L'ambient del temps dels Comarcals

Una característica dels escacs a Osona als anys 1970s i 1980s era la seva peculiaritat. O millor dit, les seves peculiaritats.

El cert és que al principi quasi no hi havia noies,  ni encara menys dones,  jugant, però això va canviar després; cap a la meitat dels anys 1980s Elba Barcons i Marta Padró, aleshores molt joves (a mitjans de 1985 totes dues tenien 12 anys , si bé l'Elba estava a punt de fer-ne 13) van començar a competir. Tot i així la presència femenina era molt minoritària i totalment excepcional, quasi anecdòtica. I ho seguiria essent, malgrat les campanyes de promoció dels escacs a nivell escolar, en que aprenien a jugar moltes nenes i noies, sense que això es traduís en la seva presència i participació ni en clubs ni en competicions.

Tampoc hi havia jugadors estrangers. A Osona eren pràcticament inexistents i a Catalunya molt rars. El 1972 en els Campionats individuals de Catalunya de 3ª vaig jugar, i guanyar, a un jugador de nom Wagensberg, que si no vaig errat era el famós físic i divulgador Jorge Wagensberg. El 1978 en els Comarcals vaig jugar, i també vaig guanyar, a Fritz Uhlmann, un escaquista del St. Boi de Lluçanès, que recordo com un noi jove d'aspecte germànic i que parlava castellà amb un fort accent. Ja uns anys abans el meu germà Jordi, en l'Open Infantil i Juvenil de Berga del 1972 o del 1973, va guanyar a un nen armeni-francès de nom Sighirdjian. Però que es puguin citar aquests casos mostra la gran escassetat d'aquests, cosa que en aquells anys s'estenia en general a tota la societat catalana. Com a exemple, en els meus anys d'estudi a la Facultat de Ciències de l'Universitat Central de Barcelona, entre gener de 1974 i juny de 1978, no vaig tenir cap company de classe ni de curs que fos estranger, cosa que em va estranyar molt, ja que jo suposava que a la Universitat n'hi haurien molts. En realitat, a part del cas paradigmàtic del nord-americà Olaf Ulvestadt, que va jugar a Vic a finals dels 1960s però que va marxar cap al 1970 o principis de 1971,  Ariel Sorín, el mestre argentí d'origen jueu-rus que va jugar uns anys pel C.E. Vic i que es va implicar molt en la vida del club no va arribar fins a finals de 1989. La Penya Escacs Centelles es va avançar forces anys amb els seus jugadors sud-americans, com Debarnot o Herbert Pérez, però aquests jugaven sobretot els Campionats de Catalunya per Equips i no inicidien massa en el món escaquista osonenc a part de Centelles. 

A Calldetenes 1990, al final del període considerat 

Però en canvi hi havia una gran diversitat d'edats, de fortunes, de caràcters, de visions de la vida, d'idees i d'aficions. Podies veure un avi de 80 i tants anys jugant en igualtat de condicions amb adults, joves i fins amb un nen de 11 anys. O veure a una de les persones més riques de Vic jugant més d'una vegada amb un contrincant notòriament pobre, poc menys que un sense sostre. Jugadors de caràcter molt obert, expressiu i extrovertit jugant sovint amb altres de caràcter tancat, reservat i introvertit. Les idees també eren de tota mena en els camps filosòfic i polític, i en el camp religiós anaven des del catòlic molt devot i fervorós fins a l'agnòstic i l'ateu, si bé en aquell temps abundaven molt els creients i encara més els sincers i convençuts que els convencionals. Les aficions en altres camps i també les esportives en altres camps també eren molt diverses i variades: alguns només jugaven a escacs però d'altres ho compaginaven amb la pràctica d'altres esports com el tennis o de jocs com el bridge, com també hi havia des dels aficionats al futbol seguidors de diversos clubs, i no sols dels majoritàris Barça i Español, fins els que no n'eren gens aficionats. Les aficions es compartien igual que la informació, i s'establien no sols amistats sinó connexions entre temes ben diferents i distants.

En el club i jugant a escacs tots eren iguals, no hi havia diferències, tothom era ben acceptat i en un mateix pla. Per posar-ne alguns exemples, el Dr. Brugulat era metge cardiòleg i artista pintor de quadres; R. Lázaro Sanromà, Puntí i Vila Parareda estaven en el camp de l'ensenyament, essent el primer director de l'Institut de Vic, el segon d'un col·legi religiós i el tercer un destacat professor de gran prestigi; Raurell i Franch estudiaven arquitectura; Monteis era estudiant de medecina; Sarrió tenia una autoescola, com anys després la va tenir també R. Lázaro Sanromà; Freixer, que havia sigut atleta en la seva joventut, tenia dues botigues d'electrodomèstics a Vic, Can Freixer i Música y Hogar; Camps era majorista en el ram de l'alimentació, camp al que també es dedicava Branchadell; Roca era fuster; Puig era psicòleg i membre de l'Ajuntament de Vic; Corominas era artista pintor; Puigdollers es dedicava als negocis i feia freqüents viatges de treball a la R.F. d'Alemanya i als Estats Units, concretament a Nova York; els germans Ralló eren coneguts per les seves idees molt d'esquerra, republicanes i comunistes, que expressaven obertament sense cap problema; Barandiaran era fill d'un guàrdia civil ja jubilat que també jugava a escacs al club si bé només com a jugador de cafè; Ramon Munt era xòfer de les Germanetes dels Pobres i tenia un munt d'històries i anèctodes per explicar, Pujols tenia una gestoria, el president Portet una papereria molt cèntrica a la Rambla de Vic, el jove Mazo era fill de l'antic director de Correus de Vic, molt conegut i apreciat; Vegara feia de representant; Vicente era tècnic i enginyer; N. Rodas pare era director d'una fàbrica...I amb casos veritablement entranyables com el del Sr. Grau, molt aficionat i jugador asidu, entusiasta i incansable als seus 70 i forces anys,  o pintorescos com el de Fortino, amb els seus viatges pel món, la seva excentricitat, les seves poesies, però sobretot la seva pose de gran jugador - li deien "el Tigre" - i fina ironia en el més pur estil del vigatanisme.

El curiós del cas és que gent tant diversa no sols compartissin partides sinó que fossin amics, passant pel fet de parlar de tot en el club, des de l'actualitat a la ciència, l'art, la literatura, la música, la societat, les persones i les relacions humanes. Fins i tot en el tema de conversa predominant, que eren els escacs, sortien tota mena de connexions, no sols sobre obertures, partides i jugades, sinó sobre estils de joc, caràcter dels jugadors, escacs d'alt nivell, les notícies sobre els campionats i els grans mestres, les anècdotes i en alguns casos fins es filosofava sobre els escacs i el seu món, el seu sentit i significat i temes així. Recordo que converses llargues i profundes sobre diversos temes no eren gent infrequents tant en converses individuals com en grup. No tot, ni molt menys, eren qüestions tècniques, fins i tot en el cas de parlar dels escacs era més corrent parlar de jugadors i resultats o bé de llibres que no pas de temes puntuals i tècnics del joc. Era un club amb totes les conseqüències, no sols les esportives sinó també les de vida social i d'ambient intel·lectual. Fins i tot en aquells primers anys, es podia parlar, i es parlava, de tots els temes i amb tota llibertat. Era un microclima molt especial, que potser en bona part és genèric del món dels escacs - i encara en part dels clubs i dels esports en general - i que potser també en part s'ha conservat, però que en bona part era propi i específic dels escacs d'Osona en general i en concret de Vic i que s'ha anat perdent amb el pas dels anys, ja que ni la mentalitat ni els temps són ja els mateixos.