Una taula de trofeus, 1973

De finals de juny de 1973 en la festa de final de temporada i de lliurament de premis del Club Escacs Vic és aquesta foto.

En ella s'hi veu en primer pla, d'esquenes, a Lluís Vila Ximenez i en la taula principal, d'esquerra a dreta a Ricard Lázaro Sanromà, Jordi Ralló, la dona del president del C.E. Vic Jaume Portet i aquest i Ricard Lázaro Medina, aleshores secretari del club. Dalt la taula es poden veure els trofeus preparats per a ser lliurats als guanyadors i finalistes de les competicions celebrades. 

Escacs a casa, 1969

De l’any 1969, i concretament del mes de març, són aquestes dues fotos: 

I el lloc on va ser presses és a Vic, on vivíem aleshores.

Aniversari de Ricard Lázaro Medina

Avui qui això escriu, l’autor d’aquest blog, fa 64 anys.

Pot ser el moment de recordar amb unes fotos quan era més jove.

Les dues fotos són del juny de 1989.

Un parell de premis, 1973

L’any 1973 amb motiu del viatge a Grècia de fi d’estudis de l’Institut Jaume Callís de Vic i com ja queda explicat en una altra entrada ni el meu pare, director del centre, ni el meu germà Jordi, estudiant de COU (Curs d’Orientació Universitària) ni jo, que ja havia acabat el Preuniversitari l’any 1971, vam ascendir de categoria. Sense les dues, o en algun cas tres, rondes del Campionat de Catalunya individual del 1973, que no vam jugar per estar fora de viatge, cap dels tres va pujar aquell any, tot i que el Jordi, ja sempre molt fort i el millor en resultats, es trobava en un moment de forma extraordinari.

Ricard Lázaro Sanromà i Jordi Lázaro es van quedar a la 2ª categoria federativa, a la que havíen pujat tots dos l'any 1972 en els Campionats de Catalunya individuals, només un any després de federar-se a 3ª.  I jo vaig restar amb llicència de 3ª ja que a diferència d'ells no havia pujat l'any anterior. El viatge, que va ser extraordinari, molt especial i del tot excepcional, almenys en el meu cas em va mantenir una mica amb el cap encara en els països visitats i en les experiències viscudes durant setmanes o mesos i el record viu em va durar com a mínim fins l'any següent i el sentiment d'haver participat en quelcom notable i memorable m'ha durat fins ara, com en general a tots els companys del viatge amb els que els anys posteriors he pogut parlar, començant pel meu pare i germà, però incloent no sols a pràcticament tots sinó literalment a tots amb els que l'hem recordat, fins i tot després de molts anys. I això també distreia una mica, tot i que d'una manera molt agradable i satisfactòria.

Unit amb l'inici dels estudis universitaris de Ciències Químiques [1] a la Facultat de Ciències Físiques i Químiques a la Universitat Central de Barcelona, a Pedralbes, de gener a juny de 1974 - doncs va ser l'any que el curs va començar al gener - va fer que aquell any tampoc pugés de categoria, cosa que uns anys més tard estranyava a Màxim Borrell ("Et va costar bastant el primer ascens... perquè?" em va preguntar al I Open de Sant Sebastià del 1978, quan li ho vaig dir). Però el Jordi sí que va ascendir aquell any a la 1ª categoria.

En definitiva, Ricard Lázaro Sanromà va pujar a 1ª el 1981 i a Preferent el 1983 [2]. Jordi Lázaro va obtenir la llicència de 1ª el 1974 i la de Preferent el 1981. I Ricard Lázaro Medina la 2ª categoria el 1975, la 1ª el 1977 i la Preferent el 1989 [3]. 

Però això no vol dir que no seguissim obtenint premis, o recollint-ne de ja guanyats, en aquell mateix any 1973 decisiu per a totes les nostres carreres escaquistes. Premis en torneigs socials, comarcals i d'altres competicions.  Ja he citat en un altre lloc els del Jordi aquell any, campió a l'Open Juvenil de Berga i candidat finalista a millor esportista de Vic. En el meu cas en vaig rebre com a mínim dos, segons mostren unes fotos conservades, sense comptar el de subcampions per equips en el III Comarcal, i crec recordar que n'hi va haver encara algun altre. 

 

Amb Ferron a la festa de lliurament de trofeus del CE Vic,
el 20 de juny de 1973, mostrant els premis guanyats. 

En una altra Festa, a finals de novembre o primers de desembre
del mateix any 1973, rebent un premi de mans del president del CE Vic. 

[1] En el meu cas també vaig cursar alhora 1è de Físiques a distància la UNED, ja que la meva il·lusió era l'Astronomia, i al contrari que el curs presencial vaig aprovar aquí totes les assignatures, però em vaig donar compte de que dues carreres difícils a la vegada era massa per a mi i que a Física hi havia massa Matemàtiques pel meu gust, vaig decidir quedar-me només amb una i tot i tenir un parell o tres d'assignatures suspeses vaig escollir Química per creure-la més fàcil i fer-la presencial, i al setembre ja no vaig continuar amb la Física a distància. 

[2] Amb 59 anys i faltant-li mig any per fer-ne 60. 

[3] Tot i que com ja ha sortit en altres ocasions, la vaig tenir a la punta dels dits, amb una partida ben guanyada i necessitant sols unes taules a la última ronda, però perdent per una sèrie d'errors acabats en un de decisiu, l'any 1980. 

Documents salvats, 1978

Aquesta foto va estar danyada ja pocs anys després de fer-se, degut a la humitat, després d'unes intenses pluges. Tot i així s'ha conservat i encara ens ensenya una mica de l'ambient d'aquells anys.  

Encara que diversos indicis apuntarien a que es una foto de l'any 1979, al seu darrera porta la data de maig de 1978. Hi surto jugant amb blanques amb el juvenil Cosp, que porta les negres. S'ho mira atentament i amb interès un altre dels més destacats juvenils d'aquells anys, del qui ara per ara no recordo el nom. Per completar la recuperació del document gràfic, buscaré si trobo la partida, per tal d'adjuntar-la si val la pena.

Va valer la pena, 1973

A la primavera de l’any 1973 tant Ricard Lázaro pare com els seus fills Ricard i Jordi anaven molt forts en escacs, per exemple en Jordi Lázaro, amb 16 – 17 anys, va fer una actuació tan extraordinària aquest any que el va portar a ser campió del Open Internacional Juvenil de Berga a l’agost i a fer +13 = 1 – 0 jugant amb el primer equip del Vic a la categoria de Segona Regional (la 2ª absoluta) del Campionat de Catalunya per Equips, fets que li mereixerien no sols ser candidat a millor esportista de la ciutat de Vic de l’any 1973 sinó també ser convidat l’any següent a jugar a la 1ª categoria del Campionat de Catalunya Individual, on mantindria la categoria i es quedaria a un pas de pujar a preferent i tot. Fins i tot a la Federació Catalana d’Escacs van dir que, si ho hagués sol·licitat, l’haguessin convidat a preferent on era segons com més fàcil obtenir l’ascens, ja que encara que es jugava amb rivals teòricament més difícils, no era necessari fer tants punts: bastava amb fer 5’5 punts de 10 per ascendir a preferent, quan jugant a la 1ª categoria en feien falta 7’5 per al mateix ascens.

Per l’abril de 1973 tots tres jugaven el Campionat de Catalunya Individual, Ricard pare i Jordi Lázaro el de 2ª i Ricard fill el de 3ª. I tots anàvem molt bé de punts i amb  una mitjana de puntuació d’ascens sobrat, molt per damunt del que era necessari per mantenir les esperances de pujar. Fins i tot portàvem un rendiment de lluitar pels primers llocs i potser pel campionat del grup.

Però just aleshores vam marxar al viatge de fi d’estudis a Grècia dels alumnes de Preuniversitari de l’Institut Jaume Callís de Vic, del que Ricard Lázaro pare era el director i els seus dos fills alumnes. Van ser 15 dies de viatge en autocar per bona part d’Europa del sud i central, amb una organització i preparació del mateix que també havia anat a càrrec del mateix Ricard Lázaro Sr. Pels seus preus molt ajustats, per la llavors gran novetat del fet i per l’atractiu del viatge, que passava per França, Itàlia, Grècia, Bulgària[1], Iugoslàvia, Hongria (país al que finalment no es va poder entrar), Àustria, Alemanya Occidental, Suïssa i França, s’hi van apuntar tants alumnes de Preuniversitari, els de l’any 1956 en general, que es van tenir que fer dos autocars, que anaven separats per un dia quasi tot el trajecte i que només coincidien a Grècia, especialment a Atenes, quan es feia una parada més llarga.

A Venècia, Ricard Lázaro Sr. i Jordi Lázaro, mitjans d'abril de 1973

En un altre blog explico coses d’aquest viatge, que va ser mític per a tots els que hi van participar. En aquella època, en aquell temps i en aquelles circumstàncies, va ser un fet extraordinari que després hem recordat sempre. Molts anys després si ens trobem dos que hi vam tenir la fortuna de participar-hi sempre en parlem llargament i amb molta admiració. En realitat va ser molt especial, en el nostre cas per exemple, abans només havíem fet un parell de viatges a Andorra i aquest, que ja era molt, era tot el món i l’estranger que coneixíem[2].  Veure l’Europa d’aquells anys i grans ciutats internacionals i cosmopolites com Milà, Venècia, Atenes, Sofia,  Belgrad, Viena, Munic, Zuric i moltes més, no era sols viatjar a l’estranger i a una Europa central i del sud encara en ple auge després de la Segona Guerra Mundial i abans de la crisi del petroli que començaria a finals d’aquell mateix i que ho començaria a canviar tot, sinó que era com viatjar a un altre món, com va arribar a dir algú “com viatjar a un altre planeta habitat”.

Al vaixell Brindisi - Patrás, Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Jr, mitjan abril 1973

A l'Acròpolis d'Atenes a Grècia, l'objectiu del viatge. A més de Jordi Lázaro i
Ricard Lázaro Sr., el primer a l'esquerra és Sebastià Sardiné, aleshores també
jugador del Club Escacs Vic i molt actiu en els escacs vigatans i osonencs. 

I tot i que després haguem viatjat molt per Europa i fins a destins llunyans -  en el meu cas a l’Alemanya ja unificada, Gran Bretanya, Polònia, Rwanda i Burundi, Xina, Rússia, Israel, Palestina i Jordània... -  cap altre viatge ha tingut el component mític i transformador d’aquell primer, potser no sols per aquella marató de països[3] i molts d’ells del Bloc de l’Est, sinó també per ser el primer i perquè érem joves.  Però és que realment aquell viatge ens va eixamplar els horitzons físics i mentals i ens va obrir el món...

Ricard Lázaro Sr. a Munic, on mig any abans s'havien celebrat els Jocs Olímpics,
i.precisament a la ciutat olímpica, ja cap al final del gran viatge, finals d'abril de 1973. 

 

Ara bé, al tornar havíem perdut dues rondes segur i potser tres i tot (una abans o una després) dels campionats d’escacs que jugàvem.  Tot i que encara vam poder fer algunes partides més i quedar bé en les respectives classificacions, ni vam poder quedar campions – el Jordi era el que en tenia més opcions, però els dos Ricard pare i fill també havíem lluitat pels primers llocs – ni quedar entre els primers i ni tan sols pujar de categoria, aconseguint un ascens que fins poc abans teníem gairebé  tots a tocar de les mans. Tots vam restar en les categories que teníem, però això ens va importar poc o gens, perquè encara estàvem fascinats pel viatge que havíem acabat de fer, fascinació que ens va durar mesos i fins anys[4].

I evidentment va valer la pena.    

---

[1] Era tan nou i insòlit el viatge que com a exemple Bulgària acabava d’obrir el dia abans les seves fronteres als viatgers amb passaport espanyol quan vam arribar amb el primer autocar, en el que anàvem tots tres, i vam ser els primers turistes d’Espanya en entrar per terra al país, cosa que vam fer per Kulata. Els duaners, bastant sorpresos, ens van entretenir força estona i fins els vam veure jugant a escacs un parell d’ells, ja que aquell punt de la frontera búlgara amb Grècia no tenia gaire activitat. Després ens va seguir de forma molt evident, almenys fins a la capital Sofia,  un cotxe de la policia secreta – sense identificació com a tal – que parava a una certa distància i dels que veiem que quan pujàvem a l’autocar els seus ocupants preguntaven a la gent que havia estat prop nostre a la parada i es tornava a posar en marxa, guardant sempre les distàncies, quan ho feiem nosaltres i sense dir-nos mai res. Com que ens devíem comportar bé, o almenys amb normalitat, a partir de Sofia i fins a la frontera iugoslava ja no es va seguir o no ho va fer de forma tan clara. El fet és que al preparar el viatge molts mesos abans havíem rebut la notícia de la propera obertura mútua de fronteres justament aquells dies i vam aprofitar per visitar un país més... 

[2] Tot i que sí que havíem viatjat nombroses vegades des de nens per Catalunya i per Espanya.

[3] El viatge s’assemblava molt al d’aquella pel·lícula nord-americana “Si hoy es martes, esto es Bélgica”, del 1969, que tot i que aleshores no havíem vist, sí que la coneixiem i una part de la semblança era volguda,  és tractava d’aprofitar l’anada i tornada a Grècia, on sí que paravem uns dies, per veure el màxim nombre de països possibles per tal de conèixer Europa: vam entrar a Mònaco, vam passar prop de San Marino al que vam veure a l’horitzó, a la parada del vaixell-ferri Brindisi-Patrás a un port albanès  molt de matinada per lliurar el correu i mercaderies – però sense pujar ni baixar ningú - els qui van tenir la sort d’estar desperts, entre els que no hi era qui això escriu, van poder veure Albània a la llum de l’alba i els amenaçadors guàrdies navals albanesos del port amb metralletes, Iugoslàvia ens la vam recórrer de sud a nord, per les actuals Macedònia, Sèrbia (amb Voivoidina), Bòsnia, Croàcia i Eslovènia, vam poder veure la frontera d’Hongria on es van negar a deixar-nos entrar, tant nou era l’assumpte, i vam tenir que retornar a Iugoslàvia per poder passar a Àustria...i això en una època de parades a cada frontera, revisió de passaports i eventualment d’equipatges, canvi de moneda a cada lloc... 
  

[4] I el bon record, ben viu, fins ara.

Equips dels Comarcals: el Lacambra (II)

Avui precisament seria l’aniversari de Narcís Rodas Sr. (1921 – 1984), químic de la Farga Lacambra,  nascut tal dia com avui fa 97 anys.

En record seu i com a homenatge a qui va ser també el director de l’equip d’escacs, publiquem la foto dels escaquistes del Lacambra de la temporada 1971-72, precisament l'equip amb el que el Lacambra va debutar en els Campionats Comarcals. I que dos anys més tard en quedaria subcampió. 

Com es pot observar, Narcís Rodas Sr. està al centre del grup i els altres són, començant per l'esquerra, Francesc Serrat, el seu fill Narcís, Stanis, Lluís Farré, Miquel Casas i a l'altre seu costat Fernàndez i Lata amb els seus fills, també jugadors. Tots ells treballadors o familiars d'aquesta empresa. 

La foto és gentilesa de Narcís Rodas Jr.