Estadística personal 1977 - 1984

Recentment he trobat una estadística sobre les meves actuacions entre els anys 1977 i 1984.  La reprodueixo aquí analitzada:

Entre aquestes dates, l’any que vaig jugar més partides [1] va ser el 1978 (60) i el segon 1980 (50)  i l’any que menys 1979 (7) seguit de 1981 (15).  En total en aquests 8 anys considerats vaig jugar 250 partides amb una mitjana de poc més de 31 a l’any.

Fent una jugada, 1977 (foto cortesia del Club Escacs Vic)

El millor percentatge de puntuació el vaig tenir el 1983 (59’5 % sobre 21 partides) seguit de 1977 (58’5 % de 41 partides). 

Els pitjors percentatges foren el 1979 (21’4 %) i 1984 (46’4 % de 28 partides). 

Els anys 1981 (+5 = 5 -5) i 1982 (+ 10 = 8 – 10) vaig fer exactament el 50 %.  

El percentatge global va ser del 52’8 %.

Els anys que vaig guanyar més partides en termes absoluts van ser 1978 (23), 1980 (19) i 1977 (17). I els anys que vaig guanyar menys partides foren 1979 (1), 1981 (5) i 1984 (6).

En termes relatius els anys de més partides guanyades foren 1983 (52’4 %), 1977 (41’5 %), 1978 (38’3 %) i 1980 (38 %). Els anys de menys victòries foren 1979 (14’3 %) i 1984 (21’4 %), mentre que 1981 (33’3 %) i 1982 (35’7 %) quedaren en un terme més mitjà [2].  

Quant a les taules, en nombre absoluts 1978 (22), 1977 i 1984 (14 cada) i 1980 (13) foren els anys en que en vaig fer més, i 1979 (1), 1983 (3) i 1981 (5) els que menys. 

En termes relatius, l'any que vaig fer més taules fou 1984 (50 %), seguint a distància 1978 (36'7 %) i 1977 (34'1 %). Els anys amb menys taules foren 1979 i 1983 (14'3 % tots dos), seguits de 1980 (26 %) i 1982 (28'6 %). 

Finalment els anys que vaig tenir menys derrotes en termes absoluts foren 1979 i 1981 (5 en els dos casos) anant a continuació 1983 (7) i 1984 (8). Els de més derrotes, 1980 (18), 1978 (15) i 1977 i 1982 (10). 

Però relativament, els anys de menys derrotes foren 1977 (24'4 %), 1978 (25 %) i 1984 (28'6 %). Els anys de més derrotes, 1979 (71'4 %), 1980 (36 %),  1982 (35'7 %) i 1981 i 1983 (33'3 %).

En conjunt el balanç  positiu o negatiu (victòries menys derrotes) fou:  

1977     + 7          (+ 26 %)

1978     + 8         (+ 21 %)

1979    -  4          (- 67 %)

1980    + 1          (+ 2’7 %)

1981    = 0              =

1982    = 0              =       

1983    + 4          (+ 22’2 %)

1984    -  2          (- 14’ 3 %)

El resultat global de tots aquests anys va ser de  +92 = 80 – 78. 

És a dir un 36'8 % de partides guanyades, un 32 % d'empatades i un 31'2 % de perdudes. 

Per tant un balanç positiu de victòries sobre derrotes de + 14  ( + 8'2 %). 

[1] Comptant sols les oficials, amb rellotge i planilles, emmarcades en algun campionat important.

[2] Suposant com a “mitjà” un 33’3 % (una victòria, un empat, una derrota...)

Jugant amb preferents

O sigui, jugant amb els millors jugadors aficionats de Catalunya, ja que per sobre dels preferents ja només hi havia els mestres: mestre català (MC), mestre FIDE (MF), mestre internacional (MI) i gran mestre internacional (GM).

Es ben sabut que Jordi Lázaro (n. 1956) va fer 13’5 punts de 14 possibles jugant amb el Vic “A” a Segona Regional catalana l’any 1973. Quan va fer aquest resultat, el mateix any que va guanyar l’Open Internacional Juvenil de Berga el mes d’agost, era encara jugador de 2ª categoria i el Club Escacs Vic va demanar que jugués convidat al Campionat de Catalunya Individual de 1ª categoria de l’any 1974. A la Federació Catalana d’Escacs, al rebre la petició es van mirar la única partida que havia empatat, “perquè les altres ja les havia guanyat”, i no sols li ho van concedir sinó que van respondre que “si hagués demanat anar convidat a Preferent també li ho hauríem concedit”. Jugant a l’individual de 1ª l’any 1974 va obtenir de sobres la puntuació per mantenir la categoria però li va faltar algun punt per obtenir l’ascens a categoria preferent, que es materialitzaria alguns anys més tard. Dels seus grans èxits del 1973, que li van valer també la candidatura i el ser finalista en l’elecció de “millor esportista de Vic” d’aquell any, Jordi Lázaro recorda que va jugar sobretot amb escaquistes de 1ª categoria, però també amb un bon nombre de preferents. 

Un altre jove jugador que, essent 2ª, solia guanyar a preferents en les partides del Vic “A” a les més altes competicions catalanes als primers anys 1970s és Jacint Raurell (n. 1954). Es dona el cas que Raurell, deixeble de Joan Segura i el primer mestre que va tenir Lluís Comas, no sols solia guanyar sistemàticament, sinó que ho solia fer amb mini-partides del voltant de 20 o 25 jugades, jugant sempre que podia el gambit de rei. I tot i que els seus estudis d’arquitectura van retardar el seu ascens en els escacs catalans, els seus èxits no són pocs no sols posteriorment sinó fins i tot en aquella època. Havent après a jugar a escacs i començant a jugar ja des de petit, Jacint Raurell l'any 1968 es federà en 3ª categoria al Club Escacs Vic, el seu club de sempre, el 1970 va ser finalista en els Jocs Sant Jordi de Sabadell, pujà a 2ª categoria el 1971, a 1ª el 1979 i a preferent el 1980, any en que quedà campió de Vic, i ja als 1970s i 1980s guanyava nombrosos trofeus de partides ràpides. Amb els anys va jugar i guanyar partides amb els millors escaquistes de Catalunya. 

Un altre cas és el d’Antoni Rodríguez (n. 1963), que havia viscut a França i concretament a París, fins que la seva família va retornar a Vic l’any 1979. Iniciat aleshores en els escacs, va realitzar proeses poques vegades vistes, com la de que essent encara jugador de 3ª categoria va quedar campió de Vic l’any 1981, quan feia poc més d’un any i mig que jugava. L’any següent, amb sols 18 anys, quedava subcampió del II Open de Vic del 1982 i va ser aquí on va obtenir l’ascens a 2ª categoria. Al 1984 va ser campió del 2n grup de l’Open de Vic, obtenint l’ascens a 1ª categoria. El més sorprenent de tot és que en aquells anys tenia entre un 75 % i un 80 % d’efectivitat jugant contra preferents, un “score” realment notable.

En aquesta plèiade de juvenils de primera línia d’aquells anys dels escacs osonencs hi ha un lloc destacat també per Miquel Fabré (n. 1954) de Centelles, que començà a jugar a escacs als 16 anys el 1971, jugant amb l’equip de l’Institut Jaume Callís de Vic els dos primers campionats comarcals, els mateixos anys en que jugava els Campionats de Catalunya amb el Club Escacs Vic. Pujà a 2ª categoria el 1973, a 1ª el 1974 i a preferent el 1978. A partir del 1973 va ser el principal jugador i animador (junt amb el president Pere Curto) de la Penya Escacs Centelles i  en aquella època ja era molt actiu en els escacs, participant en nombrosos Opens, en el Campionat d’Espanya per Equips de 1978 amb la P.E. Centelles, destacant també per realitzar un constant intent de “professionalitzar” els escacs osonencs, amb iniciatives no sols com les d’acollir el citat Ct. d’Espanya per Equips a Centelles sinó, entre d’altres,  de portar a jugar simultànies al poble al campió mundial Karpov (1976) i al subcampió mundial Korchnoi (1979). El 1985 va retornar per unes temporades al Club Escacs Vic, més tard ha jugat en diversos clubs i ha seguit essent molt actiu i constant fins ara, en que juga amb el Moià. El seu Elo FIDE més alt va ser de 2197 el gener de 2008.

Era aquells anys en que en molts clubs de Catalunya es deia que "un jugador de 2ª de Vic equival a un 1ª o fins un preferent d'altres clubs", ja que el C.E. Vic tenia molts jugadors de 2ª de totes les edats que mostraven un alt nivell de joc i que no solien jugar els Campionats de Catalunya individuals, únics vàlids per l'ascens de categoria abans de l'aparició dels Opens homologats per la FCE, ja que Barcelona els quedava lluny per anar a jugar-hi 10 rondes en 10 setmanes consecutives. 

I  com anècdota, qui això escriu, Ricard Lázaro Jr. (n. 1954), jugant amb el Vic "A" i en algun Open (com el I de Sant Sebastià, País Basc, 1978 o l'Open de Calella de 1980) i essent ja jugador de  categoria 1ª, va tenir un score favorable jugant amb preferents durant els anys 1977 o 1978. Concretament el 1977 vaig jugar amb 3 preferents fent 2'5 punts contra ells,  i l'any 1978 vaig jugar contra 12 fent 6'5 punts (+3 = 7 - 2), un 60 % en el global dels dos anys. 

Però en aquestes competicions la majoria de les partides d'alta gamma les jugava contra 1ªs (4 el 1977 i 23 el 1978) amb un resultat paradoxalment no tant bo (un 45 % en conjunt, amb una majoria de taules), cosa que va donar lloc a l'opinió corrent en aquells anys de que jo jugava millor contra els jugadors més bons, ja que entre els preferents que vaig jugar aquells anys es trobaven alguns dels llavors considerats dels més bons de Catalunya (per exemple, vaig fer unes taules amb Monedero)

Aquest va ser l’ambient en que va sorgir Lluís Comas (n. 1971) als primers anys 1980s  i una mica més tard Eduard Ibáñez (n. 1970) i a mitjans d’aquella dècada amb un progrés extraordinari tots dos que és ben conegut i que no cal repetir aquí, cosa que seria molt llarga i sortiria fora de l'àmbit de l'època considerada en aquest blog [2]. 

---

[1] En una ocasió en que ens vam veure i vaig xerrar breument amb ell a Sant Boi de Lluçanès, cap a l’any 2017, recordant els seus inicis Comas em va dir “Ep! Que jo vaig jugar els Comarcals...” en resposta als meus dubtes de si havia arribat a temps de fer-ho. Resulta que essent encara molt nen va jugar els Campionats Comarcals com a mínim de 1981 i 1982 (les dues últimes edicions) i segons sembla va arribar a debutar en partides amb rellotge i planilles precisament en una o dues de les últimes rondes del Comarcal de 1980, en aquest cas amb 8 anys. 

[2]  I fins algun altre com Josep Maria Salvans (n. 1971) a finals dels 1980s i això comptant sols amb els de Vic, perquè a Centelles i a altres punts d'Osona en van sortir uns quants més. 

Campions i ex-campions mundials d'aquells anys

En els anys que cobreix aquest blog -  a grans trets els anys 1970s i 1980s, amb algunes excepcions anteriors i posteriors – hi va haver diversos campions del món d’escacs:

Boris Spassky (n. 1937), campió mundial d’escacs del 17 de juny de 1969 a l’1 de

setembre de 1972.

Bobby Fischer (1943 – 2008), campió de l’1 de setembre de 1972 al 3 d’abril de 1975.

Anatoli Karpov (n. 1951), del 3 d’abril de 1975 al 9 de novembre de 1985.

Garri Kasparov (n. 1963), del 9 de novembre de 1985 fins al setembre de 1993 oficialment segons la FIDE, si bé pel seu propi organisme, una associació de grans mestres d’élite,  i amb l’aspirant legítim en el primer matx de 1993 continuà essent campió del món fins l’any 2000.

Però també hi havia en aquells anys diversos excampions del món d’escacs vius:

Max Euwe (1901 – 1981),  campió del món 1935 – 37.

Mikhail Botvinnik (1911 – 1995), campió del món 1948 – 57, 1958 – 60 i 1961 – 63.

Vassili Smyslov (1921 – 2010), campió del món 1957 – 58.

Mikhail Tal (1936 – 1992), campió del món 1960 – 61.

Tigran Petrosian (1929 – 1984), campió del món 1963 – 1969.

Com es veu, alguns excampions van morir en l’època considerada, com 

Max Euwe (Amsterdam, 26 de novembre de 1981) 

Tigran Petrosian (Moscou, 13 d’agost de 1984) 

i amb un cert marge podem incloure a 

Mikhail Tal (Moscou, 28 de juny de 1992) 

i fins i tot a Mikhail Botvinnik (Moscou, 5 de maig de 1995).

En aquella època es consideraven “campions sense corona” a Paul Keres (1916 – 1975) i David Bronstein (1924 – 2006), el primer per ser un etern aspirant al títol de campió mundial i el segon per haver empatat el matx pel campionat del món amb Botvinnik de l’any 1951, i segons les normes en cas d’empat el campió retenia el títol. 

Encara que aquests eren els així considerats generalment, potser també mereixia una certa valoració en aquest sentit Leonid Stein (1934 – 1973), com a mínim ser considerat com un aspirant  “campió sense corona” degut a la seva no classificació pels Candidats per motius de quota (un nombre màxim de participants soviètics) i la seva prematura desaparició quan estava en plena forma de joc [1].  

Més tard a Keres i Bronstein s’hi va poder afegir a Viktor Korchnoi (1931 – 2016).

D’aquests “campions sense corona” en l’època considerada va morir Paul Keres (a Helsinki, el 6 de juny de 1975) i, si el tenim en compte com un cas especial afegit, també Leonid Stein (a Moscou el 4 de juliol de 1973).

Alguns jugadors d’escacs van tenir una època en que ho guanyaven tot o quasi i eren el primer o el segon del món com Bent Larsen (1935 – 2010), els anys abans de la seva terrible desfeta en el matx davant Fischer l’any 1971.

O que tenien un historial i una carrera que els hi donaven com un plus que els havia situat com a mínim entre els primers, com Effim Geller (1925 -  1998), amb  una bona puntuació contra tots els campions del món amb els que va jugar (excepte amb Kasparov), a Samuel Reshevsky (1911 – 1992) i fins Lev Polugaevsky (1934 – 1995) [2].  

D’aquests, l’únic que va morir en l’època considerada va ser Reshevsky (Nova York, 4 d’abril de 1992) i com a molt Polugaievski (París, 30 d’agost de 1995). 

Aquesta era, més o menys, la cúpula dels escacs mundials en aquells temps.  

---

[1] Stein va morir inesperadament quan semblava que per fi podria jugar aviat disputant el campionat del món en els matxs de Candidats. 

[2] I potser uns quants més, però això faria la llista molt llarga.

Jugadors d'aquells anys

Avui dia 29 de juny és sant Pere i sant Pau, apòstols, i fa pocs dies, el 24, va ser sant Joan Baptista. Solemnitats importants totes dues. 

Joan Sánchez, 1977

Com una mena d'homenatge o de felicitació, es pot esmentar als jugadors d'escacs que per aquells anys duien aquests noms i per tant eventualment es felicitaven per aquestes festes. 

Un torneig del Club Escacs Vic, 1977. Entre els qui juguen hi ha Joan Bautista. 

En un cas tenim a dos destacadíssims escaquistes d'aquella època i també d'ara: Joan Segura (n. 1928) i Joan Bautista (n. 1940), així com del president del C.E. Vic Joan Serra (1934 - 1988), junt amb altres també destacats en els escacs osonencs com Joan Sànchez, Joan Codina (n. 1920), Joan Orriols, Joan González, Joan Vila, Joan Pujol i alguns més. Així com per la seva importància cal citar també a Joan Torquet (1919 - 1983), secretari durant 25 anys de la Federació Catalana d'Escacs. 

Sala de joc del Club Escacs Vic durant un torneig l'any 1977. En primer pla i de peu s'ho mira Joan González. 

   

De l'altra tenim a Pere Puigsech (1929 - 1990) i Pere Vegara (n. 1949), del Vic, així com a Pere Curtó, del Centelles, que són els primers que venen a la memòria. Però segur que n'hi havien més igual que n'hi devia haver també amb el nom de Pau, tot i que d'entrada no en recordi cap. 

I ja posats a fer, dir que els noms que més abundaven eren probablement els de Josep i Josep Maria però que els noms dels escaquistes vigatans i comarcals eren molt variats [1] . Serveixi aquesta nota com a record i com a felicitació a aquells amb la seva onomàstica aquests dies. 

(Les fotos són cortesia del Club Escacs Vic) 

[1]  Així Miquel, Francesc, Jordi, Carles, Lluís, Ricard, Vicenç, Eduard, Manel, Enric, Isidre, Albert, Ramon, Xavier, Joaquim, Sebastià, Ferran, Jaume, Climent, Marcel, Llorenç, Rafael, Heribert, Esteve, Jacint, Agustí, Narcís, Leandre, Benici, Alexandre, Melcior, Cèsar... i molts més.

Un llibre signat de Karpov, 1976

Un llibre signat pel campió mundial d'escacs. Ara pot ser corrent, però aleshores no, era tota una novetat,  i va ser quan amb el meu germà Jordi vam assistir a dues simultànies del llavors campió mundial Anatoli Karpov, l’any 1976.  

Una, la primera, al mes de maig, tota una tarda al Corte Inglés de Barcelona, mentre Karpov jugava amb un gran nombre de taulers de jugadors catalans, arribats a primera hora de la tarda abans que comencessin, vam sortir cap el vespre, gairebé ja cap a la nit, quedant-nos observant mentre li feien una entrevista[1]. 

La segona, uns deu dies després, l’1 de juny a Centelles, on el vam tenir que esperar molta estona ja que es va retardar una  hora o una hora i mitja[2], i també ens vam quedar fins al final. En totes dues ocasions no vam jugar sinó que vam mirar-nos-ho com a part del públic.

En una d’aquestes dues o tres ocasions, no sé en quina, em vaig decidir a comprar un llibre que el mateix Karpov, o els organitzadors de les simultànies, promovien per a l’ocasió en totes elles: “Todas las partidas de Karpov (desde 1965 hasta 1974)”, del que tenies la impressió que era del campió mundial, però que en realitat era de dos britànics, O’Connell i Adams. 

No sé si el llibre s’havia esgotat o Karpov ja se’n anava o estava cansat de fer autògrafs[3] quan finalment em vaig decidir a adquirir-lo i el vaig pagar, però el llibre em va arribar uns dies més tard a casa per paquet postal amb la signatura de Karpov, però sense dedicatòria, que no sé si feia quan els signava directament, almenys en algun cas.

El cert és que tenir el llibre va ser una satisfacció per a mi, un llibre d’escacs sobre el llavors campió mundial i signat per aquest, però a part de fullejar-lo no me’l vaig mirar mai gaire, potser perquè l’estil de Karpov no anava amb el meu, tot i que no penso que conèixer-lo personalment, de vista i de prop, m’hagués decebut, tot i que sí que em va sorprendre: el vaig veure baixet i molt prim[4], amb aspecte juvenil i fins un punt adolescent, ben vestit amb americana i corbata de roba de bona qualitat i amb un aire intel·ligent, educat i fins simpàtic, somrient  bastant i en ocasions fins rialler, però una mica rar i estrany, intrigant, almenys aquesta va ser la meva impressió[5]. 

Al que sí que li va agradar molt el llibre quan li vaig ensenyar i ja d’entrada deixar va ser al meu pare, que ja se’l va mirar, estudiant les partides, durant una temporada l’any 1976 i encara ho va tornar a fer almenys en dues ocasions més, separades per forces anys l’una de l’altre. És un llibre gruixut i com a mínim en una de les vegades que se’l va mirar a fons el meu pare va arribar fins a la pàgina 446, on hi tenia un punt gran, i en una altra, anterior o posterior, fins a la 428, on hi tenia un punt petit[6].

Eren coses d'aquells anys.

---

[1] Tinc el record de que en una ocasió em vaig quedar jo sol mirant al Karpov i les seves partides o entrevistes, però no estic segur si és que el meu germà va marxar abans de les simultànies a Barcelona o si vaig anar uns dies després a veure’l un altre cop ja que en tornava a fer a Barcelona, en tot cas molt breument, ja que ja quasi era època d’exàmens a la Universitat, ja l’havia vist i a més ja comptava amb anar-lo a veure a Centelles.

[2] Com a anècdota, una bona estona d’aquesta espera la vam passar al carrer davant de la sala de joc i parlant amb altres escaquistes, entre els quals molt temps amb Ramon Munt, “el xofer de les Hermanitas”, que tenia la impressió que el cotxe que el portava havia tingut una avaria que els havia deixat tirats a la carretera i segons ell molt possiblement “pana de pobre”, com es coneixia popularment a quedar-se sense benzina, cosa cada cop més infreqüent i que per aquella època començava a estar penat amb multa. És clar que era l’època en que no hi havia telèfons mòbils i per avisar s’havia de trucar en tot cas des d’alguna casa on et deixessin fer-ho. Però probablement el motiu del retard va ser un altre.

[3] Vaig veure com en una ocasió Kàrpov reia i es negava a signar un llibre d’escacs que li presentava un aficionat, perquè no era un llibre seu sinó d’un altre destacat jugador d’escacs, com va informar el traductor de rus que l’acompanyava. 

[4] “Un rus petit” van comentar primer Ramon Munt i algun altre assistent i el meu germà Jordi desprès, quan parlàvem de com ens havia semblat.

[5] En tot cas no corresponia a l’estereotip que llavors teníem de lluny dels soviètics i dels russos, del seu aspecte, caràcter i circumstàncies de tipus personal i polític. Em va semblar – i no sols a mi – força “occidental”, encara que això potser es devia al seu cosmopolitisme d’haver viatjat, jugant torneigs, per molts països del món. 

[6] De les 508 pàgines de partides de Karpov comentades que té aquest llibre. Potser en alguna ocasió el va acabar, el meu pare era capaç de fer-ho – s’havia llegit la Bíblia catòlica sencera, començant pel principi i acabant pel final, un parell o tres de cops al llarg de la seva vida, i en va regalar exemplars a les seves filles amb una dedicatòria “perquè tinguis una bona lectura tota la teva vida”  - i tenia prou paciència i perseverança per anar-ho fent bé a còpia de temps. 

Campionat de Catalunya per Equips 1987 - 88

De la tardor de 1987 o com a molt de principis de 1988, molt més probablement de la primera data, són aquestes imatges d’un matx del Vic “A”  del Campionat de Catalunya per Equips de la temporada 1987 - 88, jugat al local social del club. 

En la primera, Jordi Lázaro pensant en la seva partida. 

A la segona, de peu en primer pla es veu al juvenil Alejandro Fernández, al fons jugant  hi ha també Ricard Lázaro pare i el joc de'n Jordi comença a atraure a jugadors, sobretot de l'altre equip, que encara estan jugant. 

I a la tercera el final d'aquesta partida desperta una gran expectació entre tots els assistents. 

Jordi Lázaro amb negres en una partida molt interessant, pel joc i/o pel resultat. 

La partida de Jordi Lázaro suscita atenció, tot i que encara queda molt matx.

La última en acabar, a punt de fer-ho i amb resultat decisiu, la partida suscita un total interès dels dos equips. 

Medalles d'aquells anys

Aquestes medalles les guardava Ricard Lázaro Sanromà i s’han retrobat recentment, les d’aquí corresponen als anys 1970 – 1990:

1970 Jocs Esportius Sant Jordi, Sabadell 

1972  Campió del II Comarcal, equip de l'Institut Jaume Callís de Vic. 

1972 Festa Provincial dels Escacs, medalla de la Diputació de Barcelona 

1973  III Torneig Open Internacional Juvenil de Berga, campió Jordi Lázaro. 

1974 III Trofeu Pere Godó de partides ràpides,  Moià

1980 Trofeu Pere Godó de partides ràpides, Moià

1990 Medalla del Calldetenes, durant la presidència de Ricard Lázaro Sr.  

NOTES:

1970 Jocs Sant Jordi de diversos esports i tota Catalunya. És jugà el mes d’octubre. Jacint Raurell quedà 2n, també hi participaren Jordi Lázaro, Ricard Lázaro Jr. i Alexandre Mayo. En una altre ocasió hi va haver una important participació osonenca en escacs als Jocs Sant Jordi, també a Sabadell, el maig de 1978. 

1972 II Comarcal. A més de les medalles que es donaven en els primers Comarcals als integrants dels 3 primers equips classificats i potser, almenys en alguna edició, a tots els equips participants, l’Institut en rebé una altre de daurada com a campió.

1973 III Open Internacional Juvenil de Berga. Jordi Lázaro quedà campió per davant de Quintana, Wichmann, Samaniego, els germans Canela... En aquest Open, o en l’anterior, ell mateix guanyà al francès Sighirdjian, aleshores un nen i ara un fort jugador.

1974 III Open Pere Godó de ràpides. Jugat a l’estiu. Xavier Lázaro, aleshores de 13 anys, quedà campió del I Open juvenil i infantil Pere Godó de ràpides, que s’hi jugà al mateix temps.

1980 Una altra edició estiuenca del Pere Godó a Moià. Probablement correspon a algun premi.

1990 Club Escacs Calldetenes. Quan Ricard Lázaro Sanromà era el president del equip d’escacs de Calldetenes, es juga un primer torneig social oficial en el que ell quedà primer.