Grans amics fets jugant a escacs

Uns bons amics en el món dels escacs: 

Una de les coses que R. Lázaro Sr. va cultivar al llarg de la seva vida va ser l’amistat. Es portava bé amb tothom i tenia un gran nombre de coneguts tant per la seva feina de professor[1] i de director de centre educatiu[2] com sobretot pel seu caràcter obert i cordial i el seu interès per la gent i per solucionar les necessitats i problemes dels qui recorrien a ell[3] que considerava i tractava gairebé com si fossin els propis. Era una persona sociable, pare d’una família nombrosa de 7 fills, que gaudia molt en les celebracions familiars que reunien a desenes de parents de totes les edats[4]. Com també li agradaven les trobades socials i la vida de club. Però també tenia un cercle reduït d’amics íntims escollits que va conservar sempre un cop els va conèixer i que per molt temps que passessin sense veure’s sempre reprenien l’amistat al punt on l’havien deixat, com si s’haguessin vist feia poc. 

R. Lázaro S. al costat de F. Freixer jugant a l'equip del Folgueroles (1977)

Aquests amics  van canviar en el curs de la seva vida, degut sobretot al fet de marxar de Barcelona i establir-se en la comarca d’Osona a partir del 1967, i des del 1971 en que va reprendre la pràctica del joc dels escacs, els va trobar sobretot en aquest ambient, ja que el compartir l’afecció els unia i podien no sols fer partides amistoses al club sinó  passar de tant en tant moltes hores d’un matí o d’una tarda amb algun d’ells, a casa de l’un o de l’altre o bé a un local públic, que solia ser un bar o un restaurant, per fer tota una sèrie de partides consecutives i segons els casos fer un menjar junts o tenir converses abans o després del matx.  

Una partida amistosa amb el Dr. Brugulat. S'ho mira Romero. 

En aquest cercle íntim d’amistats, amb els que ell feia aquestes trobades hi havia Francesc Freixer (1917 – 2008)[5], el Dr. Josep Brugulat (1918 – 2001)[6], Narcís Rodas Sr. (1921 – 1984)[7] i Àngel Coromines (1927 – 2007)[8]. 

Fent una conferència a La Farga Lacambra, convidat per N. Rodas Sr.

En aquests matxs privats no li desagradava gens, ans al contrari, fer taules les partides o bé un resultat equilibrat, o al menys no massa desequilibrat[9], de victòries i derrotes, cosa que els permetia continuar jugant a gust en posteriors ocasions. Aquestes trobades per jugar, a iniciativa d’ell, van durar gairebé fins al final[10]. I en els últims anys eren on tots ells es trobaven més a gust jugant a escacs.

---

[1] Al llarg de més de 60 anys d’ensenyament foren molts milers els seus alumnes.

[2] Primer director d’una acadèmia a Barcelona, després d’un col·legi a Manlleu, més tard de l’Institut Jaume Callís de Vic i finalment d’una autoscola a Barcelona i molts anys de l’autoscola de Calldetenes.

[3] I sovint de forma espontània i tot, avançant-se a que li demanessin.

[4] El feien molt feliç els dinars de festes familiars que reunien a un restaurant o millor encara a casa seva a tota la família propera i a molts parents llunyans, com més eren més gaudia essent-ne l’amfitrió, això era vida per ell.

[5] Atleta en la seva joventut, botiguer a Vic, persona de forta personalitat i conviccions  i jugador durant anys dels equips del Institut i del Folgueroles.

[6] Metge cardiòleg i pintor, destacat en tots dos camps, que tornà a jugar a escacs a partir de 1974.Va jugar amb el Folgueroles i probablement fins i tot amb l’Institut, en les últimes competicions d’aquest.

[7] Químic de l’empresa de coure La Farga Lacambra i dirigent, organitzador i principal jugador de l’equip d’escacs d’aquesta. El seu cas és una mica especial, perquè va morir prematurament.

[8] Artista pintor de St. Julià de Vilatorta, també aficionat als escacs.

[9] I encara millor si era alternant, segons les ocasions, ara guanyant-ne algunes més l’un, ara l’altre.

[10] Els va sobreviure a tots, però als dos últims en morir, Coromines i Freixer, per menys d’un any l’un i per encara no mig any l’altre.

Trofeus d'escacs, primers anys 1970s

Trofeus familiars d'escacs a casa 

Els trofeus són els aconseguits principalment per Ricard Lázaro pare als anys 1950s, la Copa La Carabela del 1952 és la 3ª per l'esquerra, així com els guanyats per ell mateix o per algun dels seus tres fills també jugadors d'escacs als primers anys 1970s, essent feta la foto a la primera meitat o com a molt a mitjans de la dècada dels anys 1970s.  El quadre que hi ha a dalt és el de la seva llicenciatura en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona l'any 1947. 

Ricard Lázaro Sr. com escaquista (II)

A partir de 1971 Ricard Lázaro Sr. va participar en campionats oficials, tant en individuals com en per equips. El seu equip en competicions catalanes va ser durant molts anys el Club Escacs Vic, jugant amb el Vic "A" i en algunes temporades en els primers taulers, si bé en els últims anys de la seva carrera, quan ja estava pràcticament retirat, va ser convidat a jugar unes quantes temporades amb el Parc Esports Taradell. 

R. Lázaro Sr. jugant en un dels primers taulers en la ronda final de l'Open de Vic de 1987.
El seu rival és un dels grans favorits, un jugador forani. Al costat seu juguen Solà i Sánchez 

  

Com a organitzador va ser, junt amb Jaume Portet, el principal impulsor dels Campionats Comarcals per equips de la comarca d’Osona, que van tenir 12 edicions entre els anys 1971 i 1982. En ells va dirigir als equips més exitosos d’aquestes competicions, l’Institut Jaume Callís de Vic (1971 – 1975) i el Folgueroles (1976 – 1979), amb els que també va jugar i amb els que va guanyar aquests torneigs els anys 1972 i 1974 i va quedar subcampió els anys 1971, 1973, 1976, 1977 i 1978[1]. I com a president i primer jugador del C.E. Vic va guanyar també l’últim campionat comarcal del 1982.

En la seva faceta directiva, va ser president de la Junta Gestora del C.E. Vic (1980 – 1982) i president del C.E. Vic (1982 – 1983) i primer president del Calldetenes (1990).

---

[1] Essent també 3è en la Lliga Comarcal del 1973 i guanyant també els 2 primers torneigs d’estiu, d’un sol dia, de Centelles de 1974 i 1975, tot i la presència d’equips de Barcelona ciutat i província.

De la nostra collita

Observacions i frases de la nostra pròpia experiència... 

De David Bronstein és l'afirmació “No sé perquè la gent poc coneixedora dels escacs[1] només presta atenció i es fixa en els campionats del món i en els campions mundials, o com a molt en els grans mestres més famosos i aspirants al títol de millor jugador, quan tots els escaquistes juguem al mateix joc”. 

I un altre destacat membre de l’élite dels escacs es va adonar d’un fet fonamental: “Els escacs són interessants pels seus errors”[2]. I aquests, com és natural i evident, els cometen més els aficionats que no pas els grans mestres[3].

L'experiència de jugar als escacs és, doncs, la mateixa. És fàcil comprovar que entre els escaquistes de més alt nivell passen les mateixes coses que entre els aficionats, l'únic que canvia és el nivell d'uns i altres. Però a part del fet que els mestres són més forts jugant i per tant guanyen als aficionats i han de vigilar més jugant entre sí, la màgia dels escacs és la mateixa per a uns i altres. 

Com a mostra, unes quantes frases d’aquella època sobre els escacs:

“El joc dels escacs és l’únic en que tu pots passar-te mitja partida intentant impedir per tots els mitjans una jugada del contrincant que veus molt bona i perillosa i que després en les anàlisis de la mateixa t’assabentis que el rival no tenia cap intenció de fer-la i  ni l’havia arribat a considerar, perquè ja d’entrada li semblava dolenta[4]” (Vila Parareda).  

“Tots els jugadors d’escacs solem tenir les nostres pròpies seguretats irracionals, sobretot en les partides més difícils o indecises: pot ser portar un determinat vestit amb el que ens sentim particularment bé i efectius o usar aquella estilogràfica que quan hem anotat amb ella les jugades hem guanyat quasi sempre i que ara ja reservem per a les grans ocasions, a veure si la coincidència no ens falla...”  (Un jugador vigatà als anys 1980s, però observacions semblants les han fet molts jugadors d’escacs).

“L’estil comarcal: esperar la badada [del contrari] per a decidir d’un sol cop la partida, fent la jugada guanyadora” (R. Lázaro Sanromà)

“Si una partida no està decidida en unes 20 o com a molt 30 jugades, és que alguna cosa falla” (J. Lázaro)  

“Una cosa que em passava sovint és que a les poques jugades d’una partida ja intuïa quin seria el resultat de la mateixa, és a dir que ja pressentia si l’acabaria guanyant, empatant o perdent” (R. Lázaro Medina).

I una de meva de més actual:

“No he sabut mai perquè he guanyat, ni tampoc perquè he empatat o perdut [5], el resultat d’una partida és un enigma [6]” (R. Lázaro Medina)

---

[1] I fins va afegir que com més desconeixedors dels escacs, més accentuada és aquesta característica.

[2] Un joc que no els tingués seria maquinal o com un exercici de matemàtiques. La cita literal és "Els escacs subsisteixen gràcies als seus errors" (Savielly Tartakower). 

[3] Tot i que no sempre i n'hi ha molts exemples. Un de recent que em ve de seguida a la memòria és el conegut vídeo del gran mestre xinès Wang Hao, de més de 2700 d’Elo, en una partida ràpida movent una peça sense adonar-se que així permetia que l’ex-campiona mundial femenina Alexandra Kosteniuk li fes mat en una.

[4] Com si digués “Juguem al mateix joc?”.

[5] Si s’ha comès un greu error, com és que ha passat?

[6] És gairebé com la sort, la fortuna.

Ricard Lázaro Sr. com escaquista

Ricard Lázaro Sr. com escaquista (I)

En la foto es veu a Ricard Lázaro Sanromà jugant a la final del VIII Open Internacional de Vic, l'any 1988. El seu Elo de la Federació Catalana d'Escacs va estar entre els 2000 i els 2100 punts durant forces anys, arribant en el seus millors moments a superar aquesta puntuació màxima, si bé en altres moments va baixar lleugerament de la mínima. Però, al igual que el seu joc, era molt constant i estable. Aquí està lluitant en els primers taulers de la competició, concretament en el 6è, contra un dels favorits, De la Riva, llavors amb un Elo de 2280. Al seu costat hi té a Padreny, un altre dels primers classificats.  

Quant a la seva carrera escaquista només se’n pot donar unes breus pinzellades, però com que tot i així seria molt llarg, es millor fer-ho en unes quantes parts:

Els inicis: 

Amb 15 anys, allà per l’any 1940. jugava a escacs al Tupinamba i va ser un dels membres d’aquest bar que, al ajuntar-se amb un altre bar del mateix barri de Gràcia de Barcelona on també hi havia un grup de jugadors, van donar lloc al naixement del club U.G.A. Tant abans com després de la fusió i la creació del nou club, un dels més potents de Barcelona i de Catalunya, estava considerat dels jugadors d’escacs més forts i, donada la seva joventut, més prometedors. Però aviat va deixar la pràctica activa dels escacs pels seus estudis universitaris, que el portaren a llicenciar-se en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona l’any 1947.

Als primers anys 1950s va jugar de forma esporàdica, guanyant partides i campionats les rares vegades que ho feia, com el torneig La Caravel·la del 1952 a Barcelona, però aviat va deixar en ple èxit aquesta pràctica ocasional.

A primers i mitjans dels anys 1960s va donar algunes sessions de simultànies a molts taulers, guanyant la gran majoria de partides, empatant-ne poques i perdent-ne encara menys i en ocasions cap, jugant contra professors i alumnes aficionats, una bona proporció dels quals jugadors federats i en actiu, com Josep Lluís Brasero, al Col·legi del Pare Claret (en més d’una ocasió), als Estudis Alas i en algun altre local de la ciutat de Barcelona. Com que no jugava habitualment, aquestes sessions de simultànies les feia a petició de gent que el coneixia i sabia de la seva força escaquista, tan poc usada.

Diverses circumstàncies el van portar a no practicar gairebé el joc dels escacs, tot i la seva gran afició i la seva capacitat, força i èxits: estudis al més alt nivell, feina amb pluriempleu, la vida familiar en una família que s'anava fent nombrosa, alguns problemes econòmics, freqüents canvis de domicili, altres hobbies... tot hi va influir, però sobretot una certa decisió seva de dejar-ho per més endavant, quan estigués ja més situat, cosa que deia ja als anys 1960s quan li preguntaven perquè no jugava federat i en campionats oficials si se li donava tan bé fer-ho. Mentrestant seguia per la premsa els campionats del món, com el Petrosian - Spassky de 1966, i ensenyava a jugar a escacs als seus fills i filles, jugava partides a casa i amb amistats aficionades... 

I també estudiava escacs. Tenia uns quants llibres molt antics, dels quals ja se n'ha parlat en una altre ocasió, però el seu llibre base ja als anys 1950s era "Los grandes maestros del tablero" de Richard Réti i a partir de 1963 el llibre que estudiava més era "Práctica de ajedrez magistral" de Mikhail Tal, al que l'any 1970 va afegir "Mi sistema" d'Aron Nimzovich. Però la seva biblioteca d'escacs en aquella època ja era d'uns 12 o 15 llibres, que amb el pas dels anys va anar creixent, sobretot quan va decidir-se a implicar-se activament en els escacs de competició, cosa que va passar a partir de l'any 1971. 

Ricard Lázaro Sr. in memoriam

Avui 26 de juliol fa 10 anys que va morir Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 14.10.1923 – Vic 26.07.2008).  La seva personalitat i les seves grans qualitats humanes, la seva intel·ligència i capacitat de treball, la seva cordialitat i bona voluntat i el seu genuí interès i preocupació per la gent ens han faltat des d’aleshores. 

Ricard Lázaro pare al santuari de la Mare de Déu de Meritxell, a Andorra, l'any 1996. 

Era un home polifacètic, un esperit universal que destacava en tots els camps que cultivava, que eren molts: científic, professor, director, emprenedor, mestre de conducció, però sobretot bon espòs i pare de família nombrosa i un cristià catòlic practicant i convençut. En homenatge, en properes entrades donaré algunes pinzellades sobre ell. Al Cel sigui. 

Semblances, 1984

Concepcions dels escacs semblants i estils de joc similars entre jugadors osonencs i mundials.

El 7 de desembre de 1984, el Jordi i jo vam entretenir-nos a elaborar una relació dels estils de joc de jugadors del CE Vic i d’Osona comparant-los amb els d’escaquistes de fama mundial.  No per la força jugant - que potser en part també,  relativament al nostre ambient - sinó sobretot per l’estil de joc. A vegades fins per la personalitat i tot. 

Era un tipus de joc que en aquells anys es feia de tant en tant, per part de diferents jugadors i que anava més enllà d'un comentari casual o puntual sobre similituds de l'estil de jugar a escacs. Era més a quin escaquista d'èlit conegut s'assemblava algú o a qui semblava que prengués per model o que imités, cosa que podia canviar amb el temps, junt amb la impressió de més o menys quin seria si tingués una categoria internacional, o quin de nosaltres podria ser un determinat jugador famós si tingués el nostre nivell. Però solien ser llistes breus i relativament aleatòries o ocasionals, motivades per unes actuacions o partides,  i va ser en aquesta ocasió quan es va fer més general, més completa i a més potser de les que el resultat, que sovint donava diferent, va sortir més rodó. 

En general la comparació es feia de manera directa, buscant d'un determinat jugador osonenc a quin gran jugador mundial podia semblar-se; després va ser també a la inversa, és a dir que donat un determinat campió d’escacs, quin jugador osonenc se li podia comparar[1].

La idea era que la llista fos d’un a un com a norma general, és a dir que a un jugador osonenc li correspongués un jugador famós, sense repetició i sense que fos més d’un, tot i que hi va haver alguna excepció deguda al dubte sobre a qui s’assemblaven més.  

L’ordre indicat va ser l’original, tal com van anar sortint, potser per la facilitat de comparació o l’estil més marcat. Abans d’apuntar-ho ho comentaven i en alguns casos, com queda dit, reflecteix també trets personals o de caràcter similars o que hi feien pensar, però essent fonamental i prioritari sempre l’estil de jugar a escacs, que és del que es tractava.

A Ricard Lázaro Sr. li vam trobar una semblança amb Smyslov. 

Han passat ja molts anys, però pot resultar evocador veure com va sortir i pensar en què s'hi podien assemblar. La llista va quedar així:

Puigsech – Portisch

Bautista – Kàrpov

Teulats – Korchnoi

Comas – Kaspàrov

Ricard Lázaro M. – Tal

Sánchez – Polugaievsky

Ralló – Geller

Vila Parareda  - Bronstein

Canal – Andersson

Solà – Ljubojevic

Rodríguez – Seirawan

Puigdollers – Larsen

Segura – Fischer

Jordi Lázaro – Timman

Barrababe – Botvinnik

Ricard Lázaro S. – Smyslov

Raurell – Spassky

Vinyet – Balashov o Romanishin

Vegara – Olafsson

Heribert Gutiérrez – Gligoric

Brugulat – Taimanov

Vicente – Savon

Xavier Lázaro – Mecking

Mas o Montserrat – Adorjan

Gost – Csom

Serra – Shamkovich (o Liberzon)

Ordeix – Lein

Altés – Bellón

Branchadell – Keres

Climent – Ivkov

Roca – Petrosian

Abeyà – Euwe

Vila Ximénez – Jordi Puig

Font – Pomar

Muntal – Torán

Negre – Torre

Fabré – Ribli

Jugadors centellencs – Miles, Nunn...

Valldeoriola – Chandler

I aquí ho vam deixar [2]. Va ser tal com va anar sortint, espontàniament i per pura associació, va començar volent fer només unes poques comparacions de jugadors del CE Vic i vam acabar fent una llarga llista d’escaquistes osonencs.

L'inici de la llista, que a diferència d'altres s'ha conservat. 

Vam fer també un resum global, recapitulant:

Jugadors “russos”[3] = Bautista, Comas, Raurell, Vinyet, R. Lázaro M, R. Lázaro S, Vicente, Brugulat, Serra, Ordeix...

“Hongaresos” = Puigsech, Gost, Ll. Mas...

Iugoslaus[4] = Solà, Climent...

I vam substituir en el paper, en un torneig A i un torneig B que devía estar jugant-se o haver-se jugat feia poc, els jugadors osonencs pels seus equivalents a veure que tal quedava i quina conclusió en podíem treure, a part d’usar les comparacions per a altres petites classificacions. Era com una petita aplicació d'allò que havíem "descobert". 

Sembla doncs com si en aquella ocasió haguéssim estat particularment inspirats, sobretot en Jordi, que va ser qui principalment va fer les semblances...

---

[1]  Dels noms osonencs proposats no en va quedar cap sense correspondència. Dels mundials sí, van quedar sense adjudicar Stein, Alburt, Dzindzinshasvili, Antoshin... i van aparéixer d’altres que d'entrada no havíem considerat, senyal que ens ho havíem pres seriosament.

[2] Amb la impressió d’haver-ho “clavat” bastant, per no dir molt, i de forma espontània, purament intuïtiva. Però es podrien fer altres equivalències i analogies i així per exemple en un altre sistema de classificació propi meu, molts anys posterior i usant uns determinats paràmetres comparatius, a R. Lázaro Sr. en canvi li vaig trobar un estil més aviat com el de Botvinnik. 

[3] Ja llavors havíem escrit “russos” amb cometes, doncs érem ben conscients que a més de russos hi havia ucraïnesos, letons, armenis, estonis i de les altres nacionalitats de la URSS. Hauria sigut millor escriure “soviètics” i en aquest cas sense cometes, però l’estil rus de joc, el de l’escola russa de Tchigorin, Alekhine, Botvinnik, etc. era també molt important i gairebé decisiu. Potser d’aquí això de “russos”. Però el fet que després s'anotés també "hongaresos" entre cometes devia indicar també que es deia en sentit figurat. 

[4] Aquí escrit ja sense cometes  en l’anotació.