Entre 1983, en que va ascendir a Preferent fent la norma tant al Campionat de Catalunya Individual de 1ª (7'5 punts de 10) com poc després a l'Open de Vic, en que va superar la puntuació necessària, fins a les seves últimes partides oficials avaluades, els anys 2002 o 2003 ja prop dels 80 anys, Ricard Lázaro Sanromà va tenir un Elo molt estable al voltant dels 2000 punts, durant molts anys va mantenir els 2020, més tard a vegades tenia 2015, 2010 o com a mínim 2005, molt rarament menys de 2000, però tampoc, excepte en una ocasió que potser va ser la primera i va fer un pic cap als 2050, massa més.
 |
| Open de Vic 1988: R. Lázaro té 2010 punts Elo |
I això entre els 60 i quasi 80 anys d'edat. Ricard Lázaro Sanromà jugava regularment torneigs puntuables com els Opens de Vic, els Campionats de Catalunya per Equips, normalment amb el primer equip i, almenys fins els primers anys 80s, els Campionats de Catalunya Individuals. Així com alguns altres.
Elo de la Federació Catalana, juliol 1990:
En aquest moment, plenament en actiu i jugant molt, tenia 2015 d'Elo.
Recordo que en els Opens de Vic solia jugar sempre, o com a mínim sovint, en els primers taulers de la classificació, com a mínim unes quantes vegades durant el torneig, ja fos al principi, a la meitat o al final. Les classificacions finals potser no eren tan bones, tot i que en ocasions sí que ho eren bastant, però solia haver jugat amb els millors jugadors del torneig. Grans jugadors catalans s'escarrassaven intentant guanyar-lo ràpid i es trobaven amb el seu molt expert coneixement de les posicions que jugava i quan li feien atacs agressius per intentar dirimir ràpid la partida, degut a una certa tranquil·litat seva en el joc que pels escaquistes campions es podia confondre amb passivitat, es trobaven amb una altre característica especial seva: en alguna que altre ocasió feia uns sacrificis passius, aparentment deixant-se menjar un peó sense reprendre almenys al moment o deixant-se prendre una peça sense apartar-la, que podien posar nerviós al qui ho mirava - perquè no la mou? - però que enervaven encara més al rival, perquè veia la seva posició com a fluïda i per tant com resistent als cops tàctics i perquè el seu contrincant veia com un atac agressiu i potser decisiu es convertia d'aquella manera en una llarga lluita en el mig joc i la final amb, posem pel cas, cavall a canvi de dos peons. En realitat feia jugades inesperades pels grans jugadors, que només més tard mostraven la lògica que hi havia al darrera i que els hi havia passat desapercebuda. Però això només era en aquests casos d'atacs al final de l'obertura o al primer mig joc. En realitat moltes partides seves eren tranquil·les, totalment estratègiques i posicionals, a vegades amb tendència a tencar el joc amb barreres de peons i amb maniobres complicades, de les que el rival no acabava de veure què pretenien, fins que es feia evident bastantes jugades més tard.
Si perdia i sobretot si perdia ràpid, solia ser per temps, ja que en ocasions es carregava molt de rellotge, en alguns casos ja des de l'obertura i tot. Pensava i calculava molt i normalment no jugava de rutina ni de forma automàtica o estereotipada. Ell gaudia jugant a escacs del plaer de pensar, cal no oblidar que per formació era químic (1947), matemàtic (1963) i catedràtic de física i química (1966) i que tenia uns impressionants resultats acadèmics, obtenint normalment les notes més altes i els primers llocs en les oposicions. Encara tan avançat com el 1976 es va presentar a unes oposicions i va aprendre temes totalment nous per a ell en poques setmanes. I era molt versàtil, una persona ben informada, erudita, polivalent en molts camps ben diversos, un gran erudit també. El cert és que intel·lectualment era molt notable, però essent molt polifacètic tenia també altres trets inesperats, com que era bon mecànic, per exemple.
Elo de la Federació Catalana d'Escacs l'any 2004:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.