Ricard Lázaro Sr. com escaquista

Ricard Lázaro Sr. com escaquista (I)

En la foto es veu a Ricard Lázaro Sanromà jugant a la final del VIII Open Internacional de Vic, l'any 1988. El seu Elo de la Federació Catalana d'Escacs va estar entre els 2000 i els 2100 punts durant forces anys, arribant en el seus millors moments a superar aquesta puntuació màxima, si bé en altres moments va baixar lleugerament de la mínima. Però, al igual que el seu joc, era molt constant i estable. Aquí està lluitant en els primers taulers de la competició, concretament en el 6è, contra un dels favorits, De la Riva, llavors amb un Elo de 2280. Al seu costat hi té a Padreny, un altre dels primers classificats.  

Quant a la seva carrera escaquista només se’n pot donar unes breus pinzellades, però com que tot i així seria molt llarg, es millor fer-ho en unes quantes parts:

Els inicis: 

Amb 15 anys, allà per l’any 1940. jugava a escacs al Tupinamba i va ser un dels membres d’aquest bar que, al ajuntar-se amb un altre bar del mateix barri de Gràcia de Barcelona on també hi havia un grup de jugadors, van donar lloc al naixement del club U.G.A. Tant abans com després de la fusió i la creació del nou club, un dels més potents de Barcelona i de Catalunya, estava considerat dels jugadors d’escacs més forts i, donada la seva joventut, més prometedors. Però aviat va deixar la pràctica activa dels escacs pels seus estudis universitaris, que el portaren a llicenciar-se en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona l’any 1947.

Als primers anys 1950s va jugar de forma esporàdica, guanyant partides i campionats les rares vegades que ho feia, com el torneig La Caravel·la del 1952 a Barcelona, però aviat va deixar en ple èxit aquesta pràctica ocasional.

A primers i mitjans dels anys 1960s va donar algunes sessions de simultànies a molts taulers, guanyant la gran majoria de partides, empatant-ne poques i perdent-ne encara menys i en ocasions cap, jugant contra professors i alumnes aficionats, una bona proporció dels quals jugadors federats i en actiu, com Josep Lluís Brasero, al Col·legi del Pare Claret (en més d’una ocasió), als Estudis Alas i en algun altre local de la ciutat de Barcelona. Com que no jugava habitualment, aquestes sessions de simultànies les feia a petició de gent que el coneixia i sabia de la seva força escaquista, tan poc usada.

Diverses circumstàncies el van portar a no practicar gairebé el joc dels escacs, tot i la seva gran afició i la seva capacitat, força i èxits: estudis al més alt nivell, feina amb pluriempleu, la vida familiar en una família que s'anava fent nombrosa, alguns problemes econòmics, freqüents canvis de domicili, altres hobbies... tot hi va influir, però sobretot una certa decisió seva de dejar-ho per més endavant, quan estigués ja més situat, cosa que deia ja als anys 1960s quan li preguntaven perquè no jugava federat i en campionats oficials si se li donava tan bé fer-ho. Mentrestant seguia per la premsa els campionats del món, com el Petrosian - Spassky de 1966, i ensenyava a jugar a escacs als seus fills i filles, jugava partides a casa i amb amistats aficionades... 

I també estudiava escacs. Tenia uns quants llibres molt antics, dels quals ja se n'ha parlat en una altre ocasió, però el seu llibre base ja als anys 1950s era "Los grandes maestros del tablero" de Richard Réti i a partir de 1963 el llibre que estudiava més era "Práctica de ajedrez magistral" de Mikhail Tal, al que l'any 1970 va afegir "Mi sistema" d'Aron Nimzovich. Però la seva biblioteca d'escacs en aquella època ja era d'uns 12 o 15 llibres, que amb el pas dels anys va anar creixent, sobretot quan va decidir-se a implicar-se activament en els escacs de competició, cosa que va passar a partir de l'any 1971.