Aniversari de l'autor

Sostè una pietosa creença popular que els salvats que vagin al Cel a la vida futura i eterna amb el seu cos ressuscitat, tant si van morir de nens o joves, com si eren adults o ancians, tindran un cos gloriós de plenitud humana. I que això, a part de lliure de tota deficiència, significa uns trenta anys més o menys. 

L'autor del blog a finals de juny de 1986 a Granollers, a punt de fer 32 anys.

El fonament d'aquesta creença està en l'edat de Jesucrist en el moment de la seva mort i resurrecció, uns trenta anys i escaig, que se sol concretar en 33 anys, ja que en la resurrecció final som associats per Ell a la seva pròpia resurrecció gloriosa. No sabem si serà així o no, però és molt possible, tot i que potser serà molt millor que tot el que podem imaginar. 

Aquesta reflexió ve amb motiu de l'aniversari de qui això escriu, que acaba de fer 69 anys, i trobo que és adequat en un dia així fer algun pensament d'aquest estil, alhora que donar gràcies a Déu pel temps de vida ja concedit a tots i pel que ens vulgui concedir a tots i cadascú de nosaltres, perquè segur que la seva voluntat serà la nostra major felicitat. D'això en podem estar ben convençuts!  

L'estil de joc del Jordi Lázaro i l'estil Fischer

En Jordi Lázaro tenia un gran talent innat per a jugar a escacs. Des que va aprendre en família a jugar, ensenyat com la resta dels germans pel seu pare, gairebé no va estudiar escacs i es va mirar molts pocs llibres, i en tots dos casos a l'inici del seu aprenentatge, fins i tot no va repassar gaires partides, tot i que això sí que ho va fer des del principi i ho va seguir fent molts anys, però de forma puntual, algunes de Fischer sobretot i unes quantes que li ensenyavem nosaltres demanant-li que les veiés i ens les comentés. 

El Jordi Lázaro en la seva millor època en escacs, cap a l'any 1972, foto feta meva.

Es pot dir que va aprendre jugant i veient jugar, tant a lentes com a ràpides. Perquè de llibres només va seguir el que el seu pare els hi ensenyava, de Réti (Los grandes maestros del tablero) i de Nimzowitsch (Mi sistema), algun de Fred Reinfeld i pocs més, i això cap als anys 1970 i 1971, és a dir molt al principi. Si que es mirava revistes com "El ajedrez canario" i especialment a partir de 1973 i per uns quants anys "Jaque" i si bé passava partides, no eren moltes, però l'afició a les revistes d'escacs la va conservar gairebé fins al final, de gran comprava el "8 x 8" als quioscs, però s'interessava principalment per les notícies d'escacs i per alguns problemes. 

De llibres en el seu període formatiu o jove, triats per ell i que li agradessin i els fes servir, hi havia Ataques directos al rey de Bondarevsky  i el Piense como un gran maestro de Kotov i un sobre La apertura catalana de Y.N. Neustadt, del que havia mirat alguna cosa, unes poques variants, sense oblidar Suggestions per a l'estratègia escaquista de Tartakower, que s'havia llegit i i algun cop citava com potser també una mica L'art del sacrifici en escacs de Spielmann,al que li havia fet alguna ullada i gairebé cap més, perquè tot i que el nostre pare ens va ensenyar ja de nois les primeres jugades d'algunes obertures i defenses i especialment l'obertura Reti que ell jugava sistemàticament i que ens va mostrar amb més profunditat, el Jordi va triar de seguida l'obertura de peó de dama 1. d4 i concretament la Catalana, començant amb 2.c4 (1) i amb negres jugava la Siciliana variant del Dragó (2) i la Defensa Índia de Rei o similars, tot i que empaltant amb altres plantejaments com la Indo-Benoni durant una bona època. Aparentment el seu repertori era limitat o almenys no massa variat però això era fet expressament, perquè jugava segons la seva experiència i resultats personals i n'era cada cop més expert i es sentia més segur en les seves línies, costava molt que el poguessin sorprendre en l'obertura i no li disgustava, sinó al contrari, repertir els plantejaments cada vegada, tot i que no era automàtic i en alguna ocasió variava ell mateix, no només per les respostes de l'adversari. I més endavant pràcticament va deixar de llegir llibres d'escacs, ja que tampoc en general era gaire aficionat a la lectura, excepte de jove estudiant, quan anava a la biblioteca i els triava al seu gusr. 

I així com els mestres actuals més admirats per mi eren Tal i Petrosian i en el matx de Reyjkiavik de1972 vaig estar a favor de Spasski, perquè em semblava més sòlid i seriós, i els del meu pare eren Botvinnik, Smyslov, Petrosian i una mica també Tal i el 1976 es va llegir tot el llibre de les partides de Karpov, el mestre contemporani més admirat pel Jordi era indubtablement i gairebé en exclusiva Bobby Fischer (1943 - 2008), del que savia reconèixer l'estil com el millor i diferent (3) i amb l'estil de joc del qual gairebé s'identificava, no per imitació sinó perquè eren naturalment molt semblants el d'ell i el seu: un joc posicional, però amb iniciativa i agressiu, força segur però alhora molt actiu i amb remats contundents davant les jugades passives, fluixes o errors del contrari. No eren iguals ni molt menys, però sí que tenien un aire similar i un paral·lelisme conceptual, salvant les distàncies i les diferències, era com si compartissin un mode bastant comú d'enfocar la partida i d'entendre el joc. 

Un metge que li va fer un estudi psicològic quan començava a tenir problemes de nervis, va concloure que el Jordi tenia una mentalitat matemàtica i una intel·ligència molt desenvolupada i que això tenia avantatges i desaventatges a més de produir diverses peculiaritats personals. I diversos jugadors veterans del Club Escacs Vic ja havien comentat que el Jordi tenia una alta capacitat i un gran talent per jugar a escacs, però que aparentment no l'exercia al nivell que li corresponia, ja que quedava en un pla comarcal quan podia haver estat entre els primers de Catalunya i entre els bons d'Espanya, si ho hagués enfocat d'una altre manera i ho hagués desenvolupat ben guiat i orientat per un entrenador i preparador expert que hagués estat per ell i l'hi hagués fet l'acompanyament i el seguiment, cosa llavors gairebé inexistent o molt rara. "Amb l'Ulvestadt hagués après molt" li havia sentit comentar a algú, "Tindria que haver assistit a veure torneigs internacionals de mestres i aprendre de veure'ls jugar", "Li hagués convingut jugar contra rivals més forts"... 

Però es pot dir que no va estar al lloc ni al moment adequat per manifestar, polir i realitzar plenament les seves molt altes capacitats, a part dels problemes de nervis que li van donar un primer avís l'abril de 1973, amb 16 anys, que per sort va ser passatger i semblava superat, però va tenir una segona recaiguda a la primavera de 1975 i quan ja el va afectar de manera seriosa va ser a partir de 1977, que va deixar la carrera universitaria que feia, i que era seriós es va veure quan el gener de 1979, després d'unes setmanes com a recluta de la Marina a Cartagena va ser declarat no apte per al servei per motius de salut i llicenciat. No va ser continu, a l'agost del matex any va ser àrbitre principal del Campionat d'Espanya Femení a Vic amb tota normalitat i eficàcia,  però sí recorrent, i sovint l'afectava en els moments més inesperats i inoportuns, impedint-li un progrés continuat, soatingut i estable, i així per exemple va tenir èpoques de no practicar o fracassos impensats i no va pujar a la categoria Preferent fins l'any 1981, quan podia i hauria pogut fer-ho perfectament a mitjans dels 1970s, i no va ser campió del Club Escacs Vic i campió de Vic fins l'any 1984 quan li hauria tocat, i va ser a punt de ser-ho, ja a finals dels 1970s, quan jugava en els primers taulers del Vic A en les divisions més altes del Campionat de Catalunya per Equips - tot i que el Vic va baixar de la Divisió d'Honor el 1973 i no la va recuperar fins 1989, va estar quasi sempre o sempre a la Primera Divisió catalana - i tampoc va acceptar les ofertes que va tenir de fitxar per altres clubs, no sols pels seus problemes d'ansietat sinó sobretot perquè considerava que el C.E. Vic era "el seu" i no va ser fins a finals dels 1990s que, després de molt temps sense jugar, també s'ha de dir, es va deixar convèncer pel Taradell. 

Aquest contrast entre capacitats i perspectives per un cantó (4) i resultats i situació per un altre, li va fer dir a un destacat jugador del C.E. Vic que era un agut observador del món dels escacs i bon coneixedor de la naturalesa humana (5): "Si hagués nascut a Rússia o ni que fos a algun pais europeu o als Estats Units o Argentina, ben ensenyat, entrenat i preparat i en un ambient de progrés adequat, hagués arribat a ser segur un Gran Mestre, més encara un dels de participació internacional i bons a nivell mundial". No sé si era un elogi excesiu, però sí, amb rivals progressivament més difícils, sobretot ell que aprenia jugant i veient jugar, més o menys per aquí podien haver anat les coses, sobretot si li haguessin pogut solucionar el seu problema de salut, el nerviosisme que l'afectava periòdicament i que aquí, pels motius que fossin, no es va superar del tot fins un llarg tractament hospitalari l'any 2014-15 que per fi el va deixar pràcticament guarit, tot i que amb les seqüeles de tants anys de patiment psicològic i sobretot de medicació (6). És trist però el seu va ser un cas de "el que hagués pogut ser i no va ser"...

(1) Jo li vaig dir en les primeres partides de campionat que el que ell feia era un Gambit de Dama acatalanat retat (de Reti), ja que el plantejament típic amb d4 i c4 el continuava amb Cf3, tot i que en ocasions el precedia amb Cc3, i el fianchetto de rei i l'enroc i després en els primers temps hi aplicava una mena de sistema Reti si el rival li ho deixava fer, tot i que això, amb el segon fianchetto, ho va deixar ben aviat. Havoa estudiant el bàsic de l'obertura Catalana en teoria, però de seguida ho va modificar segons la seva experiència de joc i les respostes del contrari, entrant gustosament en les complicacions si el negre acceptava el peó, fent Af4 o bé Ae3 (havent mogut e4 i en algun cas amb el peó encara a e2), o Ag5, etc. Ell jugava per pràctica personal i per convicció i les seves línies, mig teòriques i mig originals, les tenia molt practicades i conegudes-
(2) En ocasions les variants del Fianchetto accelerat i del Fianchetto anticipat, però sobretot el Dragó normal, que era la seva i n'estava ben convençut i s'hi sentia a gust, i això als primers anys 1970s quan això no era gaire usual, i menys encara guanyar així, sovint de forma brillant i ràpida, a jugadors federats de categoria 1ª i preferent.
(3) En una ocasió li vaig passar una partida de Gligoric amb la Indo-Benoni, que Fischer practicava molt, deixant-li creure que era de Fischer, i un cop acabades les jugades típiques de plantejament, només un parell de jugades més endavant se'n va cansar i em va dir "No és una partida de Fischer!" i no la va voler seguir mirant més, i quan li vaig preguntar com ho havia sabut em va contestar "Es nota que no és l'estil de jugar de Fischer", ja que hi tenia com una mena d'identificació instintiva i gairebé preveia que jugaria Fischer en una posició, en tot cas savia discriminar el que no jugaria. I el mateix hagués passat si se li hagués fet la prova amb una Siciliana Najdorf, la preferida de Fischer contra el peó de rei, fins i tot en la mera elecció de les variants concretes contra les jugades del blanc.
(4) Quasi tota la seva carrera va conservar la capacitat de guanyar a jugadors ben forts, de l'èlite catalana, i per exemple no sols va vèncer sense més dificultat a campiones femenines de Catalunya i alguns jugadors famosos i coneguts de primera fila, sinó que va guanyar pràcticament a totes les joves promeses en ascens amb les que es va trobar amb el tauler per mig, com Miralles, Vehí, Ibáñez i uns quants altres, entre els quals si no m'equivoco també el Comas dels seus primers èxits.
(5) Jordi Ralló (1928 - 1992), molt introduït en l'ambient escaquista en general i vigatà en particular, que com Fischer i com el mateix Jordi Lázaro, va morir als 64 anys, el nombre de caselles d'un tauler d'escacs. 
(6) Que la medicació que durant llargues temporades prenia li va afectar el joc és innegable i jo mateix ho vaig comprovar essent-ne testimoni directe, en una ocasió tenia una partida decisiva en la última ronda d'un torneig del que podia haver quedat no sols dels primers i amb premi sinó també, amb els resultats aliens adequats, quedar campió.i tot, i escarmentat per altres vegades que un malestar sobtat l'havia afectat i l'havia fet perdre o, pitjor encara, no poder jugar la partida, va decidir prendre's preventivament un tranquil·litzant que tenia receptat per si en algun moment ho necessitava, pensant que així ho evitaria i podria jugar normal, amb el resultat, com ell mateix va reconèixer, que va jugar fluix, amb una certa torpesa i com mig adormit, i va perdre ràpidament una parttida i davant un rival que podia haver guanyat fàcilment, i no va quedar dels primers ni delspremiats. Per això quan havia de medicar-se avisava que no es veia en cor de jugar. Una llàstima, realment.  

En homenatge al meu pare en el seu centenari

Unes facetes de Ricard Lázaro Sr., un veritable polímata, que val la pena conèixer. 

Al patí de casa seva a Folgueroles, mitjans dels anys 1980s, les coses les feia bé i no sols per a ell

Ricard Lázaro Sanromà, el meu pare, era una persona polifacètica, amb habilitats en múltiples camps ben diferents, no sols intel·lectuals sinó que abarcaben gairebé tota la vida. I amb motiu de l'any del seu centenari de naixement, miraré de citar-ne ni que sigui tan sols algunes en aquest Blog. 

I per començar, per exemple que no sols era una persona erudita, informada, amb una intel·ligència extraordinària per al coneixement intel·lectual, i amb una gran capacitat de treball en tots els àmbits, sinó que les compaginava amb sorprenents habilitats pràctiques i manuals, així per exemple era un bon mecànic de cotxes i motos i de reparacions de tota mena, que des de ben jove fins a ja molt gran, feia personalment ell i de molt bona gana, a més del fet en sí també l'hi era com una distracció, molt adequada per altra banda per les persones que fan molt treball mental. Aquesta característica seva l'havia heretat també el seu fill Xavier, que des que era un noi i gairebé un nen, n'havia après voluntàriament col·laborant amb ell i ben aviat, encara petit, ja desmuntava i tornava a muntar motors de cotxes, tot arreglant les fallides. 

El nostre pare ho havia après en primer lloc per la pràctica des de jove, començant per bicicletes, i ideant coses, i per algun llibre, molt especialment el Manual de automóviles (1940) de Manuel Arias-Paz (1899 - 1965) amb moltíssimes edicions revisades i actualitzades al llarg dels anys, gairebé fins ara mateix, un llibre interesantíssim i molt eficaç no sols per ensenyar els secrets dels vehicles amb motor de gasolina o diesel, sinó per fer-ne agafar afició, als turismes i altres automòbils, com en el cas del Jordi i meu, sinó també per la mecànica, el manteniment i les reparacions, en una època en que tot això tenia molta més presència que ara, des de saber canviar una roda punxada, i el meu pare savia fins i tot reparar-la si era possible, fins a comprovar els nivells d'aigua i d'oli, saber netejar el motor i la carrosseria i també l'interior, conèixer perquè i com funcionava, identificar les avaries, preveure-les pels sorolls del cotxe, arreglar-ho obtenint les peces necessàries sabent usar les eines adequades, comprovar que tot estigués bé, embragatge, transmissió, suspensió...i fins fer alguna innovació perquè R. Lázaro Sr. també era inventor, amb algunes patents i tot, i tenia una gran claredat per millorar i optimitzar eines, dispositius, màquines i sistemes, i fins per pensar-ne de noves.

Normalment això ho feia per ell i per tota la família, sempre que tenia temps, però alguna vegada ho havia fet per altres, com amics seus, almenys mirar-s'ho i avaluar com de difícil seria l'arranjament, si ell era capaç de fer-ho, que si tenia els instruments solia ser que sí, quan valdria fer-ho fer per un professional del ram, però aquests casos eren molt rars i normalment limitats a parents i alguns amics molt especials i encara molt ocasionalment, com un favor i gratuïtament, o a preu de cost dels recanvis i recursos com líquids, bateries i altres. Aquest aspecte el que sí que el va practicar i molt, bé i ben barat, va ser el Xavier, que reparava i restaurava per encàrrec a amics, coneguts i gent que ho savia per algú i li ho demanava, mentre que el Jordi i jo n'erem totalment negats, excepte per les coses més elementals, com punxades, nivells i poca cosa més, com sortir del pas o reconèixer una avaria seriosa i no forçar el cotxe. Però al nostre pare no li faltava feina sempre que ho necessitava, podia i volia, ja que a vegades recorria als mecànics d'ofici, sovint fent un treball mixte amb ells, com una part de la feina i dient-s'ho, ja que a més dels molts vehicles d'una família nombrosa, ben aviat es va ocupar també dels de les dues autoescoles, una a Barcelona durant un parell d'anys, i a continuació l'altre a Calldetenes durant més d'un quart de segle, encarregant-se'n en general ell de tot. 

Una faceta aquesta poc coneguda, excepte pels més propers, especialment la família, que permet fer-se una idea més de conjunt de la seva personalitat, tan variada i tan destacada en moltes coses. En propers entrades en parlaré d'altres ben diferents per donar-lo a conèixer i fer-li un homenatge. I el més important és, com queda dit, que tot allò que feia ho feia bé, en realitat molt bé i per això s'hi dedicava a fer-ho. 

Algunes caracteristiques del Jordi i meves

Amb el meu germà Jordi compartiem moltes coses, estavem molt units i, per les nostres circumstàncies d'orfes de mare essent molt petits, erem com una mica més que germans, gairebé com si fossim germans bessons, encara que sense arribar-hi, suposo, a una compenetració tan estreta com la d'aquests. Però sí, ho sabíem tot l'un de l'altre i feiem la majoria de les coses junts. I tot i que ens sabiem diferents, confiavem del tot mutuament, com millors amics que erem, gairebé amics únics (1).

Ricard Lázaro Sr. amb els seus fills Ricard i Jordi en un casament, estiu de
1966. Amb el nostre pare també hi teniem una connexió especial, ja que vam 
ser durant dos anys una família monoparental, això sí amb la col·laboració
de l'àvia paterna. Per aquest temps va ser quan ens va ensenyar a jugar escacs.

I tant semblants erem que per distingir-nos una mica l'un de l'altre vam tenir que repartir-nos els gustos en quasi tots els camps per tal que cadascú tingués quelcom de propi: així a ell li agradaven els ous ferrats i a mi la truita, a ell els cigrons i a mi les mongetes... i això valia fins i tot pels animals, els clubs de futbol i el futbol mateix, els països del món, els fets històrics...un dia en parlaré, però basti dir que a ell en general li agradaven els bàndols guanyadors en un conflicte, fossin qui fossin, i jo en canvi sentia una instintiva simpatia pels perdedors, també fossin qui fossin, pel sol fet de ser derrotats i no tenir gaires defenses, havent sigut "allò que va poder ser i no va ser" (2), en el cas de la meva posició amb la intrigant possibilitat afegida del "què hagués passat si..." perquè des de la seva postura el resultat era notori i evident, i a mi no em convencia, pensava que en moltes ocasions el guanyar o perdre era atzarós i en algunes ocasions fins i tot injust. Aquest prendre posicions oposades ho feiem sobretot, tot i que de manera poc conscient, per poder parlar i discutir, ja que si haguessim estat d'acord en tot haguessim tingut poca matèria de debat i ens agradava molt parlar entre nosaltres i defensar les nostres postures i per això buscavem i escolliem diferències mínimes per poder-ho fer. 

Però en canvi sovint imaginavem junts i fins essent encara uns nens ens vam inventar un pais imaginari, molt realista però, del que vam anar desenvolupant tots els seus detalls: geografia, història, etc. I ja dic, no hi tenia cabuda la fantasia, era sols com si col·laboresim en construir com una realitat possible tot i que inexistent, potser més al nostre gust. I tot i que fins fa poc pensava que això era una cosa única i exclusiva nostra, recentment he descobert que és un fet conegut tot i que molt poc corrent, i que personatges com els germans Brontë, la Charlotte, Emily i Anne i el seu germà Bramwell, ho van viure. En el fons és com la creativitat literària o artística, però compartida, assemblant-se més a una novel·la feta entre diversos autors, com Erckmann i Chatrian o els germans J.-H. Rosny ainé i jeune. Però amb l'especificitat que més que una narració és la invenció de tot un pais, amb totes les seves particularitats, cosa que és també com un refugi somniat davant les decepcions o el prosaïsme de la vida viscuda, una alternativa més pròpia i sentida, en el nostre cas, això sí, totalment realista i posible, si no verídica sí versemblant. 

Naturalment que teniem les nostres pròpies personalitats i els nostres camps privats, per exemple jo des dels 8 anys escrivia a màquina novel·les d'aventures i de viatges, tema i activitat als que ell era completament aliè, ja que la seva creativitat, en contrast amb la meva, que era més literària, era en el seu cas més científica i matemàtica. Si hagués estat bé de salut, el Jordi hagués pogut ser un investigador que hagués pogut fer progressos en el seu àmbit científic i fins algun descobriment destacat, però tot això es va frustrar. Jo era més de filosofia i lletres, carrera que hagués hagut de fer de jove, o sinó la de geografia i història. Però les coses van anar com ho van fer i ja no es poden canviar.

I si escric tot això és sobretot per un fet quasi increïble, però cert, de nens teníem una connexió telepàtica l'un amb l'altre, no sols ens endevinavem el pensament si ens ho proposavem, sinó que en ocasions pensavem el mateix i ens n'adonàvem, però no li donàvem més importància. Fins i tot ho vam comprovar en alguna que altre ocasió, fent-ne la prova, jo mateix vaig intentar esbrinar-ho amb un experiment sense que ell ho sabés o almenys sense dir-li tot i que crec que se'n va adonar després al cap de poc, preguntant-li sobre el nom del camp de futbol d'un equip de primera divisió espanyola i inventant-me i pensant intensament, repetint-m'ho mentalment, un nom rar; ell, molt aficionat al futbol i que es savia tots els noms dels camps de joc dels equips principals, va dubtar uns moments, tot i que el savia, i de sobte, com si ho hagués trobat, va dir aquell nom gens comú ni relacionat en que jo pensava i, sorprès, ell mateix se'n va adonar de que havia dit una cosa incoherent i al cap d'un moment va dir el nom correcte. Així vaig comprovar que almenys en aquella ocasió era veritat la telepatia entre nosaltres, tema sobre el que en alguna ocasió haviem parlat molt temps abans sobre si existia o no, jo sostenent que si i ell que no, i no li vaig dir res, tot i que crec que ho va endevinar. Quan va passar això jo tenia 13 anys i ell 11, i va ser la última prova que vaig fer, per mera curiositat, i no hi vam pensar més ni ell ni jo. En tot cas jo, si en alguna ocasió ho vaig recordar, vaig considerar que era una cosa de nens i de germans molt propers, i que amb l'edat havia desaparegut, com les fantasies infantils o allò que és diu que "tothom és un geni fins als 16 anys". Però sense haver-ho tornat a considerar mai possible i actuant quan ja erem majors d'edat i adults, ara per alguns detalls sospito que potser més o menys vam seguir tenint una mena de comunicació directa, sense paraules, entre tots dos, tot i que d'una forma totalment inconscient. Això explicaria potser algunes coses posteriors de tots dos. 

I tot això ho comento per donar a conèixer aspectes molt personals del meu germà Jordi, que hagués pogut ser una persona extraordinària i excepcional si hagués tingut bona salut i no hagués hagut de medicar-se bona part de la seva vida. Penso que aquestes facetes, que vaig constatar personalment en la meva relació amb ell, diuen molt sobre la seva veritable personalitat, en bona part amagada no sols per tot allò dit sinó també per una connatural modèstia, discreció i reserva seves, que feien que molt poca gent, si és que algú, el coneixés bé i a fons, entre d'altres coses perquè, com en el meu cas, va ser solter tota la seva vida. Serveixi aquest escrit per reinvidicar-lo en la seva integritat personal de caràcter. Descansi en pau i que al Cel sigui! 

(1) Cosa que no és literalment certa, jo amb els anys vaig tenir molts amics i alguns grans amics i fins alguna amiga especial com en un enamorament infantil, amb tots els quals després vaig perdre el contacte, i ell encara que no tant, també. Tot i que tots dos erem introvertits ja des de petits, crec que ell ho era més profundament que jo però alhora tenia una simpatia especial amb la gent que fins i tot a mi em sorprenia. En algun lloc vaig llegir de dues persones "un era en l'exterior el que l'altra era en l'interior" i encara que no era ben bé això, aquesta frase il·lustra la complementarietat de tots dos. 

(2) Per exemple parlant de la Guerra Civil americana, ell estava decididament de part de la Unió i jo de la Confederació, en cap cas per motius ètics, doncs erem uns nens, sinó per defensar un dels dos bàndols sense jutjar-los, en el seu cas per ser triomfadors i victoriosos i creure que ho havien merescut i que això era positiu, i en el meu per motius estètics com els uniformes i romàntics com la noblessa del vençut amb dignitat, per l'estil del general Robert Lee o de Stonewall Jackson, conscient potser de la seva posició en fals i del seu destí però decidit a batre's igualment per l'honor dels seus i el seu propi. Quan feiem aquestes opcions jo tenia 10 o 11 anys i ell 8 o 9, o sigui que era com prendre partit per clubs i equips, camp en els que manteniem la mateixa tònica.  

Un record d'homenatge al Jordi Lázaro en el seu aniversari

El 23 de juny el meu germà Jordi Lázaro feia anys, i el 2023 n'hagués complert 67. És un bon motiu per tenir-li un record. 

Dues fotos del Jordi l'any 1967, quan era un nen i tenia tot el futur per davant.

A Manlleu el 1967 o principis de 1968, quan tenia 10 o 11 anys, i 
estudiava 2n de Batxillerat a La Salle Manlleu, l'any que vivia allà.

A Barcelona, al col·legi La Salle Gràcia, fent 1è de Batxillerat el curs 
1966 - 67, quan tenia 10 anys, i era un estudiant molt bo, per aquesta
època va ser quan va aprendre a jugar a escacs. És el quart començant
per l'esquerra dels de la segona fila dels alumnes que estan de peu.

Es podria destacar que en la seva data d'aniversari estava ben acompanyat, escaquistícament parlant. La seva estava molt propera de la de Vladimir Simagin (21 juny 1919), del gran Paul Morphy (22 juny 1837), de Lluís Comas (22 juny 1971), del campió del món Vladimir Kramnik (25 juny 1975) i d'Ulf Andersson (27 juny 1951) entre d'altres, essent amb el que tenia una major coincidència el nord-americà Larry Christiansen (27 juny 1956), ja que no sols compartia una data de naixement propera sinó el mateix any, el Jordi havia nascut tot just 4 dies abans que ell. 

Tot i que això és merament anecdòtic, no deixa de ser un detall curiós sobre el Jordi igual que ho és que va morir als 64 anys, just el nombre de caselles d'un tauler d'escacs, com Bobby Fischer (1943 - 2008) però també com Howard Staunton (1810 - 1874) i com un escaquista company seu del Club Escacs Vic, Jordi Ralló (1928 - 1992).  En aquest sentit la semblança amb Fischer del Jordi és encara més acusada ja que a tots dos els hi faltava poc per fer els 65, un més i mig en cada cas. 

Serveixin aquestes dades com un homenatge, en el dia que el Jordi hagués fet 67 anys. Preguem per ell, que al Cel sigui! 

En l'any del centenari de Ricard Lázaro Sanromà

En aquest any del centenari del naixement del meu pare, Ricard Lázaro Sanromà, publicaré algunes fotos d'ell tant relacionades com no amb el món dels escacs, per donar-lo a conèixer una mica millor i perquè era molt polifacètic. 

Ricard Lázaro Sanromà, a la dreta, visitant el pantà de Sau, amb
un seu familiar, Pere Costa Gumara, a primers de febrer de 1970.

I per començar ho faig amb aquesta, amb un seu parent polític, Pere Costa G  umara, al pantà de Sau al febrer de 1970 i que és una bona manera d'iniciar aquesta visió de la seva vida, perquè mostra a dos esportistes: ell, el meu pare, que era un escaquista molt destacat, però que per les seves circumstàncies de cap de família nombrosa, pluriempleat, amb diversos camps d'estudi nous fins ja a la cinquantena, catedràtic de secundària i emprenedor en molts rams diferents... no s'hi va poder dedicar gaire, i precisament en els anys en que la seva força intel·lectual i creativa hagués estat més alta en els escacs i més bons resultats i èxits hagués tingut, que precisament en l'època de la imatge era el primer director de l'Institut Jaume Callís de Vic (juny 1968 - agost 1975) en el primer període en que ho va ser. 

I el Pere Costa, pare a més d'un seu fillol, el Pere Joan Costa (1960 - 1995), que va ser boxejador en la seva joventut, pel temps de la foto era preparador de boxejadors i al cap de pocs mesos dirigiria un combat d'un seu pupil, Àngel Cortés, a Vic, i que tota la seva vida fins als últims anys va freqüentar el món de la boxa i els gimnasis on fins força gran seguiria entrenant i preparat joves per a enfrontar-se en el ring, i on era molt conegut i apreciat a Barcelona, però que entre 1968 i 1975 va viure amb la seva família a Vic, i concretament a l'Institut, on el meu pare li va oferir i aconseguir feina de vigilant, sobretot nocturn, al mateix Institut on ell era director i era ajudant de consergeria de dia, i en aquell temps gaudia de força autonomia per contractar personal i per exemple va contractar també al jove mutilat Francesc Cirera, que havia perdut una mà manipulant de nen un objecte que va resultar ser una bomba de la Guerra Civil, que li va anar a demanar feina quan va saber que seria el primer director del primer 'Institut de Vic i de tota la comarca d'Osona, ja que per la seva minusvalia no en trobava, i ell va accedir a contractar-lo de conserge i que li acceptessin.

Participant en unes simultànies

El dissabte 29 d'abril de 2023 al matí hi van haver unes simultànies a càrrec de la campiona d'Espanya juvenil absoluta (mixte masculí i femení), Maria Eizaguerri (n. 2004), organitzades pel Club Escacs Vic. 

Tot i que en principi no hi pensava participar, l'organització em va convèncer de que ho fés, i tot i estar durant molt temps sense jugar vaig decidir fer-ho, més que res per ser-hi i per veure què passava, fent meva la idea que l'important és participar. 

Si no m'equivoco va ser a 20 taulers, en plena Plaça Major de Vic, davant del Casino, que des de fa molts anys és el local social del C.E. Vic. Feia molt sol i ens trobavem a l'aire lliure, vaig lamentar no haver portat una gorra o un barret. Als qui ho vam demanar, el membre del C.E. Vic que portava la direcció de l'esdeveniment ens va donar una planella per apuntar les jugades, tot i que em sembla que només vam ser dos els qui ho vam fer, d'apuntar, però fos el que fos el resultat jo tenia interès en anotar la partida jugada amb la campiona. 

Un ciclista aficionat als escacs que va coincidir casualment amb la parada mentre circulava amb la bicicleta i s'ho va quedar mirant força estona, va accedir , després de parlar breument amb mi va accedir a fer-me unes fotos amb el meu mòbil mentre jugava, i al meu parer ho va fer molt be. I quan al cap de cinc minuts em va tornar el mòbil em va dir que també m'havia fet un video, cosa que li vaig agrair, era una persona molt ben disposada i agradable.

Després de més de dues hores de joc li vaig proposar a la simultanejadora si volia taules, i em va contestar que de moment no, que continuessim. Però un parell de jugades més tard va ser ella la que em va dir que sí, que fessim taules, i em va signar la planella i fins vam intercanviar quatre paraules en castellà, perquè em vaig donar compta que no entenia el català, i li vaig dir que fa molts anys jo havia tingut 2150 d'Elo i em va somriure al sentir-m'ho dir, la vaig trobar molt simpàtica. Només després vaig assabentar-me que aquest era també l'Elo que ella té en aquest moment, potser li va fer gràcia la coincidència. 

Al final la Maria Eizaguerri va guanyar 20 partides i en va fer taules dues, aquesta meva i una altre, sense perdre'n cap. I vaig pensar que tot i essent en simultànies i haver passat molts anys des que solia jugar de competició, es seguia complint allò que ja havia comprovat anys enrere que amb les meves partides amb escaquistes femenines, tot i ser algunes realment bones, quasi sempre el resultat era de taules. 

En resum un bon dia d'escacs recent i per tenir-ne un bon record!