El caràcter dels escaquistes

A diferència dels altres temes tocats en aquest blog, aquest és altament especulatiu.

Parlar del caràcter dels jugadors d'escacs és complicat, primer perquè n'hi ha de tots tipus, després perquè la personalitat no sempre correspon amb l'estil de joc.

Hi ha casos en que un escaquista juga d'acord amb el seu temperament, per exemple un pot ser seriós, reflexiu i pacient i tenir un joc en concordança.

Però també hi ha casos en que jugar a escacs és una vàlvula d'escapament personal i un juga amb un estil completament oposat a la seva manera de fer habitual, com ja ho feia notar Réti a "Els grans mestres del tauler" a propòsit d'Andersen, home tímid, "de bona pasta" i conciliador, que sobre el tauler jugava d'una forma molt romàntica i agresiva, havent donat lloc a les dues grans partides "La immortal" i "La sempreviva". La personalitat d'Andersen sobre el tauler, deia Réti, era com l'oposat o l'invers de la seva a la vida real.

La cosa es complica quan hi ha escaquistes que ni tan sols juguen al contrari del seu comportament a la vida real, sinó senzillament de forma diferent. O bé barrejada, amb coses corresponents a la seva personalitat, altres exactament al contrari i altres tan sols distintes. També hi ha jugadors que mantenen més o menys un estil al llarg del temps, però altres evolucionen, com s'ha fet notar a propòsit de Tarrasch, que va tenir un comportament a la joventut, un altre a l'edat adulta i encara un altre ja de gran. Alguns, com Fischer, mantenen una certa trajectòria vital - tot i que amb altibaixos temperamentals - fins que aconsegueixen el seu objectiu, en el seu cas el campionat del món, i després canvien bruscament, en el seu cas renunciant al títol i deixant la pràctica activa durant molts anys, cosa ben inesperada i en contradicció amb el que ell mateix havia vingut proclamant de que quan sigués campió del món jugaria molt i participaria en molts torneigs, tot al contrari del que va fer.

Finalment encara hi ha un intermig entre el caràcter habitual i l'estil com a jugador, que és el comportament en el món dels escacs. Normalment s'assembla a un o l'altre, però no sempre. Això inclou concretament les excentricitats i extravagàncies pròpies de les mentalitats molt creatives, que en escacs abunden molt.

Tot el dit passa en major o menor grau en tots els esports i en tots els àmbits de la vida - ciència, filosofia, literatura, música, art, política, relacions personals... - però en els escacs, al ser una matèria intel·lectual en la que l'elecció compta molt, és molt més notori.

La classificació en 8 caràcters que faig a continuació és una interpretació personal meva i està basada llunyanament en la caracterologia de Heymans - Le Senne o escola franco-holandesa de Groninga, de la que ja vaig fer un estudi per a la F.C.E. l'any 1983, si bé amb un desenvolupament posterior molt extens que m'ha portat a canviar moltes coses a base d'estudis i d'experiència, tant en el camp dels escacs com sobretot en d'altres.

Aplicat als escacs està basat en la combinació de 3 polaritats (que podriem dir els pols "calculador - intuitiu", "posicional - agresiu" i "atacant - defensiu" o noms equivalents similars, però en els que de moment no entrarem, deixant que els exemples parlin per si sols) i dona lloc a 8 tipus que d'entrada podriem anomenar així: 1. el lluitador, 2. el símbol, 3. el geni, 4. el protagonista, 5. el tècnic, 6. el campió, 7. el teòric i 8. l'atacant.

També és interpretació meva i basada en un altre mètode complementari la seva aplicació als grans jugadors d'escacs, en aquest cas als campions mundials però que es podria fer també amb d'altres molt destacats i significatius:

1. Lasker, Euwe, Smyslov, Spassky

2. Petrosian, Fischer

3. Capablanca, Anand

4. Andersen

5. Morphy, Kasparov, Carlsen

6. Botvinnik, Karpov, Kramnik

7. Steinitz

8. Alekhine, Tal

L'elecció com queda dit és molt especulativa i interpretativa, per tant en algun cas podria estar equivocada. Rarament hi ha tipus purs, la majoria són tipus mixtes, a part de tot el dit al principi. També s'ha de dir que és molt esquemàtic. I que tot i que en la majoria dels casos és molt evident, en ocasions pot costar de veure que tenen en comú, en que es diferencien o quina és l'explicitació del tipus. Si de cas en posteriors entrades o en una pàgina continuarem la descripció, que es només una proposta, per a fer-se una idea general.

Fischer i Petrosian, tot i les seves grans diferencies, en aquest sistema de classificació podrien ser dos tipus 2. Tigran Petrosian (1929 - 1984) com a símbol armeni i de la prevenció i Bobby Fischer  (1943 - 2008), símbol dels Estats Units i dels escacs actius. Matx en el 2n tauler de l'enfrontament U.R.S.S. - Resta del Món  a Belgrad 1970. 

Un estudi i una classificació semblant però amb 16 tipus, comptant amb un 4 factor i que podria ser com un desdoblament d'aquests 8, si bé no es corresponen exactament, es troba a la web "What is your Chess Personality?" a  www. chesspersonality.com, amb un test per esbrinar la pròpia personalitat jugant a escacs i una descripció dels tipus amb nom suggestius.

Enfocaments diferents sobre la personalitat dels jugadors d'escacs, menys sistemàtics però més matisats es troben a:

"Els grans mestres del tauler" de Richard Réti

"La batalla de les idees en els escacs" d'Anthony Saidy

Així com en els estudis sobre psicologia en escacs de Reuben Fine i Nikolai Krogius, entre altres.

L'ambient del temps dels Comarcals

Una característica dels escacs a Osona als anys 1970s i 1980s era la seva peculiaritat. O millor dit, les seves peculiaritats.

El cert és que al principi quasi no hi havia noies,  ni encara menys dones,  jugant, però això va canviar després; cap a la meitat dels anys 1980s Elba Barcons i Marta Padró, aleshores molt joves (a mitjans de 1985 totes dues tenien 12 anys , si bé l'Elba estava a punt de fer-ne 13) van començar a competir. Tot i així la presència femenina era molt minoritària i totalment excepcional, quasi anecdòtica. I ho seguiria essent, malgrat les campanyes de promoció dels escacs a nivell escolar, en que aprenien a jugar moltes nenes i noies, sense que això es traduís en la seva presència i participació ni en clubs ni en competicions.

Tampoc hi havia jugadors estrangers. A Osona eren pràcticament inexistents i a Catalunya molt rars. El 1972 en els Campionats individuals de Catalunya de 3ª vaig jugar, i guanyar, a un jugador de nom Wagensberg, que si no vaig errat era el famós físic i divulgador Jorge Wagensberg. El 1978 en els Comarcals vaig jugar, i també vaig guanyar, a Fritz Uhlmann, un escaquista del St. Boi de Lluçanès, que recordo com un noi jove d'aspecte germànic i que parlava castellà amb un fort accent. Ja uns anys abans el meu germà Jordi, en l'Open Infantil i Juvenil de Berga del 1972 o del 1973, va guanyar a un nen armeni-francès de nom Sighirdjian. Però que es puguin citar aquests casos mostra la gran escassetat d'aquests, cosa que en aquells anys s'estenia en general a tota la societat catalana. Com a exemple, en els meus anys d'estudi a la Facultat de Ciències de l'Universitat Central de Barcelona, entre gener de 1974 i juny de 1978, no vaig tenir cap company de classe ni de curs que fos estranger, cosa que em va estranyar molt, ja que jo suposava que a la Universitat n'hi haurien molts. En realitat, a part del cas paradigmàtic del nord-americà Olaf Ulvestadt, que va jugar a Vic a finals dels 1960s però que va marxar cap al 1970 o principis de 1971,  Ariel Sorín, el mestre argentí d'origen jueu-rus que va jugar uns anys pel C.E. Vic i que es va implicar molt en la vida del club no va arribar fins a finals de 1989. La Penya Escacs Centelles es va avançar forces anys amb els seus jugadors sud-americans, com Debarnot o Herbert Pérez, però aquests jugaven sobretot els Campionats de Catalunya per Equips i no inicidien massa en el món escaquista osonenc a part de Centelles. 

A Calldetenes 1990, al final del període considerat 

Però en canvi hi havia una gran diversitat d'edats, de fortunes, de caràcters, de visions de la vida, d'idees i d'aficions. Podies veure un avi de 80 i tants anys jugant en igualtat de condicions amb adults, joves i fins amb un nen de 11 anys. O veure a una de les persones més riques de Vic jugant més d'una vegada amb un contrincant notòriament pobre, poc menys que un sense sostre. Jugadors de caràcter molt obert, expressiu i extrovertit jugant sovint amb altres de caràcter tancat, reservat i introvertit. Les idees també eren de tota mena en els camps filosòfic i polític, i en el camp religiós anaven des del catòlic molt devot i fervorós fins a l'agnòstic i l'ateu, si bé en aquell temps abundaven molt els creients i encara més els sincers i convençuts que els convencionals. Les aficions en altres camps i també les esportives en altres camps també eren molt diverses i variades: alguns només jugaven a escacs però d'altres ho compaginaven amb la pràctica d'altres esports com el tennis o de jocs com el bridge, com també hi havia des dels aficionats al futbol seguidors de diversos clubs, i no sols dels majoritàris Barça i Español, fins els que no n'eren gens aficionats. Les aficions es compartien igual que la informació, i s'establien no sols amistats sinó connexions entre temes ben diferents i distants.

En el club i jugant a escacs tots eren iguals, no hi havia diferències, tothom era ben acceptat i en un mateix pla. Per posar-ne alguns exemples, el Dr. Brugulat era metge cardiòleg i artista pintor de quadres; R. Lázaro Sanromà, Puntí i Vila Parareda estaven en el camp de l'ensenyament, essent el primer director de l'Institut de Vic, el segon d'un col·legi religiós i el tercer un destacat professor de gran prestigi; Raurell i Franch estudiaven arquitectura; Monteis era estudiant de medecina; Sarrió tenia una autoescola, com anys després la va tenir també R. Lázaro Sanromà; Freixer, que havia sigut atleta en la seva joventut, tenia dues botigues d'electrodomèstics a Vic, Can Freixer i Música y Hogar; Camps era majorista en el ram de l'alimentació, camp al que també es dedicava Branchadell; Roca era fuster; Puig era psicòleg i membre de l'Ajuntament de Vic; Corominas era artista pintor; Puigdollers es dedicava als negocis i feia freqüents viatges de treball a la R.F. d'Alemanya i als Estats Units, concretament a Nova York; els germans Ralló eren coneguts per les seves idees molt d'esquerra, republicanes i comunistes, que expressaven obertament sense cap problema; Barandiaran era fill d'un guàrdia civil ja jubilat que també jugava a escacs al club si bé només com a jugador de cafè; Ramon Munt era xòfer de les Germanetes dels Pobres i tenia un munt d'històries i anèctodes per explicar, Pujols tenia una gestoria, el president Portet una papereria molt cèntrica a la Rambla de Vic, el jove Mazo era fill de l'antic director de Correus de Vic, molt conegut i apreciat; Vegara feia de representant; Vicente era tècnic i enginyer; N. Rodas pare era director d'una fàbrica...I amb casos veritablement entranyables com el del Sr. Grau, molt aficionat i jugador asidu, entusiasta i incansable als seus 70 i forces anys,  o pintorescos com el de Fortino, amb els seus viatges pel món, la seva excentricitat, les seves poesies, però sobretot la seva pose de gran jugador - li deien "el Tigre" - i fina ironia en el més pur estil del vigatanisme.

El curiós del cas és que gent tant diversa no sols compartissin partides sinó que fossin amics, passant pel fet de parlar de tot en el club, des de l'actualitat a la ciència, l'art, la literatura, la música, la societat, les persones i les relacions humanes. Fins i tot en el tema de conversa predominant, que eren els escacs, sortien tota mena de connexions, no sols sobre obertures, partides i jugades, sinó sobre estils de joc, caràcter dels jugadors, escacs d'alt nivell, les notícies sobre els campionats i els grans mestres, les anècdotes i en alguns casos fins es filosofava sobre els escacs i el seu món, el seu sentit i significat i temes així. Recordo que converses llargues i profundes sobre diversos temes no eren gent infrequents tant en converses individuals com en grup. No tot, ni molt menys, eren qüestions tècniques, fins i tot en el cas de parlar dels escacs era més corrent parlar de jugadors i resultats o bé de llibres que no pas de temes puntuals i tècnics del joc. Era un club amb totes les conseqüències, no sols les esportives sinó també les de vida social i d'ambient intel·lectual. Fins i tot en aquells primers anys, es podia parlar, i es parlava, de tots els temes i amb tota llibertat. Era un microclima molt especial, que potser en bona part és genèric del món dels escacs - i encara en part dels clubs i dels esports en general - i que potser també en part s'ha conservat, però que en bona part era propi i específic dels escacs d'Osona en general i en concret de Vic i que s'ha anat perdent amb el pas dels anys, ja que ni la mentalitat ni els temps són ja els mateixos.

El resultat dels Comarcals

Resultats dels Comarcals

Els Campionats Comarcals d'Escacs d'Osona entre 1971 i 1982 (o fins 1985 si comptem les 3 Olimpiades Comarcals) van canviar els escacs a Vic i comarca.

Va sortir cantera de jugadors, van sortir jugadors excepcionals: Comas sobretot, però ja abans Raurell, Jordi Lázaro, Fabré, Simón, Cabero i Ibáñez, entre uns quants d'altres. Es van formar molts clubs d'escacs a la comarca d'Osona.

Va créixer molt l'afició als escacs, amb l'ajuda dels espectaculars resultats de Fischer als encontres de Candidats al títol mundial del 1971 (1)  i del "matx del segle" de 1972 a Reykjavik, el campionat del món entre el rus Spassky i el nord-americà Fischer, que va guanyar Fischer, convertint-se en el primer campió del món no soviètic des de 1948, un total de 24 anys de domini absolut i durant molt temps abassegador (2). Les excentricitats de Fischer hi van contribuir força aleshores.

(1) A finals de 1971 Fischer va arribar a portar 19 victòries consecutives: les 6 últimes partides de l'Interzonal de Palma de Mallorca 1970 en que es va proclamar campió, les 6 sobre Taimanov en matx de quarts de finals del torneig de Candidats, les 6 sobre Larsen en matx de semi-finals de Candidats i la 1ª partida amb Petrosian de la final dels matxs de Candidats al títol mundial. 

(2) Els matxs de Candidats de 1965, si no hi hagués hagut un cupo màxim de jugadors soviètics, s' haguessin disputat entre l'ex-campió Botvinnik, Keres, Spassky, Larsen, Smyslov, Tal, Bronstein i Stein. Tots soviètics, excepte el danès Larsen. 

Les torneries i empreses de fusta que fabricaven taulers i jocs de peces d'escacs per la zona de Torelló, St. Pere de Torelló i St. Vicenç de Torelló van experimentar un gran boom de vendes.

El mateix C.E. Vic va estrenar un nou local a la zona de l'Estadi de Vic, amb totes les comoditats, el setembre de 1977, de forma que convidat pel president de la Federació Catalana d'Escacs, el vigatà Joan Segura, el president de la Federació Internacional d'Escacs, l'islandès Fridrik Olafsson hi va venir a fer una visita oficial l'any 1978. A l'any següent, l'agost del 1979, es jugava al local del C.E. Vic el Campionat d'Espanya Femení individual, amb 3 àrbitres locals, Jordi Lázaro (àrbitre principal) i Ricard Lázaro fill i Miquel Solà, àrbitres auxiliars, tots ells reconeguts tant per la FCE com per la FEDA. I la Penya Escacs Centelles va iniciar uns fitxatges gràcies a uns generosos mecenatges i un ascens impressionant que la va portar a la celebració dels Campionats d'Espanya per Equips a Centelles el 1978, amb la participació de l'equip local que a més es va classificar per a tornar a jugar l'any següent.

També el campió del món Kàrpov va fer simultànies a Centelles el juny de 1976 i el sotscampió mundial Korchnoi, amb la polèmica afegida de la seva deserció a Holanda el 1976 i la seva nova nacionalitat a Suïssa (tot i que molts anys va haver de jugar com apàtrida) va fer simultànies a Centelles l'agost de 1979. Com també l'ex-campió mundial Spassky, resident a França amb permís, en va fer unes a Tona a finals dels 1970s o principis dels 1980s.

I la premsa comarcal va començar a prestar una gran atenció als escacs, en una presència creixent a partir de 1971, essent el moment més àlgid a la 2ª meitat dels anys 1980s i primers anys 1990s, a la pràctica fins l'època dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 o poc després, en que un cop passat el fervor de la Barcelona olímpica (des de la proclamació de l'elecció de la ciutat feta oficialment pel president del COI Joan Antoni Samaranch a Suïssa el 17 d'octubre de 1986 i sobretot un cop ja ja fets els Jocs Olímpics de Seul de 1988 amb l'entrada en els 4 anys de l'Olimpiada de Barcelona) l'entusiasme esportiu va començar a decaure quasi tan ràpidament com havia sorgit.
Les victòries de Lluís Comas, iniciades quan Ricard Lázaro pare era president del C.E. Vic (1982 - 1983), però sobretot el fet de proclamar-se campió del món infantil a Buenos Aires (Argentina) el setembre de 1984, sota la guia del seu preparador Heribert Gutiérrez, van donar de nou un ressò extraordinari als escacs a Catalunya i a Espanya en general i a la comarca d'Osona en concret. La rebuda que se li va fer va ser apoteòsica, seguint i possiblement superant la rebuda al també jove atleta osonenc Pere Casacuberta que es va proclamar campió del món junior de cross a Nova York tot just uns mesos abans (3) . Osona passava a ser terra d'esportistes i de campions, no sols terra d'esportistes campions.

(3) Cal tenir en compte que Casacuberta, nascut el 1965, tenia 18 anys al moment de proclamar-se campió, o sigui que era juvenil, mentre que Comas, nascut el 1971, en tenia 13 i era infantil. A més era el segon campió mundial osonenc en menys de 6 mesos. 

Tot i que ja s'havien fet campanyes de promoció dels escacs a tota Catalunya i en particular a Osona als primers anys 1980s és amb l'extraordinari èxit de Comas el 1984 quan es reemprenen amb un caràcter molt més exhaustiu i intensiu, cosa que s'allargarà a Osona des de 1985 fins l'any 2000 o uns quants anys més.

Els Comarcals, escola de campions

Que els campionats comarcals d'Osona foren una autèntica escola d'escacs i que d'ells sortiren veritables campions del joc, com Jacint Raurell, Miquel Fabré, Jordi Lázaro, Jaume Simón, Eduard Ibáñez i Lluís Comas entre d'altres és un fet evident.
La premsa comarcal se'n feia ressò, com en aquest article a El 9 Nou del 21 de gener del 1991:

Va aparéixer a tota plana a "El 9 Nou"el 21 de gener de 1991. A més de les dades que dona, és interessant la reflexió sobre les 3 etapes que van viure aquests torneigs. Es poden fer classificacions més complertes, incloent la Lliga del 1973 i les 3 Olimpiades de 1983, 1985 i 1986 i més tard s'hi afegirien els campionats de bars, els encontres Vic - comarca, els matxs entre equips i els anomenats Interclubs i Interchess així com els intents de recuperar els Comarcals "com abans", amb un assaig de recuperació als anys 1990s i un Comarcal extra i extemporani l'any 2003. Si comptessim els primers d'aquests, o tots ells, la classificació en etapes caldria fer-la d'una altra manera.  Però aquí sortia la informació bàsica disponible sobre el tema central. Articles similars, tot i que no tan extensos, van sortir també en altres moments al setmanaris "Ausona" i "La Marxa".

Preferents i alts Elos

El 20 de juliol de 1990 sortia a la premsa comarcal, concretament al setmanari Ausona, aquesta relació dels escaquistes de la comarca d'Osona de categoria "preferent" i Elos més alts:

Com es veu a l'article, 18 jugadors d'escacs d'Osona passaven dels 2100 punts Elo segons l'avaluació de la Federació Catalana d'Escacs de juliol de 1990.
En el Club Escacs Vic, a part de l'argentí Sorín o el barceloní Padreny, que jugaven de primers taulers de l'equip, la relació dels jugadors era:

1. Eduard Ibáñez, 2255
2. Jacint Raurell 2205
3. Miquel Solà  2155
4. Ricard Lázaro Jr. 2135
5. Josep Salvans  2125
6 - 7. Josep Puigdollers i Carles Vilarrasa 2115
8. Falguera 2100
Havent-hi 11 escaquistes entre 2095 i 2000 punts, els primers  Joan Segura, Llorenç Canal, Jordi Lázaro (2035), A. Fernández, Oliveras, Pere Vegara, R. Lázaro Sr. (2015), ...

En el club de "2100 o més" hi entraven uns quants jugadors d'escacs d'altres equips osonencs. Així, sense comptar tampoc jugadors foranis, dels que el Centelles en tenia molts i d'Elo molt alt, però comptant algun escaquista osonenc que jugava amb equips de fora,  el ranking de la resta de la comarca era:

1. Lluís Comas (Centelles)  2440
2. Joan Bautista (Centelles)  2285
3. Cabero (Centelles)  2180
4 - 5. Leandre Teulats (St. Pere de Torelló) i Presseguer (Centelles)  2175
6. Valldoriola (Centelles)  2170
7. Miquel Fabré (Centelles)  2125
8. Moreno (Centelles) 2110
Havent-hi 8 escaquistes de categoria preferent de menys de 2100 d'Elo, Algaba, Mas i Sors (Centelles), Güell i Casassas (Taradell) i Serra, Roca i Fajula (St. Pere de Torelló).
Cal tenir en compte, però,  que el centellec Santi Simon, llavors federat per La Piera, tenia 2145 punts Elo.

Tot i que la Penya d'Escacs Centelles era el club més potent de la comarca, te sentit fer una divisió entre C.E. Vic - Resta d'Osona, matx que s'havia fet en més d'una ocasió, ja que el Vic comptava amb 19 preferents osonencs propis, dels quals 8 de més de 2100 punts Elo, mentre que la resta de la comarca en comptava amb 16 (o amb 17 si comptem Simon) dels quals 8 de més de 2100 punts (9 amb Simon).
També cal tenir en compte que Comas, Bautista i Teulats eren originàriament jugadors del C.E. Vic i que aquest club tenia un gran planter de jugadors d'altres categories o que tot i o no estar en actiu o no estar federats havien sigut preferents.
Quan a la residència, també una bona part vivia a Vic o a les seves immediacions, com Santa Eugènia de Berga (Comas), Folgueroles, etc. essent la segona Centelles.

La classificació conjunta d'osonencs quedava:

1. Lluís Comas (Centelles)  2440
2. Joan Bautista (Centelles)  2285
3. Eduard Ibáñez (Vic) 2255
4. Jacint Raurell (Vic) 2205
5. Cabero (Centelles)  2180
6-7. Leandre Teulats (St. Pere de Torelló) i Presseguer (Centelles)  2175
8. Valldoriola (Centelles)  2170
9. Miquel Solà (Vic) 2155
(10 bis  Santi Simón (La Piera) 2145)
10. Ricard Lázaro Jr. (Vic) 2135
11-12. Miquel Fabré (Centelles) i Josep Salvans (Vic)  2125
13 - 14. Josep Puigdollers i Carles Vilarrasa (2115)
15. Moreno (Centelles) 2110
16. Falguera (Vic) 2100
I fins a 35 jugadors osonencs de categoria "preferent" en actiu i de més de 2000 d'Elo.

Tot això basat en l'avaluació Elo de la FCE de juliol de 1990:

I Open de Sant Sebastià 1978

L'Open Ciutat de Sant Sebastià acaba de celebrar la 40ª edició i aviat farà 40 anys que es ve realitzant. Dos escaquistas osonencs, Miquel Fabré i Ricard Lázaro Jr. van participar a la 1ª edició.

Del 18 al 25 de març de 1978 va tenir lloc el I Open Internacional Ciutat de Sant Sebastià, del que recentment ha acabat la 40ª edició. Organitzat per José Maria González (+ 1985), el gran promotor dels escacs i director i editor de la revista “Jaque”, iniciada a St. Sebastià l’any 1970 i que als anys 1970s – 1980s va ser la gran revista de referència dels escacs a Espanya[1], amb una gran qualitat de fons i forma i un prestigi internacional.

El torneig va ser dirigit per l’àrbitre català Carles Falcón (1950 – 1998), el qual com a anècdota en la jornada inaugural i de sorteig es va pensar que qui això escriu era basc – “què sap parlar català, vostè?” em va preguntar, tot estranyat, convençut a primera vista de que jo era un jugador local – i en l’hotel del Open vaig compartir habitació, taula i tertúlies i anàlisis amb Màxim Borrell (n. 1937), a qui admirava enormement pels seus llibres de butxaca d’obertures i que amb els seus comentaris em va fer de mestre, permetent-me arribar a la meva millor forma escaquista entre els anys 1978 i 1980. Uns mesos després Màxim Borrell em va trucar per telèfon, oferint-me ser col·laborador del “Butlletí d’Escacs”, però just quan en parlàvem, la comunicació es va tallar i jo, que en aquella època estava a punt d’anar a la “mili” no me’n vaig preocupar més i el servei militar me’n va fer oblidar, va ser una de les meves “oportunitats perdudes”. Però tot i que no l’he vist mai més, sempre he guardat un bon record d’aquest  excel·lent jugador d’escacs i millor persona, d’una qualitat intel·lectual – dues llicenciatures en matemàtiques i economia, professor d’universitat, autor de llibres de gran valor, amb ofertes per anar a treballar als Estats Units en la seva especialitat, que va rebutjar – al qui pels seus ensenyaments espontanis i improvisats, però excel·lents, considero com un dels meus mestres.

Solíem esmorzar, dinar i sopar junts un petit grup amb Màxim Borrell i el mestre internacional suec d’origen estonià Jaan Eslon (1952 – 2000),  que era escaquista professional, es guanyava la vida amb la seva participació en torneigs, molts dels quals tenien lloc a Espanya. Eslon era MI des de 1977 i aquell any estava en plena forma, poc després guanyaria el I Torneig de Linares. També analitzàvem junts tots tres les partides que havíem jugat i les obertures que pensàvem jugar a la següent ronda (això menys però també) i fèiem tertúlies sobre escacs en les que s’hi unien ocasionalment d’altres, com la també participant Teresa Canela (n. 1959), amb la que vaig fer taules en una partida de l’Open,  i encara més esporàdicament la seva germana Conxita Canela (n. 1957), també escaquista però de la que no recordo si en aquesta ocasió jugava o només acompanyava a la seva germana. Parlàvem de tot,  no sols dels escacs, i del món dels escacs no sols de partides i jugadors sinó de la història i la filosofia dels escacs, anècdotes, secrets del joc o dels escaquistes i dels campionats, però també d’història en general, de política, de notícies, de la situació mundial... Recordo que Màxim Borrell deia alguna vegada “més que una posició sembla una deposició” comentant la situació d’alguna partida o que quan li vaig dir que un estudi mostrava que “gossos i amos s’assemblen” ell em va contestar “abans que en treguis cap conclusió precipitada, t’haig de dir que el petit gosset familiar el va escollir la meva dona”.  No faltava el sentit de l’humor, ni els comentaris simpàtics o les avaluacions crítiques però benintencionades. 

Això em va ajudar molt al llarg del torneig, tot i que no vaig estar del tot encertat amb el joc, en més d’una ocasió vaig fer taules partides guanyades i vaig perdre partides que eren taules, però com em van recordar Borrell i Eslon “és dels errors dels que s’aprèn, en les partides guanyades tu ensenyes, en les perdudes és a tu al qui ensenyen”. Una de les coses que crec recordar que em va dir algun d’ells va ser que no era prou dur jugant i que sovint semblava que preferia l’estètica al resultat[2]  En concret Borrell, quan li vaig explicar el meu historial em va dir “et va costar força, més que els altres, el primer pas de pujar de tercera a segona, t’hauries de preguntar perquè...”[3]. I no va ser l’únic punt incisiu que em va fer notar sobre la meva personalitat, tant en els escacs com en general[4].

Vaig acabar l’Open de Sant Sebastià amb 3’5 punts de 8 partides, mentre l’altre osonenc que hi participava, Miquel Fabré, va fer 4 punts, però amb ell no hi vaig tenir quasi contacte al llarg del campionat, pràcticament sols a la jornada inicial, que ens vam saludar i desitjar bona sort i bon resultat.

Aquest Open va ser un dels dos especialment importants que vaig jugar al llarg de la meva carrera[5], essent l’altre el de Calella l’octubre de 1980, on vaig anar-hi amb tot un grup de companys vigatans i osonencs, Raurell, Solà, Altés i altres, fent un equip. Però també en aquest torneig, on recordo que vaig comprar una o dues revistes soviètiques d’escacs en rus, per les fotos i les partides, no vaig estar a l’altura de les expectatives... i al final va ser més unes breus vacances amb amics a la platja, on els primers dies del campionat encara hi havia gent que es banyava, cosa que tampoc està gens malament.

---

[1] El va substituir el 1986 Pablo Aguilera. Més tard entre altres Antonio Gude i Leontxo Garcia. Però l’època daurada de la revista va ser entre 1972 o 1973 i els primers anys dels 1980s, coincidint justament amb l’època dels comarcals a Osona.

[2] Com allò que deia Unamuno dels catalans: “os vence la estética”?

[3] Federat a 3ª el 1971, vaig aconseguir l’ascens a 2ª el 1975 i a 1ª el 1977... seguint aquest ritme semblaria que em tocava pujar a preferent el 1978, cosa que buscava i no va succeir i que després del parèntesi obligat del servei militar el 1979 vaig estar a punt d’aconseguir  el 1980 i ho vaig desaprofitar de forma incomprensible i  que no es va materialitzar fins a finals de 1989 i a l’any següent, el 1990, vaig deixar la pràctica activa... seria aquest el perquè?

[4] No va ser l’única ocasió en que em vaig quedar a les portes, vaig renunciar quan tenia moltes possibilitats o vaig fracassar a la vista de la meta o que vaig tenir revessos imprevistos i aparentment inexplicables, algun cop parlaré de les oportunitats perdudes i dels canvis de pla a última hora.

[5] Un tercer seria el de Mataró de 1988 en que vaig anar a inscriure’m i jugar però no vaig trobar el local (!) i vaig renunciar a participar-hi. 

Equip de l'Institut 1971

L'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, 2n classificat de 6 equips participants, al I Campionat Comarcal d'Escacs d'Osona, a la festa d'entrega de premis a Vic, primers de setembre de 1971. 

Darrera, Ricard Lázaro, director de l'Institut i de l'equip d'escacs i el seu fill Ricard. Al mig, Jacint Raurell, Jordi Lázaro i Carles Mazo. Al davant amb el trofeu, Xavier Lázaro. Alguns van comentar que aquest trofeu, un cavall de bronze, era el millor de tots, superant al del 1è, una torre de fusta.A la foto, de la festa d'entrega de premis al restaurant Cal U de Vic, falta un altre jugador, Miquel Fabré, que no va assistir-hi. A part del bon joc desplegat pels nois, el gran mèrit fou el del director del centre  i de l'equip, Ricard Lázaro Sanromà, que també era jugador i que els va saber conduir des de pràcticament de zero cap a les victòries i a l'èxit.  

L'equip de joves de l'Institut de Vic va donar la sorpresa ja des de la seva participació al I Comarcal, ja que tot i que el campió va ser el fort equip del Club Escacs Vic (+ 5 = 0 - 0), va quedar subcampió (+ 4 = 0 - 1), perdent només amb el campió però guanyant a tots els altres equips, l'Olost, Sant Hipòlit de Voltregà, Rupit i Sant Boi de Lluçanès, tots ells de forta tradició escaquista a la comarca, amb molts jugadors experimentats i fins alguns veterans com Terricabres i Capdevila, que portaven jugant a escacs des dels anys 1930s o 1940s. Els jugadors de l'Institut, exceptuant Raurell, eren nous en campionats, havien començat un any abans al torneig juvenil Sant Jordi de Sabadell i apart d'aquest alguns havien jugat un torneig al C.E. Vic a la primavera de 1971 i res més. També cal destacar que en aquell moment, de nou exceptuant a Raurell, eren tots no-federats, és a dir simples aficionats, tot i que feia mig any que començaven a orbitar al voltant del C.E. Vic, en el que es federarien a 3ª categoria aquell mateix mes, després d'aquest èxit sorprenent. Val a dir que el mateix equip seguiria donant la sorpresa al II Comarcal de 1972, en que van arribar a quedar campions, per davant del propi Club Escacs Vic, en un torneig amb 8 equips, sense el St. Boi, que es va retirar, però amb el Centelles, Roda de Ter i Farga Lacambra, també amb jugadors amb anys de pràctica. I amb pocs canvis de composició de l'equip, després d'una actuació més discreta a la Lliga Comarcal de 1973,  seguirien en la mateixa línia amb un 2n lloc de 5 al III Comarcal de 1973, guanyat per l'Orfeó Vigatà i sobretot amb un 1è lloc de 10 equips destacat (+7 = 0 - 2) al IV Campionat Comarcal de 1974, any en que van guanyar tots els torneigs en que van participar, incloent dos torneigs d'estiu a Olost i Centelles, on participaven també equips de Barcelona i d'altres poblacions de Catalunya, amb veritables figures dels escacs a les seves files. I després d'una actuació de nou discreta al V Comarcal de 1975, van reaparèixer amb el nom de Folgueroles i van quedar 2n classificats als VI Comarcal de 1976 (darrera el Club Tennis Vic), de nou 2ns al VII Comarcal de 1977 (darrera el Roda de Ter) i també en 2n lloc (darrera el Tennis) de 14 equips al VIII Comarcal de 1978, el més important i participat de tots els Comarcals, per tornar a fer un paper discret al IX Comarcal de 1979. Desaparegut i dispersos entre altres clubs els membres de l'equip en els darrers 3 Comarcals, el Folgueroles va reaparèixer a les dues últimes de les 3 Olimpiades Comarcals de 1983, 1984 i 1985, guanyant-les totes dues. Una sorpresa de llarga durada...