Ens ha deixat Joan Segura Vila (1928 - 2020).

Avui ens assabentavem de la trista notícia del traspàs de Joan Segura, un gran jugador d'escacs català, vigatà i sempre molt relacionat amb Vic, als 92 anys d'edat. 

Va néixer el 30 de juliol de 1928 i ha mort el 27 d'octubre de 2020. Gran aficionat als escacs i un gran practicant, durant molts anys un dels principals i millors jugadors del Club Escacs Vic, del que en fou cofundador i membre dels primers jugadors, va ser president del C.E. Vic durant uns anys a la seva millor època, la dels anys 1960s, quan estava a la categoria més alta dels escacs catalans, fins que va cedir la presidència l'any 1967, ja que va entrar en la directiva de la Federació Catalana d'Escacs. Tot i així va seguir sempre vinculat a Vic, on tenia la seva casa, i al club, i seguia assistint-hi per jugar partides, tot i que a partir dels primers anys 1970s ja no va ser membre de l'equip en competicions. 

Una foto dels jugadors del llavors Club Ajedrez Vich, a finals dels anys 1940s o principi dels 50s.
Joan Segura és el jugador central de la fila dels ajupits, el quart dels que estan en primer pla.

Després va jugar amb equips de Barcelona, com l'Espanyol, el Barcelona i últimament el Tres Peons. Va ser escollit president de la Federació Catalana d'Escacs l'any 1978 (1) i ho va ser fins 1987, però després va seguir vinculat a la F.C.E, com ja ho havia estat abans. Posteriorment va ser fins i tot durant uns anys directiu de la Federación Española de Ajedrez a Madrid. Va tenir una relació intensa amb els escacs internacionals al més alt nivell, coneixent als campions del món i als grans mestres més destacats del seu temps, així com organitzant torneigs i esdeveniments, com també tenint contactes amb els presidents de la Federació Internacional dels Escacs i dels grans clubs. L'any 1992 va obtenir el títol d'àrbitre internacional de la FIDE.

Joan Segura entregant un premi d'escacs en una festa a Vic l'any 1972.

Es va prodigar molt fent simultànies, durant dècades, per la comarca d'Osona, així com animant la vida del club i també es va implicar en la promoció dels escacs i en el seu ensenyament. En els Campionats Comarcals per Equips d'Osona hi va participar durant unes quantes edicions, com a mínim des de l'any 1975, quan no feia gaires anys que havien començat. Va tenir molts èxits en escacs de competició, on era conegut com un gran coneixedor de les obertures, en les que solia fer gambits, molt agressiu i fort en el mig joc, ell estava especialment content d'haver quedat campió al torneig tancat de Sta. Coloma de Queralt de 1965, davant d'Anguera, Cherta, Ridameya i Pepita Ferrer, entre d'altres. També tingué molts èxits organitzatius i en el món dels escacs, entre ells el que l'osonenc Lluís Comas, de 13 anys i del Club Escacs Vic, quedés campió del món infantil a Lomas de Zamora, Buenos Aires, l'any 1984, quan ell era president de la F.C.E (2). En relació a Vic i Osona, a més de la seva participació a tots els nivells en els esdeveniments d'escacs, com l'equip del Club o els Comarcals, cal citar èxits com la portada a veure el nou local del C.E. Vic al llavors president de la FIDE, l'islandès Fridrik Olafsson, el març de 1979, i l'organització del Campionat d'Espanya Femení a Vic l'agost de 1979, quan ell va ser el principal responsable de la competició. També tingué la seva part, si bé menor, en el Ct. d'Espanya per Equips a Centelles el 1978 i en possibilitar les simultànies a Centelles de Karpov (juny 1976) i Korchnoi (juny 1979). Però la majoria d'aquesta activitat federativa i organitzadora la va fer a Barcelona i a Catalunya, i fins a Espanya, i seria molt llarg citar-la, ni que fos sols la més important. 

Joan Segura en la mateixa celebració. A la taula estan amb ell els també presidents
  del C.E. Vic, Joan Serra i Jaume Portet, el llavors regidor d'esports de Vic,
Sr. Barnolas al centre, i el molts anys secretari de la F.C.E. Joan Torquet. Any 1972.

Es podrien dir moltes anècdotes sobre ell. Al C.E. Vic se'l coneixia sovint com "l'amic Segura", primer perquè era amic de tothom i sobretot dels seus, però fent també un joc de paraules amb una empresa que va tenir durant anys, "Segura Lamich". O que va ser el mestre que va ensenyar a Jacint Raurell, qui ja a primers dels 70s guanyava a jugadors de preferent amb el gambit de rei, que li havia ensenyat. I fins fa poc l'infatigable Joan Segura estava en actiu i jugant partides de competició. 

Descansi en pau aquest gran aficionat al escacs i bon company i amic. Al Cel sigui! 

(1) Guanyant en unes disputades eleccions al també gran promotor dels escacs Jordi Puig (1929 - 1988)                                    (2) Lluís Comas va tenir el seu ascens fins al títol mundial quan ell era president de la F.C.E. i Ricard Lázaro Sr. (1923 - 2008) era president de la Junta Gestora (1979 - 82) i després president (1982 - 83) del C.E. Vic, obtenint l'èxit quan era president del C.E. Vic Pere Vegara (1983 - 1987). 

De l'any 1989

 1989 va ser un gran any pel món, ple de fets decisius que feren història. 

També va ser un any important en més d'un senitt per qui això escriu, que potser llavors va reeixir el màxim de força i resultats en escacs, tant que vaig arribar a un calculat 2150 d'Elo català, que no es va traduir en oficial degut a que va ser al novembre quan vaig obtenir l'ascens a la categoria Preferent, a l'Open de Sant Pere de Torelló, i en aquell temps només tenien avaluació Elo oficial de la Federació Catalana d'Escacs els jugadors d'aquesta categoria màxima dels escacs de competició amateur. 

A més, molts resultats no es comptabilitzaven, ja que no tots els torneigs eren vàlids per al Elo ni per als ascensos de categoria, sols els reconeguts com els Cts. de Catalunya individuals i els Opens més importants... així com les categories altes dels Cts. de Catalunya per equips. 

Un torneig que mai se'm va donar massa bé, en general i salvant algunes excepcions, van ser els Opens de Vic dels 1980s (no així el precedent del 1978 on vaig fer molt bon resultat), que precisament servien per pujar de categoria i més endavant per l'Elo pels preferents. 

I en un Open en que estava en bona forma, el del 1988, la direcció del Club Escacs Vic em va demanar que en lloc de jugar com a participant, portés l'ordinador que hi participava per primer cop, cosa que llavors era tota una novetat. Conscient que feia una renúncia, vaig acceptar i vaig fer anar la computadora que va ser la sensació d'aquell torneig, tot i jugar sense dret a premi. 

En el de 1989 tampoc vaig pujar a preferent, ignoro el motiu. És possible que faltés a alguna ronda, per motius de feina o el que fos, i potser em vaig retirar, perquè els dissabtes treballava tot el dia i vaig tenir que escollir entre jugar tot l'Open i un possible ascens o complir amb els meus deures laborals d'autònom en l'empresa familiar del meu pare i és clar vaig escollir això segon. 

Però un altre motiu potser va ser que vaig fer taules en algunes rondes de les que vaig jugar, tot i que amb jugadors ben forts, ja que els Opens de Vic a finals dels anys 80s estaven en el seu cim de força i de participació, abans de decaure ràpidament als primers 90s. 

Així per exemple una partida amb Josep Puigdollers (1929 - 2014), un veterà jugador de gran categoria i un rival sempre molt difícil per a mi, amb el que sols vaig aconseguir empatar, això sí, diversos cops: 

Josep Puigdollers (2080) - R. Lázaro M. (1ª)                                                                                      IX Open de Vic, Vic 29 d'abril de 1989

1. e4, e5; 2. Cf3, Cc6; 3. d3, d5; 4, Cbd2, Cf6; 5. Ae2, Ae7; 6. c3, Ae6; 7. Dc2, Dd7; 8. 0-0, 0-0; 9. Te1, a5; 10. Cf1, Ad6; 11. Cg3, h6; 12. Ch4, Ce7; 13. Ad2, c6; 14. Tad1, Ac5; 15. Tf1, Tad8; 16. Rh1, g5; 17. Cf3, Cg6; 18. Dc1, Ad6; 19. Ae3, Cf4; 20. Tfe1, c5; 21. Dc2, d4; 22. Ac1, b5; 23. Af1, a4; 24. b3, Ta8; 25. c4, axb3; 26. axb3, b4; 27. Ab2, Ta2; 28. Ta1, Tfa8; 29. Txa2, Txa2; 30. Db1, Da7; 31. Cf5, Axf5; 32. exf5, Cd7; 33. g3, Ch5; 34. Cd2, Chf6; 35. Ag2, Ta6: 36. h6, Rg7; 37. Te2, Dc7; 38. Af3, Db8; 39. g4, Ac7; 40. Af1, Da7; 41. Cf1, Ta1; 42. Dc2, Da6; 43. Cg3, Da3; 44. Te1, Da2; 45. Dxa2, Txa2; 46. Rg2, Tc2 (0.5 - 0.5) 

Per explicar algunes rareses d'aquesta partida, Puigdollers savia que jo aleshores estava en gran forma i temia que estigués molt preparat d'obertura. La primera captura, i encara d'un peó en un intercanvi, és a la jugada 25 i el primer canvi de peces a la 29. Tota la partida és un joc de maniobra i al final tot queda travat. 

Partida jugada amb un mestre català històric

En una ocasió vaig jugar amb un mestre dels escacs, i un mestre dels d'abans. El meu pare tenia uns llibrets a casa sobre el torneig de Sitges de 1934 i altres de l'època, que jo havia fullejat, i un dels jugadors que hi sortia, amb foto, amb partides i destacat en la classificació, era Rafael Domènech. 

Quina va ser la meva sorpresa quan en un Campionat de Catalunya per Equips celebrat a Vic, jugant jo amb el Vic "A", vaig veure a aquest veterà jugador, ja gran d'edat, en el grup de l'equip adversari. El vaig reconèixer per les fotografies que havia vist en els llibres que teniem a casa, tot i haver passat ja 45 anys, i vaig observar que era un home educat, ben vestit, portava un abric ja que era a l'hivern, d'actitud amable i que ja d'entrada em va caure simpàtic. Fins i tot em recordava en certes coses a un meu tiet-avi, amb el que a més de ser de família sempre hi havia tingut una ben bona relació. 

La sorpresa va ser encara més gran quan, un cop presentades pels capitans les alineacions de cada equip, va resultar que em tocava jugar amb ell. Vaig pensar que a un mestre dels escacs se l'havia de respectar i vaig considerar que fer taules amb aquest gran jugador ja seria un resultat meritori.

La partida va anar així: 

 Rafael Domènech (MR, Ateneu Barcelonès) - Ricard Lázaro M. (1ª, Vic)                                 Campionat de Catalunya per Equips                                                                                                         Vic, 28-12-1980

1.e4, c5; 2. Cf3, a6; 3. Ae2, Cc6; 4. d4, cxd4; 5. Cxd4, Cf6; 6. Cc3, e5; 7. Cxc6, bxc6; 8. Af3, Ab4; 9. 0-0, 0-0; 10. Ag5, h6; 11. Axf6, Dxf6; 12. Ce2, Ab7; 13. a3, Ae7; 14. Dxd7, Tab8; 15. Dd3, Tfd8; 16. Dc3, Dd6; 17. Cg3, Ag5;  18. Tfd1, Ad2; 19. Dc4, Ac8; 20. Cf1, Ae6; 21. De2, Dc5; 22. Txd2, Txd2; 23. Dxd2, Txb2; 24. Ce3, Dd4; 25. Dc1, Dc3; 26. h3, Ac4; 27. Rh2, Tb8; 28. De1, Dd4; 29. Td1, Dc5; 30. Dc3 (1 - 0) 

En resum, que vaig jugar força malament tota la partida. No sé si va ser perquè em va impressionar jugar amb un rival que era història viva dels escacs, o perquè em vaig passar amb el meu pensament que a un mestre cal respectar-lo, i a una figura històrica més, i amb la meva determinació inicial de no apretar-lo massa (!) - perquè en aquella època havia guanyat i empatat amb uns quants jugadors catalans destacats - o perquè la relativa passivitat i prudència una mica excessiva del meu contrincant em van fer confiar-me fins que em vaig trobar amb la sorpresa. En condicions normals hagués abandonat al perdre la primera peça, però essent un per equips no ho vaig fer fins perdre la segona i, a més, ja sense cap possibilitat de contrajoc. L'única satisfacció va ser jugar amb un mestre que jo havia trobat en els llibres quan començava a aprendre a jugar a escacs, així com que la meva derrota no va afectar al resultat de l'equip, com no l'hagués afectat una meva victòria vist a posteriori, perquè vam guanyar o perdre de forma bastant clara, així com saber que havent fet una partida amb en Rafael Domènech, havia jugat amb un escaquista que s'havia enfrontat a jugadors de l'èlit de la primera meitat del segle XX, com Tartakower, Koltanowski, Alekhine, potser Réti i tot. 

Així com haig de reconèixer la seva forma de cavaller també després de la partida, tot i que no recordo que l'analitzèssim, sí que vam parlar uns moments. Va ser en tot moment molt correcte i no em va saber greu perdre amb ell, un senyor ja força gran. I vist ara, la partida té un cert sabor als anys 1930s , potser per com jugava el vencedor de la mateixa. En resum, una derrota a recordar pel rival amb que la vaig tenir, tot i que si jo hagués jugat més fort hauria sigut més presentable.        

Santa Teresa, la patrona dels escaquistes

Avui és Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582), verge i doctora de l'Església, una gran santa carmelita i una dels més grans místics cristians, que té diversos patronatges, entre ells el dels escaquistes, havent estat proclamada oficialment com a tal per als jugadors d'escacs espanyols als anys 1940s.

Santa Teresa de Jesús havia jugat a escacs de jove i de gran va escriure sobre el joc dels escacs algunes observacions en els seus llibres místics. Per això se l'ha considerat la santa patrona dels practicants d'aquest joc. 

En el Club Escacs Vic. als anys 1970s i potser també als 1980s, al menys als primers, seguint una llarga tradició que es podia remuntar fins i tot a la fundació del club l'any 1946, aquest dia es considerava una festa i s'oferia una Missa a la que assistia la directiva i alguns jugadors. Però en tot cas, gairebé tots sabien d'aquest patronatge i el tenien present. Més tard la tradició de la celebració litúrgica es va anar perdent, però això no treu el que segueixi essent la santa patrona dels escaquistes. 

Aniversari de Ricard Lázaro Sanromà

Avui, 14 d'octubre, Ricard Lázaro Sr., en honor del qual està dedicat aquest Blog, hauria fet 97 anys... 

A l'estany de Banyoles en família, tardor de 1971.

Amb tal motiu, dedicaré una pàgina o unes entrades del Blog a diversos aspectes de la seva personalitat.

Joan Codina, un jugador dels Comarcals centenari

Joan Codina (n. 1920) acaba de complir 100 anys aquest 21 de setembre. 

Joan Codina en la festa del seus 100 anys

És de Moià hi ha jugat a escacs tota la seva vida. Ho ha fet per correspondència amb jugadors dels llavors Països de l'Est comunistes i de molts més països, però des de la seva infància ve jugant a escacs, amb temporades de més o menys activitat, però sense deixar-ho mai. 

Codina és el jugador d'escacs de més edat federat i en actiu de Catalunya i probablement també d'Espanya i és possible que ho sigui d'Europa i un dels de més edat del món. Això ja indica que es manté en una bona forma mental i física envejable per a la seva edat i fins per a edats força menors. Com a il·lustració d'això a players.chessbase.com hi apareixen 21 partides seves, de les que en guanya 5 (i la majoria d'elles amb negres!) i fa 7 taules, perdent les altres, però jugant fins i tot en aquestes la major part dels casos amb energia juvenil, combinacions i atacs al rei, i encara amb algun sacrifici com en la més recent de les que hi surten, la Joan Codina (1831) - Daniel Poyato (2048) de l'Open de Moià de 2014. L'Elo més alt que hi té en aquestes partides és de 1841 l'any 2013, abans probablement el tenia més elevat,  i actualment encara té un Elo FIDE de 1511.  Amb aquesta trajectòria d'anys, de simpatia personal i de dedicació constant als escacs no és estrany que hagi rebut molts homenatges de tota mena, però per citar-ne només un, i recent, Moià va estrenar un tauler d'escacs gegant, a la plaça Sant Sebastià de la vila, el 17 de novembre de 2019 en honor seu.  

La foto d'aquest article, la de la festa del seu centenari, ha arribat a través de Vladimir Zaiats i del grup de WhatsApp "Escacs a Osona i voltants" junt amb altres referències a informacions. I és que l'esdeveniment s'ho mereix! 

Joan Codina i Espinasa, que aquest és el seu nom complet, va ser jugador dels Campionats Comarcals d'Osona d'escacs per equips en diverses ocasions amb el seu equip, el Moià, que va jugar aquests torneigs durant 7 edicions consecutives, de la 4ª de 1974 a la 10ª de 1980, faltant només a les 3 primeres (de 1971 a 1973) i a les 2 últimes (les de 1981 i 1982). En totes les ocasions Codina va jugar amb el seu equip els mítics Comarcals, essent un dels participants més assidus, només superat en això per uns quants que en van jugar més, fins i tot totes, però superant a la immensa majoria dels que un cop o altre jugaren en els Comarcals, essent així un jugador notori dels Comarcals d'Osona. I també en va jugar moltes partides en cada ocasió en que hi va participar, fins i tot totes les rondes en tots o quasi tots, i això tampoc massa jugadors ho poden dir.  

A primers de l'any 2018 vaig poder parlar en més d'una ocasió amb ell i em va donar alguns materials de l'època i moltes explicacions de com ho vivien en el seu ambient en general i ell en concret, al llarg de tots aquells anys. 

En aquest Blog ja se li va dedicar un llarg article amb moltes fotos el 16 de març de 2018, amb el títol de "Jugadors dels Comarcals (1): Joan Codina". Un article molt detallat i dedicat a ell, sortit de les diverses converses que vaig tenir amb ell a Moià les setmanes abans. Noves informacions o fotos seves van aparèixer en dues entrades més, la primera la del 23 de març del 2018 "Escenes del club en aquells temps", la primera foto el mostra en acció davant del tauler als anys 1970s, molt probablement el 1977 o 1978, i la segona en l'entrada del 9 d'abril de 2018, "Equips dels Comarcals: el Moià (2)" on apareix en la foto amb el seu equip al principi dels anys 1980s.  

Des d'aquí ens unim a les felicitacions per a l'escaquista centenari Joan Codina, i amb el desig que en compleixi forces més i si pot ser amb igual bona forma i seguint jugant als escacs!  

Reflexions sobre els escacs

L’ interès de les partides s’haurà de buscar en el “factor humà”?

Ossip Bernstein (1882 - 1962), que va viure a Barcelona, aquí l'any 1961

Des que el programa d’ordinador Deep Blue va guanyar un matx al (co)campió mundial Kasparov l’any 1997 i sobretot des que Alpha Zero i Stockfish tenen Elos de 3200 o així, quan el campió mundial Carlsen el té de menys de 2900, els escacs han canviat.

Abans hi havia la idea de que l’important eren les partides dels campions del món i sobretot dels campionats mundials i com a molt dels aspirants al títol o dels escaquistes que passessin de 2600 d’Elo i formessin part d’una reduïdíssima élite que té fama i prestigi, poder escaquístic, diners i premis i per això són professionals del joc, que ho han de pagar amb un estudi, entrenament i dedicació constant, vivint molts d’ells quasi exclusivament dels escacs i pel món dels escacs. Això deixava fora el 99’99 % o més dels escaquistes, com si aquests no fossin la base de la piràmide en que es sustenten els citats.

Ja Bronstein deia “Perquè als desconeixedors del joc dels escacs només els interessen els campions mundials i els matxs pel títol mundial o com a molt els escaquistes més forts i famosos, quan tots juguem al mateix joc?”.

I Tartakower: “Els escacs són interessants pels seus errors, més encara es pot dir que subsisteixen gràcies als seus errors”. Un joc automàtic, de precisió matemàtica, sense cap fallo, acaba essent avorrit. Almenys per a la immensa majoria dels aficionats. Perquè quanta gent es mira, segueix i estudia les extraordinàries partides entre Alpha Zero i Stockfish, uns escacs d’una precisió i exactitud pels núvols, quasi extraterrestres o sobrehumans en les seves maniobres, càlculs i efectivitat, en algun rar cas amb aparentment inexplicables sacrificis a 15 o 20 jugades vista!  

I quina llàstima que Saidy estigués equivocat quan en el seu llibre “La batalla de les idees en els escacs” feia l’afirmació que pensar que un ordinador pogués guanyar a GM forts d’escacs  era “una fantasia hipermasculina” del domini de les màquines i que afirmés que ho veia del tot irrealitzable en un futur a curt termini i que ho dubtava a mitjà termini i que en tot cas seria en un futur llunyà que això passaria si es que arribava a passar. I a més es llegia entre línies que no ho considerava positiu ni convenient ni pel joc dels escacs ni pel seu món. Doncs bé, “The Battle of Chess Ideas” va ser publicat el 1972 i un quart de segle després Kasparov era derrotat en un matx per un programa informàtic i molt menys de mig segle després el joc dels ordinadors ja és inassolible i potser incomprensible per als éssers humans. Saidy amb poc més de 80 anys ara, encara es viu i ho ha pogut viure i comprovar personalment.

I això no farà més que augmentar.  Ja fa anys que es pot afirmar que ningú ha jugat mai tan bé als escacs com els programes d’ordinador punters. I probablement cap ésser humà hi jugarà mai tan bé... Això fa canviar el món dels escacs.

Hi ha escaquistes com el meu germà Jordi, un bon jugador d’un nivell “normal” és a dir mitjà, que diuen que el fet que hi hagi bicicletes, motos, cotxes, vaixells i ja no diguem avions, no ha tret el mèrit a les curses d’atletisme i natació humanes, tot i que els altres ens guanyin claríssimament o facin coses que per a nosaltres són impossibles. Són coses diferents. I hi ha aficionats als diversos camps, amb l’avantatge que si ets aficionat a les curses humanes, hi pots participar activament, tot i que aquí l’analogia no és clara perquè en les altres també, però penso que la idea s’entén.

Que serà l’interessant ara? Els escaquistes quedarem fascinats per les partides d’ordinadors? O ens mirarem les dels jugadors humans i molt especialment les dels nostres iguals o semblants?

Tindran raó finalment Tartakower, Bronstein, Saidy, el meu germà i tants més?