Grans mestres i mestres coneguts personalment

Al llarg dels anys he conegut uns quants grans mestres i mestres internacionals. Amb alguns d'ells hi he jugat, en simultànies, amb altres hi he parlat, algun m'ha dedicat un llibre seu que li comprava amb tal motiu, amb algun ens hem trobat més d'una vegada...

Una relació dels principals:

1971 Antonio Medina (1919 - 2003)

Simultànies al Club Tennis Vic, el setembre de 1971. Ens van cridar expressament a tota la família per jugar-hi. El meu germà Jordi hi va fer taules, tenint la posició superior ell li va dir quan va passar el simultanejador "Me parece que son tablas..." al que Medina va contestar "¡Acepto!" i en Jordi s'ho va posar a analitzar i quan va tornar a passar, el mestre li va dir "Ahora sí que són tablas". A Medina l'he vist en diferents ocasions, fins i tot en una a un important club de Barcelona en que jugavem plegats, però no entre nosaltres, en que vaig veure un "Butlletí d'escacs" sobre una tauleta i pensant que era del club el vaig agafar per fullejar-lo allà dret mateix, al cap d'un minut o dos vaig veure que tenia al mestre Medina al costat i que em deia, gairebé sense mirar-me, "Caballero, esta revista... caballero, esta revista..." fins que al cap d'uns instants vaig entendre que aquella revista d'escacs no era del club sinó que era seva i que a més li preocupava que se li enduguessin i la vaig tornar a deixar de seguida sobre la tauleta i Medina la va agafar i se la va endur, potser ja se n'anava...

1976 Anatoly Kàrpov (n. 1951), campió del món 1975 - 1985

Karpov, campió del món d'escacs, per l'època de les simultànies a Barcelona i Centelles

A Kàrpov el vaig veure jugar simultànies a Barcelona una o dues vegades a finals de maig, la primera vam estar el meu germà Jordi i jo tota l'estona, forces hores, des d'abans que arribés on es jugava, fins que va marxar i tinc el record d'haver-lo anat a veure un segon cop, jo sol, breument, al Corte Inglés, on jugava simultànies o tan sols es promocionava, per comprar-li un llibre, que em va arribar dedicat per ell. Pocs dies després, l'1 de juny de 1976, vaig ser espectador de les seves simultànies a Centelles, des de molt abans que es presentés - va arribar tard - fins la mica de comiat amb traductor, igual que la benvinguda a l'arribada. És curiós que, tant com m'agradava la fotografia, no n'hi fes cap en cap de les tres ocasions. 

1978 Jaan Eslon (1952 - 2000) 

Al mestre suec d'origen estonià, resident a Espanya des de 1982, el vaig conèixer al I Open de Sant Sebastià de 1978. Aquell mateix any Eslon guanyava el I Torneig de Linares. Junt amb Màxim Borrell, que me'l va presentar i que era el motiu pel que Eslon ens acompanyava, vam compartir molts esmorzars, dinars i sopars la setmana del torneig i unes quantes tertúlies, alguna de les quals amb la Teresa Canela,  i també anàlisis de partides, fins i tot de partides meves al campionat, comentades per Borrell i en alguna ocasió també per ell, quan jo els hi passava. Eslon em va dir que guanyar-se la vida jugant a escacs era molt difícil, però que ell ja ho havia començat a fer i que ho provaria de viure dels premis dels Opens i de si el convidaven pagant-li alguna cosa, ni que fos per cobrir els gastos de viatge i estança, i tot i insistir en que era possible fer-ho va dir que calia estudiar i dedicar-s'hi molt i tant ell com Borrell, aquest encara més, ho van desaconsellar, per ser massa dur i atzarós i per la tensió i els nervis que comportava, insistint en que un jugador d'escacs, per bo que fos, exceptuant uns pocs de l'élite més alta, no havia de ser un professional dels escacs, si podia, sinó tenir una feina per guanyar-se la vida i jugar a escacs com un hobby, com a molt en jugadors força bons acceptaven un semi-professionalisme de meitat i meitat.

1978 Bent Larsen (1935 - 2010)

Larsen jugant al Ct. d'Espanya per Equips a Centelles, la foto la vaig fer jo.
Com a primer tauler del Las Palmas, equip que va quedar campió.

Al admirat gran mestre internacional danès, un dels més forts jugadors d'escacs del món i potser el millor d'Occident entre 1967 (quan Fischer es va retirar de l'Interzonal de Sousse)  i 1971 (quan va perdre 0-6 amb Fischer) i per exemple va ser el primer tauler de la selecció Resta del Món contra la URSS a Iugoslàvia l'any 1970 per davant de Fischer, segon [1],  el vaig veure jugant com a primer tauler d'un equip d'escacs canari, l'Unión Deportiva Las Palmas al Campionat d'Espanya per Equips a Centelles a l'agost de 1978. Larsen va fer en aquella ocasió 6'5 p de 8 possibles, essent el segon millor puntuador en el primer tauler i un dels primers de tots els equips. En aquell campionat hi participaven també altres mestres, com el peruà - espanyol Orestes Rodríguez, que aquell any acabava d'obtenir el títol de GM de la FIDE. 

[1] Tot i que tenia un Elo de 2720 Fischer va acceptar sorprenentment jugar en el 2n tauler darrere de Larsen que tenia 2650, perquè segons va dir Larsen havia fet un gran paper en els anys anteriors i s'ho mereixia, mentre que ell havia estat relativament poc actiu. Larsen va fer 2'5 punts de 4 en el primer tauler de la Resta del Món, empatant 1'5 - 1'5 contra el campió mundial Boris Spassky (2670) les 3 primeres partides (+1 =1 -1) i guanyant al formidable Leonid Stein (2620) la 4ª i última, quan aquest va jugar substituint a Spassky. 

1978 Xavier Mateu (n. 1961) 

Xavier Mateu, jugant al Campionat d'Espanya per Equips a Centelles, agost 1978

Al mateix campionat vaig conèixer a alguns altres mestres, entre ells el mestre FIDE Xavier Mateu, aleshores en un gran moment de forma, però que més tard deixaria la pràctica dels escacs. 

1979 Viktor Korchnoi (1931 - 2016)

Espectador de les seves simultànies a Centelles l'estiu del 1979.

Vaig assistir  a la sessió de simultànies que va donar al Pavelló Poliesportiu de Centelles l'any 1979. Però ja abans, al desembre de 1972, vaig ser cronista pel setmanari "Ausona" de les simultànies que junt amb Iuri Averbakh (n. 1922) i Lev Polugaievsky (1934 - 1995) va donar a Manresa, en les que Joan Bautista el va vèncer en la seva partida. Korchnoi, Polugaievsky i Averbakh donaren les simultànies al mateix temps, però contra rivals diferents.

Es dona el cas que Korchnoi va ser virtual subcampió del món el 1975 (últim matx de candidats amb Kàrpov el 1974), va desertar a Holanda el 1976 i es va nacionalitzar suís i va disputar els campionats del món amb Kàrpov el 1978 i 1981, amb molta polèmica "estil Fischer" en tots dos, cosa que augmentava molt l'interès per veure'l i coneixer-lo.

1984  Lluís Comas (n. 1971)

Lluís Comas a casa seva, en una foto que li vaig fer per a una entrevista

A l'ara gran mestre Lluís Comas el vaig conèixer des de que era un nen, a principi dels anys 1980s i començava a jugar amb el Club Escacs Vic, uns anys abans encara de l'inici dels seus grans èxits de campió infantil de Catalunya el 1983 i 1984 i campió del món infantil a l'Argentina el 1984. Em ve a la memòria per exemple una molt primerenca partida de Comas contra Fabré que uns pocs, entre els quals jo, miravem després d'haver acabat les nostres partides i que va acabar amb la victòria del jove Lluís, com jo li havia pronosticat al seu pare, que m'ho preguntava mirant-s'ho de lluny,  i en un altre ocasió molt similar que Comas va fer taules en una partida que va acabar ja ben acabada la nit i li vaig dir al seu pare, que estava fumant un puro una mica allunyat del tauler o potser a fora, que era un gran èxit donat el difícil que era el rival i  em va contestar que ell en canvi li deia al seu fill que "o guanyes o ho deixem, per fer taules no val la pena", referint-se a les llargues hores d'espera.

A Comas el vaig seguir com a periodista d'escacs tot l'inici de la seva carrera, especialment entre els anys 1985 i 1991 quan feia de reporter d'escacs de l'Ausona i El 9 Nou (i des de 1989 també de la 3ª revista comarcal, La Marxa): notícies, reportatges, entrevistes... però curiosament només hi vaig jugar una vegada i hi vaig perdre, tenint la partida ben guanyada en plena obertura:

Lluís Comas (Pref) - R. Lázaro M. (1ª)
II Olimpiada Comarcal, 2ª ronda
Vic 12-5-1984
1. d4, d5; 2. c4, c6; 3. Cc3, e5; 4. dxe5, d4; 5. Ce4, Da5+; 6. Ad2, Dxe5; 7. Cg3, Ag4; 8. h3, Ah5; 9. f4, Df6; 10. Cxh5, Dh4+; 11. g3, Dxh5; 12. Cf3, Dg6; 13. Rf2, Cf6; 14. Ce5, Ce4+; 15. Rf3, Dxg3+; 14. Rxe4.

Com van indicar a l'acabar la partida el propi Lluís Comas, que em va dir que pensava abandonar immediatament si la feia, i el seu entrenador Heribert Gutiérrez, que ho va explicitar detalladament, aquí la partida està guanyada pel negre després de 16. ..., f5+. Per exemple 17. Rxd4,  Ac5+; 18. Rxc5, Ca6+; 19. Rd6, Td8+; 20. Re6, Tf8; 21. Cf7, Txc7. Però el negre no ho va veure clar i després de una bona estona de pensar va fer una altra jugada i va acabar perdent a la jugada 44ª. (1-0).


1985/86  Àngel Martín (n. 1953)

Una classe de Martín al C.E. Vic.
Entre els assistents s'hi veu a Carles Vilarrasa, Fabré i Fernández. 

Amb els Opens de Vic, iniciats el 1981 - després del precedent del Open Ciutat de Vic de 1978 - i molt actius als anys 1980s, van arribar a jugar a Vic una sèrie de jugadors catalans, uns quants d'ells amb categoria de mestre. Potser el més destacat d'ells va ser Àngel Martin, a qui ja coneixia de vista dels Opens de Berga de 1972 i 1973, qui va arribar a fer unes poques classes d'alt nivell, dedicades principalment al primer equip del Club Escacs Vic i altres primers jugadors d'Osona cap a l'any 1985 o 1986, a les que no vaig assistir perquè en aquella època anava molt enfeinat i poc dedicat a la pràctica dels escacs, però sí que vaig anar a veure i vaig fotografiar per al club i per fer-ne una crònica periodística. Però el pas de Martín per Vic va ser realment molt breu.   

1989 Ariel Sorín (n. 1967)

Simultànies del M.I. Ariel Sorín a Calldetenes, 1990

Amb l'ara GM Ariel Sorín, aleshores MI, vaig fer-li unes quantes entrevistes per a la premsa, vaig tenir-hi moltes converses, vaig jugar amb ell diverses vegades a simultànies i vam compartir equip, el CE Vic, des de finals de 1989 fins als primers anys 1990s, potser fins el 1992 o 1993. L'argentí Sorín va tenir una activitat molt intensa a Osona, donant moltes classes d'alt nivell al C.E. Vic, però també fent classes d'escacs a instituts i col·legis, fent visites, xerrades i divulgació dels escacs en general, en un moment donat va arribar a portar la seva companya Sandra Malajovich, que també va jugar pel C.E. Vic una temporada. Però de la breu però molt intensa presència de Sorín a Osona cal parlar-ne amb més detall, sobretot a través dels molts articles periodístics que se li van dedicar aquells anys, en que no parlava sols d'escacs, sinó de tota mena de temes, d'actualitat, intel·lectuals, etc. 

Alguns casos especials:

A Artur Pomar (1931 - 2016) no recordo haver-hi jugat mai en simultànies, però sí haver-me assabentat que donava sessions de simultànies a Roda de Ter i Manlleu - en va fer moltes, també a Vic i altres llocs -  i en una d'aquestes, crec que a la Biblioteca de Manlleu, si no recordo malament vaig anar breument a veure'l sols un moment, va ser qüestió no ja de minuts sinó de segons, per tal de coneixer-lo i el vaig veure de lluny, però jo en aquell moment estava molt ocupat i vaig tenir que marxar de seguida, potser estava en mig d'una classe i vaig parar el cotxe allà devant un instant. I si no m'equivoco, també vaig jugar en una ocasió en un club de Barcelona en que ell jugava i també el vaig poder veure de lluny.

En els mateixos Comarcals jugaren al llarg dels anys, a partir de 1977 sobretot, els mestres que integraven l'equip del Centelles com els argentins Roberto Debarnot i Hebert Pérez, el xilè Javier Campos - qui va ser professor durant un temps de l'osonenc Oliveras, contribuint al seu ràpid ascens - el campió d'Espanya del 1978 Manuel Rivas... però en general no tenien encara títol internacional en aquell temps (Campos va obtenir el de M.I. el 1979), no em va tocar mai jugar contra cap d'ells, jugaven només algun o alguns d'ells esporàdicament, sobretot en les grans ocasions per l'equip de Centelles, i en realitat no m'hi vaig fixar massa

En una altre ocasió, als anys 1970s, potser el 1973, estant al Bar La Pista, aleshores local social del Club Escacs Vic, un aficionat als escacs em va dir si volia jugar, que portava un acompanyant del que em va dir el nom però no m'hi vaig fixar perquè no em sonava,  que en savia molt i que aquell dia, tot i que estava retirat feia força anys, excepcionalment estava disposat a fer unes partides. Vaig jugar amb ell i vaig veure que era un senyor que tenia un domini molt gran de les posicions en escacs i que el seu màxim fort eren les finals, era capaç de transformar la situació a favor seu en gairebé qualsevol final. Vam jugar diverses partides amistoses, que va guanyar quasi totes ell, però recordo haver puntuat, si la memòria no em falla la última, una partida que tenia guanyada - en les obertures sempre agafava avantatge jo, ja que anava molt preparat - i que va acabar en empat. Després, quan ja havien marxat, un altre escaquista em va preguntar quin resultat havia fet i va afegir "Saps amb qui has jugat?" i em va dir el nom d'un que segons ell era un mestre que jo no coneixia, i el nom del qual se'm va oblidar.  Anys després  quan ho vaig voler recuperar, alguns em van dir que havia estat el M.I. Miquel Farré mentre que altres em deien altres possibilitats, com un fort jugador aficionat conegut per la seva força magistral, però que ja era una mica gran i que jugava molt poc i només partides amistoses. En tot cas, segons m'havia dit el seu acompanyat, era un jugador que havia sigut molt bó, que si jugava seria dels millors i que feia molt que estava retirat, potser era un jugador al que vaig veure participar en les simultànies de Kàrpov a Centelles del 1976. 

Un cas semblant, que ja he narrat en un altre lloc, em va passar amb Oscar de la Riba (n. 1972),  avui gran mestre, que quan encara era un noi, l'any 1987,  me'l va presentar l'Heribert Gutiérrez perquè jugués amb ell - "perquè l'entrenis" em va dir -  i vam estar jugant els dos tota una tarda al local del C.E. Vic fins que va tornar el seu preparador.

Un altre punt és aquells grans mestres i personatges dels escacs que van venir a Osona, però als que no vaig veure, com l'aleshores president de la FIDE Fridrik Olafsson (n. 1935) que, convidat pel president de la Federació Catalana d'Escacs Joan Segura, va visitar les noves i modèliques instal·lacions del Club Escacs Vic l'any 1978, precisament en un moment en que jo era fora, de viatge, molt probablement participant en el I Open de St. Sebastià.

Finalment en un ordre més especulatiu, em sona que Boris Spassky (n. 1937), el campió mundial 1969-72, quan ja residia a França, cosa que va succeir a partir de 1975, va donar una sessió de simultànies a Osona, concretament a Tona, en una data indeterminada c. 1980, però no hi vaig assistir, probablement perquè no vaig poder o en aquell moment no n'estava prou interessat, i falta confirmar la notícia, de moment especulativa.

Potser el meu millor paper en un Comarcal (1980)

Tot i que recordo amb gran afecte quasi tots, per no dir tots, els Campionats Comarcals d'escacs d'Osona i molt especialment els primers i aquells en que l'equip en que jugava va quedar campió [1] o subcampió [2], potser el meu millor paper va ser en el X Comarcal de 1980. També tinc un bon record dels Campionats més grans i participats i amb major ambient [3]. 

Primer perquè jugava, a petició dels membres d'aquest equip, com a primer tauler del primer equip del Torelló, club amb el que vaig tenir aquell any una relació molt intensa i cordial, fent-hi classes d'escacs i donant simultànies almenys un cop contra tot l'equip del Torelló, tant del primer com del segon, amb un bon resultat de moltes partides guanyades, unes poques taules i quasi cap derrota, si és que en vaig tenir alguna. Pujava regularment des del març de 1980 a Torelló un cop a la setmana en cotxe a fer el curs d'escacs, i recordo que al principi m'hi vaig perdre un parell o tres de vegades pels carrers del centre, i després en el Comarcal em tenien com el fitxatge estrella, pel que me n'adonava de la meva responsabilitat de fer bons resultats contra els forts rivals que jugaven en els primers taulers dels altres equips [4].

Fent simultànies contra el meu equip, entre els que s'ho miren hi ha Teulats.

Les simultànies van tenir lloc el 28 de juny de 1980, un cop acabat el Comarcal

X Comarcal 1980 (en 2 grups, inici a Vic i Taradell 19 abril - final conjunta a Moià, 7 juny). 
En ser 14 equips participants es va jugar en dos grups, com s'havia fet ja en les edicions del 1975 i 1979.

Grup A: Caputxins, Centelles,  Manlleu, Moià, Taradell B, Torelló B i C.E. Vic. 

Grup B:  S.R. Hogar, Orfeó Vigatà, St. Hipòlit de Voltregà, St. Pere de Torelló, St. Quirze de Besora, Taradell A,  Torelló A

La meva actuació com a 1è tauler del Torelló A: 

En el segon grup de 7 equips: 
R. Lázaro M (Torelló A)  – Sayós, 26 abril 1980, 1-0 en 8 jug.

Puntí  – R. Lázaro M , 3 maig 1980, 0-1 en 29 jug.

R. Lázaro M – Puigsech (Orfeó) , 10 maig 1980, ½ - ½ en 71 jug.

Abeyà (Hogar) – R. Lázaro M, Vic  17 maig 1980 ½ - ½ en 37 jug.

R. Lázaro M – Poca (1ª), 24 maig 1980, 1-0 en 10 jug.

Francesc Hernández (St. Hipòlit) – R. Lázaro M, Torelló 31 maig 1980, 0-1 en 22 jug.

I en la final dels respectius classificats de tots dos grups: 

R. Lázaro M  (Torelló A) – Pere Dot (Torelló B), Moià 7 juny 1980, 1-0 en 30 jugades.

O sigui que el meu "score" va ser de +5 =2 -0, és a dir 6 punts de 7 possibles i imbatut, un 86 % d'efectivitat en el primer tauler de l'equip que havia confiat en mi com el seu jugador-estrella.

En el grup A els primers classificats foren Caputxins, Torelló B i Taradell B, i en el grup B van ser Hogar, Torelló A i Taradell A.  La classificació final dels dos grups després de l'encontre conjunt va ser: 

1 S.R. Hogar [5]

2 Caputxins

3 Torelló A

4 Torelló B

5 Taradell A

6 Taradell B

7 St. Quirze

8 Vic juvenil

9. Orfeó

10. St. Pere de Torelló

11. St. Hipòlit

12. Moià

El Centelles no surt a la classificació final, probablement es va retirar de la competició. 

Vaig jugar totes les partides [6], sempre en el primer tauler i sempre esperant entomar el millor jugador de l'equip contrari, cosa que va passar en la meitat dels casos com a mínim i si en els altres no me'l van posar va ser per conveniències de l'equip rival, ja que en aquella època el més habitual era que en el primer tauler juguessin els jugadors més forts o gairebé, exceptuant casos d'impossibilitat d'assistir-hi, substitucions per incompareixença, preferir algun jugador un determinat color de peces per jugar o per casos de "rival difícil", però tot i així excepte en el cas de substitució al primer tauler solia jugar-hi algun dels jugadors forts, pel seu caràcter d'honor i de lideratge. 

Com a mínim Abeyà i potser Puntí i Puigsech eren el jugador més destacat dels seus respectius equips, en el cas d'Abeyà un jugador de categoria preferent i del S.R. Hogar, campió en aquest X Comarcal de 1980 i en el XI de 1981. Només en un parell de rondes l'equip rival va preferir reservar-se el seu jugador més fort per a un altre lloc sense fer-lo jugar contra mi, ja que com es veu per exemple en l'alternança de blanques i negres a mi sempre m'alineaven en primera posició. I encara en algun cas un jugador poc conegut va resultar ser un escaquista amb alta categoria federativa. 

Curiosament en aquella època solia jugar el gambit Morra contra la Siciliana i amb aquesta obertura vaig fer dos mini-partides, les dues amb caçada de la dama de l'adversari: 

R. Lázaro M. (1ª, Torelló) – Sayós, 26 abril 1980

1. e4, c5; 2. d4, cxd4; 3. c3, dxc3; 4. Cxc3, d6; 5. Ac4, Cf6; 6. e5, dxe5; 7. Axf7+, Rxf7; 8. Dxd8 (1-0).

R. Lázaro M  – Poca (1ª), 24 maig 1980

1. e4, c5; 2. d4, cxd4; 3. c3, dxc3; 4. Cxc3, Cc6; 5. Cf3, g6; 6. Af4, Ag7; 7. Ac4, e6; 8. 0-0, Cge7; 9. Cb5, 0-0; 10. Ac7 (1-0)

Del Gambit Morra, que em va ensenyar Josep Mª Vilageliu el 1975, el que realment savia eren jugades típiques i una seqüència en ordre variable fins a obtenir una posició estandard en que el blanc amb la iniciativa i possibilitats d'atac té prou compensació pel peó. Però si en aquesta obertura el blanc pot jugar amb molta llibertat el negre té que jugar amb extrema cura i precisió i això permetia aquestes mini-partides. Les caçades de dama de les partides contra Sayós i contra Poca eren sorpreses tan per a mi com per al meu rival, les descobria en la posició, no eren preparades. 

Aviat va córrer la veu que no se’m podia acceptar el gambit Morra o fins i tot no jugar la defensa Siciliana normal, ja que deien que dominava molt bé aquestes posicions, però un llibre en alemany sobre el gambit Morra no el vaig comprar fins anys més tard, quan ja n’abandonava la pràctica, vist que els contrincants ja estaven avisats de no entrar-hi. 

[1] El 1972 i 1974 amb l'Institut, el 1982 amb el Vic A i en les 3 Olimpiades Comarcals de 1983, 1984 i 1985 amb el Folgueroles. 

[2] El 1971 i 1973 amb l'Institut, el 1976, 1977 i 1978 amb el Folgueroles.

[3]  En conjunt el del 1978 va ser el Comarcal més disputat, 14 equips tots contra tots. A continuació els del 1974 i 1976 amb 10 equips.  Segueixen els del 1972, 1977 i 1982 amb 8.  Després ja tenim els del 1975 i 1979 de 7+7 i ronda conjunta final, el del 1980 de 6+7 i ronda conjunta final, els del 1971 i 1981 amb 6 i el del 1973 amb 5, el menys participat.

[4] En els primers Comarcals l'alineació era perfectament lliure però ja cap a la meitat dels mateixos va començar a ser costum que almenys en el primer tauler la partida fos entre els millors jugadors, com a mínim en casos importants, com la partida Heribert Gutiérrez (Tennis) - Vilageliu (Institut) del 1975 en que tots dos equips van acordar-ho abans, reservant-se els canvis i les sorpreses per als altres taulers. Després va ser cada cop més freqüent que les alineacions seguissin l'ordre de llista i de força reservant les sorpreses per a casos especials i encara que la llibertat d'alineació es va conservar gairebé fins al final, cada cop era més freqüent jugar, ni que fos més o menys (es podia canviar l'ordre d'algun tauler per tal de jugar amb blanques o amb negres, p.e.) per l'ordre de llista. Com que els equips de les últimes edicions solien tenir forces més jugadors en plantilla que els 6 taulers del matx, això assegurava de totes maneres una certa incògnita sobre els emparellaments concrets, havent-hi també les substitucions d'algun jugador que no es presentava o que hagués arribat tard,  és a dir igual com en els Campionats de Catalunya per Equips.

[5] Que va vencer en la final al Caputxins, líder de l'altre grup, per 4-2.  

[6] A la 1ª ronda el Torelló A va descansar, essent un grup de 7 cada ronda descansava un equip. 

Els darrers Comarcals del 1981 i 1982

Com que hi ha molt poca informació publicada a la premsa de Vic, Ausona i El 9 Nou, sobre les edicions XI i XII dels Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona dels anys 1981 i 1982, he tingut que recórrer a altres fonts, com les partides que hi vaig jugar: 

XI Comarcal (23 maig – 20 juny? 1981). 

Va guanyar la S.R. Hogar per segon any consecutiu. Hi jugaven també el Centelles, l'Orfeó Vigatà, St. Pere de Torelló, Taradell i segurament també el Vic, però podien haver-hi més equips. 

Els jugadors de l’Institut-Folgueroles, que havien jugat agrupats entre 1971 i 1979 estaven distribuïts en aquesta ocasió per diversos equips participants i jo jugava amb el 1è o 2n tauler de l’Orfeó Vigatà   i no vaig jugar una o dues rondes. Tampoc vaig tenir massa bon resultat, sinó molt discret, exceptuant la victòria inicial sobre Simón. Probablement no vaig jugar la 3ª ronda el 6 de juny i ignoro si hi va haver alguna ronda més o el campionat va finalitzar el dia 20 de juny. 

El que està clar és que aquests últims Comarcals, tan pel escàs nombre d’equips participants com pel poc interès que despertaven a la premsa osonenca, amb un seguiment pràcticament nul, només eren una ombra del que havien sigut les grans edicions primerenques i sobretot de la meitat dels campionats realitzats, notòriament les de 1972, 1974, 1976, 1977, 1978... Però només saber que era un “Comarcal” feia que es jugués amb gust i ganes, en un ambient molt especial.

23 maig 1981    Simón (1ª, Centelles) – R. Lázaro M (1ª, Orfeó).  0-1 en 30 jugades

30 maig              R. Lázaro M.– J. Font (St. Pere de Torelló), 1-0 en 22 jugades

13 juny               Puigdollers (Hogar?) – R. Lázaro M, 1-0 en 31 jugades

20 juny              R. Lázaro M. – Terricabres (Taradell), 0-1 en 42 jugades.

La meva actuació més fluixa en un Comarcal. No devia jugar la ronda del 6 de juny i potser només hi van participar 6 equips en aquest cas. Aquests dos anys vaig jugar realment molt poques partides i encara no vaig conservar algunes planilles, contra el meu costum de guardar-les totes.

Per exemple, recordo que vaig participar en el I Open de Vic i si la memòria no em falla em vaig estrenar en la 1ª ronda guanyant a Simón, igual que al Comarcal [1], però després em devia retirar per algun motiu, perquè no s’ha conservat cap planilla d’aquest I Open de Vic i em sona que el vaig abandonar en una de les primeres rondes, potser ja a la 2ª o com a molt a la 3ª o 4ª.

[1] En un cas semblant amb el que em va passar amb Camprobí el 1975, de dues partides seguides amb pocs dies de diferència amb el mateix fort rival i les dues amb èxit. Però no n’estic completament segur en aquest cas, per falta de documentació. En tot cas tampoc sabria dir si va ser primer la de l’Open o la del Comarcal o si va ser al cap i a la fi una sola partida, que en realitat només fos la partida del Comarcal que sí que he conservat,  però,  apart de la memòria de començar el primer torneig obert de Vic del 1981 guanyant una partida a Simón,  si fos així és un veritable enigma el que va passar amb la meva participació en el I Open de Vic. Caldria buscar més informació.

XII Comarcal (8 maig – 26 juny 1982 ) 

Va guanyar el Vic "A", donant-se el cas de que l'equip del Vic va guanyar el I Comarcal de 1971 i el XII i últim Comarcal del 1982 i cap altre. Com que el Vic "A" estava dirigit i tenia com a primer tauler a Ricard Lázaro pare, aquest va ser el capità de l'equip vencedor en 3 ocasions i amb dos equips diferents, dues amb l'equip de l'Institut el 1972 i 1974 i aquesta amb el Vic, que no portava un gran plantell en categoria de fitxes federatives, però que havia tornat a reunir a bona part dels integrants de l'Institut - Folgueroles. I això apart dels subcampionats de 1971 i 1973 amb l'Institut i de 1976, 1977 i 1978 amb el Folgueroles.  

A part del Vic A hi participaren el Ripoll, SR Hogar, Tennis Vic, Torelló, Torelló B i Vic B. Com que el seguiment informatiu, si bé no gairebé nul com en l'edició anterior, fou bastant pobre, falta informació sobre els resultats. Jo jugava amb aquest equip del Vic “A”, del que com queda dit el meu pare era el director i primer tauler a part de ser  el president de la Junta Gestora del C.E. Vic, que havia fet remuntar al club des de finals de 1979, i que seria escollit president del club el setembre de 1982. També va coincidir amb el sorgiment i primers èxits de Lluís Comas, aleshores un nen, que va arribar a temps per a jugar els Comarcals, amb tota seguretat aquest de 1982 i molt probablement també el de 1981 almenys en alguna partida. 

8 maig 1982    Camil Vila (Ripoll) – R. Lázaro M. (Vic “A”), 1-0 en 27 jugades.

29 maig 1982 J. Puigdollers (Torelló B) – R. Lázaro M, 0-1 en 24 jugades

5 juny 1982     R. Lázaro M – Puigsech (SR Hogar), ½ - ½ en 54 jugades

19 juny 1982    Josep Gutiérrez (Tennis) – R. Lázaro M. ½ - ½ en 26 jugades.

26 juny  1982   R. Lázaro M – Magem (Torelló) , 1-0 en 26 jugades.

El fet que hi hagi un Vic A   junt amb la falta de 2 rondes al mes de maig fan pensar que hi jugava un Vic B , fent com a mínim 7 equips si bé és possible que n'hi hagués algun més i fossin 8 equips. Hi havia almenys 4 equips de Vic més un de Ripoll i dos de Torelló. L'absència més notòria era la del Centelles, que consta que no va participar. 

El Comarcal s'havia convertit en la pràctica en una competició d'equips de Vic més alguns equips osonencs, però en el moment de jugar-lo i fins en el moment de la finalització i de la festa de germanor i de lliurament de trofeus, ningú pensava que no continuarien l'any següent, al contrari hi havia la impressió que havien superat la crisi del 1981 i que estaven fent una recuperació, sobretot per l'increment de nombre d'equips i per un ambient recuperat de retrobament festiu, així com el major seguiment periodístic. El Club Escacs Vic, el principal promotor i organitzador, també estava superant ja la crisi provocada pel trasllat al nou local social i les dificultats sobretot financeres que això havia provocat. 

La partida amb Magem, la última que vaig jugar en els Comarcals, ja l’he tret en una anterior ocasió. Per això de moment comento la partida anterior:

Josep Gutiérrez (Tennis) – R. Lázaro M (Vic A), 19 juny 1982.  1/2 - 1/2.  
1. b4, d5; 2. Ab2, Cf6; 3. a3, e6; 4. e3, Ad6; 5. Cf3, 0-0; 6. h3, Cbd7; 7. d3, e5; 8. Ae2, Te8; 9. Cbd2, b6: 10. 0-0, c5; 11. b5, Ab7; 12. Ch2, Dc7; 13. c4, d4 (13...e4!);  14. e5, Cf8; 15. Cdf3, Cg6; 16. Ac1, Ac8; 17. Ag5, Ae6; 18. Rh1, Ae2; 19. Cfg1, h6; 20. Ad2, Rh7; 21. Dc1, Ad6; 22. a4, Cf4; 23. Af3, Cxd3; 24. Dc2, Cb4; 25. Dc1, Cd3; 26. Dc2, Cb4 (1/2 - 1/2). 

En una foto uns quants anys posterior, Josep Gutiérrez jugant amb R. Lázaro S.

J. Gutiérrez en aquesta partida surt de seguida de les línies trillades, potser tement estudis d’obertura [1] i seguidament va fent una “posició eriçó” molt de moda en aquells primers anys dels 80s. Jo també maniobro posicionalment tota l’estona, desaprofito una oportunitat possiblement molt avantatjosa d'obrir amb 13...e4 ja que prefereixo el bloqueig i s’arriba a una mena de situació de quedar travats tots dos, amb cadenes de peons bloquejades, i a l’espera sense que la partida progressi durant unes quantes jugades. Però en el moment d’acordar-se les taules per una pintoresca repetició de jugades, jo havia guanyat i tenia un important peó de més -  central, passat i doblement defensat -  i millor posició, possiblement guanyadora, tot i que el blanc mantenia una amenaça latent d’atac a l’ala de rei que aparentment no podia o no s’atrevia a intentar concretar, ja que el negre comptava amb prou recursos defensius (com Tg8 i Af8),  però sobretot encara quedava molta partida per endavant i sembla que cap dels dos volia arriscar-se a complicar-la ni menys encara a forçar. El Vic “A” va guanyar el campionat i molt probablement també aquest matx i el que devia passar és que unes taules bastaven i convenien.

[1] Durant uns anys i hi havia la impressió entre forces jugadors que em coneixien que jo era un expert en obertures i el cert és que les estudiava molt però de manera general, més que no en línies concretes. Era més un estudi en extensió, en varietat i comparació,  que en profunditat. Fins i tot en el gambit Morra, que em va ensenyar Vilageliu entre finals de 1974 i la primera meitat de 1975, sabia més jugades i atacs estandard que no pas línies detallades; en la majoria dels casos el meu coneixement d'obertures durava com a molt 8, 10  o 12 jugades, sovint menys, i a més me n'apartava voluntàriament; en realitat m'agradaven les obertures fluïdes en que es pugués jugar lliurement i espontàniament, per intuició posicional. El que em va influir més en aquest sentit va ser el llibre "Els grans mestres del tauler" de Réti i en especial el capítol dedicat a Morphy i els temps de desenvolupament, en realitat aquest era el meu estil en les obertures obertes. 

Aquest final dels Comarcals pròpiament dits, tot i que encara es jugarien 3 edicions de les  noves Olimpiades Comarcals amb un estil ben diferent, va anar acompanyat amb poc temps de diferència amb la participació de molts dels seus participants en la Copa Catalana i en la Festa Catalana dels Escacs, que van gairebé coincidir en les dates. 

Així l’endemà de la que sense saber-ho seria la última ronda dels Comarcals, el 27 de juny de 1982 a la Copa Catalana vaig jugar amb blanques amb González (2ª, Cerdanyola de Mataró) al qui vaig guanyar en 38 jugades amb un gambit Morra.

Tinc molt bon record d’una participació poc després, el 18 de juliol de 1982 a Castellar del Vallès, representant a Vic en la Festa Catalana dels Escacs. Em va tocar jugar amb negres amb Ruiz (Esplugues de Llobregat) en el tauler 32è i la partida, una defensa Francesa, va ser taules en 34 jugades.  En la festa i el dinar que es va fer a continuació em va tocar sortir a recollir dues vegades un premi:  un per l'actuació de l'equip en que els jugadors em van escollir a mi com a receptor i després per sorpresa un altre premi per sorteig  i els vaig sortir a rebre amb poc temps de diferència mentre uns mitjans locals de Castellar del Vallès i alguns de catalans ho fotografiaven i ho filmaven, pel que em vaig sentir inesperadament protagonista. 

L'opció, descartada, de les obertures "correctes"

Estudiant escacs a casa, c. 1972

Hi va haver 3 vegades al llarg dels meus anys de joc que vaig tenir un cim de resultats. El 1è va ser els anys 1972-73 quan vaig quedar segon de la Jornada OAR de partides ràpides (octubre) i guanyar el Social de 3ª del C.E. Vic, a part d'altres èxits en torneigs. Van ser els èxits inicials de la sortida al camp de joc. 

La 2ª al 1977 – 1980, quan jugava als primers taulers del 1è equip del C.E. Vic on jugava normalment amb negres i feia generalment taules i ocasionalment guanyava a jugadors de categoria preferent en els Campionats de Catalunya per Equips, sense perdre gairebé mai.  El 1980 vaig estar també a punt de pujar a la categoria preferent, a falta de 3 rondes em bastava amb fer un punt i a falta de una ronda en tenia suficient amb mig punt i la última partida la vaig perdre per l’obstinació del meu adversari, que va seguir jugant en posició perduda durant moltes jugades fins que pels nervis i les preses  vaig cometre un error garrafal.  Pujar a preferent el 1980, en lloc de 1989 com ho vaig fer finalment, hagués canviat la meva carrera en els escacs.

I la 3ª ocasió als anys 1985-86 quan vaig quedar co-campió i en el posterior desempat subcampió de Vic, en un campionat molt fort (Teulats, Fabré, Solà, J. Lázaro, Canal. Ibáñez...), quan va ser com una inesperada revifalla de la meva actuació en el món dels escacs. 
Sense comptar la de l'any 1989-90, del meu ascens a preferent i del meu millor Elo, ja que va ser molt propera a la meva retirada final dels escacs de competició. Després ja només vaig jugar molt esporàdicament si bé la meva última partida oficial de la FCE no va ser fins al març del 2004, unes taules en un Campionat de Catalunya per Equips, jugant a Granollers integrant l'equip del Taradell. I en competicions comarcals encara vaig jugar-na algunes al 2006 o 2007. 

Un moment decisiu va ser quan als principis de la meva carrera escaquista i veient que m’agradava jugar 1. e4 el meu pare em va recomanar jugar l’obertura espanyola, la més correcta i estudiada. Fins i tot em va comprar dos llibres sobre aquesta obertura de 1.e4. e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5 i em va aconsellar que me’ls estudiés i practiqués, per tal de jugar bé i millorar el meu joc, sobretot en el camp posicional.  Però a mi aquestes posicions tan estructurades, de llibre fins a la jugada 20 o 25, no m’atreien, preferia jugar opcions obertes, sortint ja de les jugades preestablertes a les primeres 8 o 10 jugades, si no abans. Així creia que expressava millor la meva creativitat. Igualment el nostre pare, tot i que ja tenia i ens comprava llibres d'obertures d'escacs, ens deia que estudiessim finals, que a la llarga ens faria augmentar més la força jugant a escacs, i també ens en comprava llibres, com els d'Averbach, Smyslov i altres. Si me'ls hagués llegit o encara millor estudiat, segurament hauria arribat a categories i Elo més alts, però estudiar finals ho trobava àrid i avorrit, massa prefixat, i tot i que entenia la necessitat d'aprofitar bé les avantatges i comprenia que era un tema molt important, no aconseguia motivar-me per estudiar-los i menys a fons com em deia, preferia el mig joc i, sobretot, les obertures, en les que m'agradaven les novetats, les sorpreses, les posicions flexibles i fluïdes que permetien i propiciaven múltiples opcions i l'obertura espanyola, tot i ser considerada de les més bones i millors, la preferida potser dels escaquistes "de mena",  la veia massa encarrilada, amb massa poc marge per fer innovacions o per jugar lliurement, per intuïció.  El fet que inicialment no s'amenacés capturar el peó de rei negre amb 3. Ab5 i es pugués jugar 3... a6, cosa que la feia semblar contradictòria i l'aspecte aparentment passiu i a la defensiva del blanc en les variants Tchigorin i sobretot en el contraatac Marshall acabava de fer-me-la poc atractiva i tampoc me la jugaven gaire per no dir gairebé gens quan amb negres responia a 1. e4 amb 1... e5, com solia fer habitualment, almenys als primers anys. Però era sobretot la falta d'espontaneïtat en l'elecció de les jugades i de poder jugar creativament a base d'una visió global del tauler el que, juntament amb les variants teòriques de moltes jugades, me'n apartava. Era massa especialitzada i massa "de llibre" i al meu parer portava a posicions amb poc marge per a jugar segons la inspiració del moment i el propi gust. 

Tot i així cap a l’any 1973 li vaig fer cas al meu pare i vaig jugar en poc temps 3 partides amb l’obertura espanyola, totes amb èxit, totes guanyades.  En realitat amb l’obertura espanyola o Ruy López quasi sempre he tingut resultats positius, tant amb blanques (normalment guanyant) com amb negres (el més sovint taules), però l’he jugat molt poc, perquè no s’avenia amb el meu desig de fer combinacions, sacrificis i en resum bellesa i creativitat sobre el tauler.  El punt m’interessava menys que fer coses noves i originals i els èxits, que en vaig tenir forces, els valorava sobretot com expressió de la validesa de les meves idees. El punt per el punt no m’importava, ho trobava pobre i va, preferia fer coses espectaculars i artístiques, que és on hi veia el valor en la partida d’escacs. No obstant vaig voler demostrar-me que també podia jugar “correcte”, posicional i segons les normes.  I potser sí que li havia d’haver fet cas al meu pare i als seus savis consells, en aquest camp com en molts altres, però quan un és jove vol seguir la seva pròpia via. 

Anotació de l'any 1973 en una llibreta, resultats del 1972-73

En poc temps, jugant l'Obertura Espanyola, quan em vaig decidir a usar-la per veure què passava, vaig guanyar en 3 partides gairebé seguides a Carro, N. Rodas Jr i Tornamira. Una de les partides:

R. Lázaro Jr - Carro. Lliga Comarcal, 1973. 1. e4, e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5, Ac5; 4. c3, a6; 5. Aa4, d6; 6. d4, b5; 7. dxc5, bxa4; 8. Dxa4, Ad7; 9. cxd6, cxd6; 10. Dc2, Cf6; 11. Ag5, Tc8: 12. 0-0. Ag4; 13. Cbd2, Axf3; 14. Cxf3, Cd4; 15. Cxd4, exd4; 16. c4, De7; 17. Da4+, Dd7; 18. Dxa6, Cxe4; 19. Te1, f5; 20. f3, h6; 21. Ad2, Tc6; 22. Db5, 0-0; 23. fxe4, fxe4; 24. Txe4, Tfc8; 25. Tae8, Da7; 26. Te8+, Txe8; 27. Dxc6, Dxa2; 28. De4+ (1-0)

Però el fet que l'Espanyola fos la més tancada de les obertures obertes i que fos de desenvolupament lent i en ocasions paradoxal, per més correcte i normativa que fos, no anava amb el meu estil i la vaig deixar d'usar, tot i que savia la dita escaquista que en les complicacions de l'obertura espanyola quasi sempre s'imposa el jugador més fort i que a més jugant-la se n'aprèn. Això sí, seguint els consells de Bronstein al seu llibre "100 obertures obertes" vaig utilitzar-la, molt tardanament, cap al 2006 o 2007, per a fer taules amb el malograt Jordi Ferrer Serrabassa en una partida per equips, usant la variant del canvi i anant a canviar peces, ja que volia fer taules [1]. Vaig recordar que Bronstein deia que amb aquesta variant del canvi i canviant les peces Bronstein deia que es feien taules de totes maneres [2]. Quan li vaig proposar taules, el meu fort rival, al que jo considerava superior a mi, s'ho va pensar durant gairebé 10  o 12 minuts, considerant totes les variants i finalment va acceptar. 

[1] Poc abans, en el torneig de partides ràpides de la Festa Major de Folgueroles em va tocar jugar a la ronda 4 o 5 amb ell, tots dos portavem totes les partides guanyades i amb una sola derrota quedaves eliminat. Vaig obtenir posició avantatjosa i li vaig demanar taules, s'ho va pensar un segon només i em va dir que no, iniciant tot seguit un atac furiós en el que va tenir èxit. Però quan ja semblava que guanyaria ell li va caure la bandera i li vaig dir "molt bé, noi, has perdut per temps!" i el guanyador d'aquell torneig al cap de dues o tres rondes més vaig ser jo, mentre ell va quedar eliminat.  Per això pensava que tindria ganes de revenja quan li va tocar jugar amb mi en una partida lenta pocs mesos després, o sigui que si em va concedir taules era perquè ho eren i no va veure manera de guanyar. Després em va demanar analitzar la posició però aquell dia jo tenia pressa per marxar i vaig declinar cortesment la seva invitació. Van ser les úniques dues vegades que vaig jugar amb aquest gran jugador d'escacs, mort prematurament en plena joventut. 
[2] "Ni que es jugui al costat de les cataractes del Niàgara" diu Bronstein literalment, referint-se a una anècdota del seu rival de torn, que es queixava del soroll de la sala de joc i li va demanar de jugar en un reservat. Després el seu rival va fer aquesta variant i la partida va acabar ràpidament en empat. 

Escenes dels Comarcals

O almenys del temps dels Comarcals, perquè d'algunes de les fotos que s'han conservat, de moment no en sabem ni l'any i per tant tampoc a quin campionat pertanyien, tot i que se les pot acotar en una determinada època. D'algunes ni tan sols consta que fossin dels Comarcals ni s'identifiquen clarament els equips, però en tot cas eren de quan aquests es jugaven i tenien un gran protagonisme en els escacs osonencs.

Alguns exemples:

En primer terme Ordeig de Ripoll amb blanques, al seu costat Jordi Lázaro jugant amb Muntal.
Sigui o no d'un Comarcal, que potser ho és, els jugadors són assidus participants en aquests i l'època és cap al 1977.  

En aquest cas sembla a primera vista que es tracta d'un Comarcal. Entre d'altres s'hi veu jugant a Vicente,
Fabré està al fons i Solà s'ho mira, darrera Escarrà hi ha Carrillo. També s'hi veu a Teulats i potser Mas. Com l'anterior, podria ser del 1977. 

Quim Vilarrasa jugant amb negres i d'esquenes sembla reconeixer-se a Teulats. És el mateix encontre de la foto anterior.
Si no fos un Comarcal, ja que s'hi veuen 7 taulers, podria ser un Campionat de Catalunya per Equips o un matx amistós.

Encara el mateix encontre. En primer terme la partida Fabré - Quim Vilarrasa. S'hi veu a Teulats, Escarrà i potser el Dr. Pou entre d'altres. A primera vista és un matx Torelló - Centelles, però alguns jugadors de taulers posteriors semblen d'equips barrejats, cosa que correspondria a un torneig d'un sol dia si fos per equips;  és poc probable que fos un torneig individual.

Aquesta, com la primera foto, és d'un altre torneig. Montserrat, de Roda, juga amb blanques en primer terme. A l'altre tauler juguen Fabré i Carles Vilarrasa, al darrere d'aquest s'hi veu a Ricard Lázaro fill i al fons a la dreta a Jordi Lázaro. Alguns indicis situen la foto al 1976 o bé el 1975.

El VIII Comarcal de 1978

El VIII Campionat Comarcal d'escacs per equips d'Osona de l'any 1978 va ser amb molta probabilitat el més important de tots per nombre de participants, la quantitat i qualitat dels equips i per alguns altres motius més, acabant amb la victòria del Club Tennis Vic i el segon lloc del Folgueroles.

Algunes fotos de la festa de lliurament de trofeus, una de les més concorregudes:

Vista parcial de la sala; és possible que fos la festa de lliurament de trofeus amb més gent de tots els Comarcals

Recollint el trofeu de subcampió del Folgueroles 

Una de les taules de l'equip del Folgueroles; darrera venen a felicitar l'equip Terricabres i Canal 

Es pot dir que aquesta edició va marcar l'apogeu dels Comarcals d'escacs a Osona. L'equip d'escacs de Folgueroles, continuació de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, va participar en 4 edicions, de 1976 a 1979 i va quedar en 2n lloc de la classificació final els anys 1976, 1977 i 1978. Desaparegut en els últims Comarcals de 1980 a 1982, el Folgueroles va reapareixer de nou en les 3 Olimpiades Comarcals de 1983, 1984 i 1985, quedant campió en totes elles.

La meva actuació [1]:

Soldevila (3ª) - R. Lázaro M (1ª, Folgueroles), 1 abril 1978, 1-0 en 27 jug. 

R. Lázaro M - Muntal, 8 abril 1978, 0'5 - 0'5 en 25 jug

R. Lázaro M - Fabré (Centelles), 15 abril 1978, 1-0 en 44 jug

R. Lázaro M - Bautista (preferent), 22 abril 1978, 0-1 en 38 jug (per temps)

R. Lázaro M - Pere Dot (Torelló), 29 abril 1978, 1-0 en 69 jug, 

Ralló (1ª) - R. Lázaro M, 1 maig 1978, 0'5 - 0'5 en 77 jug

R. Lázaro M - Prat (Taradell), 6 maig 1978, 0'5 - 0'5 en 38 jug. 

Roca (1ª) - R. Lázaro M, 13 maig 1978, 0'5 - 0'5 en 5 jug. 

R. Lázaro M - Portet (Centelles B), 20 maig 1978, 1-0 en 48 jug. 

R. Lázaro M. - González (2ª, Manlleu), 27 maig 1978, 1-0 en 12 jug. 

Rafael Roca (Moià) - R. Lázaro M, 3 juny 1978, 0-1 en 38 jug. 
Fritz Uhlmann (St. Boi de Lluçanès) - R. Lázaro M, 10 juny 1978, 0-1 en 21 jug. 

De les 13 rondes en vaig jugar 12, pel que sembla no vaig jugar a la última ronda del 16 de juny o, si ho vaig fer, no he guardat la planilla; el més probable és la primera possibilitat ja que en aquella època estava cursant 3è de Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona i era temps de exàmens. En tot cas vaig fer +6 =4 -2, un 66'5 % d'efectivitat, havent fet 7 partides amb blanques (+4 =2 -1) i 5 partides amb negres (+2 =2 -1). Amb blanques, amb un 71'5 % vaig tenir més eficàcia que amb negres, amb un 60 %, però si l'equip del Folgueroles em va escollir a mi per anar a recollir el trofeu de 2n classificat, podia ser o bé perquè hagués exercit de capità de l'equip - cosa que no recordo i a més ho solia ser el meu pare, si bé en alguna ocasió ho havia delegat en el Raurell -  o més probablement pel gran nombre de partides que vaig jugar, 12 de 13 i el que sí que em sona és que vaig ser de tots els participants el que vaig fer més partides. Com a comparació Carles Vilarrasa, del Manlleu, que va obtenir el premi al millor resultat global de tots, va fer 11 punts de 11 partides, jugant-ne una menys. En aquest torneig tots els equips tenien forces més jugadors en llista que els 6 que jugaven cada ronda i les rotacions eren freqüents.

Una important partida del campionat:

R. Lázaro M. (Folgueroles) - Miquel Fabré (Centelles)

VIII Campionat Comarcal, 3ª ronda 

15 abril 1978

1. Cf3, Cf6; 2. d4, g6; 3. Af4, Ag7; 4. e3, d6; 5. h3, 0-0; 6. Ad3, c5; 7. c3, Cbd7; 8. 0-0, Dc7; 9. Cbd2, b6; 10. Ah2, Ab7; 11. b4, e5; 12. bxc5, bxc5; 13. Dc2, cxd4; 14. cxd4, Tac8; 15. Dxc7, Txc7; 16. dxe5, dxe5; 17. Cxe5, Cxe5; 18. Axe5, Td7; 19. Ad4, Ch5; 20. Cb3, Axd4; 21. Cxd4, Txd4; 22. exd4, Cf4; 23. Tfb1, Axg2; 24. Af1, Axf1; 25. Rxf1, Td8; 26. Tb4, Cxh3; 27. Td1, Td5; 28. a4, h5; 29. Tb5, Cf4; 30. Txd5, Cxd5; 31. Tc1, Rf8: 32. Tc8+, Re7; 33. Ta8, f5; 34. Txa7+. Rf6; 35. Td7, Re6; 36. Td8, Cc7; 37. a5, g5; 38. Th8, h4; 39. Re2, Rd5; 40. Rd3, Ce6; 41. a6, h3; 42. a7, Cc7; 43. a8 = D+, Cxa8; 44. Txa8 (1-0)

[1] En aquest campionat passaren coses rares. En la 1ª ronda, jugant amb negres una defensa Caro Kann, obertura que em van recomanar, vaig sacrificar 3 peces menors, de les quals només en vaig recuperar una i un parell de peons a canvi de les altres dues i vaig acabar perdent. En la 4ª ronda jugant contra Joan Bautista vaig perdre per temps perquè pensava molt cada jugada i em vaig carregar de rellotge. A la 6ª ronda la partida amb Ralló va tenir que ser arbitrada per tal d'acabar la ronda, devien ser ja les tantes de la matinada i el jurat d'arbitratge va dictaminar que eren taules, si no la vam ajornar un cop o dos abans de l'arbitratge. A la 8ª ronda, amb Roca vam fer unes "taules de grans mestres" de mutu acord en tan sols 5 jugades, en aquella època era possible fer-ho si tots dos jugadors ho volien, però sorpren la rapidesa en acordar-ho, alguna cosa devia passar. A la 10ª ronda González es va creure ja perdut i va abandonar després de que jo li guanyés una peça, pensant que la seva posició queia de seguida,  però no era així, no estava tot tan decidit, com van mostrar els anàlisis i,  tot i que molt inferior, podia haver continuat i fins intentar complicar la partida. Finalment a la 12ª el jove Uhlmann es va deixar clavar la dama inadvertidament. Va ser un dels campionats més mogut en incidències d'aquestes, però el cert és que a l'inici del Comarcal jo acabava de tornar de jugar durant tota una setmana el I Open de Sant Sebastià a Guipúzcoa i encara estava jugant les últimes rondes del Campionat Individual de Catalunya de 1ª. I a més, com queda dit, estava en època d'exàmens a la Facultat de Ciències Físiques i Químiques de Barcelona i a sobre amb un greu problema, ja que al juny els exàmens no em van anar del tot bé i al setembre al no poder passar a 4t el curs vinent vaig decidir abandonar la carrera - ni que fos temporalment deia aleshores, però ja pensava que podia ser de forma definitiva, com va resultar - per anar a fer l'any següent el servei militar, del que ja portava molts anys amb pròrrogues per estudis. I encara els mesos de juliol (a finals) i d'octubre (a mitjans) vaig aprovar molt bé -  resistint les successives eliminatòries que van reduïr enormement el nombre de candidats de tota Espanya i quedant finalment dels primers llocs -  les proves a Madrid pel títol de professor d'autoescola, primer les teòriques i després les pràctiques, per les que em venia preparant des de feia mesos i que a la primavera de 1978 estava estudiant de forma intensiva.  De manera que al novembre ja vaig començar a fer classes teòriques a l'autoescola de Barcelona ciutat que el meu pare havia inaugurat com a director i un dels dos socis fundadors a primers de juliol d'aquell any, i això poc abans que al gener marxés a fer la "mili".  Un any, doncs,  tan intens i variat com l'actuació al Comarcal. 

Simultànies

Les simultànies, sovint a molts taulers, són una de les facetes més espectaculars dels escacs i de les que atrauen més públic, tant com espectadors com participants. Són també una manera de posar en contacte mestres amb aficionats i jugadors de categories molt dispars. 

Particularment n'he donat moltes, des de les primeres l'any 1974 a l'equip juvenil i infantil del club d'escacs d'Olost, aleshores molt pujant a nivell de comarca, fins a les que vaig donar ja als anys 2000s en col·legis o biblioteques d'Osona que m'ho van oferir o demanar. Entremig les donades a l'equip juvenil i infantil del Centelles l'any 1976 o les donades a equips seniors d'escaquistes com a Torelló i Sant Pere de Torelló l'any 1980, passant per les donades a l'Orfeó Vigatà, a l'Institut Jaume Callís de Vic a l'any 1990, a diversos pobles amb motiu de festes o celebracions, com Calldetenes i uns quants d'altres, i en general moltes de memorables com unes simultànies conjuntes amb altres simultanejadors al Mercat del Ram de Vic dels anys 1986 i, si no m'equivoco, també en l'edició del 1987. 

Però també m'he assegut, encara que no tant, com a contrincant d'un simultanejador, el primer cop l'any 1971 amb Antonio Medina, amb qui vaig participar en una altre sessió anys més tard, però també amb Joan Segura l'any 1972, més d'una vegada amb Ariel Sorín l'any 1990 i següents, però no gaires més. 

Com espectador sí que he estat en unes quantes importants ocasions: en una o dues simultànies del campió mundial Anatoly Karpov a Barcelona el maig de 1976 [1], en les simultànies de Karpov a Centelles l'1 de juny del 1976 i en les de Viktor Korchnoi a Centelles el juliol o agost de 1979. O en un altre ordre de coses, com acompanyant en les que donava el meu pare, que també en va fer unes quantes, des de principis dels anys 1960s a Barcelona fins als anys 1990s a Osona. I crec que me'n deixo alguna. 

[1] En una d'elles el meu germà Jordi i jo hi vam estar des del principi fins al final de la sessió, unes quantes hores, i més tard encara mentre el campió va ser per allà, no sé si al Corte Inglés o un altre gran establiment comercial per l'estil; en l'altra no recordo exactament si finalment hi vaig anar o no, però en tot cas només hi vaig fer acte de presència una breu estona.

A continuació una mostra gràfica d'algunes d'aquestes simultànies:

Simultànies de Medina al Club Tennis Vic, setembre 1971

Simultànies conjuntes a Vic al carrer, Mercat del Ram de 1987.A la dreta l'organitzador Heribert Gutiérrez i amb ell fan les simultànies contra uns quants rivals Elba Barcons, Marta Padró, un noi entrenat per l'Heri, Jordi Lázaro i Ricard Lázaro Jr. 

Simultànies d'Ariel Sorín a Calldetenes 1990, aquí jugant amb R. Lázaro Sr. 

Qui el mateix dia va fer una simultània a 17 taulers contra l'equip infantil i juvenil del club