L'opció, descartada, de les obertures "correctes"

Estudiant escacs a casa, c. 1972

Hi va haver 3 vegades al llarg dels meus anys de joc que vaig tenir un cim de resultats. El 1è va ser els anys 1972-73 quan vaig quedar segon de la Jornada OAR de partides ràpides (octubre) i guanyar el Social de 3ª del C.E. Vic, a part d'altres èxits en torneigs. Van ser els èxits inicials de la sortida al camp de joc. 

La 2ª al 1977 – 1980, quan jugava als primers taulers del 1è equip del C.E. Vic on jugava normalment amb negres i feia generalment taules i ocasionalment guanyava a jugadors de categoria preferent en els Campionats de Catalunya per Equips, sense perdre gairebé mai.  El 1980 vaig estar també a punt de pujar a la categoria preferent, a falta de 3 rondes em bastava amb fer un punt i a falta de una ronda en tenia suficient amb mig punt i la última partida la vaig perdre per l’obstinació del meu adversari, que va seguir jugant en posició perduda durant moltes jugades fins que pels nervis i les preses  vaig cometre un error garrafal.  Pujar a preferent el 1980, en lloc de 1989 com ho vaig fer finalment, hagués canviat la meva carrera en els escacs.

I la 3ª ocasió als anys 1985-86 quan vaig quedar co-campió i en el posterior desempat subcampió de Vic, en un campionat molt fort (Teulats, Fabré, Solà, J. Lázaro, Canal. Ibáñez...), quan va ser com una inesperada revifalla de la meva actuació en el món dels escacs. 
Sense comptar la de l'any 1989-90, del meu ascens a preferent i del meu millor Elo, ja que va ser molt propera a la meva retirada final dels escacs de competició. Després ja només vaig jugar molt esporàdicament si bé la meva última partida oficial de la FCE no va ser fins al març del 2004, unes taules en un Campionat de Catalunya per Equips, jugant a Granollers integrant l'equip del Taradell. I en competicions comarcals encara vaig jugar-na algunes al 2006 o 2007. 

Un moment decisiu va ser quan als principis de la meva carrera escaquista i veient que m’agradava jugar 1. e4 el meu pare em va recomanar jugar l’obertura espanyola, la més correcta i estudiada. Fins i tot em va comprar dos llibres sobre aquesta obertura de 1.e4. e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5 i em va aconsellar que me’ls estudiés i practiqués, per tal de jugar bé i millorar el meu joc, sobretot en el camp posicional.  Però a mi aquestes posicions tan estructurades, de llibre fins a la jugada 20 o 25, no m’atreien, preferia jugar opcions obertes, sortint ja de les jugades preestablertes a les primeres 8 o 10 jugades, si no abans. Així creia que expressava millor la meva creativitat. Igualment el nostre pare, tot i que ja tenia i ens comprava llibres d'obertures d'escacs, ens deia que estudiessim finals, que a la llarga ens faria augmentar més la força jugant a escacs, i també ens en comprava llibres, com els d'Averbach, Smyslov i altres. Si me'ls hagués llegit o encara millor estudiat, segurament hauria arribat a categories i Elo més alts, però estudiar finals ho trobava àrid i avorrit, massa prefixat, i tot i que entenia la necessitat d'aprofitar bé les avantatges i comprenia que era un tema molt important, no aconseguia motivar-me per estudiar-los i menys a fons com em deia, preferia el mig joc i, sobretot, les obertures, en les que m'agradaven les novetats, les sorpreses, les posicions flexibles i fluïdes que permetien i propiciaven múltiples opcions i l'obertura espanyola, tot i ser considerada de les més bones i millors, la preferida potser dels escaquistes "de mena",  la veia massa encarrilada, amb massa poc marge per fer innovacions o per jugar lliurement, per intuïció.  El fet que inicialment no s'amenacés capturar el peó de rei negre amb 3. Ab5 i es pugués jugar 3... a6, cosa que la feia semblar contradictòria i l'aspecte aparentment passiu i a la defensiva del blanc en les variants Tchigorin i sobretot en el contraatac Marshall acabava de fer-me-la poc atractiva i tampoc me la jugaven gaire per no dir gairebé gens quan amb negres responia a 1. e4 amb 1... e5, com solia fer habitualment, almenys als primers anys. Però era sobretot la falta d'espontaneïtat en l'elecció de les jugades i de poder jugar creativament a base d'una visió global del tauler el que, juntament amb les variants teòriques de moltes jugades, me'n apartava. Era massa especialitzada i massa "de llibre" i al meu parer portava a posicions amb poc marge per a jugar segons la inspiració del moment i el propi gust. 

Tot i així cap a l’any 1973 li vaig fer cas al meu pare i vaig jugar en poc temps 3 partides amb l’obertura espanyola, totes amb èxit, totes guanyades.  En realitat amb l’obertura espanyola o Ruy López quasi sempre he tingut resultats positius, tant amb blanques (normalment guanyant) com amb negres (el més sovint taules), però l’he jugat molt poc, perquè no s’avenia amb el meu desig de fer combinacions, sacrificis i en resum bellesa i creativitat sobre el tauler.  El punt m’interessava menys que fer coses noves i originals i els èxits, que en vaig tenir forces, els valorava sobretot com expressió de la validesa de les meves idees. El punt per el punt no m’importava, ho trobava pobre i va, preferia fer coses espectaculars i artístiques, que és on hi veia el valor en la partida d’escacs. No obstant vaig voler demostrar-me que també podia jugar “correcte”, posicional i segons les normes.  I potser sí que li havia d’haver fet cas al meu pare i als seus savis consells, en aquest camp com en molts altres, però quan un és jove vol seguir la seva pròpia via. 

Anotació de l'any 1973 en una llibreta, resultats del 1972-73

En poc temps, jugant l'Obertura Espanyola, quan em vaig decidir a usar-la per veure què passava, vaig guanyar en 3 partides gairebé seguides a Carro, N. Rodas Jr i Tornamira. Una de les partides:

R. Lázaro Jr - Carro. Lliga Comarcal, 1973. 1. e4, e5; 2. Cf3, Cc6; 3. Ab5, Ac5; 4. c3, a6; 5. Aa4, d6; 6. d4, b5; 7. dxc5, bxa4; 8. Dxa4, Ad7; 9. cxd6, cxd6; 10. Dc2, Cf6; 11. Ag5, Tc8: 12. 0-0. Ag4; 13. Cbd2, Axf3; 14. Cxf3, Cd4; 15. Cxd4, exd4; 16. c4, De7; 17. Da4+, Dd7; 18. Dxa6, Cxe4; 19. Te1, f5; 20. f3, h6; 21. Ad2, Tc6; 22. Db5, 0-0; 23. fxe4, fxe4; 24. Txe4, Tfc8; 25. Tae8, Da7; 26. Te8+, Txe8; 27. Dxc6, Dxa2; 28. De4+ (1-0)

Però el fet que l'Espanyola fos la més tancada de les obertures obertes i que fos de desenvolupament lent i en ocasions paradoxal, per més correcte i normativa que fos, no anava amb el meu estil i la vaig deixar d'usar, tot i que savia la dita escaquista que en les complicacions de l'obertura espanyola quasi sempre s'imposa el jugador més fort i que a més jugant-la se n'aprèn. Això sí, seguint els consells de Bronstein al seu llibre "100 obertures obertes" vaig utilitzar-la, molt tardanament, cap al 2006 o 2007, per a fer taules amb el malograt Jordi Ferrer Serrabassa en una partida per equips, usant la variant del canvi i anant a canviar peces, ja que volia fer taules [1]. Vaig recordar que Bronstein deia que amb aquesta variant del canvi i canviant les peces Bronstein deia que es feien taules de totes maneres [2]. Quan li vaig proposar taules, el meu fort rival, al que jo considerava superior a mi, s'ho va pensar durant gairebé 10  o 12 minuts, considerant totes les variants i finalment va acceptar. 

[1] Poc abans, en el torneig de partides ràpides de la Festa Major de Folgueroles em va tocar jugar a la ronda 4 o 5 amb ell, tots dos portavem totes les partides guanyades i amb una sola derrota quedaves eliminat. Vaig obtenir posició avantatjosa i li vaig demanar taules, s'ho va pensar un segon només i em va dir que no, iniciant tot seguit un atac furiós en el que va tenir èxit. Però quan ja semblava que guanyaria ell li va caure la bandera i li vaig dir "molt bé, noi, has perdut per temps!" i el guanyador d'aquell torneig al cap de dues o tres rondes més vaig ser jo, mentre ell va quedar eliminat.  Per això pensava que tindria ganes de revenja quan li va tocar jugar amb mi en una partida lenta pocs mesos després, o sigui que si em va concedir taules era perquè ho eren i no va veure manera de guanyar. Després em va demanar analitzar la posició però aquell dia jo tenia pressa per marxar i vaig declinar cortesment la seva invitació. Van ser les úniques dues vegades que vaig jugar amb aquest gran jugador d'escacs, mort prematurament en plena joventut. 
[2] "Ni que es jugui al costat de les cataractes del Niàgara" diu Bronstein literalment, referint-se a una anècdota del seu rival de torn, que es queixava del soroll de la sala de joc i li va demanar de jugar en un reservat. Després el seu rival va fer aquesta variant i la partida va acabar ràpidament en empat.