Grans amics fets jugant a escacs

Uns bons amics en el món dels escacs: 

Una de les coses que R. Lázaro Sr. va cultivar al llarg de la seva vida va ser l’amistat. Es portava bé amb tothom i tenia un gran nombre de coneguts tant per la seva feina de professor[1] i de director de centre educatiu[2] com sobretot pel seu caràcter obert i cordial i el seu interès per la gent i per solucionar les necessitats i problemes dels qui recorrien a ell[3] que considerava i tractava gairebé com si fossin els propis. Era una persona sociable, pare d’una família nombrosa de 7 fills, que gaudia molt en les celebracions familiars que reunien a desenes de parents de totes les edats[4]. Com també li agradaven les trobades socials i la vida de club. Però també tenia un cercle reduït d’amics íntims escollits que va conservar sempre un cop els va conèixer i que per molt temps que passessin sense veure’s sempre reprenien l’amistat al punt on l’havien deixat, com si s’haguessin vist feia poc. 

R. Lázaro S. al costat de F. Freixer jugant a l'equip del Folgueroles (1977)

Aquests amics  van canviar en el curs de la seva vida, degut sobretot al fet de marxar de Barcelona i establir-se en la comarca d’Osona a partir del 1967, i des del 1971 en que va reprendre la pràctica del joc dels escacs, els va trobar sobretot en aquest ambient, ja que el compartir l’afecció els unia i podien no sols fer partides amistoses al club sinó  passar de tant en tant moltes hores d’un matí o d’una tarda amb algun d’ells, a casa de l’un o de l’altre o bé a un local públic, que solia ser un bar o un restaurant, per fer tota una sèrie de partides consecutives i segons els casos fer un menjar junts o tenir converses abans o després del matx.  

Una partida amistosa amb el Dr. Brugulat. S'ho mira Romero. 

En aquest cercle íntim d’amistats, amb els que ell feia aquestes trobades hi havia Francesc Freixer (1917 – 2008)[5], el Dr. Josep Brugulat (1918 – 2001)[6], Narcís Rodas Sr. (1921 – 1984)[7] i Àngel Coromines (1927 – 2007)[8]. 

Fent una conferència a La Farga Lacambra, convidat per N. Rodas Sr.

En aquests matxs privats no li desagradava gens, ans al contrari, fer taules les partides o bé un resultat equilibrat, o al menys no massa desequilibrat[9], de victòries i derrotes, cosa que els permetia continuar jugant a gust en posteriors ocasions. Aquestes trobades per jugar, a iniciativa d’ell, van durar gairebé fins al final[10]. I en els últims anys eren on tots ells es trobaven més a gust jugant a escacs.

---

[1] Al llarg de més de 60 anys d’ensenyament foren molts milers els seus alumnes.

[2] Primer director d’una acadèmia a Barcelona, després d’un col·legi a Manlleu, més tard de l’Institut Jaume Callís de Vic i finalment d’una autoscola a Barcelona i molts anys de l’autoscola de Calldetenes.

[3] I sovint de forma espontània i tot, avançant-se a que li demanessin.

[4] El feien molt feliç els dinars de festes familiars que reunien a un restaurant o millor encara a casa seva a tota la família propera i a molts parents llunyans, com més eren més gaudia essent-ne l’amfitrió, això era vida per ell.

[5] Atleta en la seva joventut, botiguer a Vic, persona de forta personalitat i conviccions  i jugador durant anys dels equips del Institut i del Folgueroles.

[6] Metge cardiòleg i pintor, destacat en tots dos camps, que tornà a jugar a escacs a partir de 1974.Va jugar amb el Folgueroles i probablement fins i tot amb l’Institut, en les últimes competicions d’aquest.

[7] Químic de l’empresa de coure La Farga Lacambra i dirigent, organitzador i principal jugador de l’equip d’escacs d’aquesta. El seu cas és una mica especial, perquè va morir prematurament.

[8] Artista pintor de St. Julià de Vilatorta, també aficionat als escacs.

[9] I encara millor si era alternant, segons les ocasions, ara guanyant-ne algunes més l’un, ara l’altre.

[10] Els va sobreviure a tots, però als dos últims en morir, Coromines i Freixer, per menys d’un any l’un i per encara no mig any l’altre.