Pep Sala

 L'altre dia, fent una gestió em vaig trobar casualment al carrer amb en Pep Sala, el famós músic, al que conec de fa molts anys. Ens vam reconèixer i saludar cordialment. I tot i que un i altre teníem poc temps, perquè anàvem atrafegats, vam poder disposar d’uns minuts per parlar i el primer tema que va sortir va ser el dels escacs i del temps dels campionats d’escacs osonencs per equips, els famosos comarcals.

Pep Sala és fill d’un destacat jugador vigatà, molt respectat, Josep Sala Vila (1928 – 1980), qui malauradament va morir relativament jove, amb 52 anys, però que era molt aficionat als escacs en els que era fort i d’alt nivell i sobretot tenia un joc de qualitat. Va jugar en els Campionats Comarcals, quedant campió amb l’equip del Vic en la primera edició de l’any 1971. Després va seguir jugant però cada cop es prodigà menys per motius de feina i salut. La seva afecció a la qualitat en els escacs el va portar a assistir com a espectador a alguns torneigs importants, com l’Interzonal de Palma de Mallorca de 1970, jugat entre el 9 de novembre i el 13 de desembre, on va poder veure en acció a Fischer, Larsen, Geller, Hübner, Taimanov, Uhlmann, Portisch, Smyslov, Polugaevsky, Gligoric, Panno, Hort, Ivkov i Reshevsky o Matulovic, entre d’altres, fins a 24 dels millors jugadors d’escacs del moment. Però no va ser l’únic gran torneig en que hi va estar com a observador i ens en va portar notícies, que s’escoltaven amb atenció i expectació, no sols pel seu interès sinó també perquè Josep Sala Vila era una persona molt valorada i apreciada en el Club Escacs Vic i en el món dels escacs osonencs i fins catalans entre els qui el coneixien, igual que en la seva faceta més personal i professional.

El C.E. Vic, campió del I Comarcal de 1971. Josep Sala Vila a la dreta de tot.

El seu fill Pep Sala (n. 1960) va aprendre a jugar a escacs de nen amb ell i el va acompanyar a diversos torneigs d’aquests importants, notòriament el de Palma de 1970, arbitrat i dirigit com tots els de gran classe d’aquella època en els escacs espanyols, pel català Jordi Puig, l’organitzador per exemple dels “Òscars dels escacs” a Barcelona i un gran promotor dels escacs a tots nivells. Pep Sala va poder aprendre mirant les partides dels grans mestres i l’ambient internacional de la sala de joc però a més va poder jugar a escacs amb el mallorquí Bellón, aleshores de 20 anys, i jugar també en les hores de descans a l’hotel al llarg del dia no a escacs sinó a diversos jocs recreatius, com el millón o l'escalèxtric fins i tot amb alguns participants com Mecking. En aquests casos els presentava el seu pare, qui de segur també jugava a escacs amb ells, en el C.E. Vic es comentava que en alguns torneigs, a Mallorca o a Canàries, Josep Sala Vila havia pogut jugar a escacs amb els campions mundials Petrosian i Spassky, aquests dos certament, i potser algun més i tot, potser Tal i fins i tot Fischer, ja fos en unes competicions que s'organitzaven o senzillament fora d'hores de torneig oficial. I l'experiència humana personal i també escaquista de jugar amb aquests genis i fenomens dels escacs i no sols en simultànies o partides ràpides sinó també en partides “normals” se li notava en l’estil i en el joc al Sala pare.   

Recordo una anècdota amb en Pep Sala, quan estan jo de permís de la mili a l'estiu del 1979 me’l vaig trobar casualment també al carrer Nou de Vic, estant ell amb uns amics davant d’un bar i jo passant per allà. Ens vam saludar, doncs ens coneixíem dels escacs igual que el seu pare i el meu pare eren amics també i vam parlar una breu estona, sobre els escacs vigatans i osonencs i sobre la nostra situació respectiva, jo al servei militar (encara em quedava més de mig any per llicenciar-me però ja tenia mig any d'experiència a la Secció d’Autos de la Plana Major del C.I.R. de Marinés, València, un campament d'instrucció de reclutes a les muntanyes de l'interior de València) i ell tot just iniciant la seva carrera com a músic modern, de la que em va comentar que portava anys estudiant música clàssica i no li sortia res i en canvi havia començat a fer música lleugera i ja li sortien contractes i havia anat, o havia d'anar properament, a gravar a Londres. “Això sí que va” em va dir, constatant ja llavors que era un camp on podia tenir èxit. També em va comentar que el Regne Unit era un país ple d'oportunitats i on s'hi podia aprendre molt i donar-se a conèixer a tot el món.

I vaja si en va tenir, d'èxit i de fama. Va ser un dels fundadors i líders del famós grup Sau, actiu entre 1987 i 1999[1], en el que ell tocava la guitarra i componia la música de les cançons i a més la lletra, en aquest cas a duo amb Carles Sabater. El vaig veure actuar un parell de cops a Folgueroles, al camp de futbol de tanta gentada de públic, sobretot juvenil, que hi havia, en una ocasió l'any 1990 i l'altre no recordo quan (em sona el 1988 però també el 1993, si era ja amb la banda del bar).  Al mateix temps va formar i protagonitzar també Pep Sala i la Banda del Bar a partir de 1993 també fins el 1999 i després ha seguit en solitari. Amb èxits com “Boig per tu” i molts altres, és un dels més coneguts i aclamats músics, cantants i compositors catalans, un dels pioners i màxims representants del anomenat rock català. 

Equip dels Independents, campió del IX Comarcal 1979.
Pep Sala és el primer a la fila de dalt començant per  la dreta.

En Pep Sala però, en una faceta seva molt menys coneguda, ha estat també escaquista i als anys 70s va participar en torneigs, sobretot en els inevitables i tan especials Campionats Comarcals, en els que segons ell mateix em va dir en la recent trobada va jugar amb l’equip del Folgueroles, “quan hi vaig jugar l’equip éreu vosaltres quatre, un altre jugador[2] i jo”, cosa que potser va ser l’any 1977, un Comarcal del que hi ha molt poca informació, i potser només jugàvem els 4 membres de la família Lázaro i dos jugadors més, que ens repartíem els 6 taulers en joc - de nosaltres en solíem jugar de dos a quatre - podien ser segons els dies Freixer, el Dr. Brugulat, Solà, Canal, Camps i podria ser que també el mateix Pep Sala, que hagués jugat en una o probablement més ocasions en les condicions que em va dir; si no hauria sigut en alguna Olimpiada Comarcal de les 3 que es van jugar entre 1983 i 1985. I jo li vaig recordar que va jugar també amb els Independents (1979) i em va respondre “I tant! I vam quedar campions, el primer i únic any que vam jugar...”.  O sigui que si el seu pare va integrar l’equip guanyador del I Comarcal del 1971, ell va integrar també, i a temps perquè el seu pare ho pogués veure, l’equip vencedor del IX Comarcal del 1979... I per cert que el primer que em va dir dimecres passat, després que jo el saludés, va ser “Ets el Ricard? Encara mous les peces?...” així com em va donar records pels meus germans Jordi i Xavier. I vam comprovar que tots dos ens n’en  recordàvem per igual d’aquells temps...

---

[1] Fins a la mort de l’altre líder del grup, el cantant Carles Sabater (1962 – 1999) en una

actuació.

[2] Si no recordo malament em va dir Solà, però no ho puc assegurar.

Els trofeus dels Comarcals

Els trofeus dels Campionats Comarcals d'Osona d'escacs per equips, jugats en 12 edicions entre 1971 i 1982, van ser sempre importants i un dels encants d'aquests torneigs que per tantes coses han resultat mítics - i ja ho van ser mentre es jugaven, des de ben al principi - i segueixen essent recordats amb admiració i enyorança.

En la reunió preparatòria tinguda al local social del aleshores anomenat oficialment Club Ajedrez Vich, però que ja des de la seva fundació al 1946 quasi tothom coneixia com Club Escacs Vic,  al Bar La Pista de la ciutat de Vic que va tenir lloc al vespre del 17 de juliol de 1971 i on es van establir els estatuts que serien tan encertats i exitosos, un dels punts que es va acordar era que cadascun dels 6 equips participants en la 1ª edició aportaria un trofeu, que aquests havien d'estar a punt ja per la 1ª ronda,  que es va celebrar a Sant Boi de Lluçanès el 31 de juliol de 1971 a un bar de la localitat, ja que cada ronda s'exposarien tots 6 trofeus en un lloc destacat de la sala de joc o bé al costat d'aquesta, després d'haver estat tota la setmana anterior exposats a la localitat de joc, a la vista del públic, ja fos en el mateix bar on es jugaria la ronda - es solia jugar en bars i restaurants, si bé en ocasions al llarg dels anys es va jugar també en empreses, sales cedides per l'ajuntament o al mateix ajuntament de la població, locals socials, clubs d'altres esports i fins algun poliesportiu i podria ser que en algun envelat o zona a l'aire lliure - o bé a un dels aparadors comercials més coneguts i cèntrics del poble que acolliria la propera ronda, per tal que tothom els podés veure. 

Els trofeus del I Comarcal  de 1971, potser els més recordats d'aquests torneigs

En totes les edicions dels Comarcals, però sobretot especialment a algunes com la 1ª, 2ª, 4ª, la 8ª (on com a novetat hi va haver-hi algun gerro valuós i alguna obra d'art)... els trofeus en joc van ser espectaculars, dignes no sols de ser mirats sinó també de contemplar-los, desitjar-los i de lluitar pels primers llocs per tal de poder escollir el preferit. Ja que aquesta va ser una altre de les peculiaritats d'aquests Comarcals decidida en la reunió inaugural: no hi havia un ordre fix dels trofeus, sinó que cada club decidiria quin agafava segons l'ordre de classificació final, primer triava l'equip campió, després el subcampió, tercer classificat.. segons quin trofeu s'havia anat considerant més digne i valuós, al llarg de les setmanes de la seva exhibició arreu. 

Això portava a una altre competició: cada club participant apostava també per aportar el trofeu de més valor, més elegant, més atractiu, més original i en conjunt més desitjable, per tal de que el seu fos elegit en primer lloc. Cosa que evidentment aixecava molt el nivell dels premis, algun dels quals, com dos del I Comarcal de 1971, van arribar a valer petites fortunes, pagades entre tots els membres del club donar, sovint en aquests casos amb l'esperança de quedar ells primer i poder quedar-se'l, ja que no consta que hi hagués una norma que ho prohibís, tot i que es valorava com a més elegant quedar-se'n un diferent del propi, especialment quan es podia elegir entre dos o més de característiques, valor i atractiu semblant, ocasions en que això últim es feia quasi invariablement. Però si un premi destacava molt, no es descartava ni tampoc hagués estat mal vist que se'l quedés el mateix equip que l'havia aportat, donat que quedés líder i per tant el pogués recuperar, fet que sembla que va passar realment, concretament amb el Club Tennis Vic en una de les competicions que va guanyar (1975, 1976 i 1978).

Però els trofeus més mítics de tots van ser dos del I Comarcal del 1971. Una torre de fusta llaurada i un cavall de bronze, dubtant-se entre el públic quin era el més valuós i cobejat. La torre era més grossa i tenia una decoració realment treballada i artística, però el cavall, una mica més petit, era encara més original si cap -  tot i ser molt novedosos tots dos - i era una peça feta amb molt estil, amb molt bon gust i que atreia més la curiositat, tenia aquell toc indefinible que fa realment diferent i distingit ja que, nou de trinca, lluïa com si en lloc de ser de bronze fos d'or o n'estigués xapat. Fins es feien apostes sobre quin seria el trofeu "campió" i l'opinió general estava bastant dividida al respecte: uns, potser la majoria, s'inclinaven per la torre, però una minoria molt ample preferia el cavall. Dona idea de l'esforç que s'hi va posar en trobar els regals considerats més bons que dels 6 trofeus pels 6 equips del I Comarcal només dos fossin les tradicionals copes, mentre que els altres dos eren d'altres característiques, inspirades en premis esportius d'altres tipus i en premis no esportius, sinó d'una altre índole.

Al final l'equip campió, el Vic, va triar la torre i l'Institut, subcampió,
va recollir el cavall, que ells preferien. Tots dos van quedar ben contents.

Al final l'equip del C.E. Vic, que vés a saber perquè es va autotitular com a Vic "E" tot i que portava a jugadors com Roca, Josep Sala Vila (pare del famós músic i cantautor Pep Sala), Ferrón, Barandiaran, Puig, Vila Ximénez... va quedar campió i li va tocar decidir quin trofeu es quedava, elegint la torre. Així l'equip de l'Institut Jaume Callís va estar molt content, perquè van poder-se quedar com a subcampions el cavall que era el trofeu que més gràcia els hi feia a ells. Tots dos equips van quedar molt satisfets amb el premi corresponent. 

I com a anècdota, l'equip d'escacs del St. Boi de Lluçanès, que va inaugurar els Comarcals en el seu poble i en el seu local, que va ser el que va presentar la copa més tradicional, tot i que amb elements innovadors, se la va quedar ell mateix, ja que va quedar l'últim de la classificació final i aquesta copa era la última que quedava. Resultat que el seu capità i tot l'equip es van prendre amb resignació, molta esportivitat i bon humor (1) i que així va donar lloc en la festa de germanor i de lliurament de premis, al restaurant Cal U de Vic a primers de setembre de 1971, a una de les notes més simpàtiques, aplaudides i celebrades de la trobada. 

(1) Com a nota a destacar, al llarg dels Comarcals diversos equips que en una edició van quedar els últims, van recollir el seu premi amb el comentari "L'any que ve serem els primers!". Concretament el Lacambra que al II Comarcal de 1972, el primer cop que participava, va quedar el darrer dels 8 equips que competien, va recollir el seu premi amb l'afirmació "La pròxima vegada volem ser els campions!" i efectivament a la seva següent participació,  al IV Comarcal de 1974, precisament un dels Comarcals amb més equips, de més qualitat i més lluitats, els de Lacambra van anar des de molt al principi i bona part del torneig en primer lloc i al final van quedar segons en la taula degut a que l'Institut Jaume Callís de Vic va fer una actuació extraordinària i mig punt més que ells, però superant a conjunts com el Vic, Orfeó Vigatà, Centelles, Tona i fins un total de 10 equips, essent el d'aquest any junt amb el de 1978 un dels dos més grans Comarcals de tots els 12 disputats.  

Homenatge (i IV)

Acabo aquestes entrades d'homenatge al meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, amb motiu del seu 95è natalici amb unes fotos seves ja publicades en aquest blog, però que considero adeqüades reproduïr-les de nou en aquest moment: 

De l'any 1972. Rebent un primer premi d'un torneig de mans del secretari de la

Federació Catalana d'Escacs Joan Torquet.  S'hi veu també a Joan Segura aplaudint ,

al vicepresident del Club Escacs Vic Joan Serra de peu i al presentador de l'acte

Lluís Vila Ximénez; a la taula hi ha també el president del C.E. Vic Jaume Portet.

  

      Recollint un premi d'un altre torneig d'escacs. El guardonat Ricard Lázaro Sr.

el rep de mans del seu fill Ricard Lázaro Jr. aleshores secretari del Club Escacs Vic.

De peu hi ha el president del club, Jaume Portet. Festa de finals de juny de 1973

Homenatge (III)

Un fet que va marcar molt la vida de Ricard Lázaro Sr., i la de tots els que hi participaren, fou el viatge a Grècia de l’Institut Jaume Callís l’abril de 1973, amb motiu de la fi d’estudis al centre dels estudiants de C.O.U. d’aquell curs 1972 – 1973, és a dir nascuts l’any 1956. 

A Venècia, Ricard Lázaro pare i el seu fill Jordi. 

A Bari o Brindisi, llegint diaris en italià en un descans d'espera per motius tècnics. 

Pensat, planificat i organitzat per ell, en dos autocars que viatjaven amb un dia de diferència l’un de l’altre – els dos grups només es van trobar quan els autocars van fer un parell de dies de parada a Atenes, la meta del viatge – es va passar pel sud de França, nord,  est i sud d’Itàlia, ferri de Brindisi a Patràs, Grècia d’oest a est i de sud a nord, est de Bulgària, est de Iugoslàvia de nord a sud, un fallit intent d’entrar a Hongria que va ser denegat, nord de Iugoslàvia, Àustria d’est a oest, el sud de l’Alemanya Occidental d’est a oest, l’oest de Suïssa i l’oest de França, els dos de nord a sud. 

Les ciutats i llocs que es van veure van ser molts, entre els més importants Niça, Milà, Venècia, Bari, Brindisi, Olimpia, Atenes i el Pireu, Tessalònica, Sofia, Skopje, Belgrad, Novi Sad, Graz, Viena, Salzburg, Munic, Zuric, Berna, Lió... 

Al Partenó d'Atenes, meta del viatge. Tots en general feien fotos i com les familiars
les feia  en moltes ocasions jo, solen sortir més sovint ells dos en les que hem conservat. 

Amb el xofer de l'autocar amb el que es van fer força amics. Abril 1973. 

Va ser un viatge realment important i mític realitzat en 15 dies, de mitjan a finals d’abril d’aquell any 1973, amb un gran nombre de fites, com veure un port d’Albània des del vaixell en una parada a la matinada en la navegació d’Itàlia a Grècia, o ser els primers espanyols a entrar a Bulgària per terra (la frontera s’havia obert mútuament entre els dos països feia sols un parell de dies quan s’hi va arribar i només havia arribat el dia abans un vol d’avió) o el que no ens deixessin entrar a Hongria. 

Tots els participants el recorden com una gran fita i encara avui dia, en la nostra època de viatges internacionals, es segueix rememorant, ja que va ser el primer del seu gènere, es va anticipar en molts anys a altres de semblants i en aquella època passar fronteres era molt diferent que ara: esperes a la duana, eventualment visats, revisions de vehicle, passatgers i equipatges, canvis de moneda cada vegada, diferents idiomes (francès, italià, grec, búlgar, serbicroat, alemany...) i cultures: vam descobrir a França els preus astronòmics per a nosaltres, a Itàlia els capuccinos, el pagar per anar al lavabo, el “prego – tante gracie” i que hi havia regions que l’italià de la zona sonava com el castellà i altres que ho feia com el català, a Grècia que qualsevol cosa es servia amb un got d’aigua i que el cafè era turc amb molt marro, a Bulgària “moia” i “blagudaria”, que encara hi havia edificis afectats per la Segona Guerra Mundial, que el tramvia era gratuït, que els guardes fronterers volien pelar als nois que duien melenes llargues, que ens seguia al principi de passar la frontera la policia secreta en un cotxe fins que va veure que érem inofensius i respectuosos i no veníem a espiar ni a fer propaganda, que tot era molt barat i que comprant amb una leva et tornaven molts shtotinki, a Iugoslàvia que podies mantenir una conversa bastant llarga parlant tu en català i l’altre en serbicroat entenent-se a grans trets igual que a Àustria amb un taxista en alemany i que a aquest país el “bitte !” feia que una noia jove i rossa et respongués quan primer no et feia cas al preguntar-li una direcció... i que Europa semblava un altre planeta i sobretot l’Europa occidental (França, Itàlia i especialment Àustria, Alemanya de l’Oest i Suïssa) era com un paradís de modernitat, llibertat, civilització i cultura, un altre món ric i avançat, molt prometedor, respecte al nostre. 

Tot això ens ho va voler ensenyar, entre ells diversos països comunistes, com Bulgària (del COMECON i el Pacte de Varsòvia i estretament filorússa i amiga de la URSS), Iugoslàvia que anava per lliure amb Tito i una ullada a la tancada i aïllada Albània d’Hoxha (i a l’autocar a Itàlia viatjant de nit vam sentir tots una bona estona Ràdio Tirana emetent en castellà) i Hongria. 

A Novi Sad (Iugoslàvia). Els carrets de fotos comprats a Bulgària eren en blanc i negre.

A Munic, observant la Ciutat Olímpica des del mirador de l'alta torre de comunicacions
i/o d'observació que la domina, dels Jocs Olímpics de mig any abans. Finals d'abril de 1973. 

Va ser el gran viatge de Ricard Lázaro Sanromà, primer director i modelador de l’Institut Jaume Callís de Vic en els seus 7 anys com a tal fins al punt que fins ara conserva la seva empremta en l’estil que molts consideren el millor del seu gènere, i va ser també el gran viatge nostre, perquè als joves encara ens va fer més efecte.      

Com ja vaig comentar en un altre article, aquest viatge tan espectacular i important en la nostra vida que ens va portar a un món aleshores futurista per a nosaltres, va tenir en canvi l'efecte de truncar en tots tres un ascens meteòric que estavem tenint just aleshores en el món dels escacs, estavem tots en vies d'ascens de categoria i d'altres èxits en torneigs que jugavem al mateix temps, al faltar dues o tres rondes i al tornar cansats, meravellats i una mica com somniant, amb la ment mig aquí i mig en tots aquells països i vivències, durant ja no dies, sinó setmanes o fins i tot mesos, revivint-lo i parlant-ne, per exemple sovint fins a l'estiu de 1973 i ocasionalment fins a principis de 1974 encara ens visitavem amb altres integrants del viatge i intercamviavem experiències i fotografies. Encara ara ho fem quan casualment ens trobem amb algú que hi havia participat i ho descobrim, com a mínim ho citem amb il·lusió i nostàlgia, i si fa temps que no ens veiem no es rar que surti el tema i en tornem a dir alguna cosa. 

Per això l'enlentiment que va provocar en la nostra carrera escaquista no ens va afectar gaire o gens, perquè com ja s'ha dit en altres ocasions, realment va valer la pena i la llàstima és que no ho fessim més sovint després, per exemple en el meu cas pel segon viatge a l'estranger vaig haver d'esperar a l'agost de 1980 i encara va ser força breu. 

En resum, un viatge mític i amb tota la impromta del meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, perquè s'hi notava molt la seva personalitat. Va ser el seu i nostre -  de tots els que tinguerem la sort i la fortuna d'anar-hi -  gran viatge a l'estranger, per Europa i pel món: una experiència inoblidable i irrepetible. 

Homenatge (II)

Seguint amb l'homenatge a Ricard Lázaro Sr. pels 95 anys del seu naixement, unes fotos seves en  diverses ocasions al llarg dels anys:

Ricard Lázaro jugant al local social del CE Vic en un Campionat de Catalunya
per Equips. La foto és sense data però molt probalement de finals dels 1970s. 

Observant el Campionat d'Espanya per Equips, a Centelles l'agost de 1978.
Entre els qui juguen es veu a Joan Bautista, amb blanques al centre. 

A finals de 1983 o primers de 1984.
És una de les rares ocasions en que es va deixar barba.  

Jugant al costat del seu fill Jordi. Open de Vic de 1986 o 1987. 

En aquestes fotos en color se'l veu practicant escacs de competició o observant-los al més alt nivell des de finals dels 1970s a mitjans-finals dels 1980s. 

Homenatge

Dins de l’homenatge amb motiu dels 95 anys del seu naixement, unes quantes fotos mes de Ricard Lázaro Sanromà, començant per aquesta:

Ricard Lázaro Sr. jugant a escacs, Vic 11 de setembre de 1971

95è aniversari

Avui fa 95 anys del naixement de Ricard Lázaro Sanromà.

Com a homenatge a la seva personalitat i trajectòria, algunes fotos d'ell en una de les seves moltes facetes: el món dels escacs.

Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008)

Festa del I Comarcal, 1971. Fent un parlament. Va ser un dels
qui van establir i donar forma als Campionats Comarcals d'escacs
d'Osona, junt amb el president del Vic Jaume Portet, a l'esquerra. 

Rebent el trofeu d'equip subcampió, el de l'Institut Jaume Callís de Vic,
de mans del regidor d'Esports de l'Ajuntament de Vic. 

Amb el trofeu obtingut per l'equip fundat i dirigit per ell, el del
Institut J. Callís de Vic, del que va ser el primer director (1968 - 1975). 

Felicitant i donant ell també un trofeu, en aquest cas al veterà Terricabres. 

Aplaudint a Terricabres, que recull el trofeu del St. Hipòlit de Voltregà, i
que va ser un dels jugadors que per edat enllaçaren aquests Comarcals amb
les antigues competicions que s'havien jugat als anys 1930s - 1950s. 

Les fotos són de la Festa de lliurament de trofeus del I Campionat Comarcal d'Escacs per equips de la comarca d'Osona, a Vic, primers de setembre de 1971.