Més anècdotes (V)

Les anècdotes de tot tipus van arribar a ser moltes al llarg de tots aquests anys. 

Unes, per exemple, de clubs. Tot i que el que deia un jugador del Vic sobre alguns clubs on havia anat a jugar, per equips o en els individuals que en algun cas entraven a un bar molt de poble i que quan demanaven per la sala de joc els hi deia el barman "Dels escacs? Sí, vinguin..." i els feia pujar per les escales fins a l'últim pis de l'edifici i apartant les teranyines els obria les portes de les golfes que era on es jugava,  és evidentment una exageració, el cert és que hi havia alguns clubs força especials, ja per el barri on estaven, ja per l'ambient en sí del local. 

Així un club de Barcelona als anys 1970s tenia els trofeus que havien guanyat, molts i pel que semblava de molts anys enrera, tirats de qualsevol manera en un cubicle obert i a disposició de qualsevol, amb la plata ennegrida i molts metalls oxidats. Feia un efecte una mica estrany, d'haver conegut temps millors. En una ocasió vaig preguntar i em van dir que els tenien així en espera de restaurar-los i de posar-los degudament en una vitrina. 

D'un altre club, també barcelonès, de l'any 1971, recordo que es jugava en una sala a peu de carrer, o fins lleugerament per sota del nivell de fora, i amb uns vidres entel·lats per fora per una mena de sutge, dels gasos del trànsit, d'altra banda cosa força normal per la contaminació en aquell temps. A vegades entre jugada i jugada aixecaves la vista i miraves, però tant com al carrer de fora et fixaves en les finestres brutes. 

D'unes partides al Club Barcelona, el març del 1976, en una gran sala situada a un primer i segon pis i d'amplis finestralls als cèntrics carrers on estaven, recordo que mentre jugavem a la sala, partides del per equips o de l'individual, veiem com els antiavalots, els "grissos", dispersaven i detenien als manifestants, mentre es veien fumeres de les bombes lacrimògenes. Acabades les partides vam tardar a sortir, fins que va semblar que ja es podia fer amb seguretat i sense que corresim el risc de que ens colpegessin o detinguessin. 

Més tard, de finals dels 1970s o principis dels 1980s, recordo haver anat a un club, crec que del cinturó de Barcelona, on per cert ens van tractar molt amablement, on la sala de joc estava presidida per uns grans retrats de Marx, Engels i Lenin, i no sé si també Stalin i fins i tot Mao, no ho podria assegurar. No era l'únic club amb motius polítics, doncs el Vic havia anat a jugar en més d'una ocasió a l'Ateneo Libertario, tot i que a mí no m'havia tocat anar-hi a jugar mai.   

Però retornant a temes més escaquistes, un cas que recordo és el d'un equip català força important amb un "A" i un "B" que jugaven en categories correlatives, el primer equip en la més alta de Catalunya o en una de les més altes, i el segon equip en la categoria immediatament inferior. El "A" es mantenia en primera fila catalana i el "B" era tan fort que en més d'una ocasió havia aconseguit l'ascens, però havia hagut de romandre en la mateixa categoria, perquè una normativa establia que dos equips del mateix club no podien jugar al mateix grup. Això era una frustració pels del "B" però el més greu va passar un any que el "A" ho va fer molt malament i li va tocar descendre de categoria a la immediata inferior on jugava la seva sucursal, mentre que el "B" va quedar líder destacat i va obtenir un merescudíssim ascens a la màxima categoria. 

Quan ho vaig saber, vaig pensar que senzillament el "B" jugaria a la categoria principal i al "A" li tocaria la següent i vaig suposar que com que estaria mal vist que un "B" estigués més alt que un "A", se'ls canviaria els noms sense més problemes. 

Però la cosa no era tan senzilla com jo creia, perquè com em va fer notar el meu germà Jordi, els jugadors formaven part d'una llista única i no podia ser que els teòricament de l'11 al 20, per categoria o avaluació Elo, juguessin per davant dels de l'1 al 10 de la llista. El meu germà va considerar encertadament que primava el resultat de l'equip "A" i que si la seva presència a la categoria ja li havia privat més d'un cop de l'ascens, més ho faria si el primer equip baixava de categoria. Per tant pel segon equip res de pujar a la Divisió d'Honor. 

El cas va ser encara més greu, perquè segons la norma federativa no hi podien haver dos equips del mateix club en el mateix grup o en la mateixa categoria de joc, almenys si havien de jugar entre ells. Per això la baixada de categoria de l'"A" arrossegava al "B", que tot i haver quedat campions molt destacats en lloc de pujar a la categoria superior van haver de baixar a la següent inferior (!). Un veritable drama i si els jugadors del "B" ho van acceptar i van seguir jugant en aquestes condicions, sense independitzar-se ni res, el mínim que es pot dir és que van mostrar una resignació i una abnegació fora del corrent. 

Un matx del 1984

L'ambient d'aquells encontres:

Les fotos corresponen a un matx per equips del Campionat de Catalunya jugat a Vic, al local del club, per part del Vic B. La data pot ser finals de 1983 o més probablement 1984, encara que no és segur. L'equip rival és un infantil-juvenil que, si fos el Claret de Barcelona, del que en aquest mateix blog ja va sortir una entrada amb uns altres taulers, els primers, ho situaria al setembre de 1984. 

Entre els jugadors vigatans s'hi veu al tauler 5 a Ricard Lázaro Sanromà  en el 6 al Dr. Pou, al 7 al Dr. Brugulat i al 8 a Josep Vicente. És possible que l'ordre d'alineació fos lliure, dins d'uns límits, a les categories no punteres. D'espectador s'hi veu a Eduard Vinyet. 

Aniversari

El 22 de juny va ser l'aniversari de Lluís Comas (49)

I avui 23 de juny és Jordi Joan Lázaro qui fa anys, en aquest cas 64.

Foto cortesia de Vladimir Zaiats. 

A la foto Jordi Lázaro a l'Open d'escacs de Moià, tardor de 2018. 

Felicitats i per molts anys!

Llibres per a la vida

Aquests dies hem celebrat Pentecosta, la Santíssima Trinitat, Corpus Christi, el Sagrat Cor de Jesús i l'Immaculat Cor de Maria, amb el mes de juny dedicat al Sagrat Cor de Jesús. 

Ara, passades ja aquestes Festes, reinicio l'activitat del Blog.  I com que aquests mesos a casa ens han fet reflexionar i buscar resposta en els llibres, ho faig fent una relació d’autors importants per a llegir i aprendre d’ells per tal de saber com enfocar i dur el gran do diví de la vida.

La meva llista inicial és:

Bíblia catòlica[1]

Homer – La Iliada[2] i L’Odissea[3]

Plató[4]

Aristòtil[5]

St. Agustí[6]

St. Francesc d’Assís[7]

St. Tomàs d’Aquino[8]

Dant[9]

Kempis[10] - Imitació de Crist

St. Ignasi de Loyola[11]

Sta. Teresa de Jesús i St. Joan de la Creu[12]

Shakespeare[13]

St. Francesc de Sales[14] – Introducció a la vida devota

Sta. Margarida Maria d’Alacoque[15]

St. Lluis Maria Grignion de Montfort[16]

Feijoo[17]

St. Alfons Maria de Ligori[18]

Chateaubriand[19]

Pelegrí rus[20] – Relats sincers al seu pare espiritual

Sta. Teresa de Lisieux[21] – Història d’una ànima

Lemaître[22]

Sta. Faustina Kowalska[23] – Diari

Asimov – Introducció a la Ciència[24]

J. Loring - Para salvarte [25]

J. Rivera i J.Mª Iraburu – Síntesis de espiritualidad catòlica [26]

Aquesta és una llista reduïda, hi ha molts altres autors com Lucreci, Orígenes, Boeci, St. Benet, Ramon Llull, Balmes, Verdaguer, J. Torras i Bages, Joan Maragall i tots els Doctors de l'Església i sants, que són una veritable guia. També hi ha autors d'altres camps que tenen la seva validesa humana i temporal, però aquí només he volgut fer una llista d'uns quants entre els principals en el tema fonamental de la vida humana en aquest món. 

Notes del perquè els he seleccionat:

[1] Perquè la vida és sobretot la relació de Déu amb la Humanitat i de cadascú amb Déu i pel paper únic i central de Jesucrist, Déu i home. Té de molt especial que és el llibre de la Revelació de Déu, inspirat per Ell i que en ell hi és tot allò que realment importa.  

[2] Perquè la vida és una lluita

[3] Perquè la vida és un viatge

[4] Perquè cal tenir sempre present el món ideal

[5] Perquè també cal mirar a aquest món amb realisme

[6] Perquè la vida és la crida de Déu i l’itinerari humà seguint-la,  i perquè  Déu és el sentit de la Història

[7] Perquè l’Amor que rebem de Déu l’hem de compartir no sols amb els altres sinó amb tota la Creació

[8] Perquè la Llum que és Crist es pot mostrar també a la llum de la raó i perquè la Veritat divina és eterna i universal. 

[9] Perquè la vida és l’avantsala de l’eternitat

[10] Perquè mostra el millor camí de l’ésser humà, l’únic que porta a bon port.

[11] Perquè en la vida cal ser militant, preparar-se i exercitar-se per a lluitar i esforçar-se servint a Déu i procurar fer la seva voluntat, que és el nostre bé

[12] Perquè la vida és sobretot la seva part espiritual de trobada amb Déu

[13] Perquè cal conèixer com són els éssers humans en tota la seva complexitat

[14] Perquè cal tastar i veure que bo que és el Senyor

[15] Perquè cal ser molt agraït al Sagrat Cor de Jesús, al seu Amor i als grans dons que ens ofereix i procurar estimar-lo tant com podem

[16] Perquè als qui Déu vol fer grans sants els fa molt devots de la Verge Maria.

[17] Perquè la llum natural de la raó es complementa i augmenta il·limitadament amb la Llum de Crist.

[18] Perquè cal tenir models de santedat i de devoció a la Mare de Déu i un discerniment clar a la vida i perquè cap veritable devot de la Verge Maria es condemna.  

[19] Perquè el Cristianisme és allò més important i decisiu de la Història

[20] Perquè en el camí de la vida i en el de l’ànima cap a Déu necessitem guia, consell i companyia

[21] Perquè davant de Déu som tant petits que la relació més adequada és la infància espiritual

[22] Perquè no hi ha incompatibilitat entre ciència i religió, que són dues maneres de cercar la veritat, que ben portades es reforcen mútuament. 

[23] Perquè tots haurem de rendir comptes de la nostra vida a Nostre Senyor Jesucrist i els qui no vulguin reconèixer els seus pecats i acollir-se a la seva Divina Misericòrdia es trobaran amb la seva Justícia i per tant és essencial conèixer la seva Misericòrdia, agrair-la amb tot el cor i acollir-s’hi.  

[24] Perquè la veritat, la digui qui la digui, sempre ve de l’Esperit Sant (St. Tomàs d’Aquino) i la divulgació científica forma part del coneixement de la veritat

[25] Perquè allò més important de la vida humana és salvar-se per a l’eternitat, deixant-se salvar per Jesucrist.

[26] Perquè és important tenir una síntesi que sigui guia de la veritable espiritualitat, la de la presència de l’Esperit Sant en l’Església Catòlica i en cadascun dels batejats. 

Anècdotes d'escacs (IV)

Seguint amb les anècdotes d'aquell temps, unes de noms:  

     1. En una ronda d’un Campionat Individual de Catalunya en un local de Mataró a mitjans dels anys 70s. Juguen escaquistes de totes les categories, des de les més altes a les més baixes, de mestres i preferents a terceres. Un dels qui juguen, al aixecar-se i donar un vol per la sala de joc, veu sorprès en una llista en el tauló d’anuncis de la ronda que en un dels primers llocs juga un tal Quinteros. En aquells anys Miguel Ángel Quinteros, un jugador argentí al que molts creuen el campió del seu país està fent torneigs a Espanya i col·labora assíduament a la prestigiosa revista “Jaque”. 

      L’àrbitre de la sala s’acosta cap allà i el jugador li pregunta: “Aquest Quinteros, és el campió d’Argentina?” i aquí hi ha dues versions, una que diu que l’àrbitre va contestar senzillament “No, és un jugador d’Argentona” i l’altre, la més comú,  que diu que va dir clarament “No, és el campió d’Argentona”, això sí les dues versions coincideixen en que ho va dir amb seriositat, exposant un fet i potser ni fent cas d’entrada al  joc de paraules per la semblança fonètica dels noms del país i de la localitat del Maresme, propera a on es jugava, es a dir volent sols informar, encara que en la segona versió ja era innegable una certa sorna.

     2. En un campionat per equips, un dels primers jugadors del Vic “A”, és avisat per uns companys que és possible que li toqui jugar amb Balasch, un fort jugador de l’equip contrari. Com que el resultat és previsiblement molt equilibrat, cada punt compta, i el matx és important per l'equip, li comenten al jugador, força fort també, si no té por que si li toca aquell jugador en concret, considerat molt fort, aquest el guanyi gairebé segur i perdent la seva partida es perdi el matx i allò que s'hi juga[1]; per això li pregunten que si li toca amb ell preveu que perderà, per si de cas mirar de jugar amb l'alineació, potser posant algun suplent perquè li toqui un altre. Però el jugador, que es sent fort de joc i encara més de moral, respon de seguida que d'entrada no té por de perdre, si l'hi toca jugar: “Ni amb el Balasch, ni amb el Balashov”. El que no queda clar és si aquesta resposta els va tranquil·litzar i animar o bé tot al contrari, perquè depèn de com es miri. 

1973 (20 juny) Qui això escriu, aleshores secretari del C.E. Vic, lliurant un
premi al jugador del club Francesc Freixer, aplaudeix el president Jaume Portet

        3. Quan Fischer era campió del món però no jugava, allà per 1973 o 1974, va sortir a la premsa que el campió mundial oferia fer un matx amistós, informal[2], amb qui li pagués una determinada quantitat per fer-lo, cosa que no es va arribar a concretar. Però al Club Escacs Vic es va comentar aquesta estranya oferta del genial campió d'Elo altíssim, contundents resultats i gran personalitat, coses que el feien mític, i que a més estranyament  des que havia guanyat el títol  no jugava i algú va proposar mirar de reunir els diners, a base de col·lectes, subvencions, donacions i espònsors, i enviar a jugar, crec que a Califòrnia, on residia llavors, a un dels millors jugadors del club, que es prestés a fer-ho. Era una cosa totalment inviable, un pur divertiment, tant pel fet en sí, potser una “boutade” de Fischer, ja que al final no es va fer amb ningú, com per la quantitat demanada i més havent-hi molts altres amb majors mèrits i aspiracions com els ex-campions mundials, candidats, jugadors forts i famosos en el seu millor moment, etc. 

     Però el que ve al cas aquí és que com quedava clar que el qui anés a jugar amb Fischer fos qui fos quedaria a zero, perdent totes les partides i per la via ràpida, es va arribar a suggerir que si la iniciativa es materialitzava, es reunia l’extraordinària quantitat i s’aconseguia contactar amb Fischer i que aquest acceptés jugar contra un desconegut i sense títol de GM i ni tan sols de MI – els de MF no sé si existien en aquell moment – d’un a nivell mundial insignificant club català, se li proposés al jugador del club Francesc Freixer si volia acceptar aquella oportunitat d’anar a fer unes partides amb el campió mundial, recolzat pel club i escollit per tots. I sols pel fet de fer un matx Fischer – Freixer (!). Per sort no va passar d’un simple comentari de bar d’algun jugador aficionat fet en petit comitè d’amics, i potser prenent-se unes cerveses o uns cafès, cosa que ho convertia del tot en una conversa “de cafè”, i no se li va arribar ni a dir al propi afortunat, ni tant sols a tall d’hipòtesi molt improbable i inversemblant.  

1976 (març  o abril) Ràpides Mercat del Ram a Vic. L'autor jugant amb Llavina,
un fort juvenil del Centelles, darrera s'hi veu Fabré i al fons Cabero Jr. i Montserrat 

4. També de noms i en aquesta ocasió una anècdota que em va passar a mi. El barman del Bar La Pista, el Sr. Coll, ens deia en una ocasió al meu germà i a mi que una vegada, no feia gaires anys, s’havia presentat inesperadament en Segura, portant al seu costat un gran mestre d’escacs estranger, de l’Est, i que va convidar als qui estaven en aquell moment, ja al vespre, al local, a fer unes simultànies. “Si hi haguéssiu estat, hi haguéssiu jugat, segur”, ens va dir “i us hagués agradat, perquè era un jugador molt bo i molt agradable de tracte” i va continuar, “sabeu qui era? Lipkov!” (o això vaig entendre jo). Jo vaig somriure i vaig contestar “No el conec...”. El meu germà em va mirar estranyadíssim per la resposta i el barman va continuar “Lipkov, era Lipkov! Un dels més grans jugadors mundials i que va ser molt amable i atent amb tots, segur que el coneixes, l’has de conèixer per força!” i jo “No, no el conec, ni em sona...” i el meu germà “Va Ricard, no diguis que no el coneixes, si n’has parlat molts cops d’ell...” i jo “Lipkov? No, ho sento, deu ser molt bo, però no l’havia sentit a dir mai”, ja que no em sonava cap jugador rus ni soviètic d’aquest nom. 

     Ni les protestes del barman ni les del meu germà em van fer canviar d’opinió, al Lipkov no el coneixia ni queia en qui era ni qui podia ser, no havia vist mai escrit aquest nom d’un suposat gran escaquista soviètic. El barman encara deia “Lipkov, home, Lipkov... el va portar el Segura que estava a Barcelona fent un torneig, va ser una oportunitat única, potser el més gran jugador que ha passat pel club” i jo em vaig acomiadar d’ell dient-li encara que a mi particularment no em sonava de res, deixant al barman decebut en la seva gran anècdota i coneixença d’un dels més grans jugadors d’escacs del món. 

    Va ser ja més tard, tornant a casa amb el cotxe, que el meu germà em va preguntar “Perquè has dit que no coneixies a Ivkov, si és un dels teus jugadors favorits, dels que en parles més?” i jo, estranyat i sorprès, mentre conduïa, “Ivkov, el iugoslau candidat al títol mundial el 1965? Es clar que el conec, però ell deia un altre, Lipkov...” i el Jordi “És clar, l’Ivkov...” i jo “Ah, deia l’Ivkov?... jo he entés tota l’estona Lipkov...” i ell “Es clar deia l’Ivkov, i tu anar dient tota l’estona que no, que res de res, que no el coneixies... i mira que jo t’he avisat diversos cops, que sí que el coneixies i molt i que n’havies parlat forces vegades, a mi m’ha estranyat molt i no vegis que deu haver pensat el del bar...”. Una confusió deguda a la manera de dir-ho del cambrer o, molt més probablement, a que jo estava molt despistat, molt més despistat que de costum, i no vaig caure en que em deia “l’Ivkov” i que no era soviètic com el buscava jo a la meva memòria[3], sinó iugoslau...

---

[1] Com en la dita infantil, crec que anglesa, “Per un clau mal posat es va perdre una ferradura, per una ferradura perduda es va perdre un cavall, per un cavall perdut es va perdre un general, per un general perdut es va perdre una batalla, per una batalla perduda es va perdre una guerra, per una guerra perduda es va perdre un país” o sigui que,  recopilant, “Per un clau mal posat... es va perdre un país”.  

[2] Però que sembla que comprometia extra-oficialment el campionat del món, ja que si un guanyava un matx al campió mundial, i més essent un geni com Fischer...

[3] En descàrrec meu, em sembla que al principi el barman va dir en una fugaç ocasió, “va portar un mestre rus, l’Ivkov...” i això de rus, que no estic segur si ho va dir però diria que sí, em va despistar del tot i ja no va haver manera de treure’m del meu error en la breu conversa que vam tenir. 

La màgia de les simultànies

Les simultànies tenen una dinàmica pròpia. A mi personalment sempre m'han anat bé i al llarg dels anys n'he fet moltes, en diverses ocasions contra equips complets de la comarca i amb jugadors contra els que jugava en torneigs. 

Fer de simultanejador et dona com un avantatge d'entrada i no sols pel fet de jugar amb blanques, pel sol fet de jugar-les sembles tenir una superioritat sobre els rivals i a més surts concentrat, engrescat, amb moral de victòria, sentint-te el  centre de les mirades i el protagonista. 

Sempre que recordi hi he tingut bons o molt bons resultats, guanyant la gran majoria de les partides, fent-ne taules unes poques (1)  i perdent-ne encara menys, alguna de tant en tant, en rares ocasions més d'una. 

Inici d'una sessió de simultànies, amb els jugadors participants
en un torneig ja finalitzat, a la Biblioteca de Manlleu, abril de 1998

Per a mi jugar simultànies era com una diversió, a més d'una exhibició, i sovint jugava tant fort, i en ocasions més, almenys més fent espectacle amb atacs, combinacions, sacrificis i altres moviments de cara a la galeria, que en les partides de torneig. Això de ser protagonista i de que s'esperés de mi una exhibició, m'animava molt i un cop començat el joc estava tan concentrat i enfeinat que no pensava en res i el temps em passava força ràpid, mentre anava passant i valorant espontàniament les posicions i decidint intuïtivament la jugada.  I era un sistema que em donava bons resultats. 

Els trofeus dels torneig Biblioteques, contra
els finalistes dels quals acabava de fer les
simultànies a la Biblioteca de Manlleu, si
no recordo malament era a 20 - 25 taulers  

Després de les simultànies a les que se m'havia convidat, també se m'invitava a estar present en les cerimònies de lliurament de trofeus, quan n'hi havia, junt amb les autoritats i organitzadors. El fet que els hi hagués guanyat moltes partides els hi recordava als participants presents que encara els hi calia seguir aprenent-ne força, que no es podien confiar ni dormir-se en els llorers. Concretament en biblioteques en vaig fer moltes, tant amb motiu d'algun torneig com aquí, com més sovint per alguna festa o senzillament com activitat cultural: en vaig fer moltes a Manlleu, però també a Taradell, Vic, Torelló, així com en instituts, com el Jaume Callís de Vic del que havia sigut molts anys jugador, escoles, festes majors i festivitats populars a pobles i fins i tot a clubs d'escacs: en vaig fer als equips juvenils de l'Olost (1974) i del Centelles (1976) - ocasió en que vaig guanyar a un noi que pocs dies després va fer taules en unes altres simultànies amb en Kàrpov  (!) - i als equips titulars del St. Pere de Torelló (2) a finals de juny de 1980, del Calldetenes el 1990 i algun altre. 

Recordo haver fet simultànies encara cap a l'any 2000, 2001 i 2002 perquè en molts llocs em tornaven a convidar. Era com una mena de carrera de donador de simultànies en que sabien que podien comptar amb mi. Però tot i que m'hi consideraven expert, jo no m'hi preparava ni feia res diferent del normal, senzillament estava disposat i a punt per fer-les, sense que em fessin por donar-les ni temés per fer un mal paper, tenint un molt mal resultat. 

En el pitjor dels casos sobre una vintena i escaig vaig perdre tres o quatre partides, en cas de molts rivals - ja que en algunes simultànies, mentre hi hagués gent que volgués jugar, quan un acabava la partida un altre hi entrava - que podien ser una trentena, potser n'hauria perdut 5 però amb 20 guanyades i 5 taules. En molts casos acabava invicte i el primer sorprès era jo, perquè fins havia arribat a guanyar en simultànies a rivals amb els que m'enfrontava de tu  a tu en torneigs i campionats i encara amb algun que altre amb qui hi havia perdut en partida normal. 

Per això he titulat "La màgia de les simultànies", perquè el cert és que tenen una dinàmica pròpia: jugar contra molts alhora d'entrada sembla anar en contra del qui hi juga, però d'altra banda té un secret, que a mi m'anava molt bé, que és el de sortir com el jugador bo i el plus de moral de victòria que això et dona. De forma natural i si els rivals no són força més forts que tu, jugues amb un sentit de superioritat almenys oficial, de responsabilitat i d'altes expectatives que junt amb el fet d'estar cobert en cas de derrota per ser "a molts taulers",  a mi em motivaven molt i em feien rendir més que de costum. Suposo que als altres simultanejadors també, que els hi passa el mateix o semblant. La funció ajuda al resultat. 

Lliurament de trofeus i premis als campions del torneig,
que havien participat en les simultànies, Manlleu abril 1998

Com a figura invitada i gairebé com a model i exemple, com a mínim de les capacitats d'un jugador d'escacs, participava, si n'hi havia, de la cerimònia de celebració, Campionats Socials d'un club per exemple, o com aquí els campions de les finals del Torneig Biblioteques d'Osona. El fet és que em sentia afalagat per la deferència, compartint el lliurament amb alcaldes, regidors d'esports, presidents de clubs, organitzadors, patrocinadors, homenatjats i fins figures destacades en altres camps de la cultura o dels esports. Quasi sempre em tocava atorgar un dels tres primers premis, en ocasions el primer i tot, a discreció de l'organització, que seguia el seu protocol. Jo quedava satisfet de l'exhibició i els qui havien pensat en mi per fer-les també hi devien quedar, perquè ho manifestaven i/o em tornaven a convidar per a següents edicions. 

Un món especial i amb un cert toc com màgic el de les simultànies, en el que tot sigui dit, també hi he participat moltes ocasions com a simultanejat i, fins on recordo (3), en aquests casos he perdut sempre. En el meu cas, en la meva experiència, aquest fet funciona sempre a favor del que les dona, les simultànies. 

(1) Perquè ho eren, però si la posició no era molt desequilibrada sovint. quan es tractava de jugar contra nois o nens, solia proposar taules a la última partida en acabar com un gest amb el qui havia resistit més, solia oferir taules a l'últim en acabar, com a premi al seu bon joc.

(2) Ocasió èpica en la que vaig jugar contra el primer i segon equip de la localitat, jugant en el club com a primer tauler seu en els Comarcals, ja que m'ho van demanar amb motiu de la no participació ja del Folgueroles*, tot just tornant del servei militar i havent estat a punt de pujar a Preferent poques setmanes abans. 

(3) Clar que en aquests casos era contra jugadors com Medina, Segura, Vilageliu, Sorín... molt poques, tant en termes absoluts com relatius, i si en alguna ocasió he fet taules no em ve a la memòria i guanyar estic segur que no, és a dir que les comptades vegades que he participat com a un del conjunt de jugadors, he perdut sempre. Aquí en el meu cas la dinàmica funciona a la inversa, o millor dit  funciona igual, és clar. 

* Quan el meu pare va començar a jugar com a primer tauler del Vic i el Jordi també en un altre club.

Grans mestres catòlics

Tres grans mestres d'escacs catòlics. I en tres etapes de la vida:

D'escaquistes catòlics n'hi ha hagut molts al llarg dels temps, però val la pena fixar-se especialment en el cas de 3 destacats grans mestres actuals, perquè a més representen l'influx de la religió en les tres grans etapes de la vida, l'inici, la meitat i el final. 


Viktor Korchnoi, al principi de la seva vida: 

Viktor Korchnoi (1931 – 2016), fill d’un polonès catòlic i d’una russa jueva, va ser criat per la seva família paterna quan ben aviat els seus pares es separaren. La seva àvia polonesa el va fer batejar en l’Església Catòlica romana i el va criar com a catòlic durant la seva infància a Leningrad.



William Lombardy, molt destacadament a la meitat de la seva vida: 

William Lombardy (1937 – 2017), catòlic fill d’un italo-americà i una polonesa-americana, va estudiar a La Salle, va treballar en diverses parròquies des de 1960 i als primers anys 1960s, mentre tenia molts èxits en escacs, era seminarista i va ser ordenat sacerdot el juny de 1967. Essent sacerdot catòlic guanyava torneigs internacionals d’escacs i va ser el “segon”[1] de Bobby Fischer, amb qui van ser amics de sempre, en el matx de Reykjavik del 1972 contra Spassky que va permetre a Fischer ser campió mundial. Es va secularitzar a partir de 1980 pel seu desig de casar-se, formar una família i tenir fills[2], cosa que va fer a principis dels 1980s.



Bobby Fischer, al final de la seva vida: 

Bobby Fischer (1943 – 2008), tot i que no ho va ser durant tota la seva vida – encara que sí que va ser amic del llavors col·laborador parroquial, seminarista i sacerdot catòlic Lombardy, pel que tenia molta admiració – en els seus últims temps a Islàndia va parlar amb un sacerdot catòlic[3] i va demanar, i va tenir, un enterrament catòlic amb el sacerdot, el francès Jacob Rolland, presidint la cerimònia i resant per la salvació de la seva ànima.  Potser devia pensar que, com és evident, bé està el que bé acaba, “All’s Well That Ends Well” com afirmava el criptocatòlic Shakespeare[4] com a títol d’una de les seves comèdies.

---

[1] Amb un permís eclesiàstic especial per deixar temporalment les seves obligacions parroquials i pastorals per tal de poder estar a Islàndia. S’ocupava de la preparació tècnica i psicològica de Fischer, de l’anàlisi amb ell de les partides ajornades... Era l’únic suport de Fischer durant els primers dos terços del matx i diversos comentaristes d’escacs presents en l’esdeveniment coincideixen en que la seva presència fou determinant per tal que Fischer guanyés el matx i fos el nou campió del món.

[2] Havia conegut una dona holandesa a finals dels 1970s de la que es va enamorar, es van casar poc després de deixar ell el sacerdoci i van tenir un fill el 1984, divorciant-se el 1992.

[3] No està clar si es va convertir al Catolicisme, però ja en una entrevista el gener de 1999  expressava la seva admiració per l’Església Catòlica com la única que deia la veritat en un món ple de mentides.

[4] Cada cop està més clar que William Shakespeare era un catòlic amagat, i no sols un filocatòlic com es pensava abans, en una Anglaterra anglicana on ser catòlic era perillós i marginat, però que a la vegada estava plena de catòlics en secret. Per les seves conviccions religioses i mentalitat, els seus personatges són sovint italians, dissimulant així els seus coneixements i simpaties, però alhora expressant-los, davant del públic. I un cop retirat Shakespeare no sols va mostrar cada cop més la lleialtat catòlica sinó que, com queda constància, igual que Fischer, va voler morir obertament catòlic.