A la
primavera de l’any 1973 tant Ricard Lázaro pare com els seus fills Ricard i
Jordi anaven molt forts en escacs, per exemple en Jordi Lázaro, amb 16 – 17
anys, va fer una actuació tan extraordinària aquest any que el va portar a ser
campió del Open Internacional Juvenil de Berga a l’agost i a fer +13 = 1 – 0
jugant amb el primer equip del Vic a la categoria de Segona Regional (la 2ª
absoluta) del Campionat de Catalunya per Equips, fets que li mereixerien no
sols ser candidat a millor esportista de la ciutat de Vic de l’any 1973 sinó
també ser convidat l’any següent a jugar a la 1ª categoria del Campionat de
Catalunya Individual, on mantindria la categoria i es quedaria a un pas de
pujar a preferent i tot. Fins i tot a la Federació Catalana d’Escacs van dir
que, si ho hagués sol·licitat, l’haguessin convidat a preferent on era segons
com més fàcil obtenir l’ascens, ja que encara que es jugava amb rivals
teòricament més difícils, no era necessari fer tants punts: bastava amb fer 5’5
punts de 10 per ascendir a preferent, quan jugant a la 1ª categoria en feien
falta 7’5 per al mateix ascens.
Per
l’abril de 1973 tots tres jugaven el Campionat de Catalunya Individual, Ricard
pare i Jordi Lázaro el de 2ª i Ricard fill el de 3ª. I tots anàvem molt bé de
punts i amb una mitjana de puntuació d’ascens
sobrat, molt per damunt del que era necessari per mantenir les esperances de
pujar. Fins i tot portàvem un rendiment de lluitar pels primers llocs i potser
pel campionat del grup.
Però
just aleshores vam marxar al viatge de fi d’estudis a Grècia dels alumnes de
Preuniversitari de l’Institut Jaume Callís de Vic, del que Ricard Lázaro pare
era el director i els seus dos fills alumnes. Van ser 15 dies de viatge en autocar
per bona part d’Europa del sud i central, amb una organització i preparació del
mateix que també havia anat a càrrec del mateix Ricard Lázaro Sr. Pels seus
preus molt ajustats, per la llavors gran novetat del fet i per l’atractiu del
viatge, que passava per França, Itàlia, Grècia, Bulgària[1],
Iugoslàvia, Hongria (país al que finalment no es va poder entrar), Àustria,
Alemanya Occidental, Suïssa i França, s’hi van apuntar tants alumnes de
Preuniversitari, els de l’any 1956 en general, que es van tenir que fer dos
autocars, que anaven separats per un dia quasi tot el trajecte i que només
coincidien a Grècia, especialment a Atenes, quan es feia una parada més llarga.
 |
| A Venècia, Ricard Lázaro Sr. i Jordi Lázaro, mitjans d'abril de 1973 |
En un
altre blog explico coses d’aquest viatge, que va ser mític per a tots els que
hi van participar. En aquella època, en aquell temps i en aquelles
circumstàncies, va ser un fet extraordinari que després hem recordat sempre.
Molts anys després si ens trobem dos que hi vam tenir la fortuna de
participar-hi sempre en parlem llargament i amb molta admiració. En realitat va
ser molt especial, en el nostre cas per exemple, abans només havíem fet un
parell de viatges a Andorra i aquest, que ja era molt, era tot el món i
l’estranger que coneixíem[2]. Veure l’Europa d’aquells anys i grans ciutats
internacionals i cosmopolites com Milà, Venècia, Atenes, Sofia, Belgrad, Viena, Munic, Zuric i moltes més, no
era sols viatjar a l’estranger i a una Europa central i del sud encara en ple
auge després de la Segona Guerra Mundial i abans de la crisi del petroli que
començaria a finals d’aquell mateix i que ho començaria a canviar tot, sinó que
era com viatjar a un altre món, com va arribar a dir algú “com viatjar a un
altre planeta habitat”.
 |
| Al vaixell Brindisi - Patrás, Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Jr, mitjan abril 1973 |
 |
| A l'Acròpolis d'Atenes a Grècia, l'objectiu del viatge. A més de Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Sr., el primer a l'esquerra és Sebastià Sardiné, aleshores també jugador del Club Escacs Vic i molt actiu en els escacs vigatans i osonencs. |
I tot
i que després haguem viatjat molt per Europa i fins a destins llunyans - en el meu cas a l’Alemanya ja unificada, Gran
Bretanya, Polònia, Rwanda i Burundi, Xina, Rússia, Israel, Palestina i
Jordània... - cap altre viatge ha tingut
el component mític i transformador d’aquell primer, potser no sols per aquella
marató de països[3] i
molts d’ells del Bloc de l’Est, sinó també per ser el primer i perquè érem
joves. Però és que realment aquell
viatge ens va eixamplar els horitzons físics i mentals i ens va obrir el món...
 |
| Ricard Lázaro Sr. a Munic, on mig any abans s'havien celebrat els Jocs Olímpics, i.precisament a la ciutat olímpica, ja cap al final del gran viatge, finals d'abril de 1973. |
Ara
bé, al tornar havíem perdut dues rondes segur i potser tres i tot (una abans o
una després) dels campionats d’escacs que jugàvem. Tot i que encara vam poder fer algunes
partides més i quedar bé en les respectives classificacions, ni vam poder
quedar campions – el Jordi era el que en tenia més opcions, però els dos Ricard
pare i fill també havíem lluitat pels primers llocs – ni quedar entre els
primers i ni tan sols pujar de categoria, aconseguint un ascens que fins poc
abans teníem gairebé tots a tocar de les
mans. Tots vam restar en les categories que teníem, però això ens va importar
poc o gens, perquè encara estàvem fascinats pel viatge que havíem acabat de
fer, fascinació que ens va durar mesos i fins anys[4].
I
evidentment va valer la pena.
[1] Era tan nou i insòlit el viatge que com a exemple
Bulgària acabava d’obrir el dia abans les seves fronteres als viatgers amb
passaport espanyol quan vam arribar amb el primer autocar, en el que anàvem
tots tres, i vam ser els primers turistes d’Espanya en entrar per terra al
país, cosa que vam fer per Kulata. Els duaners, bastant sorpresos, ens van
entretenir força estona i fins els vam veure jugant a escacs un parell d’ells,
ja que aquell punt de la frontera búlgara amb Grècia no tenia gaire activitat.
Després ens va seguir de forma molt evident, almenys fins a la capital
Sofia, un cotxe de la policia secreta –
sense identificació com a tal – que parava a una certa distància i dels que
veiem que quan pujàvem a l’autocar els seus ocupants preguntaven a la gent que
havia estat prop nostre a la parada i es tornava a posar en marxa, guardant
sempre les distàncies, quan ho feiem nosaltres i sense dir-nos mai res. Com que
ens devíem comportar bé, o almenys amb normalitat, a partir de Sofia i fins a
la frontera iugoslava ja no es va seguir o no ho va fer de forma tan clara. El
fet és que al preparar el viatge molts mesos abans havíem rebut la notícia de
la propera obertura mútua de fronteres justament aquells dies i vam aprofitar
per visitar un país més...
[3] El viatge s’assemblava molt al d’aquella pel·lícula
nord-americana “Si hoy es martes, esto es Bélgica”, del 1969, que tot i que
aleshores no havíem vist, sí que la coneixiem i una part de la semblança era
volguda, és tractava d’aprofitar l’anada
i tornada a Grècia, on sí que paravem uns dies, per veure el màxim nombre de
països possibles per tal de conèixer Europa: vam entrar a Mònaco, vam passar
prop de San Marino al que vam veure a l’horitzó, a la parada del vaixell-ferri
Brindisi-Patrás a un port albanès molt
de matinada per lliurar el correu i mercaderies – però sense pujar ni baixar
ningú - els qui van tenir la sort d’estar desperts, entre els que no hi era qui
això escriu, van poder veure Albània a la llum de l’alba i els amenaçadors
guàrdies navals albanesos del port amb metralletes, Iugoslàvia ens la vam
recórrer de sud a nord, per les actuals Macedònia, Sèrbia (amb Voivoidina),
Bòsnia, Croàcia i Eslovènia, vam poder veure la frontera d’Hongria on es van
negar a deixar-nos entrar, tant nou era l’assumpte, i vam tenir que retornar a Iugoslàvia
per poder passar a Àustria...i això en una època de parades a cada frontera,
revisió de passaports i eventualment d’equipatges, canvi de moneda a cada
lloc...
[4] I el bon record, ben viu, fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.