Les obertures de Ricard Lázaro Sr.

Es ben sabut que el meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, amb blanques jugava quasi invariablement 1. Cf3 per fer l'Obertura Réti. Solia continuar amb 2. c4, com preconitzava el mateix Reti, i seguia normalment amb 3. g3 o, segons les posicions, amb 3. b3. Quasi sempre feia ràpidament el fianchetto i l'enroc pel cantó de rei i en la gran majoria de les seves partides amb blanques tenia els dos alfils en les grans diagonals. L'estructura de peons variava, si bé el més normal era la Reti típica amb d3 acompanyat de Cc3, o segons com anava, amb Cbd2, però en ocasions feia d4 i entrava en posicions d'estil més "català", semblants a les que jugava el seu fill Jordi, que feia quasi sempre 1. d4 i a continuació entrava en l'Obertura Catalana. A Ricard Lázaro Sr. no li importava que coneguessin el seu plantejament de joc en l'obertura amb blanques ja que després de jugar-ho en tantes partides, ho coneixia prou bé i, normalment, millor que el rival, per molt que aquest s'hagués preparat. 

Amb negres contra 1. d4 o altres jugades com 1. Cf3 o 1. c4 solia fer la defensa Índia de Rei o bé, menys sovint,  la defensa Índia de Dama, però a la llarga si ho podia fer, arribava a una defensa Doble Índia, també amb els  dos alfils fianchetats i amb una estructura de peons d6 i c5, molt més habitualment que d6 i e5. És a dir que venia a fer una Reti amb negres. Està clar que tenia un coneixement exhaustiu i profund d'aquestes posicions, que anaven molt bé al seu estil totalment estratègic i posicional. Per això, per fort que fos el rival, entrava en el mig joc amb una posició molt sòlida i que coneixia molt bé. Feia el plantejament i les jugades, en ordre bastant lliure i depenent de les circumstàncies, per convicció i per això no li preocupava massa ni que li poguessin sortir amb sorpreses, ni amb atacs precipitats ni molt menys amb celades tàctiques, doncs ni les posicions a que s'arribava ho afavorien i en ocasions ni ho permetien ni li venien de nou, perquè havent-ho jugat centenars de vegades amb negres (i amb l'experiència de les posicions simètriques amb blanques) era difícil fer-li res inesperat i que fos bo pel rival, en les primeres 10, 12 o 15 jugades de la partida. Per això se'l veia, fins i tot jugant amb jugadors molt forts, entrant en posicions més o menys equilibrades i molt sòlides a l'inici del mig joc, una fase de la partida que solia ser sempre de maniobres estratègiques i posicionals, més que no pas de joc tàctic o combinatiu. Fins els millors jugadors s'havien d'esforçar molt per intentar treure'l de les seves línies o reconduir la partida, perquè a més tenia una visió global del tauler força clara i es defensava de forma resistent quan calia. Arribava normalment més sovint a posicions tancades o molt tancades que no pas obertes o molt obertes, tot i que això era molt més típic d'ell amb blanques, ja que amb negres hi havia el temps de la iniciativa del blanc.

La única debilitat que tenia era una certa passivitat o falta d'energia agressiva, ja que com que era molt lògic, pensava que un no podia atacar si el rival no havia comés algun error flagrant o una acumulació de petits errors i tenia debilitats en la seva posició. La major part de les seves partides consistien en anar buscant i acumulant petits avantatges, sobretot de tipus posicional i fins i tot clarament de cara a la final. Per a ell una partida ben feta arribava a la final i es decidia allà o com a molt en un mig joc ja bastant avançat en que finalment es podia aconseguir avantatge decisiu, de material (peons, qualitat, peça...) o de posició (peó passat i defensat, majoria de peons a l'ala de dama o estructura pròpia sana i en canvi amb punts dèbils de l'altre, parella d'alfils en posició oberta, l'alfil bo contra l'alfil dolent del contrari...).  Avantatges aquestes que savia lluitar molt bé al mig joc avançat i a la final. 

Contra 1. e4 era on tenia més varietat de respostes. Normalment al principi feia 1... d6 per passar a la defensa Pirc-Ufimzev, és a dir fent com una defensa Índia de Rei o de nou algun cop Índia de Dama i idealment també una Doble Índia. Però com que aquí la iniciativa del blanc i fins els atacs prematurs eren més corrents, després va optar sovint per la defensa Siciliana 1... c5, en la variant del Dragó, també jugada pel seu fill Jordi. Però com que aquesta variant del Dragó estava molt estudiada fins a moltes jugades i amb atacs molt agressius i planificats, va anar canviant a les variants del Fianchetto accelerat i del Fianchetto anticipat, és a dir fent cada cop més aviat g6 i Ag7.  Al final solia jugar frequentment el que ara se'n diu la defensa Moderna, 1... g6, que llavors es deia del Fianchetto de Rei i es considerava inferior però que ell, avançat a la seva època, jugava molt gustosament com molts jugadors fan ara. Però davant de 1.e4 és on més variava el repertori, tot i que amb una idea bastant clara de les posicions on volia arribar que eren similars o semblants a les contra 1. d4 i fins a les que planificava amb blanques, Fins i tot en més d'una ocasió , per a sorpresa del contrincant, havia respost a 1. e4 amb 1... b6.  O fent gairebé al mateix temps ... g6 i ...b6 i posant a la vegada, en l'ordre convenient segons el plantejament del rival, els alfils a Ab7 i Ag7 per dominar les grans diagonals. 

Partida estranya amb Jacint Raurell. 

Això es veu en la partida Raurell - R. Lázaro Sr que s'ha conservat. Insòlitament no porta data ni campionat i també es molt rar que no porti la seva signatura. A més és curiós que anoti el seu nom com Lazaro Sanro. Diversos indicis fan pensar que és una partida jugada molt al principi dels anys 70s, potser al 1971 i tot. Si no fos per la planella, quasi es podria dir que fou jugada en un campionat intern de l'Institut Jaume Callís de Vic tant d'hora com potser el 1970, quan feia molts anys que R. Lázaro Sr. no jugava partides oficials ni estava acostumat a apuntar-les, però llavors les planelles eren en castellà i el nom era Club Ajedrez Vich, per tant seria un anacronisme, tot i el caràcter aparentment molt arcaic de la partida i l'anotació, ha de ser posterior. La lletra de les anotacions es seva, però l'aspecte descurat i com nerviós també és a notar, com si fos una semi-ràpida, però anotada. Probablement és una partida amistosa, d'entrenament per a un d'ells o per tots dos, i especialment per a Ricard Lázaro pare per a aprendre a dosificar el seu temps. I tot i que això no és tan rar en ell, sí que és curiós: a la jugada 5ª porta 20 minuts, a la 10ª ja 30 minuts i a la 15ª ha gastat ja una hora... Perd en 32 jugades, però després de jugar TxP, cosa que fa pensar que, estigués com estigués de material i posició, l'ha perdut per temps.Més quan hi ha una ratlla a la jugada 36ª, com al límit que s'ha d'arribar. Hi ha moltes errates d'anotació i potser falta anotar una o més jugades i a partir d'un cert moment la partida ja no es pot seguir. 

Aparentment l'obertura és:  1. e4, c5; 2. Cf3, Cc6: 3. d4, cxd4; 4. Cxd4, Cf6; 5. Cc3, g6 (20 minuts del negre); 6. Ae3 (mal anotat), Ag7: 7. Ac4 (ídem), e6; 8. 0-0, 0-0; 9. Ab3 (ídem, les jugades del blanc estan amb els cantons canviats), a6; 19. f4, Ca5 (30', i aquí també la del negre); 11. f5, Cxb3; 12. axb3, d5; 13. e5, gxf5; 14. exf6 (una cosa que en ocasions feia era aquest tipus de sacrificis passius, aquí un cavall a canvi de dos peons), Dxf6; 15. Tf3, Ad7 (1 hora); 16. Dd2 (mal anotat), Ac6; 17. Td1, Rh8; 18. Ccd2 (possiblement), Tg8; 19. Rh1, De7; 20. Cg3, f6; 21. Te1, Ae8: 22. Af4, e5; 23. Cxf5, Dc7; 24. Cxg7, Txg7; 25. Ah6, Tg6; 26. Tef1, Dd6; 27. Ch5, f5; 28.Txf5, Ab5;  i aquí la continuació ja és impossible (TxT seguit de TxT (¡?)) i a partir d'aquí la partida és irreproduïble perquè les anotacions no corresponen, evidentment com a mínim falten jugades i potser algunes de les anteriors estan equivocades, perquè hi ha jugades molt estranyes sobretot per part del negre, potser ja estava en estretors de bandera...En tot cas encara es jugaren com a mínim 4 moviments més per cada bàndol, sembla que el negre perdé la dama aparentment a canvi d'una torre, o dues, i el final abrupte després de fer la jugada i sense anotar Abandonen o Rendeixen indica més aviat una pèrdua per temps, gens estranya amb els precedents anteriors i la ratlla a la jugada 36ª. Però per reconstruir aquesta partida, que aparentment el meu pare va jugar estressat o amb un ànim trasbalsat, ja fos per motius del món dels escacs o per altres motius, ha calgut fer com una mena de reconstrucció arqueològica. Un fet irritant són aquests sacrificis sense reaccionar, que també enervaven als rivals, com si la seva posició fos fluïda. Aquesta però és una partida jugada en forma fluixa i sense concentració per part seva, d'una manera anòmala com es veu per molts indicis. Potser fou jugada l'any 1979, en mig d'una crisi personal seva al seu treball, afortunadament passatgera...en aquest cas podria ser del IX Comarcal, en que el Folgueroles va fer mal paper però va guanyar el seu matx amb els Independents, l'equip campió, el de Raurell. Si és així, ell, en un mal moment, hauria perdut amb Raurell, però la resta de jugadors del Folgueroles van aconseguir prou punts per guanyar el matx; curiosament l'equip vencedor només va perdre aquest encontre. 

Es pot dir en aquest sentit de les obertures que Ricard Lázaro Sanromà era un hipermodern, o hipermodernista, pur. Estava ben convençut de la validesa i fins de la superioritat dels plantejaments hipermoderns de Reti, Tartakower, Nimzowitsch... De Richard Reti (1889 - 1929) tenia i estudiava sovint el llibre "Los grandes maestros del tablero". De Savielly Tartakower (1887 - 1956) tenia diversos llibrets, un d'ells amb el títol El planteamiento hipermoderno en ajedrez o La partida hipermoderna o per l'estil i d'Aaron Nimzowitsch (1886 - 1935) l'any 1970 va comprar i es va llegir a fons, estudiant-lo força, i repassant-lo, el llibre Mi Sistema. Ara bé, als anys 60s i encara als 70s, el seu llibre més utilitzat, un i altre cop, dedicant-li molt de temps i mirant-lo i revisant-lo sovint, era Práctica de ajedrez magistral. Botvinnik-Tal 1960 de Mikhail Tal (1936 - 1992) en el que aquest explicava i comentava molt extensament i acuradament les partides del matx pel campionat mundial de 1960 en que Tal va aconseguir ser campió del món vencent al mític Mikhail Botvinnik (1911 - 1995) i ensenyant com ho veia i com ho havia aconseguit, amb comentaris realment d'alta escola, de gran qualitat. Jo al principi creia que ell simpatitzava amb Tal, el vencedor i el narrador, com ho feia jo, que n'era un gran admirador, però després vaig estar cada cop més convençut de ho feia encara més amb Botvinnik, a l'estil del qual s'assemblava molt més. 

Alguns deien que els recordava
a Smyslov i no sols per l'estil de joc

Encara que al qui realment s'assemblava el seu estil de joc era al de Vasily Smyslov (1921 - 2010), i alguns ho havien dit sense que jo en aquella època els hi fes massa cas, amb qui fins i tot tenia una certa retirada física o al menys un punt d'aparença, de la impressió de l'aspecte general, en el ser alt i gran i en el vestit i actituds. Smyslov va disputar amb Botvinnik dos campionats del món. el primer el va guanyar i el segon el va perdre, els anys 1957 i 1958 i Ricard Lázaro Sr. que en aquells anys tenia entre 33 i 36 anys, és a dir que estava en la plenitud de la seva edad d'adult jove, ho devia haver viscut i seguit. Entre els seus llibres d'escacs hi havia un llibret, Smyslov, campeón del mundo 1957 de Roman Torán i Pablo Morán, que jo no el vaig veure que el mirés, però que era antic, dels seus primers, i potser l'havia mirat i llegit molt en el seu moment, quan el va comprar.   

De fet el seu Elo, des que va pujar a Preferent l'any 1983, fent prou punts per l'ascens tant al Campionat de Catalunya Individual,de 1ª  per on va pujar, com al III Open de Vic d'aquell any, també puntuable, va moure's quasi sempre entre 1970 i 2020, excepte un momentani pic més alt. Realment el seu Elo quasi sempre es va mantenir al voltant dels 2000 i en realitat rarament va baixar de 1980 ni pujar de 2020. Quasi sempre sortia amb 2000, 1990, 2005, 2010, 1980...  

Si Ricard Lázaro Sanromà perdia partides era moltes vegades per temps o en errors comesos apurat pel rellotge, perquè gastava molt temps pensant, ja que no jugava de forma automàtica o rutinària i invertia força temps en les decisions delicades. També solia pensar molt, i tranquil·lament, en les posicions complicades o elaborant un pla estratègic, molts cops ja en vistes a la final. Perquè encara que tenia una notable intuïció panoràmica del joc, de la valoració de la posició i dels objectius, també solia calcular molt variants concretes, càlcul amb el que gaudia del plaer de pensar. Es pot dir que cada jugada seva era pensada i convençuda. No era rar que en alguna que altra ocasió en plena obertura portés ja mitja hora consumida de rellotge, i per veure on gastava el temps de reflexió durant una temporada va prendre el costum d'anotar el temps invertit en la partida, com en la partida amb Jacint Raurell d'aquesta entrada. Ell ho va fer per veure com anava el seu ritme i mirar de dosificar millor el temps al llarg de la seva partida. Va coincidir, més o menys, però potser ell va començar abans degut als problemes de dificultats de temps, amb una moda passatgera en que uns quants escaquistes anotaven el temps gastat en les jugades pròpies i les del rival... però això a la llarga també era una distracció i un entreteniment i en general es va acabar deixant de fer.