Una partida estil Tal

A l'any 1989, amb 34 - 35 anys,  qui això escriu estava a l'apogeu de la seva força escaquista i de resultats. Va ser l'any que després d'una molt bona actuació al IX Open de Vic, finalment vaig aconseguir l'ascens a la categoria Preferent de la Federació Catalana d'Escacs a l'Open de Sant Pere de Torelló. Vaig fer bons resultats en altres competicions, però sobretot estava satisfet de la meva capacitat creativa en les partides d'escacs que jugava. Em sentia en plena bona forma.

A l'avaluació de la F.C.E. del gener de 1990, la primera en que hi vaig sortir com a jugador de preferent i amb Elo, vaig sortir amb un de 2000 provisional, que era dels recent ascesos a aquesta titulació, a falta de fer el nombre de partides necessàries per tenir ja un càlcul oficial d'Elo personalitzat. A la primera meitat d'aquell nou any em va anar també molt bé i a l'avaluació del juliol de 1990 vaig sortir ja amb l'Elo oficial: 2135. Com vam comprovar diversos jugadors del CE Vic, entre ells Raurell i jo, el càlcul estava ben fet, fins i tot podria haver estat de 2150 si s'haguessin comptat unes quantes partides que la FCE no va tenir en compte per diversos motius, com la data o ser de torneig no expressament reconegut com a vàlid per Elo, que n'hi havia algun a la comarca. 

Però més encara que dels resultats, els èxits i els reconeixements, estava satisfet de la creativitat i la seguretat amb que jugava. Es difícil d'explicar, però jugant tenia una total seguretat i confiança en el que feia, en la meva intuició i en la bona sort fins i tot, estava en ratxa. Com en la partida amb Fabré Vila del Open de St. Pere de Torelló en que amb negres vaig moure la dama quatre o cinc vegades en plena obertura, sense que se'm desmillorés la posició ni que el blanc pogués aprofitar-ho, ans al contrari, vaig guanyar superioritat i això sense que el rival fes jugades dolentes. 

Un exemple és aquesta partida: 

R. Lázaro M. (1ª) - Canal (2105)
IX Open de Vic
Vic, 8 abril 1989 

1. Cf3, Cf6; 2 d4, d5; 3 c4, c6; 4 cxd5, cxd5; 5 Cc3, e6; 6 Ag5, Ae7;  7 e3, 0-0; 8 Ad3, Cc6; 9. Tc1, Db6; 10. De2, h6; 11 h4, Cd7; 12 Axe7, Cxe7; 13 g4, g6; 14 Dc7, Rg7; 15 Re2, Cc6; 16 a6, Cf6; 17 h5, Cxg4; 18 hxg6, f5; 19 Tcg1, Ad7; 20 Cg5, Cxd4; 21 exd4, Dxd4; 22 Txg4, Dxg4+; 23 Cf3, Ac6; 24. Ab5, e5; 25 Axc6, bxc6; 26 Cxd5, De4+; 27 Ce3, Dxc2+; 28 Cxc2, e4; 29 Ce5, c5; 30 Ce3, f4; 31 C3g4, Tf5; 32 Td1, Th8; 33 Td7+, Rg8; 34. Cf7 (1 - 0) 

Una partida de molta lluita i plena de sacrificis i no sols per part del blanc. En aquella època sovint m'agradava jugar a l'estil Tal, amb sacrificis complicats quan no dubtosos, combinacions sorprenents i enrevesades i un joc agressiu, i en ocasions podia fer-ho i em sortia bé i llavors tenia la satisfacció de fer coses noves i de crear bellesa sobre el tauler. Aquí jugo contra Llorenç Canal, jugador molt fort i d'estil ultrasòlid i molt segur, amb el qui paradoxalment sempre he fet partides complicades i fins estranyes. Aquesta, al passar-la m'ha recordat molt un cert estil de jugar de Mikhail Tal, al que potser en aquesta ocasió no intentava imitar conscientment, sinó que va sortir així, gairebé espontaniament, i sobretot en alguns moments aquella famosa partida amb Portisch del Interzonal d'Amsterdam de 1964, més que res per l'estil dels sacrificis, gairebé tan sols complicadors de la situació. D'aquelles partides que mentre la jugues pateixes molt, però al finalitzar-la amb èxit et sents molt satisfet no tant del resultat en si sinó de la creativitat del joc i d'haver-te'n sortit, malgrat tots els perills i riscos en que t'has posat i la categoria i força del rival al que t'enfrontaves.