Una partida excepcional comentada

No acostumo a comentar tècnicament les partides, entre d'altres coses perquè els programes d'escacs d'ordinador ho fan molt més bé des de fa ja molts anys i perquè si algú vol veure els comentaris d'anàlisi pot usar el seu analitzador on-line i li dirà exactament amb tot detall. El que sí que faig en ocasions és comentar les circumstàncies, les vivències, les anècdotes i les repercussions de quan es van jugar o la impressió general que em van donar ja en el seu moment o que em donen ara (1). 

Però en aquest cas faré una excepció, donada el caràcter extraordinari de la partida, de la que fa poc he trobat ja escanejada la planella al meu ordinador. Una partida que he recordat, sempre que ho he fet, amb sentiments trobats, contraposats...  És un cas d'aquells de "fracassar a la vista de la meta" o de "quina llàstima!", per això no la repaso quasi mai, però almenys val la pena fer-ho en una ocasió. 

Una partida que em provoca
sentiments contradictoris, quan la
recordo i encara més quan la paso

Aquesta partida la vaig jugar amb negres contra Lluís Comas, el 12 de maig de 1984 a la 2ª ronda de la II Olimpiada Comarcal (ja que l'Olimpiada Vigatana de 1983 es va considerar la 1ª, tot i que només la van jugar equips de Vic i concretament del C.E. Vic). Comas jugava pel Vic i jo pel Folgueroles, l'equip "familiar", perquè hi jugava el nostre pare i dos o tres germans, que va quedar campió, superant a conjunts a priori més forts com el mateix Vic o el Centelles. 

Comas era una jove realitat, ja no promesa, tenia 12 anys i l'any anterior havia sigut ja campió infantil de Catalunya i aquest mateix any tornava a jugar el mateix campionat i havia tornat a ser campió o estava a punt de ser-ho en la data que vam jugar la partida. Però amb en Lluís Comas hi havia jugat poc abans, un parell de partides, i sempre a ràpides, i l'havia guanyat sempre i sense problemes. Aquí era el primer cop en que ens enfrontàvem en una partida normal. Va anar així: 

Lluís Comas - Ricard Lázaro M 

II Olimpiada Comarcal, Vic 12-05-1984 

1. d4, d5; 2. c4, c6; 3. Cc3, e5; 4. dxe5, d4; 5. Ce4, Dh5+; 6. Ad2, Dxe5; 7. Cg3, Ag4

Com es veu, a mi més encara que guanyar el que m'interessava era improvisar, trobar i crear, buscant la bellesa i l'espectacle sobre el tauler, no guanyar de qualsevol manera i menys amb trampes teòriques ni línies conegudes.  Res d'això ho tenia preparat, se'm va ocórrer al moment de fer-ho, m'agradava pensar des del principi i arribar a situacions noves i originals. 

8. h3, Ah5; (per exemple aquí vaig pensar que si me'l canviava, el blanc perdria el seu cavall gastador de temps i seguiria tenint problemes per desenvolupar-se i per intentar recuperar la iniciativa, per això Comas va complicar...) 9. f4, Df6; 10. Cxh5, Dh4+; 11. g3, Dxh5; 12. Cf3,  Dg6; (la Dama negra fa molts moviments, però són bons i la iniciativa la segueix tenint el negre i Comas segueix intentant recuperar-la)) 13. Rf2, Cf6; 14. Ce5, Ce4+; (i ara jo veig la meva gran oportunitat...) 15. Rf3, Dxg3+; 16. Rxe4

I aquí s'arriba a la posició crítica. Heribert Gutiérrez, l'entrenador i preparador de Lluís Comas, s'havia estat mirant las últimes 5 o 6 jugades amb cara de creixent preocupació, com pensant "Ai, que avui el destrossen...!" i potser tement que això afectés la moral del seu pupil en els importants campionats que estava fent. La expressió de l'Heribert semblava la de "en plena obertura i ja així..." mentre que en Lluís seguia aparentment bastant imperturbable tot i reconeixent l'estranyesa del que estava passant sobre el tauler i essent conscient que les coses no li anaven gens bé. Però desprès de la última jugada del blanc,  ja amb el rei blanc al centre del tauler, la retirada tallada i les seves peces sense poder ajudar, jo vaig pensar molta estona; se me n'anava la mà a fer f5+, però també vaig començar a considerar alternatives com c5, Ac5, Cd7 i així, intentant decidir quina seria millor i quina rematava més ràpid i/o amb més elegància. Era ben conscient que la posició del blanc estava desmantellada i per això vaig estar pensant uns 10 o 12 minuts (2), però més calculant possibles alternatives victorioses que moltes jugades en profunditat. En canvi l'Heribert Gutiérrez va pensar un minut o dos de peu davant nostre, va fer un gest que no vaig saber interpretar, ni vaig tenir més interès per fer-ho, i se'n va anar; això sí, vaig veure que s'ho havia mirat pensant molt concentrat, després me'n vaig assabentar i fins adonar a posteriori que el seu gest al anar-se'n de cop era "Ara ja està, ha perdut...". Mentrestant Comas, amb la cara de circumstàncies que és natural, tenint el rei al mig del tauler i al rival amb una iniciativa d'atac que podia acabar en mat, seguia aguantant el tipus estoicament. 

Al final, vaig descartar fer 16. ..., f4+ perquè després de 17. Rxd4, c5+; 18. Rd5, tot i que em feia molta gràcia tenir el seu rei allà al davant de tot, no veia una continuació ràpida i forçada que ho rematés de seguida. El seu cavall a e5 era bastant efectiu si el blanc recuperava la iniciativa i tenia maneres, com amb l'amenaça Da4+. Tenint una peça menys ja, no se'm va passar pel cap o ho vaig descartar immediatament, entregar-ne més si no hi havia un resultat decisiu. I tot i així vaig calcular malament perquè en aquestes línies disposava de jugades senzilles i clares com Cd7 i 0-0-0 per exemple. Però vaig voler reforçar la variant, perquè temia que la meva Dama acabés quedant fora de joc temporalment en la persecució del Rei, ja que era la que garantia des de g3 que el Rei blanc no pogués retrocedir. 

Després de tant pensar, vaig fer 16... Ac5; 17. Cf3, Dg6+ (falta anotar aquesta jugada a la planella); 18. f5, Dh5; però després les jugades anotades són poc clares i possiblement n'hi ha de mal anotades o sense anotar o bé vaig cometre algun error greu, perquè a l'apuntada 19. Tg1 del blanc, el negre va jugar 19... h6 i Comas es va recuperar amb l'amenaça de caçar la Dama negra (perquè contra 19... g6 hi havia 20. fxg6 seguit de 21. Tg5...) però potser era més bona 19..., f6 tot i que llavors es complicava amb 20. Txg7. El Rei blanc seguia estat al centre, però Comas tenia molt contraatac. L'avantatge tant enginyosament com creativament guanyat en unes quantes jugades d'obertura es va anar esfumant jugada a jugada. 

En tot cas el pitjor per a Comas ja havia passat i ho vaig notar no sols en la partida sinó en les cares de Comas i de l'Heribert, que va tornar quan va veure que jo havia jugat i que no sols va tenir una expressió d'alleujament sinó que al poc se'n va anar i no va tornar fins a molt després, poc abans del final de la partida,  tot i que no entenia de que anava, ja que jo havia estat calculant i no havia trobat res millor... 

Un cop que, després de molta lluita i cada cop més problemes, vaig abandonar a la jugada 44ª, l'Heribert em va dir de seguida que a la jugada 16 tenia la partida guanyada amb 16... f4+. Comas va intervenir a l'instant dient que ell també ho havia vist immediatament i que si arribo a fer aquesta ja hagués abandonat (!). Sense esperar la següent. O sigui que va estar una bona estona patint per veure si la feia, veient-me pensar just llavors, però no va perdre els nervis. Va demostrar ser un gran escaquista de categoria, sabent aguantar, resistir i recuperar-se... 

L'Heribert va mostrar la continuació, que ell havia vist en cosa d'un minut o dos, però que exigia valentia, decisió i sang freda i sobretot un càlcul acurat: 

16.... f4+; 17. Rxd4 (millor que Rxf5), Ac5+ ! (la jugada que Comas i l'Heribert van veure a l'instant i jo no);  17. Rxc5, Ca6+ (aquesta és la decisiva i fins aquí va arribar ells en el seu anàlisi, donant-ho ja per perdut per mat aviat sense haver de calcular més); per exemple 18. Rd6 (amb Rd4 el mat encara és més ràpid), Td8+; 19. Re6, Cc5+; 20. Rxf5, Tf8+; 21. Cf7, Dg6+;  22. Re5, De6++ (per fi! perquè el blanc en aquesta pintoresca posició pot anar exercint una resistència tant numantina com desesperada). Evidentment Comas no hagués entrat en aquestes variants, l'Heribert pensava que abandonaria a l'acte si li feia 17... Ac5+  però Comas ens va assegurar que ja hagués abandonat amb 16... f4+. Jugada aquesta que em va passar pel cap ja al començament, però que vaig descartar per no veure clara la continuació després de 17. Rxd4.  Però, com es veu, les variants triades per mi després de pensar molt van ser molt pitjors i van convertir una gran victòria en una lamentable derrota. I ho tenia a la mà si hagués jugat la meva primera impressió! 

O sigui que vaig perdre l'oportunitat de jugar una de les meves millors i més espectaculars partides i contra un rival com el jove Comas, que en aquella època ho guanyava tot. Però no vaig donar més de mi, no ho vaig veure. Una cosa bona va tenir el resultat de la partida i ho vaig pensar al cap de no massa: la moral de Comas no solament no va sofrir, o sí que ho va fer però poc i sols temporalment, sinó que es va incrementar. Havia guanyat una partida en la que havia tingut posició perduda a l'obertura! I així va guanyar el segon títol de campió infantil de Catalunya poc després i tres mesos i mig després quedava campió del món infantil a Lomas de Zamora (Argentina).

Amb l'alegria de les celebracions -  vaig ser dels que van anar a l'aeroport de Barcelona a rebre'l al seu retorn triomfal i després vaig assistir a la rebuda oficial de felicitació al club -  recordo que vaig tornar a pensar "Veus, no hi ha mal que per bé no vingui... Si haguessis guanyat aquella partida, potser ara no estaríem aquí celebrant un èxit tan gran d'ell i de tots!". Evidentment si fos així va valdre la pena... 

Però aquesta partida encara té un epíleg. Uns quants anys més tard estava ensenyant l'obertura d'aquesta partida a un grup de companys escaquistes - una de les molt poques vegades que ho he fet, potser la única a part dels dies immediatament posteriors a jugar-la -  i Lluís Comas, que estava a la sala, es va encuriosir i va venir a veure-ho, preguntant què estàvem mirant, potser va ser casualitat o tal vegada pura intuïció, perquè jo ensenyava unes quantes partides meves i just d'aquesta em reservava fins arribar al moment crític, on pensava parar de mostrar-la, el dir contra qui l'havia jugada... i sense haver-la acabat ni haver-ho dit, llavors la vaig tornar a passar des del principi. Per a la nostra sorpresa, o no, a les poques jugades Comas la va reconèixer com a seva i ho va dir ell abans que jo, afegint abans encara d'arribar a la posició crítica, "Uf, però d'això fa molts anys!" i quan vaig arribar a la variant seva i de l'Heribert, va afegir: "Aquesta partida serà la meva ruïna...". Espero que no (3).  

(1) I que poden ser ben diferents. En un cas concret recent, d'una partida que fa tan sols 4 anys vaig comentar ben seriosament, ara havent-la repassat en unes altres condicions, diria en canvi "Una partida divertida. Sembla jugada a ràpides, però és a lentes". I això només és un exemple. 

(2) Després vaig veure que potser més i tot, quasi un quart d'hora, però a mi em va passar força ràpid, ja que no vaig trobar la línia decisiva que buscava.

(3) Ho va dir quan encara era força jove i estava en ple ascens. El cert és que jo tampoc he ensenyat quasi mai, excepte en aquesta ocasió citada, aquesta partida sobre el tauler, entre d'altres coses perquè tampoc estic gaire o gens satisfet del meu paper en aquest "el que hagués pogut ser i no va ser" o "oportunitats tingudes i no aprofitades". Sí que la he posat en aquest Blog i la cito ara que he trobat la planella original, però espero que després de 36 anys, aquells temors que més que res va expressar com a deferència cap a mi i cap al valor excepcional de la posició a la que vaig arribar jugant contra ell, ja siguin del tot infundats...però és bo saber que ell també la va viure i valorar molt.