dilluns, 28 d’agost del 2017

El resultat dels Comarcals

Resultats dels Comarcals

Els Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona entre 1971 i 1982 (o fins 1985 si comptem les 3 Olimpiades Comarcals) van canviar els escacs a Vic i comarca.

Va sortir cantera de jugadors, van sortir jugadors excepcionals: Comas sobretot, però ja abans Raurell, Jordi Lázaro, Fabré, Simón, Cabero i Ibáñez, entre uns quants d'altres. Es van formar molts clubs d'escacs a la comarca d'Osona.

Va créixer molt l'afició als escacs, amb l'ajuda dels espectaculars resultats de Fischer als encontres de Candidats al títol mundial del 1971 (1)  i del "matx del segle" de 1972 a Reykjavik, el campionat del món entre el rus Spassky i el nord-americà Fischer, que va guanyar Fischer, convertint-se en el primer campió del món no soviètic des de 1948, un total de 24 anys de domini absolut i durant molt temps abassegador (2). Les excentricitats de Fischer hi van contribuir força aleshores.

(1) A finals de 1971 Fischer va arribar a portar 19 victòries consecutives: les 6 últimes partides de l'Interzonal de Palma de Mallorca 1970 en que es va proclamar campió, les 6 sobre Taimanov en matx de quarts de finals del torneig de Candidats, les 6 sobre Larsen en matx de semi-finals de Candidats i la 1ª partida amb Petrosian de la final dels matxs de Candidats al títol mundial. 

(2) Els matxs de Candidats de 1965, si no hi hagués hagut un cupo màxim de jugadors soviètics, s' haguessin disputat entre l'ex-campió Botvinnik, Keres, Spassky, Larsen, Smyslov, Tal, Bronstein i Stein. Tots soviètics, excepte el danès Larsen. 

Les torneries i empreses de fusta que fabricaven taulers i jocs de peces d'escacs per la zona de Torelló, St. Pere de Torelló i St. Vicenç de Torelló van experimentar un gran boom de vendes.

El mateix C.E. Vic va estrenar un nou local a la zona de l'Estadi de Vic, amb totes les comoditats, el setembre de 1977, de forma que convidat pel president de la Federació Catalana d'Escacs, el vigatà Joan Segura, el president de la Federació Internacional d'Escacs, l'islandès Fridrik Olafsson hi va venir a fer una visita oficial l'any 1978. A l'any següent, l'agost del 1979, es jugava al local del C.E. Vic el Campionat d'Espanya Femení individual, amb 3 àrbitres locals, Jordi Lázaro (àrbitre principal) i Ricard Lázaro fill i Miquel Solà, àrbitres auxiliars, tots ells reconeguts tant per la FCE com per la FEDA. I la Penya Escacs Centelles va iniciar uns fitxatges gràcies a uns generosos mecenatges i un ascens impressionant que la va portar a la celebració dels Campionats d'Espanya per Equips a Centelles el 1978, amb la participació de l'equip local que a més es va classificar per a tornar a jugar l'any següent.

També el campió del món Kàrpov va fer simultànies a Centelles el juny de 1976 i el sotscampió mundial Korchnoi, amb la polèmica afegida de la seva deserció a Holanda el 1976 i la seva nova nacionalitat a Suïssa (tot i que molts anys va haver de jugar com apàtrida) va fer simultànies a Centelles l'agost de 1979. Com també l'ex-campió mundial Spassky, resident a França amb permís, en va fer unes a Tona a finals dels 1970s o principis dels 1980s.

I la premsa comarcal va començar a prestar una gran atenció als escacs, en una presència creixent a partir de 1971, essent el moment més àlgid a la 2ª meitat dels anys 1980s i primers anys 1990s, a la pràctica fins l'època dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 o poc després, en que un cop passat el fervor de la Barcelona olímpica (des de la proclamació de l'elecció de la ciutat feta oficialment pel president del COI Joan Antoni Samaranch a Suïssa el 17 d'octubre de 1986 i sobretot un cop ja ja fets els Jocs Olímpics de Seul de 1988 amb l'entrada en els 4 anys de l'Olimpiada de Barcelona) l'entusiasme esportiu va començar a decaure quasi tan ràpidament com havia sorgit.
Les victòries de Lluís Comas, iniciades quan Ricard Lázaro pare era president del C.E. Vic (1982 - 1983), però sobretot el fet de proclamar-se campió del món infantil a Buenos Aires (Argentina) el setembre de 1984, sota la guia del seu preparador Heribert Gutiérrez, van donar de nou un ressò extraordinari als escacs a Catalunya i a Espanya en general i a la comarca d'Osona en concret. La rebuda que se li va fer va ser apoteòsica, seguint i possiblement superant la rebuda al també jove atleta osonenc Pere Casacuberta que es va proclamar campió del món junior de cross a Nova York tot just uns mesos abans (3) . Osona passava a ser terra d'esportistes i de campions, no sols terra d'esportistes campions.

(3) Cal tenir en compte que Casacuberta, nascut el 1965, tenia 18 anys al moment de proclamar-se campió, o sigui que era juvenil, mentre que Comas, nascut el 1971, en tenia 13 i era infantil. A més era el segon campió mundial osonenc en menys de 6 mesos. 

Tot i que ja s'havien fet campanyes de promoció dels escacs a tota Catalunya i en particular a Osona als primers anys 1980s és amb l'extraordinari èxit de Comas el 1984 quan es reemprenen amb un caràcter molt més exhaustiu i intensiu, cosa que s'allargarà a Osona des de 1985 fins l'any 2000 o uns quants anys més.




dimarts, 8 d’agost del 2017

Els Comarcals, escola de campions

Que els campionats comarcals d'Osona foren una autèntica escola d'escacs i que d'ells sortiren veritables campions del joc, com Jacint Raurell, Miquel Fabré, Jordi Lázaro, Jaume Simón, Eduard Ibáñez i Lluís Comas entre d'altres és un fet evident.
La premsa comarcal se'n feia ressò, com en aquest article a El 9 Nou del 21 de gener del 1991:









































Va aparéixer a tota plana a "El 9 Nou"el 21 de gener de 1991. A més de les dades que dona, és interessant la reflexió sobre les 3 etapes que van viure aquests torneigs. Es poden fer classificacions més complertes, incloent la Lliga del 1973 i les 3 Olimpiades de 1983, 1985 i 1986 i més tard s'hi afegirien els campionats de bars, els encontres Vic - comarca, els matxs entre equips i els anomenats Interclubs i Interchess així com els intents de recuperar els Comarcals "com abans", amb un assaig de recuperació als anys 1990s i un Comarcal extra i extemporani l'any 2003. Si comptessim els primers d'aquests, o tots ells, la classificació en etapes caldria fer-la d'una altra manera.  Però aquí sortia la informació bàsica disponible sobre el tema central. Articles similars, tot i que no tan extensos, van sortir també en altres moments al setmanaris "Ausona" i "La Marxa".

diumenge, 6 d’agost del 2017

Preferents i alts Elos

El 20 de juliol de 1990 sortia a la premsa comarcal, concretament al setmanari Ausona, aquesta relació dels escaquistes de la comarca d'Osona de categoria "preferent" i Elos més alts:








































Com es veu a l'article, 18 jugadors d'escacs d'Osona passaven dels 2100 punts Elo segons l'avaluació de la Federació Catalana d'Escacs de juliol de 1990.
En el Club Escacs Vic, a part de l'argentí Sorín o el barceloní Padreny, que jugaven de primers taulers de l'equip, la relació dels jugadors era:

1. Eduard Ibáñez, 2255
2. Jacint Raurell 2205
3. Miquel Solà  2155
4. Ricard Lázaro Jr. 2135
5. Josep Salvans  2125
6 - 7. Josep Puigdollers i Carles Vilarrasa 2115
8. Falguera 2100
Havent-hi 11 escaquistes entre 2095 i 2000 punts, els primers  Joan Segura, Llorenç Canal, Jordi Lázaro (2035), A. Fernández, Oliveras, Pere Vegara, R. Lázaro Sr. (2015), ...

En el club de "2100 o més" hi entraven uns quants jugadors d'escacs d'altres equips osonencs. Així, sense comptar tampoc jugadors foranis, dels que el Centelles en tenia molts i d'Elo molt alt, però comptant algun escaquista osonenc que jugava amb equips de fora,  el ranking de la resta de la comarca era:

1. Lluís Comas (Centelles)  2440
2. Joan Bautista (Centelles)  2285
3. Cabero (Centelles)  2180
4 - 5. Leandre Teulats (St. Pere de Torelló) i Presseguer (Centelles)  2175
6. Valldoriola (Centelles)  2170
7. Miquel Fabré (Centelles)  2125
8. Moreno (Centelles) 2110
Havent-hi 8 escaquistes de categoria preferent de menys de 2100 d'Elo, Algaba, Mas i Sors (Centelles), Güell i Casassas (Taradell) i Serra, Roca i Fajula (St. Pere de Torelló).
Cal tenir en compte, però,  que el centellec Santi Simon, llavors federat per La Piera, tenia 2145 punts Elo.

Tot i que la Penya d'Escacs Centelles era el club més potent de la comarca, te sentit fer una divisió entre C.E. Vic - Resta d'Osona, matx que s'havia fet en més d'una ocasió, ja que el Vic comptava amb 19 preferents osonencs propis, dels quals 8 de més de 2100 punts Elo, mentre que la resta de la comarca en comptava amb 16 (o amb 17 si comptem Simon) dels quals 8 de més de 2100 punts (9 amb Simon).
També cal tenir en compte que Comas, Bautista i Teulats eren originàriament jugadors del C.E. Vic i que aquest club tenia un gran planter de jugadors d'altres categories o que tot i o no estar en actiu o no estar federats havien sigut preferents.
Quan a la residència, també una bona part vivia a Vic o a les seves immediacions, com Santa Eugènia de Berga (Comas), Folgueroles, etc. essent la segona Centelles.

La classificació conjunta d'osonencs quedava:

1. Lluís Comas (Centelles)  2440
2. Joan Bautista (Centelles)  2285
3. Eduard Ibáñez (Vic) 2255
4. Jacint Raurell (Vic) 2205
5. Cabero (Centelles)  2180
6-7. Leandre Teulats (St. Pere de Torelló) i Presseguer (Centelles)  2175
8. Valldoriola (Centelles)  2170
9. Miquel Solà (Vic) 2155
(10 bis  Santi Simón (La Piera) 2145)
10. Ricard Lázaro Jr. (Vic) 2135
11-12. Miquel Fabré (Centelles) i Josep Salvans (Vic)  2125
13 - 14. Josep Puigdollers i Carles Vilarrasa (2115)
15. Moreno (Centelles) 2110
16. Falguera (Vic) 2100
I fins a 35 jugadors osonencs de categoria "preferent" en actiu i de més de 2000 d'Elo.

Tot això basat en l'avaluació Elo de la FCE de juliol de 1990:




dimecres, 2 d’agost del 2017

I Open de Sant Sebastià 1978

L'Open Ciutat de Sant Sebastià acaba de celebrar la 40ª edició i aviat farà 40 anys que es ve realitzant. Dos escaquistas osonencs, Miquel Fabré i Ricard Lázaro Jr. van participar a la 1ª edició.

Del 18 al 25 de març de 1978 va tenir lloc el I Open Internacional Ciutat de Sant Sebastià, del que recentment ha acabat la 40ª edició. Organitzat per José Maria González (+ 1985), el gran promotor dels escacs i director i editor de la revista “Jaque”, iniciada a St. Sebastià l’any 1970 i que als anys 1970s – 1980s va ser la gran revista de referència dels escacs a Espanya[1], amb una gran qualitat de fons i forma i un prestigi internacional.
El torneig va ser dirigit per l’àrbitre català Carles Falcón (1950 – 1998), el qual com a anècdota en la jornada inaugural i de sorteig es va pensar que qui això escriu era basc – “què sap parlar català, vostè?” em va preguntar, tot estranyat, convençut a primera vista de que jo era un jugador local – i en l’hotel del Open vaig compartir habitació, taula i tertúlies i anàlisis amb Màxim Borrell (n. 1937), a qui admirava enormement pels seus llibres de butxaca d’obertures i que amb els seus comentaris em va fer de mestre, permetent-me arribar a la meva millor forma escaquista entre els anys 1978 i 1980. Uns mesos després Màxim Borrell em va trucar per telèfon, oferint-me ser col·laborador del “Butlletí d’Escacs”, però just quan en parlàvem, la comunicació es va tallar i jo, que en aquella època estava a punt d’anar a la “mili” no me’n vaig preocupar més i el servei militar me’n va fer oblidar, va ser una de les meves “oportunitats perdudes”. Però tot i que no l’he vist mai més, sempre he guardat un bon record d’aquest  excel·lent jugador d’escacs i millor persona, d’una qualitat intel·lectual – dues llicenciatures en matemàtiques i economia, professor d’universitat, autor de llibres de gran valor, amb ofertes per anar a treballar als Estats Units en la seva especialitat, que va rebutjar – al qui pels seus ensenyaments espontanis i improvisats, però excel·lents, considero com un dels meus mestres.
Solíem esmorzar, dinar i sopar junts un petit grup amb Màxim Borrell i el mestre internacional suec d’origen estonià Jaan Eslon (1952 – 2000),  que era escaquista professional, es guanyava la vida amb la seva participació en torneigs, molts dels quals tenien lloc a Espanya. Eslon era MI des de 1977 i aquell any estava en plena forma, poc després guanyaria el I Torneig de Linares. També analitzàvem junts tots tres les partides que havíem jugat i les obertures que pensàvem jugar a la següent ronda (això menys però també) i fèiem tertúlies sobre escacs en les que s’hi unien ocasionalment d’altres, com la també participant Teresa Canela (n. 1959), amb la que vaig fer taules en una partida de l’Open,  i encara més esporàdicament la seva germana Conxita Canela (n. 1957), també escaquista però de la que no recordo si en aquesta ocasió jugava o només acompanyava a la seva germana. Parlàvem de tot,  no sols dels escacs, i del món dels escacs no sols de partides i jugadors sinó de la història i la filosofia dels escacs, anècdotes, secrets del joc o dels escaquistes i dels campionats, però també d’història en general, de política, de notícies, de la situació mundial... Recordo que Màxim Borrell deia alguna vegada “més que una posició sembla una deposició” comentant la situació d’alguna partida o que quan li vaig dir que un estudi mostrava que “gossos i amos s’assemblen” ell em va contestar “abans que en treguis cap conclusió precipitada, t’haig de dir que el petit gosset familiar el va escollir la meva dona”.  No faltava el sentit de l’humor, ni els comentaris simpàtics o les avaluacions crítiques però benintencionades. 
Això em va ajudar molt al llarg del torneig, tot i que no vaig estar del tot encertat amb el joc, en més d’una ocasió vaig fer taules partides guanyades i vaig perdre partides que eren taules, però com em van recordar Borrell i Eslon “és dels errors dels que s’aprèn, en les partides guanyades tu ensenyes, en les perdudes és a tu al qui ensenyen”. Una de les coses que crec recordar que em va dir algun d’ells va ser que no era prou dur jugant i que sovint semblava que preferia l’estètica al resultat[2]  En concret Borrell, quan li vaig explicar el meu historial em va dir “et va costar força, més que els altres, el primer pas de pujar de tercera a segona, t’hauries de preguntar perquè...”[3]. I no va ser l’únic punt incisiu que em va fer notar sobre la meva personalitat, tant en els escacs com en general[4].
Vaig acabar l’Open de Sant Sebastià amb 3’5 punts de 8 partides, mentre l’altre osonenc que hi participava, Miquel Fabré, va fer 4 punts, però amb ell no hi vaig tenir quasi contacte al llarg del campionat, pràcticament sols a la jornada inicial, que ens vam saludar i desitjar bona sort i bon resultat.
Aquest Open va ser un dels dos especialment importants que vaig jugar al llarg de la meva carrera[5], essent l’altre el de Calella l’octubre de 1980, on vaig anar-hi amb tot un grup de companys vigatans i osonencs, Raurell, Solà, Altés i altres, fent un equip. Però també en aquest torneig, on recordo que vaig comprar una o dues revistes soviètiques d’escacs en rus, per les fotos i les partides, no vaig estar a l’altura de les expectatives... i al final va ser més unes breus vacances amb amics a la platja, on els primers dies del campionat encara hi havia gent que es banyava, cosa que tampoc està gens malament.




[1] El va substituir el 1986 Pablo Aguilera. Més tard entre altres Antonio Gude i Leontxo Garcia. Però l’època daurada de la revista va ser entre 1972 o 1973 i els primers anys dels 1980s, coincidint justament amb l’època dels comarcals a Osona.
[2] Com allò que deia Unamuno dels catalans: “os vence la estética”?
[3] Federat a 3ª el 1971, vaig aconseguir l’ascens a 2ª el 1975 i a 1ª el 1977... seguint aquest ritme semblaria que em tocava pujar a preferent el 1978, cosa que buscava i no va succeir i que després del parèntesi obligat del servei militar el 1979 vaig estar a punt d’aconseguir  el 1980 i ho vaig desaprofitar de forma incomprensible i  que no es va materialitzar fins a finals de 1989 i a l’any següent, el 1990, vaig deixar la pràctica activa... seria aquest el perquè?
[4] No va ser l’única ocasió en que em vaig quedar a les portes, vaig renunciar quan tenia moltes possibilitats o vaig fracassar a la vista de la meta o que vaig tenir revessos imprevistos i aparentment inexplicables, algun cop parlaré de les oportunitats perdudes i dels canvis de pla a última hora.
[5] Un tercer seria el de Mataró de 1988 en que vaig anar a inscriure’m i jugar però no vaig trobar el local (!) i vaig renunciar a participar-hi. 

dimarts, 1 d’agost del 2017

Equip de l'Institut 1971

L'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, 2n classificat de 6 equips participants, al I Campionat Comarcal d'Escacs d'Osona, a la festa d'entrega de premis a Vic, primers de setembre de 1971. 

Darrera, Ricard Lázaro, director de l'Institut i de l'equip d'escacs i el seu fill Ricard. Al mig, Jacint Raurell, Jordi Lázaro i Carles Mazo. Al davant amb el trofeu, Xavier Lázaro. Alguns van comentar que aquest trofeu, un cavall de bronze, era el millor de tots, superant al del 1è, una torre de fusta.A la foto, de la festa d'entrega de premis al restaurant Cal U de Vic, falta un altre jugador, Miquel Fabré, que no va assistir-hi. A part del bon joc desplegat pels nois, el gran mèrit fou el del director del centre  i de l'equip, Ricard Lázaro Sanromà, que també era jugador i que els va saber conduir des de pràcticament de zero cap a les victòries i a l'èxit.  
L'equip de joves de l'Institut de Vic va donar la sorpresa ja des de la seva participació al I Comarcal, ja que tot i que el campió va ser el fort equip del Club Escacs Vic (+ 5 = 0 - 0), va quedar subcampió (+ 4 = 0 - 1), perdent només amb el campió però guanyant a tots els altres equips, l'Olost, Sant Hipòlit de Voltregà, Rupit i Sant Boi de Lluçanès, tots ells de forta tradició escaquista a la comarca, amb molts jugadors experimentats i fins alguns veterans com Terricabres i Capdevila, que portaven jugant a escacs des dels anys 1930s o 1940s. Els jugadors de l'Institut, exceptuant Raurell, eren nous en campionats, havien començat un any abans al torneig juvenil Sant Jordi de Sabadell i apart d'aquest alguns havien jugat un torneig al C.E. Vic a la primavera de 1971 i res més. També cal destacar que en aquell moment, de nou exceptuant a Raurell, eren tots no-federats, és a dir simples aficionats, tot i que feia mig any que començaven a orbitar al voltant del C.E. Vic, en el que es federarien a 3ª categoria aquell mateix mes, després d'aquest èxit sorprenent. Val a dir que el mateix equip seguiria donant la sorpresa al II Comarcal de 1972, en que van arribar a quedar campions, per davant del propi Club Escacs Vic, en un torneig amb 8 equips, sense el St. Boi, que es va retirar, però amb el Centelles, Roda de Ter i Farga Lacambra, també amb jugadors amb anys de pràctica. I amb pocs canvis de composició de l'equip, després d'una actuació més discreta a la Lliga Comarcal de 1973,  seguirien en la mateixa línia amb un 2n lloc de 5 al III Comarcal de 1973, guanyat per l'Orfeó Vigatà i sobretot amb un 1è lloc de 10 equips destacat (+7 = 0 - 2) al IV Campionat Comarcal de 1974, any en que van guanyar tots els torneigs en que van participar, incloent dos torneigs d'estiu a Olost i Centelles, on participaven també equips de Barcelona i d'altres poblacions de Catalunya, amb veritables figures dels escacs a les seves files. I després d'una actuació de nou discreta al V Comarcal de 1975, van reaparèixer amb el nom de Folgueroles i van quedar 2n classificats als VI Comarcal de 1976 (darrera el Club Tennis Vic), de nou 2ns al VII Comarcal de 1977 (darrera el Roda de Ter) i també en 2n lloc (darrera el Tennis) de 14 equips al VIII Comarcal de 1978, el més important i participat de tots els Comarcals, per tornar a fer un paper discret al IX Comarcal de 1979. Desaparegut i dispersos entre altres clubs els membres de l'equip en els darrers 3 Comarcals, el Folgueroles va reaparèixer a les dues últimes de les 3 Olimpiades Comarcals de 1983, 1984 i 1985, guanyant-les totes dues. Una sorpresa de llarga durada...  

dissabte, 29 de juliol del 2017

I Open Ciutat de Vic 1978

Potser l’Open més important d’Osona, en tot cas el primer de temps recents i un dels més importants, a part de menys coneguts. 

L’Open més important de la comarca d’Osona no va ser segurament cap dels “Opens de Vic” dels anys 1980s - ni tant sols el gran torneig de 1987 amb molts jugadors foranis destacats -  ni cap d’altres localitats d’Osona, tot i que en els dos casos n’hi hagueren de força importants.
Probablement li correspon aquest títol a un magne campionat que es va fer els primers mesos de 1978, de primers de gener a principis de març, amb molta participació i a 10 rondes. Va ser el I Open Ciutat de Vic, que va ser la realització ajornada uns mesos d’aquell que es volia fer inicialment del 2 al 9 de juliol de 1977, jugant cada dia, que tot i que estava anunciat per la FCE, que el reconeixia dins del Circuit Català i el feia puntuable  i s’hi va apuntar de seguida per carta el Dr. Ramon Rey Ardid (1903 – 1988), no es va poder fer en aquelles dates i d’aquella manera. Una altre curiositat d’aquest I Open Ciutat de Vic és que després no es va tenir en compte per fer els opens de Vic, iniciats amb el I Open de Vic el 1981.


La classificació final del primer i únic “Ciutat de Vic”, en el que jugaven gairebé tots els jugadors vigatans i que parla per si sola, va ser:

1 Bautista (preferent) 8 punts de 10 possibles
2 Branchadell (pref)  8 p.
3 Sánchez (1ª) 7 p
4 Jordi Lázaro (1ª) 7 p
5 Canal (3ª)  6’5 p
6 Ricard Lázaro M. (1ª)  6’5 p
7 Xavier Lázaro (2ª)  6 p
8 Puigdollers (pref)  6 p
9 Falguera (1ª)  6 p
10 González (2ª) 6 p
11 Raurell (2ª)  5’5 p
12 Josep Gutiérrez (1ª)  5’5 p
13 Ralló (1ª)  5’5 p
14 Puigsech (2ª)  5’5 p
15 Ricard Lázaro S. (2ª)  5’5 p
16 Freixer (3ª) 5’5 p
17 Muntal (3ª) 5 p
18 Vinyet (3ª) 5 p
i fins a 32 classificats.

Va ser proclamat campió del torneig Joan Bautista.
Van tenir premi en la categoria de “preferents i primeres”,  Branchadell, Sánchez i J. Lázaro
I en la categoria de “segones i terceres” van tenir premi X. Lázaro, González i Raurell.


Com que el desempat fa una mica menys visual com va quedar la classificació del torneig, i més tractant-se d’un Open, es pot donar la classificació per puntuació, segons categories, abans del desempat per sistema Buchholz::

8 p (de 10 possibles)   Bautista i Branchadell (pref)
7’5 p   -
7 p  Sánchez, J. Lázaro (1ª)
6’5 p  R. Lázaro M. (1ª), Canal (3ª)
6 p   Puigdollers (pref), Falguera (1ª), González, X. Lázaro (2ª) 
5’5 p Ralló,  J. Gutiérrez (1ª), R. Lázaro S., Puigsech, Raurell (2ª), Freixer (3ª)
5 p Vinyet, Muntal (3ª)
amb 14 jugadors més amb puntuacions de 4'5 p i menys. 



El fet que tinguin importància les categories federatives de la FCE és perquè hi havia un premi absolut i 3 premis per “preferent i 1ª” i uns altres 3 premis per “2ª i 3ª”. A part del punt de diferència entre els dos co-líders indiscutibles i els seus immediats seguidors, en els propers 2 punts hi ha un grup de 16 jugadors, empatats o separats només per mig punt del de davant i del de darrera, un grup molt extens i compacte. 

divendres, 28 de juliol del 2017

Ricard Lázaro Sanromà

Fa pocs dies, el passat 26 de juliol, es van complir 9 anys de la mort de Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008). Home molt polifacètic, en el camp dels escacs va tenir una presència tan destacada com en tots els altres camps que va cultivar, que van ser molts.


En els escacs osonencs concretament va ser el qui a partir del curs 1969-70 va donar impuls a l'equip d'escacs de l'Institut "Jaume Callís" de Vic, amb una visita al C.E. Vic  i un curset d'escacs pels alumnes interessats el desembre del 1969 i un torneig d'escacs al local del C.E. Vic el gener de 1970. Essent el primer director d'aquest centre entre 1968 - 1975, va portar als alumnes que ho van voler i van guanyar plaça en un torneig intern del Institut, als Jocs Sant Jordi juvenils celebrats a Sabadell l'octubre del 1970, on va despuntar Jacint Raurell, aleshores de 16 anys i alumne del centre.


D'aquí va sortir l'equip de l'Institut de Vic que tan bon resultat va tenir als primers Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona: 2n de 6 equips en la I edició del 1971,  1è de 8 a la II edició de 1972, 2n de 5 en la III edició del 1973 i 1è de 10 equips en la IV edició del 1974, per a sorpresa de molts per no dir de tothom. Però a la V edició del 1975 jugada en 2 grups de 7 ja no va tenir un resultat tan brillant i a continuació va desaparèixer, coincidint amb el moment en que va deixar d'exercir la direcció del centre.


Ricard Lázaro Sr. a la dreta, jugant al local de l'Institut Jaume Callís de Vic en una ronda del IV Comarcal contra un jugador del Centelles, primavera de 1974. Aquest moment va ser l'apogeu de l'equip d'escacs del Institut de Vic, que va quedar campió d'un torneig molt dur i disputat, amb els millors equips d'Osona i en una ronda posterior va aconseguir el primer 6-0, fins aleshores no assolit, el "resultat Fischer" com se li va dir llavors. No obstant no tot va ser tan fàcil en aquest torneig, l'Institut va perdre a la primera ronda i a la última, quan ja era matemàticament campió, però va guanyar tots els altres encontres quedant primer amb 7 punts de 9 possibles. Aquest èxit, com l'anterior primer lloc del 1972 es van deure a la seva capacitat d'organització i en una part important també als seus propis resultats en la competició. En concret la partida de la foto la va guanyar, contribuint a que l'equip vencés en un matx que va estar força disputat.  

En relació als Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona, per equips, també cal tenir en compte que ell mateix va ser un dels principals impulsors dels mateixos a partir de la reunió que va tenir lloc al local social del Club Escacs Vic el dissabte 17 de juliol de 1971, amb el president del Vic Jaume Portet i diversos promotors locals dels escacs com Arboix d'Olost, un jove Miquel Fabré i altres de diversos pobles amb jugadors d'escacs. Ell va fer d'animador, impulsor i organitzador i els va dotar de moltes de les característiques distintives que van tenir, la fórmula tan exitosa i original que va durar 12 edicions i va fer que després fossin enyorats i es vulguessin recuperar durant un quart de segle més, com a mínim. Així va tenir lloc la primera ronda del I Comarcal el vespre del 31 de juliol de 1971 al bar-restaurant Cal Met de St. Boi de Lluçanès, ja amb la fórmula clàssica d'aquests torneigs, que tant va contribuir a l'èxit, interès general, ambient agradable i caràcter especial d'aquests. A aquests elements adoptats a suggeriment seu se n'hi van afegir altres que primer va practicar l'equip de l'Institut - com anar a sopar tot l'equip una hora i mitja abans al mateix bar de la sala de joc o cas de no ser possible, al bar o restaurant més proper - i ja a partir de les primeres edicions van decidir adoptar també altres equips participants i quan o feien ja molts equips, en algun Comarcal tots els favorits i en algun altre la majoria dels equips si no tots va créixer encara més l'ambient i l'expectació, d'aquí els estrets lligams que s'establiren entre els participants i els equips, la complicitat que jugadors i espectadors tenien amb ells, el bon record que deixaven, la importància que se'ls atorgava, el seu caràcter d'escola pràctica d'escacs i tantes coses més. Si els Comarcals osonencs tingueren un estil únic, inconfusible i irrepetible, es va deure en bona part a ell.



Un cop desaparegut l'equip de l'Institut, a partir de la VI edició de 1976 els mateixos jugadors integraten l'equip del Folgueroles, poble on vivia amb la seva família des de l'any 1970. I continuaren els èxits i les sorpreses, batent de nou tots els càlculs. El Folgueroles, com queda dit el mateix Institut amb un altre nom, queda 2n no sols aquella edició sinó consecutivament, per a admiració general, a la VII de 1977 i  la VIII de 1978, potser el més fort i disputat de tots els Comarcals aquest. La màgia dels Comarcals es veu que tot i que en aquestes competicions hi participava el Centelles, ja molt fort i que havia jugat els Campionats d'Espanya per Equips com a amfitrió i organitzador a finals de 1978 fent prou puntuació per a poder repetir l'any següent, l'equip de Folgueroles va quedar en totes les edicions per davant seu i fins el va guanyar regularment, contra tot pronòstic, contra tota expectació i tot càlcul de fitxes federatives, encara que el Centelles A (també hi havia sovint el B i en alguna ocasió el C i tot) presentava a figures com el xilè Campos, l'argentí Debarnot, altres fitxatges i un equip propi dels millors de la comarca (Fabré, Simón, etc). Aquesta màgia es devia a una norma dels Comarcals en la que Ricard Lázaro Sr. va tenir també bona part: l'alineació era lliure i secreta fins el moment d'entregar-la al començar el matx. Així es donava que a una gran figura d'un equip li podia tocar per sort (tots dos capitans els podien posar on vulguessin del 1è al 6è tauler) un contrincant fluix de l'equip rival, mentre que als més forts de l'equip rival podien tocar-los jugadors  iguals en força o quasi i seguia havent-hi molt de joc i un resultat incert, si bé en els últims Comarcals hi havia ja un cert acord tàcit, com un pacte de cavallers, de posar la figura més destacada de cada equip al primer tauler, deixant lliures els altres, cosa que es complia sempre en els partits més importants, en el cas de figures destacades o a petició del equip rival. El Folgueroles encara va participar en el IX Comarcal de 1979 on va tornar a fer un paper discret com el de quatre anys abans, si bé va ser l'únic equip que va guanyar al campió, els Caputxins, del nom del barri dels Caputxins de Vic, on vivien diversos dels seus integrants. I a continuació igual que en aquella ocasió el Folgueroles es va dissoldre i no va participar més en els Campionats Comarcals pròpiament dits. 


En les edicions de 1980 i 1981 els  integrants de l'Institut - Folgueroles van jugar repartits en diversos equips, normalment com a primers o segons taulers. Però mentrestant havia succeït un fet important: els problemes econòmics del CE Vic, que havia estrenat un nou i flamant local social el 1977, havien portat a la dimissió del president Joan Serra i a finals de 1979 es va fer càrrec del club una Junta Gestora presidida per Ricard Lázaro Sr. de manera que aquest va jugar els últims Comarcals amb el Vic, normalment com a primer tauler de l'equip. En la XII edició del 1982, que ningú ho sabia o ho suposava però que seria la última dels Comarcals pròpiament tals, en l'equip del Vic, R. Lázaro Sr. jugava de primer tauler i hi havien tornat a jugar Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Jr. i algun jugador més del grup, de manera que tornava a ser com una mena de Institut - Folgueroles... i aquest equip, tot un equip d'èxit pel que es veu, va tornar a quedar campió, en un torneig en que tot i que no a l'altura dels més potents va tenir encara més acusat el caràcter concorregut i mogut de les tres darreres edicions. Així el Vic només va guanyar el primer Comarcal i l'últim.   


No acaba aquí la història, que té un epílog. Ricard Lázaro pare, com li deien, va ser escollit president d'un C.E. Vic ja recuperat i ho va ser entre 1982 - 1983, en un període breu de poc més d'un any, però molt intens i treballat per part seva i que va veure fets tan importants com els primers Campionats de Catalunya infantils guanyats per Lluís Comas, la nova, inesperada i extraordinària promesa del club. En lloc dels Comarcals es van jugar 3 edicions de les anomenades Olimpiades Comarcals, amb unes altres regles més senzilles i fàcils d'organitzar, per exemple només jugaven tots els equips junts a la última ronda, si bé sembla que en alguna edició, potser la I Olimpiada Comarcal del 1983, de la que hi ha molt poca informació, també van jugar tots junts a la 1ª ronda. Les altres rondes eren d'un sol matx per local, o com a molt de pocs equips. El Folgueroles va tornar a jugar i està documentat que va quedar 1è  a la II Olimpiada del 1984 i a la III Olimpiada del 1985, probablement també a la I del 1983, si bé aquests campionats no suscitaven ja ni la mateixa expectació, ni el mateix ressò ni se'ls atribuïa la mateixa importància que els Comarcals. Van ser com una perllongació que es volia més moderna, per exemple els resultats no es valoraven per 1, 1/2 o 0 sinó pel resultat dels taulers, però que va ser menys afortunada. El fet que se'ls posés el nom Comarcal, tot i que precedit d'Olimpiada per distingir-lo, ja mostra una voluntat de continuïtat o de ser els successors. Però igual que va passar amb les anteriors competicions, aquestes també van desaparèixer per sorpresa i a partir del 1985 ja no es van jugar. La comarca d'Osona va quedar ja sense competicions del seu àmbit, tot i que en el moment més intens dels Comarcals havien participat també alguns equips del Ripollès i del Bages. Ja hi va haver abans un prematur intern de "forçar la màquina", la Lliga Comarcal del 1973, que només va tenir una edició, al primer semestre d'aquell any, col·locada entre el II Comarcal del 1972 i el III Comarcal del 1973 que es va jugar inusualment tard, a l'agost, i que va ser el menys participat de tots els Comarcals. La Lliga Comarcal es jugava com un campionat per equips clàssic, amb desplaçaments de matxs individuals i doble volta (a casa i a fora cada parella d'equips), amb ordre de llista, etc. Tot i que era en una època de gran expectació escaquista, doncs Fischer acabava de guanyar a Spassky el campionat del món, es va fer llarg i va acabar essent pesat i fins tediós, ja que sovint els resultats dels altres tardaven una setmana en coneixer's i encara perquè sortien a l'Ausona, el setmanari comarcal. El equip de l'Institut hi va participar, però va fer un resultat discret com els de 1975 i 1979. Ara bé, molts inclouen la Lliga com un afegit entre els Comarcals, al cap i a la fi, portava el nom Comarcal i era un campionat de tipus comarcal i el mateix es pot dir de les Olimpiades. Si les comptem dins d'aquesta gran època de competicions comarcals autoorganitzades a Osona, aleshores sense cap dubte, amb 5 (o 6) medalles d'or i 5 de plata, l'equip de l'Institut - Folgueroles, organitzat i dirigit per R. Lázaro Sr. i que tenia en ell un dels jugadors més forts, és el vencedor indiscutible d'aquests jocs, tot i tenir competidors com el propi Vic, el Tennis, el Centelles i molts altres d'una força a nivell de competició catalana o espanyola. I a més tot això, que va canviar els escacs osonencs, va ser la creació de Ricard Lázaro Sanromà.  



Carrera escaquista.  Com a jugador d'escacs té aquestes dades:
Cofundador de l'UGA el 1940 (un altre dia se'n parlarà d'això), diverses sessions de simultànies a molts taulers a Barcelona a la 1ª meitat dels anys 1960s, Federat en 3ª pel CE Vic el 1971, va pujar a 2ª ben aviat (entre 1972 i 1974), a 1ª el 1981 i a Preferent el 1983. Tot i que jugava poques partides oficials en general tenia normalment un Elo de més de 2000 havent arribat en ocasions a un pic de 2100.  Més tard el seu Elo estava en el rang alt dels 1900s punts, vora els 2000.
La última partida oficial la va jugar el 5 de març de 2001 amb la Penya Escacs Taradell i s'havia conservat fins fa poc: amb 77 anys guanyà en no massa jugades a un puntal de l'altre equip, un jove contrincant  de vint-i-tants o treinta-i-pocs, de molt més Elo que ell, en una partida decisiva per al resultat d'un partit decisiu per al Taradell (s'hi jugava la permanència o l'ascens de categoria), donant-li la victòria al seu equip, que hauria perdut el partit i la possibilitat en cas de que ell hagués perdut o hagués fet taules, ja que era la última. Molt típic seu i de la seva peculiar manera de fer en el món dels taulers i de les peces d'escacs.