Les partides perdudes de la millor època de Jordi Lázaro

De l'època dels grans èxits de Jordi Joan Lázaro Medina (Barcelona 23.06.1956 - Vic 11.05.2021), a grans trets entre 1971 i 1985 com a mínim, però en realitat fins primers o mitjans dels 1990s sinó fins força més tard, no s'han conservat gairebé partides seves, perquè no solia guardar les planelles per molt temps. Probablement devia considerar que quan ja estava passat ja deixava de ser actual i que calia mirar més cap al present i el futur. 

Jordi Lázaro a una festa dels escacs el 1971 o potser 1972. De jove era també
un estudiant molt destacat, obtenint quasi sempre les millors notes en general.

No obstant en algun lloc en deuen quedar unes quantes: una o més Obertures Catalanes que van ser premiades per la Federació Catalana d'Escacs en els Concursos d'Obertura Catalana, i que almenys algunes van sortir publicades al Butlletí d'Escacs de Catalunya, les còpies de les partides d'alguns campionats individuals i per equips de Catalunya i dels molts torneigs en que va participar, si és que s'han conservat, algunes que potser van sortir en algun butlletí intern del C.E. Vic... en tot cas és difícil recuperar-les. 

Per això és una llàstima que no disposem de les 12 partides guanyades i una empatada jugant amb el Vic "A", i a vegades en els primers taulers a l'entrar com a suplent, en la Primera Divisió Catalana a la temporada 1973-74. Com tampoc de la partida en un Comarcal contra el fort equip del Roda de Ter, en que en plena obertura, gairebé a les primeres jugades,  va perdre la dama per una badada increïble - la va posar fent escac al rei contrari en un lloc on la prenia un cavall - però va decidir seguir jugant, com si hagués donat la dama d'avantatge al rival (!) i va aconseguir muntar un atac amb les altres peces que va portar al seu contrincant a rendir-se 10 o 12 jugades després tan sols i d'una manera inapelable, de forma que tot l'equip del Roda va quedar sorprès i admirat i van voler repassar la partida i el campió rodenc Josep Montserrat la va copiar i tot, per intentar esbrinar com havia pogut ser. En realitat el seu desenvolupament agressiu i d'atac decisiu només va tenir un punt dèbil, un de sol, del que me'n vaig adonar quan feia la jugada i li vaig comentar en privat després: en un moment donat, enmig del gran atac que havia muntat, va posar una torre seva defensada a la fila u amenaçant a la dama de l'adversari a la fila vuit, després de pensar-ho el rival va apartar la dama i la va posar en una posició en que podia defensar i atacar, però a partir d'aquell moment l'atac del Jordi va ser irressistible i en un seguit de jugades obligades va forçar el mat ràpidament quan anaven encara per la jugada 20 o algunes menys. Una partida increïble, espectacular, però com vaig veure de seguida, estant de costat amb ell en l'equip, si el jugador de Roda hagués fet en aquell moment dama pren torre, retornant part de l'avantatge material, l'atac hagués proseguit però no amb tanta intensitat, però sens dubte per la increïble forma de joc i de moral en que estava l'hagués acabat guanyant igualment, tot i que bastantes jugades més tard. Pel demés ningú va saber trobar cap error greu del contrari ni cap falla en l'esquema que va aplicar ell. 

El 20 d'abril de 1974, amb l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, 
que va ser campió del IV Comarcal d'aquell any, el primer 6-0 i un
dels pocs dels Comarcals, contra l'Olost al local de l'Orfeó de Vic.  

Unes altres partides que és una llàstima que s'hagin perdut o que com a mínim no estiguin disponibles són la partida que va guanyar a un jove juvenil del Vulcà de Barcelona, llavors en ple ascens i fama (1), en el II Torneig estiuenc de Centelles, jugant ell amb l'equip de l'Institut Jaume Callís, que va quedar campió, l'estiu de 1974. O el Premi de Bellesa d'un campionat osonenc o vigatà de mitjans dels anys 1980s, en una disputadíssima partida seva amb el Dr. Brugulat, que després d'una lluita aferrissada i molt vistosa per ambdues parts, es va acabar imposant d'una manera molt elegant; un jurat format per una selecció dels millors jugadors del C.E. Vic presidit per Jacint Raurell li va concedir per unanimitat i jo ho recordo especialment perquè vaig presentar al mateix Premi de Bellesa una victòria meva contra Vegara, en una partida impecable i d'un desenvolupament molt correcte i amb estil, en que vaig obtenir una ràpida victòria malgrat que el rival no va fer aparentment ni errors greus ni tan sols lleus en les seves respostes, però el jurat va considerar que "havia dominat la partida des del principi i havia obtingut una victòria massa fàcil" i que la del meu germà amb el Dr. Brugulat era més interessant per les vicisituds i girs dins de la correcció per part de tots dos. I és així, la veritable bellesa en escacs és dificil de definir, però la reconeixes quan la veus. I el Jordi no sols era un jugador molt exitós i segur pels seus resultats, sinó que tenia de forma natural un estil de joc clar i elegant, molt proper a la bellesa jugant a escacs.

Però estic convençut de que algunes apareixeran en algun lloc i podrem veure com jugava  en la seva millor època, quan sovint era un jugador irressistible i capaç de guanyar, i amb sorprenent senzillesa, als jugadors més forts. 

(1) No recordo qui era en aquesta ocasió, si Vehí o Miralles, però a tots dos jugadors els va guanyar quan hi va jugar. En realitat havia guanyat almenys una vegada i en molts casos diverses vegades a molts dels millors jugadors no sols de Vic i Osona sinó de Catalunya.