Fa pocs dies, el passat 26 de juliol, es van complir 9 anys de la mort de Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008). Home molt polifacètic, en el camp dels escacs va tenir una presència tan destacada com en tots els altres camps que va cultivar, que van ser molts.
En els escacs osonencs concretament va ser el qui a partir del curs 1969-70 va donar impuls a l'equip d'escacs de l'Institut "Jaume Callís" de Vic, amb una visita al C.E. Vic i un curset d'escacs pels alumnes interessats el desembre del 1969 i un torneig d'escacs al local del C.E. Vic el gener de 1970. Essent el primer director d'aquest centre entre 1968 - 1975, va portar als alumnes que ho van voler i van guanyar plaça en un torneig intern del Institut, als Jocs Sant Jordi juvenils celebrats a Sabadell l'octubre del 1970, on va despuntar Jacint Raurell, aleshores de 16 anys i alumne del centre.
D'aquí va sortir l'equip de l'Institut de Vic que tan bon resultat va tenir als primers Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona: 2n de 6 equips en la I edició del 1971, 1è de 8 a la II edició de 1972, 2n de 5 en la III edició del 1973 i 1è de 10 equips en la IV edició del 1974, per a sorpresa de molts per no dir de tothom. Però a la V edició del 1975 jugada en 2 grups de 7 ja no va tenir un resultat tan brillant i a continuació va desaparèixer, coincidint amb el moment en que va deixar d'exercir la direcció del centre.
 |
| Ricard Lázaro Sr. a la dreta, jugant al local de l'Institut Jaume Callís de Vic en una ronda del IV Comarcal contra un jugador del Centelles, primavera de 1974. Aquest moment va ser l'apogeu de l'equip d'escacs del Institut de Vic, que va quedar campió d'un torneig molt dur i disputat, amb els millors equips d'Osona i en una ronda posterior va aconseguir el primer 6-0, fins aleshores no assolit, el "resultat Fischer" com se li va dir llavors. No obstant no tot va ser tan fàcil en aquest torneig, l'Institut va perdre a la primera ronda i a la última, quan ja era matemàticament campió, però va guanyar tots els altres encontres quedant primer amb 7 punts de 9 possibles. Aquest èxit, com l'anterior primer lloc del 1972 es van deure a la seva capacitat d'organització i en una part important també als seus propis resultats en la competició. En concret la partida de la foto la va guanyar, contribuint a que l'equip vencés en un matx que va estar força disputat. |
En relació als Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona, per equips, també cal tenir en compte que ell mateix va ser un dels principals impulsors dels mateixos a partir de la reunió que va tenir lloc al local social del Club Escacs Vic el dissabte 17 de juliol de 1971, amb el president del Vic Jaume Portet i diversos promotors locals dels escacs com Arboix d'Olost, un jove Miquel Fabré i altres de diversos pobles amb jugadors d'escacs. Ell va fer d'animador, impulsor i organitzador i els va dotar de moltes de les característiques distintives que van tenir, la fórmula tan exitosa i original que va durar 12 edicions i va fer que després fossin enyorats i es vulguessin recuperar durant un quart de segle més, com a mínim. Així va tenir lloc la primera ronda del I Comarcal el vespre del 31 de juliol de 1971 al bar-restaurant Cal Met de St. Boi de Lluçanès, ja amb la fórmula clàssica d'aquests torneigs, que tant va contribuir a l'èxit, interès general, ambient agradable i caràcter especial d'aquests. A aquests elements adoptats a suggeriment seu se n'hi van afegir altres que primer va practicar l'equip de l'Institut - com anar a sopar tot l'equip una hora i mitja abans al mateix bar de la sala de joc o cas de no ser possible, al bar o restaurant més proper - i ja a partir de les primeres edicions van decidir adoptar també altres equips participants i quan o feien ja molts equips, en algun Comarcal tots els favorits i en algun altre la majoria dels equips si no tots va créixer encara més l'ambient i l'expectació, d'aquí els estrets lligams que s'establiren entre els participants i els equips, la complicitat que jugadors i espectadors tenien amb ells, el bon record que deixaven, la importància que se'ls atorgava, el seu caràcter d'escola pràctica d'escacs i tantes coses més. Si els Comarcals osonencs tingueren un estil únic, inconfusible i irrepetible, es va deure en bona part a ell.
Un cop desaparegut l'equip de l'Institut, a partir de la VI edició de 1976 els mateixos jugadors integraten l'equip del Folgueroles, poble on vivia amb la seva família des de l'any 1970. I continuaren els èxits i les sorpreses, batent de nou tots els càlculs. El Folgueroles, com queda dit el mateix Institut amb un altre nom, queda 2n no sols aquella edició sinó consecutivament, per a admiració general, a la VII de 1977 i la VIII de 1978, potser el més fort i disputat de tots els Comarcals aquest. La màgia dels Comarcals es veu que tot i que en aquestes competicions hi participava el Centelles, ja molt fort i que havia jugat els Campionats d'Espanya per Equips com a amfitrió i organitzador a finals de 1978 fent prou puntuació per a poder repetir l'any següent, l'equip de Folgueroles va quedar en totes les edicions per davant seu i fins el va guanyar regularment, contra tot pronòstic, contra tota expectació i tot càlcul de fitxes federatives, encara que el Centelles A (també hi havia sovint el B i en alguna ocasió el C i tot) presentava a figures com el xilè Campos, l'argentí Debarnot, altres fitxatges i un equip propi dels millors de la comarca (Fabré, Simón, etc). Aquesta màgia es devia a una norma dels Comarcals en la que Ricard Lázaro Sr. va tenir també bona part: l'alineació era lliure i secreta fins el moment d'entregar-la al començar el matx. Així es donava que a una gran figura d'un equip li podia tocar per sort (tots dos capitans els podien posar on vulguessin del 1è al 6è tauler) un contrincant fluix de l'equip rival, mentre que als més forts de l'equip rival podien tocar-los jugadors iguals en força o quasi i seguia havent-hi molt de joc i un resultat incert, si bé en els últims Comarcals hi havia ja un cert acord tàcit, com un pacte de cavallers, de posar la figura més destacada de cada equip al primer tauler, deixant lliures els altres, cosa que es complia sempre en els partits més importants, en el cas de figures destacades o a petició del equip rival. El Folgueroles encara va participar en el IX Comarcal de 1979 on va tornar a fer un paper discret com el de quatre anys abans, si bé va ser l'únic equip que va guanyar al campió, els Caputxins, del nom del barri dels Caputxins de Vic, on vivien diversos dels seus integrants. I a continuació igual que en aquella ocasió el Folgueroles es va dissoldre i no va participar més en els Campionats Comarcals pròpiament dits.
En les edicions de 1980 i 1981 els integrants de l'Institut - Folgueroles van jugar repartits en diversos equips, normalment com a primers o segons taulers. Però mentrestant havia succeït un fet important: els problemes econòmics del CE Vic, que havia estrenat un nou i flamant local social el 1977, havien portat a la dimissió del president Joan Serra i a finals de 1979 es va fer càrrec del club una Junta Gestora presidida per Ricard Lázaro Sr. de manera que aquest va jugar els últims Comarcals amb el Vic, normalment com a primer tauler de l'equip. En la XII edició del 1982, que ningú ho sabia o ho suposava però que seria la última dels Comarcals pròpiament tals, en l'equip del Vic, R. Lázaro Sr. jugava de primer tauler i hi havien tornat a jugar Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Jr. i algun jugador més del grup, de manera que tornava a ser com una mena de Institut - Folgueroles... i aquest equip, tot un equip d'èxit pel que es veu, va tornar a quedar campió, en un torneig en que tot i que no a l'altura dels més potents va tenir encara més acusat el caràcter concorregut i mogut de les tres darreres edicions. Així el Vic només va guanyar el primer Comarcal i l'últim.
No acaba aquí la història, que té un epílog. Ricard Lázaro pare, com li deien, va ser escollit president d'un C.E. Vic ja recuperat i ho va ser entre 1982 - 1983, en un període breu de poc més d'un any, però molt intens i treballat per part seva i que va veure fets tan importants com els primers Campionats de Catalunya infantils guanyats per Lluís Comas, la nova, inesperada i extraordinària promesa del club. En lloc dels Comarcals es van jugar 3 edicions de les anomenades Olimpiades Comarcals, amb unes altres regles més senzilles i fàcils d'organitzar, per exemple només jugaven tots els equips junts a la última ronda, si bé sembla que en alguna edició, potser la I Olimpiada Comarcal del 1983, de la que hi ha molt poca informació, també van jugar tots junts a la 1ª ronda. Les altres rondes eren d'un sol matx per local, o com a molt de pocs equips. El Folgueroles va tornar a jugar i està documentat que va quedar 1è a la II Olimpiada del 1984 i a la III Olimpiada del 1985, probablement també a la I del 1983, si bé aquests campionats no suscitaven ja ni la mateixa expectació, ni el mateix ressò ni se'ls atribuïa la mateixa importància que els Comarcals. Van ser com una perllongació que es volia més moderna, per exemple els resultats no es valoraven per 1, 1/2 o 0 sinó pel resultat dels taulers, però que va ser menys afortunada. El fet que se'ls posés el nom Comarcal, tot i que precedit d'Olimpiada per distingir-lo, ja mostra una voluntat de continuïtat o de ser els successors. Però igual que va passar amb les anteriors competicions, aquestes també van desaparèixer per sorpresa i a partir del 1985 ja no es van jugar. La comarca d'Osona va quedar ja sense competicions del seu àmbit, tot i que en el moment més intens dels Comarcals havien participat també alguns equips del Ripollès i del Bages. Ja hi va haver abans un prematur intern de "forçar la màquina", la Lliga Comarcal del 1973, que només va tenir una edició, al primer semestre d'aquell any, col·locada entre el II Comarcal del 1972 i el III Comarcal del 1973 que es va jugar inusualment tard, a l'agost, i que va ser el menys participat de tots els Comarcals. La Lliga Comarcal es jugava com un campionat per equips clàssic, amb desplaçaments de matxs individuals i doble volta (a casa i a fora cada parella d'equips), amb ordre de llista, etc. Tot i que era en una època de gran expectació escaquista, doncs Fischer acabava de guanyar a Spassky el campionat del món, es va fer llarg i va acabar essent pesat i fins tediós, ja que sovint els resultats dels altres tardaven una setmana en coneixer's i encara perquè sortien a l'Ausona, el setmanari comarcal. El equip de l'Institut hi va participar, però va fer un resultat discret com els de 1975 i 1979. Ara bé, molts inclouen la Lliga com un afegit entre els Comarcals, al cap i a la fi, portava el nom Comarcal i era un campionat de tipus comarcal i el mateix es pot dir de les Olimpiades. Si les comptem dins d'aquesta gran època de competicions comarcals autoorganitzades a Osona, aleshores sense cap dubte, amb 5 (o 6) medalles d'or i 5 de plata, l'equip de l'Institut - Folgueroles, organitzat i dirigit per R. Lázaro Sr. i que tenia en ell un dels jugadors més forts, és el vencedor indiscutible d'aquests jocs, tot i tenir competidors com el propi Vic, el Tennis, el Centelles i molts altres d'una força a nivell de competició catalana o espanyola. I a més tot això, que va canviar els escacs osonencs, va ser la creació de Ricard Lázaro Sanromà.
Carrera escaquista. Com a jugador d'escacs té aquestes dades:
Cofundador de l'UGA el 1940 (un altre dia se'n parlarà d'això), diverses sessions de simultànies a molts taulers a Barcelona a la 1ª meitat dels anys 1960s, Federat en 3ª pel CE Vic el 1971, va pujar a 2ª ben aviat (entre 1972 i 1974), a 1ª el 1981 i a Preferent el 1983. Tot i que jugava poques partides oficials en general tenia normalment un Elo de més de 2000 havent arribat en ocasions a un pic de 2100. Més tard el seu Elo estava en el rang alt dels 1900s punts, vora els 2000.
La última partida oficial la va jugar el 5 de març de 2001 amb la Penya Escacs Taradell i s'havia conservat fins fa poc: amb 77 anys guanyà en no massa jugades a un puntal de l'altre equip, un jove contrincant de vint-i-tants o treinta-i-pocs, de molt més Elo que ell, en una partida decisiva per al resultat d'un partit decisiu per al Taradell (s'hi jugava la permanència o l'ascens de categoria), donant-li la victòria al seu equip, que hauria perdut el partit i la possibilitat en cas de que ell hagués perdut o hagués fet taules, ja que era la última. Molt típic seu i de la seva peculiar manera de fer en el món dels taulers i de les peces d'escacs.
