Els dos grans Opens de Vic de 1987 i 1988

Els dos principals Opens de Vic van tenir lloc el 1987 i 1988 i van ser els únics en tenir una completa presentació amb un butlletí editat (1).

La direcció del Club Escacs Vic, de la que era membre, i l'organització del torneig em van demanar en les dues ocasions que escrigués un article llarg sobre escacs, per al butlletí. 

Direcció del Club Escacs Vic al 1988 (Butlletí de l'Open)

Vaig escollir fer biografies d'escaquistes i a més vaig triar quins: pel primer de 1987 vaig escollir a Mikhail Tal (1936 - 1992) i pel segon de 1988 a Bobby Fischer (1943 - 2008), dos campions del món i dos dels escaquistes més admirats de la nostra època, arribant a ser tots dos campions del món, Tal breument entre 1960 - 1961 i Fischer de forma insòlita, retirat sense jugar, entre 1972 - 1975 (2). 

L'article es titulava "Bobby Fischer, l'enigma del nostre temps". 

Inici de l'article

Final de l'article - biografia de Fischer 

L'article era realment de fons doncs ocupava 10 pàgines, tot i que només 5 eren senceres, les altres eren amb anuncis, ocupant una 3/4 de pàgina i les altres 4 mitja. 

Essent tant llarg, tenia unes entrades amb negreta a manera de petits capítols: 
- Objectiu: ser campió del món 
- El somni es fa realitat 
- La renúncia 
- Bobby Fischer: cara i creu

Val a dir que quan es va fer el torneig ja era campió mundial, des del 1985, Garry Kasparov (n. 1963), però vaig preferir no treure'l a ell ni al seu antecessor Anatoly Karpov (n. 1951), campió mundial 1975 - 1985, per massa recents i coneguts. Fischer, al igual que Tal, encara eren vius al publicar-se les biografies, que per tant eren incompletes.

També esperava probablement continuar els articles en butlletins d'edicions successives de l'Open i tenia en ment alguns escaquistes molt admirats, començant per Richard Reti (1889 - 1929), el creador i líder dels escacs hipermoderns als anys 1920s, inventor de l'Obertura Reti amb la que va guanyar al  mateix Capablanca, aleshores flamant i indiscut campió del món de 1921 a 1927,  al torneig de New York de 1924, trencant uns quants anys d'imbatibilitat d'aquest. 

Però que recordi ja al 9è Open de Vic de 1989, el butlletí del torneig va tornar a ser força més escuet, sense article "de fons" i aviat em vaig desvincular del Club Escacs Vic i de la pràctica dels escacs de competició, les dues coses l'any 1991.  Així doncs la sèrie de biografies d'escaquistes mundials va quedar reduïda finalment a tan sols dos, Tal (1987) i Fischer (1988). Tots dos excepcionals, originals i molt importants, dos veritables grans genis dels escacs, la qual cosa tampoc està gens malament.

El Butlletí del 1988 duia també, com a principal introducció, un breu article de l'historiador i professor d'Institut Vicenç Pascual, amb el que uns anys després col·laboraria fent un llibre d'ensenyament dels escacs que finalment no va arribar a ser publicat, tot i que diverses editorials s'hi van interessar i amb més d'una va semblar que es tancaria el tracte, però finalment no va ser així. L'article parlava de l'aleshores recent troballa de documentació del joc dels escacs a Catalunya el 1010, trenta anys abans que la més coneguda d'Occitània el 1040. 

El butlletí del 1988 portava la classificació final de l'Open de 1987, guanyat per Antoni Gual. En aquesta classificació hi ha alguna cosa rara, perquè tinc constància, partides i fotos, d'haver-lo jugat, però no surto en la llista. A no ser que hi hagi un error i el Ricard Lázaro en el lloc 26è amb 3'5 punts i un Elo de 2020 com a preferent, que evidentment amb aquesta dada és el meu pare ja que jo aleshores era jugador de categoria 1ª, sigui en realitat jo i el que estigui equivocat sigui l'atribució de categoria. Però crec que el meu pare també el va jugar i per tant l'enigma continua, a no ser que m'hagués retirat abans de fer la meitat de les partides i no sortís a la taula classificatòria final, cosa que d'entrada no recordo. Però que be podria ser. 

L'Open "Ciutat de Vic", aquest era el seu nom oficial (3), encara que tothom el coneixia per Open de Vic, va començar amb caràcter comarcal l'any 1981. 
En les 3 primeres edicions el va guanyar Joan Bautista (n. 1940), en la de 1984 el vencedor va ser Jacint Raurell (n. 1954) i en la de 1985, Lluís Comas (n. 1971).  
Des de 1983 ja comptava per a ascensos de categoria de la Federació Catalana d'Escacs i aviat va comptar ja per a l'Elo català, inicialment en el cas dels jugadors de categoria preferent. Des de 1985 es va jugar al mateix temps un Open Infantil. 
A partir de 1986 se li va voler donar un caràcter més magistral i va rebre el títol de "Internacional" tot i que no hi participaren, almenys en les primeres edicions, jugadors estrangers. El 1986 el va guanyar el M.I. Angel Martin (n. 1953) i el 1987 el llavors mestre català Antoni Gual (n. 1963). 

Com es veu en la taula, al VII Open de 1987 el jugador de més categoria (mestre FIDE, MF) amb un Elo de 2350, era Raül Omar González (n. 1960) que no obstant va quedar 19è amb 4 punts. 
Jordi Estrella (n. 1965), MC 2335, va quedar 5è. 
I Enric Fernández (n. 1967), MC 2295 va finalitzar en 9è lloc.  
El jugador de Elo més elevat era Lluís Comas, aleshores juvenil de 15 anys, ex-campió mundial infantil i jugador de la Penya Escacs Centelles des de feia uns mesos, amb 2375, que va quedar 8è.

Quant a procedència, el campió i subcampió, Gual i Àngel Monclús (n. 1962), eren del club Barcelona, i el 3è classificat, Josep Padreny (n. 1961, Elo 2275) era del club La Lira. 
Del Catalonia de Manresa la millor classificació fou per a Joan Mellado (n. 1968, Elo 2260). Altres clubs participants eren el C. Vallès (Estrella), Vulcà (Joan L. Fernández), Vic (Teulats), Centelles (Comas), Torelló (Joaquim Vilarrasa), Jake (J. Moreno) i Foment (Marc Narciso). 

No és que juguessin només 35 jugadors, perquè el campió de 2ª categoria fou Eduard Ibáñez i el de 3ª Carles Robles, dels que no n'apareix cap a la llista, ja que junt a l'Open principal es jugaven diversos de secundaris: un per a jugadors de 2ª categoria, un per a jugadors de 3ª (i probablement també no-federats) i un d'infantil, que tenia lloc al matí. 

En el mateix butlletí, els col·laboradors

El que sí que està clar és que a l'Open de 1988 tot i que tenia moltes ganes de jugar-lo i pujar per fi a categoria preferent - cosa que finalment faria l'any següent a l'Open de Sant Pere de Torelló - no vaig jugar, perquè tant la direcció del torneig com la del C.E. Vic em van demanar com un favor especial que m'encarregués de fer jugar el programa d'ordinador - computadora que per primera vegada jugava un Open de Vic. Tot i que n'era reticent, finalment vaig accedir fent un servei al club, del que era membre i vocal de la directiva, i a l'organització del torneig, de la que era col·laborador. 

(1) No està comprovat que el de 1986 també el tingués, en tot cas va ser molt més escuet, sense article de fons.

(2) Tal va perdre el matx de revenja amb el mateix Mikhail Botvinnik (1911 - 1995), campió entre 1948 - 1963 excepte els anys 1957-58 i 1960-61, contra el qui el va guanyar; Fischer el va perdre per no voler jugar contra l'aspirant, guanyador dels matxs de Candidats, Anatoly Karpov, que havia vençut al matx final l'any 1974 a Viktor Korchnoi (1931 - 2016).  

(3) Cosa que fa encara més estrany que no es comptabilitzés l'Open Ciutat de Vic del 1978, que va ser realment el primer d'aquest nom. Probablement es va fer perquè durant dos anys, 1979 i 1980, no es va jugar. 

De l'any 1996

Encara que aquest bloc està dedicat especialment als escacs a la comarca d'Osona en l'època dels Comarcals (de 1971 a 1982 en sentit estricte, fins al 1985 en sentit ampli), cobreix en general els escacs osonencs dels anys 1970s i 1980s  i amb alguna ocasional referència a abans i després. 

Concretament s'hi poden considerar dos grans períodes, un primer que aniria de 1965 a 1980 i un segon de 1981 a 1996. 

El primer període, que a tota Catalunya començaria amb el Campionat Mundial Juvenil a Barcelona del 1965 i a Vic en concret i a la comarca d'Osona en extens ho faria cap al 1967, amb els canvis que hi va haver en el Club Escacs Vic. Aquest cicle de la segona meitat dels anys 1960s i tots els 1970s acabaria cap al 1979/1980, amb la dimissió del president Joan Serra (finals de 1979) i l'establiment d'una Junta Gestora al C.E. Vic [1]. 

Un segon període correspondria als anys 1980s i primera meitat dels 1990s. A Vic i Osona s'iniciaria amb el I Open de Vic de 1981, que va significar un gran canvi en la manera de concebre els escacs osonencs, i amb la desaparició dels Campionats Comarcals a partir de 1983. Aquest temps de transició en que anirian canviant moltes coses [2] s'estendria ben bé fins al 1996 i a partir del 1997 [3] els escacs ja tindrien un aspecte molt diferent. 

De l'any 1996, final d'un cicle, hi ha algunes notícies als escacs osonencs. 

Una, el "Concurs Comarcal d'Escacs", un dels intents de reviure els Comarcals, amb la diferència que fou un campionat de bars i que les normes no eren ben bé les d'aquells. Hi participaren 6 equips, la S.R. Hogar, el Cafè Vic, Bar Esplai, Bar Can Llemosí, Hostal Rosa i Bar Amadeu, els tres primers de Vic i els restants de Santa Maria de Corcó, Taradell i Folgueroles, respectivament. Cada equip va rebre al final una copa com a trofeu. 

L'altre que Eduard Vinyet i Ricard Lázaro Jr. van fer, per pròpia iniciativa, el curs d'àrbitre d'escacs català de la F.C.E. La inscripció valia 10 000 pessetes per persona i per obtenir el títol s'havia de fer un mínim del 75 % d'assistències al curs [4]. 

El curs, fet per àrbitres, monitors i experts de la F.C.E i amb una vintenta o més d'aspirants  [5] tenia lloc al Club Escacs Catalunya, del C/Robrenyo 24 de Barcelona. Constava de 7 dissabtes, dels quals quatre eren només de tarda de les 4 a les 8, els dies 18 de maig, 1 de juny, 15 de juny i 29 de juny, i els altres tres dissabtes eren intensius de matí i tarda, el 25 de maig, 8 de juny i 22 de juny. És a dir que anaven alternats, perquè els dies de 8 hores seguides de curs, 4 h al matí i 4 a la tarda,  eren força llargs i cansats. 

En total eren 40 hores. En Vinyet i jo soliem anar i tornar junts en cotxe, compartint les despeses, i a més aprofitavem el temps del viatge per parlar sobretot d'escacs, abans de cada sessió parlant de temes generals i després al tornar de coses del curs. Va ser una experiència molt interessant, agradable i inesperada per part meva, ja que portava uns anys apartat dels escacs - excepte en la faceta d'ensenyar escacs a escoles i col·legis - hi vaig ser convidat, vaig acceptar i van ser uns dissabtes de descans parcial o total a la feina, de refrescar coneixements i oficialitzar la meva experiència [6] i potser de tenir una ocupació més tard, ja que en aquell temps feien falta àrbitres amb títol per les competicions catalanes. A més, obtenir aquest títol donava entrada, un cop fets uns quants arbitratges com a experiència, a optar per obtenir el títol d'àrbitre d'escacs espanyol [7].  

Acabat el curs i obtingut el títol, la nostra continuació va ser diferent. L'Eduard Vinyet ja va arbitrar un torneig estiuenc aquell mateix any, però jo, tot i poder-ho fer, no vaig exercir mai. A diferència del títol de monitor d'escacs de la F.C.E. - amb el curs que es va fer a Vic el 1981, organitzat pel Club Escacs Vic i amb experts de Barcelona enviats per la Federació Catalana d'Escacs i que vaig obtenir quan vaig lliurar el treball final [8]  l'any 1983 - que vaig començar a exercir no immediatament però sí al cap d'uns anys, el títol d'àrbitre català no l'he usat mai. 

[1] A més el 1980 va veure també a primers d'any la marxa de Josep Branchadell de Vic al País Valencià i al llarg de l'any la desaparició de diverses figures emblemàtiques dels escacs vigatans i osonencs com Isidre Capdevila, Josep Sala Vila, Joan Grau i altres.

[2] Les Olimpiades Comarcals van voler ser com una perllongació dels Comarcals en els nous temps, però només van tenir 3 edicions i a partir de l'any 1986 ja no es van jugar. El Campionat de Vic ja no es va jugar l'any 1989. A partir de 1988 i amb efectes sobretot a partir de 1989, la Federació Catalana d'Escacs, seguint directrius internacionals, va prohibir fumar en les competicions escaquistes. La introducció de l'avaluació Elo, a partir dels anys 1980s, va acabar amb la imposició d'aquest a tots els jugadors i la desaparició de les categories federatives (preferent, 1ª, 2ª i 3ª) a partir de 1990 aproximadament. També es va adoptar la notació algrebraica en lloc de la descriptiva, usada gairebé universalment abans. I com aquestes hi va haver moltes més transformacions del món dels escacs. 

[3] El 1997 el programa d'ordinador Deep Blue va guanyar un matx al campió mundial Gari Kasparov, marcant així una fita molt important, en la que els sistemes informàtics guanyen i tenen més Elo que els millors jugadors humans.  Començava una nova època pel món dels escacs tan internacionals com locals. 

[4] En vam fer més tots dos, un el 100 % i l'altre totes les sessions menys un retard en una, i a més, si no m'equivoco, hi havia exercicis i proves al llarg del curs i un exàmen final que també vam superar. 

[5] Dels quals no tots van fer les assistències necessàries i altres van abandonar i no acabar el curs i si no recordo malament no tots els que van finalitzar van aprovar i aconseguir el títol. 

[6] Vaig ser àrbitre auxiliar nogensmenys que al XXI Campionat d'Espanya Femení a Vic l'agost de 1979. 

[7] I aquest, amb les mateixes condicions, a ser àrbitre oficial de la F.I.D.E. 

[8] Un estudi sobre el caràcter i estil de joc dels escaquistes basat en la Caracterologia de Heymans - Le Senne, fixant-me no en els seus 8 caràcters sinó en les 3 funcions bàsiques (emotivitat, activitat i primarietat-secundarietat) i definint així 6 tipus de jugadors d'escacs estandard: l'emotiu, el no emotiu, l'actiu, el no actiu, el primari i el secundari.  

Medalles

A falta de trobar les medalles dels 4 primers campionats comarcals d'escacs per equips d'Osona, que conservava i tenia localitzades fins un any i mig i que espero que acabin apareixent, almenys unes quantes medalles d'aquell temps que s'han conservat o recuperat: 

Medalla del III Campionat d'escacs de Sant Pere de Torelló, 1979 - 80. 

 Medalla Premi Generalitat de Catalunya de la Festa Catalana d'Escacs 1980. 

 Medalla del Club Escacs Vic, anys 1980s. 

Equips dels Comarcals (II): el Roda de Ter

Els escacs a Roda de Ter tenen una llarga tradició. Hi ha informació d'un escaquista català d'aquesta població d'Osona de la 2ª meitat del segle XIX i primers anys del segle XX. I no és l'únic cas. 

Jugadors de Roda el 15 d'octubre de 1961 (Arxiu Ferran Collell)

L'equip del Roda de Ter fou fundat als anys 1950s. Cap al 1961 ja es celebraven torneigs en que es lliuraven premis als participants. 

Un lliurament de premis d'escacs a Roda al Bar Cooperativa, 1964
(Arxiu Ferran Collell)

Com a participant en els Campionats Comarcals d'Osona, el Roda debutà en la II edició del 1972. A partir de 1974 participà de nou en els Comarcals, i encara que en aquesta edició quedà últim, en la següent de 1975 ja va obtenir bons resultats quedant 2n i encara que no participà el 1976 el seu més gran èxit fou quedar campió l'any següent del VII Comarcal de 1977 per davant del Folgueroles, el Club Tennis Vic i la Penya Escacs Centelles, que ocuparen per aquest ordre els següents llocs. 

L'equip del Roda (esquerra) jugant probablement amb el
St. Hipòlit de Voltregà, II Comarcal 1972. (Arxiu Ferran Collell)

El seu palmarès fou: 
1972   4t de 8 equips  amb 4 punts de 7
1974  10è de 10 equips amb 1 punt de 9 
1975  Campió del grup A de 7 equips (un punt per davant del Centelles i un i mig davant del Lacambra) en la ronda final va perdre amb el Club Tennis, campió del grup B, i va quedar 2n de 14 equips.
1977 1è de 8 per davant del Folgueroles, Club Tennis Vic, Centelles A, Orfeó Vigatà, Moià....
1978 9è de 14 equips amb 6 punts de 13
No jugà el 1979 i tampoc, segons sembla, tot i haver-hi poca informació, en els darrers Comarcals. 

Encontre del IV Comarcal de 1974. Equip de Roda amb els seus dos principals puntals,
Ferran Collell i Josep Montserrat, que havien empatat el primer lloc en el campionat social.
(Arxiu F. Collell).  

Així el Roda alternà fracasos - sobretot el últim lloc en el IV Comarcal de 1974 - amb grans èxits com el subcampionat del V Comarcal de 1975 i el ser campió en el VII Campionat de 1977. 

També alternà participació amb absències jugant en total 5 edicions de les 12 que tingueren els Comarcals: 1972, 1974, 1975, 1977 i 1978. 

L'equip del Roda de Ter campió del VII Comarcal de 1977. S'hi veuen Josep Montserrat,
Jordi Ralló, Falguera, Ferran Collell i en primer terme Carles Vilarrasa. (Arxiu Collell)

Els grans artífexs dels èxits de  l'equip en els Comarcals foren els seus jugadors Ferran Collell i Josep Montserrat i sobretot en l'edició del 1977 en que guanyà, Jordi Ralló (+ 1992). També com anècdota es pot citar que Carles Vilarrasa es formà i jugà un parell d'anys amb el Roda abans del seu espectacular resultat de 11 punts de 11 partides jugades en el VIII Comarcal de 1978, jugant amb el Platt Saco Lowell-Manlleu.

En resum, el Roda fou un equip molt important en els anys centrals dels Comarcals d'Osona. Una medalla d'or i una de plata mostren la seva trajectòria en aquestes competicions osonenques. 

Equips dels Comarcals: el Centelles

La Penya Escacs Centelles va ser durant la segona meitat dels anys 1970s i tots els anys 1980s l'únic equip de la comarca d'Osona equiparable al Club Escacs Vic i, encara que normalment fou el segon equip osonenc, en alguna època va tenir realitzacions superiors, essent pels seus èxits el primer equip de la comarca. 

És de destacar el fet que un equip relativament recent, mai federat fins que debutà a  la categoria de Promoció a 3ª de Catalunya l'any 1973 passés en el reduït espai de 5 anys a organitzar a la seva localitat i jugar com equip amfitrió el Campionat d'Espanya per Equips (agost 1978) i aconseguint el 3è lloc de la 2ª divisió d'aquest, pogués participar-hi de nou l'any següent, i que pocs anys després quedés campió de Catalunya de 1ª al vèncer a l'Olot (1983). 

Fou l'actuació de tot l'equip, amb un gran planter de forts jugadors locals (Fabré, Simón, Camprobí, Presseguer, Fabré Vila, Valldeoriola...) així com dels fitxatges comarcals (Bautista, Cabero, Teulats i més tard Lluís Comas) així com catalans, espanyols i internacionals (Vilageliu, Rivas, Debarnot, B.J. Campos, Hebert Pérez, Correa...).

L'equip de Centelles jugant amb el Roda de Ter en un Comarcal. En primer terme Ferran Collell (Roda),
pel Centelles s'hi veuen Camprobí i Curto, entre d'altres. IV Comarcal, 1974. (Foto cedida per F. Collell).

També cal destacar l'organització de la visita i simultànies al poble de Centelles del campió mundial Anatoly Karpov (1 juny 1976) i del subcampió mundial Viktor Korchnoi (9 juny 1979).

Simultànies del subcampió mundial Korchnoi a Centelles el juny de 1979 (foto F. Collell)

El mèrit de tota aquesta activitat fou sobretot del president Pere Curto, de Miquel Fabré com a destacat jugador i impulsor i d'un important sponsor local de Centelles. 

En els Campionats Comarcals d'escacs d'Osona, però, no aconseguí mai ni el primer ni el segon lloc, si bé sempre fou dels favorits i regularment quedà en els primers llocs. 

Començà a participar-hi - encara no federat i sense Miquel Fabré, que l'any anterior i aquell jugava per l'equip d'escacs de l'Institut Jaume Callís de Vic - quedant 6è de 8 equips en el II Comarcal de 1972, que guanyà l'Institut. 

Ja amb Fabré el 1973, el mateix any en que es federà a Aspirants a 3ª, jugà la Lliga Comarcal, que guanyà la Farga Bebié, però no participà en el III Campionat Comarcal. 

Des de 1974 fins a 1979 juga sempre en els Comarcals d'Osona, participant a més amb dos equips, l'A i el B, i l'any 1976 en fou l'organitzador.

Tot i tenir un equip molt potent i jugar amb els millors jugadors locals i amb les figures [1] i estar a punt de guanyar fins gairebé l'última ronda en alguna ocasió, com el 1976 en que acabà guanyant el Club Tennis Vic, els seus millors resultats en aquesta competició foren 3 tercers llocs,  al VI Comarcal de 1976 (de 10 equips), VIII de 1978 (de 14) i  IX de 1979 (de 7+7 equips i final conjunta), obtenint el 4t lloc en el IV Comarcal de 1974 (de 10), en el V de 1975 (de 7+7 i final) i en el VII del 1977 (de 8). I en quant al segon equip, el Centelles B, la seva millor classificació fou el 6è lloc de 14 equips el 1978.

I això fins i tot en els anys en que igualava o superava al C.E. Vic en els Campionats de Catalunya o que jugava els Campionats d'Espanya. El cert és que per la raó que fos, els Campionats Comarcals se li van resistir sempre.  

[1]  No amb totes, però si amb algunes. Així al Comarcal de 1979 jugaren sistemàticament els fitxatges Hebert Pérez i Correa. En altres edicions jugà sovint un fitxatge internacional i en partits importants o decisius dos i en algun cas tres. Però els equips de 6 jugadors i la alineació lliure i secreta fins al moment de començar l'encontre, pròpia dels Comarcals, en relativitzà i fins minimitzà l'efecte.

Simultànies de Pomar a Roda

Dos mestres que es van prodigar molt durant anys fent simultànies a la comarca d'Osona van ser el M.I. Antonio Medina (1919 - 2003) i el G.M. Arturo Pomar (1931 - 2016). 

Medina en va fer unes de famoses al Club Tennis Vic de Vic, just a l'inici dels Comarcals, el setembre de 1971, fent-ne també abans i després. 

Però encara es va prodigar més Pomar, qui al llarg dels anys en va fer a molts llocs de la comarca, en moltes ocasions acompanyades a més de conferències o classes d'escacs.  En l'època dels Comarcals en va fer a diverses localitats osonenques. 

Un any en que en Pomar va fer més d'una sessió de simultànies a Osona va ser el 1983, ja cap al final de l'època dels Comarcals, el 27 de març en feia a Sant Quirze de Besora a la biblioteca Pompeu Fabra, organitzades per la Diputació Provincial i amb la col·laboració de la Caixa de Manlleu. A 17 taulers, en va guanyar 13 i va fer taules amb 3, Narcís Rodas de St. Quirze, Josep  Escarrà de Vidrà i Josep Vicente de Vic i en va perdre sols una, amb Marcel Climent, de Manlleu.  

Però encara més ressò van tenir unes segones simultànies seves a una localitat de la Plana de Vic aquell mateix any. 

Arribada i rebuda al GM Pomar a Roda de Ter, 28-05-1983 (foto F. Collell)

Perquè sols dos mesos després, el 28 de maig de 1983, Pomar en feia una altra sessió a Roda de Ter, que va tenir un relleu molt important: va ser rebut per les autoritats, va fer una conferència amb classe d'escacs, després va fer les simultànies contra els membres de l'equip de la localitat, jugadors amb una bona trajectòria ja i campions del VII Comarcal del 1977, i al final encara hi va haver un col·loqui en que qui ho va voler va poder parlar amb el mestre. És a dir, com es sol fer en les grans ocasions en casos així. 

Presentació oficial als assistents (foto F. Collell)

Un parlament previ a les simultànies (foto cedida per Ferran Collell) 

Moment de les simultànies (foto cedida per F. Collell) 

Pomar en les seves partides amb Ferran Collell (jugada) i Josep Montserrat

Ferran Collell, del Roda de Ter,
hi va fer taules en 19 jugades.
Pomar va signar amb una dedicatòria
i la data del encontre. 

Transcripció de la partida:

Arturo Pomar - Ferran Collell

Simultànies a Roda de Ter, 28 maig 1983

1.e4, c5; 2. c3, Cc6; 3. d4, cxd4;  4. cxd4, e5;

5. Cf3, exd4; 6. Ac4, Ab4+; 7. Ad2, Axd2; 

8. Dxd2, Df6; 9. 0-0, d6; 10. Ca3, a6; 11. Tad1, Ag5;

12. Ae2, Axf3; 13. Axf3, Cge7; 14. Cc2, Ce5; 

15. Cxd4, 0-0; 16. Ae2, Tad8; 17. f4, Cc6; 18. Cb3, Cg6;  19. f5 (1/2 - 1/2). 

L'esdeveniment, com es veu no va ser tant sols unes simultànies, sinó que es va viure intensament al club i el poble de Roda de Ter, quedant-ne el record d'una jornada memorable.  

El Campionat d'Espanya femení a Vic del 1979

El Club Escacs Vic va estrenar local social, construït expressament, un edifici nou de planta baixa i dos pisos, amb bar, al setembre de 1977. Va ser una iniciativa de Joan Serra (1934 - 1988), qui fou president de l'entitat entre 1974 i finals de 1979, després d'haver sigut molts anys vicepresident amb Jaume Portet i haver estat ja president "de facto" un any o un any i mig abans de ser-ho oficialment, degut a una malaltia de l'anterior president que el tingué bastant apartat de la direcció del club (1973). 

Les instal·lacions foren considerades tan modèliques per a un club d'escacs que, convidat pel llavors recent president de la Federació Catalana d'Escacs, el vigatà Joan Segura, el també nou president de la F.I.D.E. l'islandès Fridrik Olafsson, les va visitar oficialment l'abril de 1979,  emetent una opinió molt favorable. Corresponien a un club a l'alçada dels millors.

Tant va ser així que Vic va ser escollida per la Federació Espanyola d'Escacs (FEDA) com a seu del XX Campionat d'escacs femení amb la col·laboració de la F.C.E., del C.E. Vic, l'Ajuntament de Vic i d'algunes entitats més. 

L'organigrama era el següent: 

XX Campionat d’Espanya Femení

Vic,  5 – 12 agost 1979

Organitzadors: Joan Serra i Joan Segura

Director del torneig: Joan Torquet

Àrbitre principal: Jordi Lázaro

Arbitres auxiliars: Miquel Solà i Ricard Lázaro M.

El trio arbitral. Al centre Jordi Lázaro, àrbitre principal. Al seu costat Miquel
Solà i Ricard Lázaro M., àrbitres auxiliars. Assegut es veu a Climent Salvans.

És a destacar que els àrbitres foren tots ells jugadors locals, sense el títol oficial però dirigits per Joan Torquet i amb un permís especial tant de la F.C.E. com de la F.E.D.A. per a exercir com a tal. La seva experiència com a jugadors es va considerar suficient. 

L'àrbitre principal Jordi Lázaro controlant una partida.

Els membres del trio arbitral portaven com a identificació una bandereta catalana amb la inscripció "àrbitre"; en el torneig no hi va haver cap incidència especial, tot va funcionar normalment, sense cap problema. 

Ambient de la sala, el local social del C.E. Vic.  

I la classificació final va ser: 

1 Júlia Gallego (Guipúzkoa, 14-2-1964 Irun), 7 p de 8 (+ 6 = 2 – 0).

2 Maria Luisa Cuevas (Castella, 8-8- 1965, Madrid), 6’5 p (+6 = 1 – 1)

3 Maria del Pino Garcia Padrón (Las Palmas, 23-08-1961, Arucas), 5’5 p (+4 =3 -1)

4 Pepita Ferrer (Catalunya), 5’5

5 Lutgarda González (Las Palmas), 5’5

6 Pilar Cobelas (Castella), 5

7 Conxita Canela (Catalunya), 5

8 Anabel De la Fuente (Bizkaia), 5

9 Maria Ruiloba (Sevilla), 4’5

10 Raquel Pellicer (Saragossa), 4’5

11 Maria Mendoza (Tenerife) 4’5

12 Rosa Grisaleña (La Rioja)  4’5

13 Dolores Almeida (Las Palmas) 4’5  

14 Carmen Gravalos (Astúrias) 4’5

15 Maria Dolores Gadea (Saragossa) 4

16 Ángela Gamazo (Salamanca) 4

17 Carme Palomo (Catalunya) 4

18 Mercedes Pérez-Peñamaria (Castella)  4

19 Asunción Laso (Ávila) 4

20 Laura Villavicencio (Tenerife) 4

21 Maria Jesús Álvarez (Guipúzcoa) 4

22 Anna Millan (Catalunya)  3’5

23 Rosa Maria Pamies (Catalunya) 3’5

24 Maria Angeles Sebastián (Biscaia) 3’5

25 Marta Estrada (Pontevedra)  3’5

26 Maria del Carmen Fernández (A Coruña) 3

27 África Merino (Jaén)  3

28 Maria del Pilar López (València) 3

29 Maria Victoria Jareño (Albacete) 3

30 Antònia Rigo (Balears) 2’5

31 Concepción Jover (Alacant) 2’5

32 Amparo Fernández (Castilla) 2

33 Maria Ángeles Calderón (Cantàbria) 0’5 p   

Una participant.

Com a anècdota, la campiona d’Espanya de 1978, Nieves García (Castella), tot i que se la va apuntar i fins se la va emparellar en la 1ª ronda, no va participar perquè estava jugant un torneig internacional a Biel (Suïssa),  informació que no va arribar a temps a l’inici del Ct. d’Espanya. 

És a destacar també que aquest va ser el primer Campionat d’Espanya Femení amb premis en metàl·lic:  la 1ª va rebre 20 000 pessetes, la 2ª 15 000 ptes, la 3ª 10 000 ptes. i la 4ª 5 000 ptes.

Els Campionats d'Espanya femenins es remuntaven a la 1ª edició a Madrid l'any 1950, l'edició anterior a la de Vic fou la de La Toja el 1978 i la posterior seria a Reus l'any 1980. 

Finalment val a dir que en aquells anys Osona era escenari de competicions al més alt nivell, doncs a l'agost de 1978 Centelles va ser seu del Campionat d'Espanya per Equips, organitzat per la Penya Escacs Centelles, amb diverses entitats subvencionadores, i jugat al pavelló poliesportiu de la localitat, aconseguint prou classificació l'equip centellenc, que hi jugava com a organitzador, per a repetir participació l'any següent 1979.