc7; 18. h4, Cd4; 19. Cxd4, Dc4+ (0-1).

El temps dels Comarcals

Una relació dels escacs mundials en temps dels Comarcals: 

1969 En el segon matx Petrosian – Spassky a Moscou, Boris Spassky (n. 1937) venç i es proclama el nou campió del món.

1970 Matx URSS – Resta del Món a Iugoslàvia. Interzonal de Palma de Mallorca, guanyat per Fischer. El sistema d’avaluació de resultats Elo, introduït per Árpád Élö (1903 – 1992) a Estats Units el 1960, és adoptat oficialment per la FIDE.

1970 – 1978 Max Euwe, president de la FIDE.

1971  Fischer guanya 6-0 a Taimanov i a Larsen i també bat a Petrosian i es proclama candidat.

1972 “Matx del segle” Spasski – Fischer a Reykjavik (Islàndia). Gran esclat mundial dels escacs.

1972 – 1973 Grans resultats de l’ex-campió mundial 1960- 1961 Mikhail Tal (1936 – 1992), que per  un temps sembla que tornarà a disputar el campionat del món. Un gran nombre de partides i més d’un any sense perdre i, com es diu a l’època, “ascendint  a l’Elo com un Soyuz”. I encara el seu màxim ràting Elo l’assolirà més tard, el gener de 1980, amb 2705 punts.

1972 – 1975 Fischer deixa de jugar a escacs. Ascens de Karpov.

1973 Mor Leonid Stein (1934 – 1973).

Torneig de Candidats de 1974: el primer i el darrer campió mundial quan es jugaven aquí els Comarcals, Boris Spasski i Anatoli Karpov. Entremig hi va haver  BobbyFischer.  Tant Karpov (1976) com Spasski (1978?) feren simultànies a Osona. 

1975 Mor Paul Keres (1916 – 1975) a Helsinki, tornant d’un torneig a l’estranger. Anatoly Karpov, nou campió mundial per incompareixença de Fischer. Amb permís del govern soviètic, Spasski se’n va a viure a França.

1976 Korchnoi deserta de la URSS a Holanda i s’estableix a Suïssa.

1978 – 1982 Fridrik Olafsson, president de la FIDE.

Els dos presidents de la FIDE quan els Comarcals. Max Euwe li passa el càrrec a Fridrik Olafsson 1978. El mateix any,i ja president de la FIDE, Olafsson va venir a Vic a veure les noves instal·lacions del C.E. Vic, considerades modèliques. 

1978 Primer encontre Karpov – Korchnoi pel campionat del món, a Baguio (Filipines). Més  rareses que en el campionat del 1972.

Viktor Korchnoi, que va jugar els campionats del món de 1974 (de fet), 1978 i 1981, aquí jugant contra un molt jove Garry Kasparov el 1975. Korchnoi també va estar a Osona i va fer una sessió de simultànies a Centelles l'estiu de 1979. 

  

1980 Mor Alberic O’Kelly (1911 – 1980).

1980/81 La FIDE estableix la notació algebraica com la única oficial.

1981 Segon encontre Karpov – Korchnoi pel campionat del món, a Merano (Itàlia). Mor l’ex-campió mundial 1935 – 1937 i president de la FIDE Max Euwe (1901 – 1981). 
    

1982  Florencio Campomanes, president de la FIDE.

1984 Mor l’ex-campió mundial 1963-1969 Tigran Petrosian (1929 – 1984).

1984 – 85  El president de la FIDE Campomanes suspèn el matx Karpov – Kasparov, sense       decisió i  amb un nombre interminable de taules seguides (+5 = 40  -3).  

1985 En el segon matx Karpov – Kasparov, Garry Kasparov es proclama campió del món.

Quan els Comarcals van començar, el campió del món d’escacs era el soviètic Boris Spasski (I i II Comarcal). 

Quan era campió del món, però estranyament inactiu, el nord-americà Bobby Fischer, es jugaren la Lliga i el III i IV Comarcals[1]. 

Amb el soviètic Anatoly Karpov de campió mundial, tota la resta: els Comarcals V, VI, VII, VIII, IX, X, XI i XII i les 3 Olimpíades Comarcals.

Bona part dels Comarcals, de l’I al VIII, es jugaren quan Max Euwe era president de la FIDE. 

Durant la presidència de Fridrik Olafsson es jugaren el IX, X, XI i XII. 

Amb Florencio Campomanes de president FIDE, sols les 3 Olimpíades Comarcals.

---

[1] Fischer ja anuncià que resignava el títol el 27 de juny de 1974, però la FIDE no li acceptà la renúncia, i en tot cas el IV Comarcal ja havia acabat. La proclamació d’Anatoly Karpov com a nou campió mundial per renúncia de Fischer la va fer la FIDE l’1 d’abril de 1975.