La màgia de les simultànies

Les simultànies tenen una dinàmica pròpia. A mi personalment sempre m'han anat bé i al llarg dels anys n'he fet moltes, en diverses ocasions contra equips complets de la comarca i amb jugadors contra els que jugava en torneigs. 

Fer de simultanejador et dona com un avantatge d'entrada i no sols pel fet de jugar amb blanques, pel sol fet de jugar-les sembles tenir una superioritat sobre els rivals i a més surts concentrat, engrescat, amb moral de victòria, sentint-te el  centre de les mirades i el protagonista. 

Sempre que recordi hi he tingut bons o molt bons resultats, guanyant la gran majoria de les partides, fent-ne taules unes poques (1)  i perdent-ne encara menys, alguna de tant en tant, en rares ocasions més d'una. 

Inici d'una sessió de simultànies, amb els jugadors participants
en un torneig ja finalitzat, a la Biblioteca de Manlleu, abril de 1998

Per a mi jugar simultànies era com una diversió, a més d'una exhibició, i sovint jugava tant fort, i en ocasions més, almenys més fent espectacle amb atacs, combinacions, sacrificis i altres moviments de cara a la galeria, que en les partides de torneig. Això de ser protagonista i de que s'esperés de mi una exhibició, m'animava molt i un cop començat el joc estava tan concentrat i enfeinat que no pensava en res i el temps em passava força ràpid, mentre anava passant i valorant espontàniament les posicions i decidint intuïtivament la jugada.  I era un sistema que em donava bons resultats. 

Els trofeus dels torneig Biblioteques, contra
els finalistes dels quals acabava de fer les
simultànies a la Biblioteca de Manlleu, si
no recordo malament era a 20 - 25 taulers  

Després de les simultànies a les que se m'havia convidat, també se m'invitava a estar present en les cerimònies de lliurament de trofeus, quan n'hi havia, junt amb les autoritats i organitzadors. El fet que els hi hagués guanyat moltes partides els hi recordava als participants presents que encara els hi calia seguir aprenent-ne força, que no es podien confiar ni dormir-se en els llorers. Concretament en biblioteques en vaig fer moltes, tant amb motiu d'algun torneig com aquí, com més sovint per alguna festa o senzillament com activitat cultural: en vaig fer moltes a Manlleu, però també a Taradell, Vic, Torelló, així com en instituts, com el Jaume Callís de Vic del que havia sigut molts anys jugador, escoles, festes majors i festivitats populars a pobles i fins i tot a clubs d'escacs: en vaig fer als equips juvenils de l'Olost (1974) i del Centelles (1976) - ocasió en que vaig guanyar a un noi que pocs dies després va fer taules en unes altres simultànies amb en Kàrpov  (!) - i als equips titulars del St. Pere de Torelló (2) a finals de juny de 1980, del Calldetenes el 1990 i algun altre. 

Recordo haver fet simultànies encara cap a l'any 2000, 2001 i 2002 perquè en molts llocs em tornaven a convidar. Era com una mena de carrera de donador de simultànies en que sabien que podien comptar amb mi. Però tot i que m'hi consideraven expert, jo no m'hi preparava ni feia res diferent del normal, senzillament estava disposat i a punt per fer-les, sense que em fessin por donar-les ni temés per fer un mal paper, tenint un molt mal resultat. 

En el pitjor dels casos sobre una vintena i escaig vaig perdre tres o quatre partides, en cas de molts rivals - ja que en algunes simultànies, mentre hi hagués gent que volgués jugar, quan un acabava la partida un altre hi entrava - que podien ser una trentena, potser n'hauria perdut 5 però amb 20 guanyades i 5 taules. En molts casos acabava invicte i el primer sorprès era jo, perquè fins havia arribat a guanyar en simultànies a rivals amb els que m'enfrontava de tu  a tu en torneigs i campionats i encara amb algun que altre amb qui hi havia perdut en partida normal. 

Per això he titulat "La màgia de les simultànies", perquè el cert és que tenen una dinàmica pròpia: jugar contra molts alhora d'entrada sembla anar en contra del qui hi juga, però d'altra banda té un secret, que a mi m'anava molt bé, que és el de sortir com el jugador bo i el plus de moral de victòria que això et dona. De forma natural i si els rivals no són força més forts que tu, jugues amb un sentit de superioritat almenys oficial, de responsabilitat i d'altes expectatives que junt amb el fet d'estar cobert en cas de derrota per ser "a molts taulers",  a mi em motivaven molt i em feien rendir més que de costum. Suposo que als altres simultanejadors també, que els hi passa el mateix o semblant. La funció ajuda al resultat. 

Lliurament de trofeus i premis als campions del torneig,
que havien participat en les simultànies, Manlleu abril 1998

Com a figura invitada i gairebé com a model i exemple, com a mínim de les capacitats d'un jugador d'escacs, participava, si n'hi havia, de la cerimònia de celebració, Campionats Socials d'un club per exemple, o com aquí els campions de les finals del Torneig Biblioteques d'Osona. El fet és que em sentia afalagat per la deferència, compartint el lliurament amb alcaldes, regidors d'esports, presidents de clubs, organitzadors, patrocinadors, homenatjats i fins figures destacades en altres camps de la cultura o dels esports. Quasi sempre em tocava atorgar un dels tres primers premis, en ocasions el primer i tot, a discreció de l'organització, que seguia el seu protocol. Jo quedava satisfet de l'exhibició i els qui havien pensat en mi per fer-les també hi devien quedar, perquè ho manifestaven i/o em tornaven a convidar per a següents edicions. 

Un món especial i amb un cert toc com màgic el de les simultànies, en el que tot sigui dit, també hi he participat moltes ocasions com a simultanejat i, fins on recordo (3), en aquests casos he perdut sempre. En el meu cas, en la meva experiència, aquest fet funciona sempre a favor del que les dona, les simultànies. 

(1) Perquè ho eren, però si la posició no era molt desequilibrada sovint. quan es tractava de jugar contra nois o nens, solia proposar taules a la última partida en acabar com un gest amb el qui havia resistit més, solia oferir taules a l'últim en acabar, com a premi al seu bon joc.

(2) Ocasió èpica en la que vaig jugar contra el primer i segon equip de la localitat, jugant en el club com a primer tauler seu en els Comarcals, ja que m'ho van demanar amb motiu de la no participació ja del Folgueroles*, tot just tornant del servei militar i havent estat a punt de pujar a Preferent poques setmanes abans. 

(3) Clar que en aquests casos era contra jugadors com Medina, Segura, Vilageliu, Sorín... molt poques, tant en termes absoluts com relatius, i si en alguna ocasió he fet taules no em ve a la memòria i guanyar estic segur que no, és a dir que les comptades vegades que he participat com a un del conjunt de jugadors, he perdut sempre. Aquí en el meu cas la dinàmica funciona a la inversa, o millor dit  funciona igual, és clar. 

* Quan el meu pare va començar a jugar com a primer tauler del Vic i el Jordi també en un altre club.