De la nostra collita

Observacions i frases de la nostra pròpia experiència... 

De David Bronstein és l'afirmació “No sé perquè la gent poc coneixedora dels escacs[1] només presta atenció i es fixa en els campionats del món i en els campions mundials, o com a molt en els grans mestres més famosos i aspirants al títol de millor jugador, quan tots els escaquistes juguem al mateix joc”. 

I un altre destacat membre de l’élite dels escacs es va adonar d’un fet fonamental: “Els escacs són interessants pels seus errors”[2]. I aquests, com és natural i evident, els cometen més els aficionats que no pas els grans mestres[3].

L'experiència de jugar als escacs és, doncs, la mateixa. És fàcil comprovar que entre els escaquistes de més alt nivell passen les mateixes coses que entre els aficionats, l'únic que canvia és el nivell d'uns i altres. Però a part del fet que els mestres són més forts jugant i per tant guanyen als aficionats i han de vigilar més jugant entre sí, la màgia dels escacs és la mateixa per a uns i altres. 

Com a mostra, unes quantes frases d’aquella època sobre els escacs:

“El joc dels escacs és l’únic en que tu pots passar-te mitja partida intentant impedir per tots els mitjans una jugada del contrincant que veus molt bona i perillosa i que després en les anàlisis de la mateixa t’assabentis que el rival no tenia cap intenció de fer-la i  ni l’havia arribat a considerar, perquè ja d’entrada li semblava dolenta[4]” (Vila Parareda).  

“Tots els jugadors d’escacs solem tenir les nostres pròpies seguretats irracionals, sobretot en les partides més difícils o indecises: pot ser portar un determinat vestit amb el que ens sentim particularment bé i efectius o usar aquella estilogràfica que quan hem anotat amb ella les jugades hem guanyat quasi sempre i que ara ja reservem per a les grans ocasions, a veure si la coincidència no ens falla...”  (Un jugador vigatà als anys 1980s, però observacions semblants les han fet molts jugadors d’escacs).

“L’estil comarcal: esperar la badada [del contrari] per a decidir d’un sol cop la partida, fent la jugada guanyadora” (R. Lázaro Sanromà)

“Si una partida no està decidida en unes 20 o com a molt 30 jugades, és que alguna cosa falla” (J. Lázaro)  

“Una cosa que em passava sovint és que a les poques jugades d’una partida ja intuïa quin seria el resultat de la mateixa, és a dir que ja pressentia si l’acabaria guanyant, empatant o perdent” (R. Lázaro Medina).

I una de meva de més actual:

“No he sabut mai perquè he guanyat, ni tampoc perquè he empatat o perdut [5], el resultat d’una partida és un enigma [6]” (R. Lázaro Medina)

---

[1] I fins va afegir que com més desconeixedors dels escacs, més accentuada és aquesta característica.

[2] Un joc que no els tingués seria maquinal o com un exercici de matemàtiques. La cita literal és "Els escacs subsisteixen gràcies als seus errors" (Savielly Tartakower). 

[3] Tot i que no sempre i n'hi ha molts exemples. Un de recent que em ve de seguida a la memòria és el conegut vídeo del gran mestre xinès Wang Hao, de més de 2700 d’Elo, en una partida ràpida movent una peça sense adonar-se que així permetia que l’ex-campiona mundial femenina Alexandra Kosteniuk li fes mat en una.

[4] Com si digués “Juguem al mateix joc?”.

[5] Si s’ha comès un greu error, com és que ha passat?

[6] És gairebé com la sort, la fortuna.