Consells per jugar a escacs

Recullo uns quants consells de Ricard Lázaro Sanromà per jugar be a escacs. 

Ell deia que calia estudiar escacs, però amb ordre i mètode. Igual que per jugar era més important tenir un pla, encara que no fos gaire bo, que no tenir-ne cap, encara que es fessin jugades bones però aïllades, segons cada moment. La partida tenia que estar orientada i tenir un desenvolupament lògic, de tal manera que després la poguessis reproduir fàcilment de memòria. Per jugar bé calia recorrer als llibres, en els que ell tenia molta confiança per resoldre temes en tots els àmbits. I el primer que calia fer, pensava, el principi de tot era estudiar finals. 

En 1è lloc, doncs, els finals, primer una visió dels generals i després aprofundir en tipus concrets.

   

Tot i que els finals de partida no semblen tan interessants ni excitants com les obertures i el mig joc, són molt pràctics i són la base de la força escaquista. Cal conèixer tots els finals bàsics, començant pels de mat amb diverses peces, un senyal de ser un fort jugador d'escacs es saber fer el mat de rei, alfil i cavall contra rei i sense sobrepassar el límit de jugades. També són fonamentals els finals de peons, l'oposició de reis, les caselles claus, etc. Començar primer pels finals en general i passar després als casos particulars (de torres, d'alfils de diferent color, de parella d'alfils contra alfil i cavall o parella de cavalls...). Ell mateix ens va comprar diversos llibres de finals, com el "Teoria de los finales de torre" de Smyslov i Levenfish, o un altre  "Finales de alfil y caballo" d'Averbakh, de qui també va comprar "Teoria de los finales de partida". L'estudi dels finals i un bon coneixement dels mateixos, deia, es bàsic per a la força escaquista. No es pot ser un bon jugador d'escacs essent un mal jugador de finals i un bon jugador de finals és sempre un escaquista fort. Com feia notar, la força d'un bon finalista augmenta amb l'avenç de la partida. I és en la final on es decideixen la gran majoria de les partides, on es materialitza una avantatge material (peó de més, qualitat...) o posicional (peó passat, millor estructura de peons, majoria de peons a l'ala de dama...) i on es decideix i es pot redreçar finalment una partida. És en els finals on es guanyen les partides guanyades - "La partida es considerarà guanyada quan tinguis la planella signada a la butxaca" - i fins i tot les empatades i alguna de perduda; el final és el moment no sols de realitzar la victòria sinó que també pot ser el lloc de salvar amb l'empat una partida de situació difícil. A més, era el darrer argument, jugar posicionalment és en el fons jugar amb vistes al final de partida. Els tan menystinguts estudis de finals, que alguns consideren avorrits i "mecànics", són en definitiva la millor manera, i quasi la única, d'augmentar la força en el joc dels escacs. L'inconvenient que té el seu estudi és que no sol donar resultats immediats ni espectaculars, al contrari per exemple que l'estudi de les obertures, però els seus resultats són a llarg termini, estables i duradors. Ell estava plenament d'acord amb l'opinió d'un veterà del Club Escacs Vic "cal començar estudiant i jugant finals, perquè és on hi ha poques peces...", volent dir que així es veu millor les seves propietats i s'aprèn a jugar-les bé, aprofitant totes les seves possibilitats i potencial. I ell mateix ho va fer, sembla que quan va aprendre a jugar de jove i en tot cas quan va reprendre la pràctica del joc a finals dels anys 1960s i principis dels 70s, el primer que va fer va ser repassar els finals bàsics i fonamentals ja que sense això, l'altre perd molt del seu sentit; és a dir va començar de forma metòdica, ordenada i pacient, gairebé diríem científica. I després d'estudiar-los ja va deixar-los i va començar pel més complicat de tot, el mig joc, ja que per les obertures no va tenir gaire problema, ja que a partir d'un cert moment va jugar sempre les mateixes o similars, en posicions que li eren cada cop més conegudes i familiars. 

En 2n lloc venia l'estudi de les obertures, primer amb una visió completa en manuals divulgadors com els de Panov i Sokolsky, més tard per les obertures triades per jugar una visió exhaustiva i detallada, com en les monografies d'Euwe, Pachman... En el tema de les obertures també era molt important estar al cas de les novetats teòriques o senzillament de les que estaven de moda... 

El segon pas per tant, un cop tingut un bon coneixement dels finals en extensió i en profunditat, era l'estudi d'obertures. Ell es va decidir bastant ràpidament i de forma convençuda per 1. Cf3 i l'obertura Reti - era un gran admirador de Richard Réti - amb un joc d'estil hipermodern i de finachettos, amb blanques quasi sempre acabava fent el doble fianchetto. I amb negres procurava seguir el mateix esquema i per tant jugava defenses com la Pirc, la Siciliana Dragó i variants i el Fianchetto de Rei (en algun cas el de Dama) contra 1. e4 i les defenses India de Rei, Índia de Dama i Doble India contra 1. d4 o altres obertures tancades del blanc. Així a l'obertura jugava sempre, o quasi, les mateixes posicions i estructures i cada cop les coneixia més i hi estava més familiaritzat. Per tant era molt difícil o quasi impossible, sorprendre'l en l'obertura, ja que jugava esquemes que havia jugat centenars o milers de vegades i que per tant solia conèixer molt millor que el seu oponent. Per treure'l d'aquestes línies el rival de torn tenia que arriscar molt, fer jugades incorrectes o atacs immotivats i prematurs que en el fons li eren perjudicials, contraproduents, ja que a més R. Lázaro Sr. jugava sempre pensant, calculant i per convicció. Això en el seu cas, però pels altres, que potser volien més varietat i altres opcions, els recomanava conèixer molt bé, "de llibre", les obertures i defenses que volguessin jugar i sobretot no oblidant mai el seu pla general, els objectius, les jugades alliberadores, les temàtiques clau, etc. Un dels llibres que va tenir de jove era un fulletó de Euwe (en col·laboració amb Fine), "Clave de las aperturas" en que si bé no prosseguia gaires jugades les línies, a vegades sols 5 o 10, sí que deia quin bàndol estava millor i perquè o si hi havia igualtat d'oportunitats, però sobretot ensenyava explícitament o implícitament els plans, els objectius i per on calia seguir, moltes d'elles acabaven amb comentaris com "el blanc ha de jugar per l'ala de rei i el negre té les seves contrapartides a l'ala de dama" o similars, pinzellades magistrals que resumien l'esperit de l'obertura o el tipus de plantejaments, "el blanc té millor final, el negre oportunitats tàctiques". Per ell era clau que l'obertura tingués un pla director, per complicat o amagat que pogués semblar-li a un mateix o al rival, i en tot cas aquest pla era la base i només era convenient canviar-lo si hi havia motius molt seriosos per fer-ho, com errors greus del rival, errors propis que aconsellessin canviar l'objectiu, etc. I les obertures no devien mirar sols al mig joc sinó també i sobretot al final, per molt lluny que aquest aparentment estigués: obtenir un peó passat i defensat, una majoria de peons a l'ala de dama, que el contrincant tingués un peó aïllat o peons doblats... petites avantatges que sovint eren suficients un cop superat el mig joc però que sobretot la suma d'un parell o més d'elles solien marcar tota la partida i ser decisives. A mi, per exemple, al veure que m'agradava jugar posicions obertes 1. e4, e5; tant amb blanques com amb negres, em va recomanar jugar allò més seriós, l'Obertura Espanyola, si podia ser tant amb un color com amb l'altre, per aprendre cada cop més la correcció i el secret de la lògica dels escacs i em va comprar "La Apertura Española" de Max Euwe en un parell de volums molt ben escrits, molt complets i exhaustius, molt detallats, si bé amb negres em va recomanar la Siciliana i em va comprar el llibre "La Defensa Siciliana" també de Max Euwe per si volia intentar guanyar i la defensa Caro-Kann, una que ell havia jugat de jove, si la meva intenció era fer taules o em conformava amb l'empat, en tot cas si volia una línia segura. Però a mi, que no era tan bon escaquista com ell, les línies massa marcades, molt estudiades i transitades no em convencien, no era allò meu, jo - i sobretot de jove - preferia la varietat, l'espontaneïtat, la improvisació i la creativitat personal i solia jugar així perquè ho trobava més excitant i emocionant, més divertit i que em proporcionava més satisfacció quan les coses m'anaven bé, cosa que era un atzar si bé a vegades anava per temporades, jo confiava molt en la intuïció, en el toc instintiu vist el panorama global, i això em proporcionava tant brillants victòries com inesperades derrotes i uns resultats no sempre tan alts i estables com es podia esperar, la meva idea era estudiar molt obertures i una mica o bastant de mig joc i després innovar ja gairebé des del principi, és a dir que tot l'estudiat es veiés en la visió panoràmica i en l'encert de la intuïció, no en determinades línies ni jugades, que només subconscientment tenia present al jugar. Per això a vegades es deia que jugava "al que surti" (1) i que igual guanyava a jugadors forts que perdia amb altres que no ho eren tant (2). Es pot dir que en el meu cas la causa de que guanyés, empatés o perdés era tant o més interna que externa. En això era molt diferent a l'estil racional, pensat i sistemàtic del meu pare, que tot i que a mi m'agradava també de tant en tant fer 1. Cf3 i la Reti, simpatitzava més amb el plantejament del meu germà Jordi, també més fort que jo (3) que solia sortir sempre de 1. d4 i fer l'Obertura Catalana. 

I en 3è lloc, el mig joc, que es podia estudiar en tractats dedicats, de nou procurant mirar primer els generals i després els específics d'algun tema, amb llibres  com "Estrategia moderna en ajedrez" de Pachman, o d'aquest mateix autor els dos volums d'exemples de "Táctica moderna en ajedrez"  i més endavant altres com "Ataques directos al rey" de Bondarevsky i "El arte del sacrificio en ajedrez" de Spielmann.  Ara bé, per aquest camp en lloc de l'estudi directe com en els 2 anteriors, un sistema equivalent i potser superior i tot almenys per alguns, era l'estudi de partides de jugadors, aprenent a portar el mig joc de forma experimental, veient-ne bones partides de grans jugadors, especialment amb comentaris sobre els plans i les jugades... Així s'aprenia aquesta fase del joc per impregnació, per assimilació inconscient de principis i regles, per imitació... 

Finalment el mig joc era la fase més creativa i personal, on es podien elegir opcions, on es podien fer maniobres complicades, on es podia escollir tancar el joc o quan i on obrir-lo i sobretot on era més fàcil donar la sorpresa, per això Vegara va escriure de mi en un article a la premsa "jugador amb un increïble concepte del mig joc...". R. Lázaro Sr. la valorava com la fase menys controlable, però també més rica i imaginativa. En aquest cas va comprar "Estrategia moderna en ajedrez" i anys després "Táctica moderna en ajedrez" de Pachman. En un moment donat, molt al principi, ell, el Jordi i el Xavier es van mirar conjuntament un llibre de Fred Reinfeld sobre la manera de guanyar al mig joc, que recordo que parlava de fases "dominar, restringir, irrumpir...", que jo no vaig voler estudiar perquè ho trobava molt reduccionista. Ell tenia una bona visió tàctica i usava les combinacions quan calia, però el seu plantejament era sempre i sobretot estratègic. Una partida molt segura passaria, amb un mig joc mínim, de l'obertura a la final. Com diu el Jordi, el pare jugava a buscar i obtenir alguna avantatge material (un peó o més, qualitat, la parella d'alfils) o posicional (més espai, millor estructura de peons, línies obertes i possibilitats de irrumpir a la 7ª fila, l'alfil bo contra el dolent del rival...) a l'obertura o com a molt al mig joc, per materialitzar-la a la final.  Com en Raurell, ell sabia jugar i valorar molt bé la superioritat de la parella d'alfils, tema en el que era un expert. 

Altres llibres que estudiava i que recomanaria: "Los grandes maestros del tablero" de Réti, "Práctica de ajedrez magistral" de Tal (en que ara em sembla que preferia clarament a Botvinnik i en tot cas estudiava les partides i els comentaris per veure com defensar-se d'atacs com els de Tal), "Mi Sistema" de Nimzowitsch, "Novedades en las aperturas desde 1965" de Julio Ganzo i un que va tenir molt poc temps però que es va mirar i que per alguna raó em sembla que li devia influir, "El ajedrez superior de Tigran Petrosian" d'O'Kelly.  També recordo que s'havia mirat i estudiat força  "El estilo posicional" de Simagin i "Selección de partides de Ragozine" de Botvinnik. I està clar, des que el vaig comprar i li vaig deixar, va disfrutar molt mirant-se sencer i repassant-lo més d'un cop, "Todas las partidas de Karpov" d'O'Connell i Adams, que el propi Karpov em va signar a Barcelona el 1976 i que jo quasi no em vaig mirar perquè no era el meu estil.

Un últim consell que R. Lázaro Sr. donava, igual que més tard ho faria el Raurell, "mirar les pròpies derrotes per aprendre dels errors i no permetre que tornin a passar". En això també jo era clarament al contrari, em mirava i repassava les meves victòries, i defugia quasi sempre mirar les derrotes, que no em deien res. Vist tot això i la claredat i intel·ligència pasmosament pràctica dels seus consells, em sap greu no haver-li fet cas al seu moment. Estic segur que si li hagués fet, hagués arribat molt més lluny en escacs (4). I espero que aquests comentaris donin la imatge encertada de la seva personalitat, tant destacada en moltes àrees de la vida i que hagués pogut arribar molt alt en escacs si si hagués dedicat seriosament al seu moment (5). 

(1) Un destacat jugador del Tona, Yagüe, als anys 1970s es va sorprendre quan, després d'haver mirat un parell o tres de vegades la meva partida contra un altre fort jugador tonenc al llarg de la sessió, essent una partida important i havent-se convençut que jo perdria o que com a molt podia aconseguir taules i amb molta dificultat, al cap de no masses jugades vaig guanyar la partida sense que el rival hagués comés cap error garrafal, sinó que no es va saber oposar al plantejament que li vaig fer de forma improvisada i intuïtiva. Un cop repassat en els anàlisis com havia anat des de l'últim moment en que ell l'havia vista, i encara bastant estranyat, va comentar de mi "Este siempre juega a salto de mata..." 

(2) I tot i que hi hagueren altres factors això es veu en que jugant els Campionats de Catalunya individuals em va costar 4 anys pujar de 3ª (1971) a 2ª (1975) i només dos anys pujar de 2ª a 1ª (1977). Després hagués pujat a Preferent el 1980, em faltava mig punt a falta de dues partides i la última la vaig tenir guanyada fins a un error descomunal a la final davant una tan numantina com antiesportiva resistència del meu rival, però després d'això no vaig pujar a Preferent fins el 1989 i vaig abandonar la pràctica dels escacs de campionat a finals de 1990...

(3) Normalment la relació de forces a la família era primer i destacat el Jordi, segon però no a massa distància el nostre pare, tercer jo i a poca distància el Xavier.  R. Lázaro Sr. era molt dur, sòlid i segur jugant, però el Jordi el superava en força i resultats per la major agressivitat i dinamisme, però la diferència entre ells no era massa, diguem que el pare era més pacífic, més donat a pensar llargament i tenir problemes amb el temps del rellotge i que el seu plantejament portava a partides llargues, per la qual cosa en ocasions es deixaven en taules quan les podia haver guanyat d'haver continuat i insistit. Com a mostra, el Jordi va pujar a Preferent l'any 1981, el pare el 1983 i jo, que  immerescudament  per un cop de sort podia haver estat el primer, el 1989...   

(4) I no sols en escacs sinó també en molts altres aspectes de la vida, com en els meus estudis universitaris, que de jove vaig acabar abandonant i en altres àrees de la vida, fins i tot i anecdòticament en consells explícits o implícits que em va donar quan va veure que estava enamorat sobre com enfocar la situació... desafortunadament tampoc li vaig fer cas i vaig preferir fer la meva i tampoc va sortir, tot i que desprès a la llarga vaig veure que la meva vocació anava per un altre camí.

(5) He citat ja en altres llocs com va ser un dels membres del cafè Tupinamba que l'any 1940, quan tenia 16 anys - els anys els feia el 14 d'octubre - van ser cofundadors de l'UGA al unir-se amb un altre bar del barri de Gràcia, i que com ens va recordar un veterà de l'UGA que el va reconèixer tot i els anys transcorreguts quan amb l'equip del Vic vam anar a jugar al local de l'UGA a Barcelona, contra una filial d'aquest equip l'any 1983 "era dels millors jugadors del club en aquella època però de seguida ho va deixar del tot pels estudis universitaris i després per la família i la feina" (i ho devia saber perquè R. Lázaro Sr. encara va guanyar un important trofeu l'any 1952 en un únic retorn que va fer abans del seu retorn ja definitiu al món dels escacs a Vic el 1971). Aquest veterà de l'UGA, que no va ser ell sol perquè altres jugadors grans d'allà també se'n van recordar, es veu que en tenia molt bon record i l'admirava molt, ja que davant seu em va dir "el teu pare va preferir la carrera, la família i el treball, i ho comprenc, però em sap greu que no hagués decidit compaginar-ho, perquè hauria pogut ser un dels millors escaquistes de Catalunya i potser d'Espanya i tot" i encara va afegir davant de l'equip del Vic i alguns de l'UGA que l'escoltàvem "si si hagués dedicat a fons hauria estat de la categoria del Medina i del Pomar...". Això segons ell i em sembla recordar que el meu pare s'ho escoltava naturalment complagut i somrient, però amb una expressió com de que no n'hi havia per tant...