La primera ronda d'un Comarcal a Folgueroles

L'any 1976, en el VI Comarcal i essent el primer any en que participava amb aquest nom, l'equip del Folgueroles va estrenar local.

Concretament al Bar Ca l'Amadeu de la localitat, el 29 de maig d'aquell any. 

El fet era encara més significatiu pels membres de l'equip del Folgueroles, perquè abans, quan jugaven amb el nom d'Institut - l'Institut Jaume Callís de Vic, del que Ricard Lázaro Sr. era el director, igual que de l'equip - havien jugat molt poques vegades, potser només una al IV Comarcal de 1974, en el seu local propi. Perquè com pel sistema de tots contra tots hi ha una ronda menys que equips participants, solia ser l'equip de l'Institut el que renunciava al local propi, i el cas del 1974 fou una excepció perquè el Centelles participava amb dos equips, l'A i el B, i en aquest cas fou el Centelles el que només jugà una ronda al seu local i l'equip de l'Institut pogué jugar una ronda al mateix local de l'Institut, concretament al bar del centre, i n'hi ha fotos. Un altre motiu és que havent-hi dos o tres equips de Vic, el Vic i l'Institut des del primer campionat de 1971 i essent els altres de pobles de la comarca, jugar una ronda a Vic, i en el local del C.E. Vic, que era el millor preparat per fer-ho, ja era jugar al propi poble; això sí, quan a partir de 1973 va començar l'Orfeó Vigatà, aquest equip jugà al seu propi local. 

Per això quan el Folgueroles va debutar amb aquest nom i va jugar per primera vegada al seu local escollit al poble, va ser una sensació tant pels integrants de l'equip Institut - Folgueroles com pel bar i el poble, ja que llavors les rondes d'escacs, i més amb el format dels Comarcals, generaven molta expectació arreu on es feien, i en aquest cas no va ser l'excepció. 

Ronda del VI Comarcal, 29-05-1976, al Bar Ca l'Amadeu de Folgueroles, matx Olost - Club Tennis Vic. 

En la foto es veu a l'equip del Club Tennis Vic, format l'any anterior i ja campió en aquell V Campionat Comarcal del 1975, jugant amb l'equip de l'Olost. Pel Tennis, equip campió de l'anterior edició i que ho tornaria a ser en aquesta, s'hi veu al primer tauler a l'Heribert Gutiérrez, al segon a Vicenç Abeyà, al tercer a Francesc Sarrió, el quart és Marcel Climent i no es distingeix qui juga en el cinquè, i al sisè hi ha Josep Vicente. En segon termini es veu jugant a l'altre taula un equip que pot ser l'Orfeó Vigatà o el mateix Vic, amb Josep Coromines, Pere Puigsech i Manel Camps, i l'equip contra el que lluiten és molt probablement el Moià, ja que tot i estar d'esquenes semblen reconèixer-s'hi el jove Pujol al mig i Orriols al fons.

La classificació final d'aquest VI Comarcal fou 1è Tennis Vic, 2n Folgueroles, 3è Centelles "A",

És a destacar que l'equip del Tennis, campió del 1975, 1976 i 1978, no ho fou del 1977, l'any següent, quan guanyà el Roda de Ter, el 2n tornà a ser el Folgueroles i el 3è fou el Tennis.

El Folgueroles com equip amfitrió va encarregar, o almenys va adquirir, tota una sessió fotogràfica professional feta amb tal motiu. Són moltes fotos en color que mostren aquest instant d'aquestes competicions i que miraré d'anar publicant igual que aquesta, si bé algunes com una del propi Folgueroles - una altra està il·localitzada - i del ambient general de la sala de joc, ja han estat publicades prèviament.    

I els resultats... (II)

Tot i que els Campionats Comarcals d'Osona i l'ambient escaquístic osonenc en general  i el del Club Escacs Vic en concret - més tard també amb l'altre gran nucli de la Penya Escacs Centelles, amb característiques pròpies - van ser d'on va sortir un campió del món infantil com Lluís Comas l'any 1984, diversos altres esdeveniments, un gran mestre de nous talents infantils i juvenils com l'Heribert Gutiérrez,  la campanya generalitzada d'escacs escolar  i un gran ressò públic dels escacs als mitjans de comunicació locals durant molts anys... encara quedaria la pregunta de com jugàvem i quin era el nostre nivell. 

Aporto aquí una partida, malauradament inacabada i amb el resultat obert, jugada al VI Open de Vic l'any 1986 entre el M.I. Ángel Martín i Jacint Raurell. Probablement era l'estudi d'una partida de l'Open anterior per a ser publicada al Butlletí del VII Open de Vic de 1987, però que al final no es va concretar, substituïda per un article meu sobre Mikhail Tal, basat sobretot en les informacions d'una revista "El Ajedrez Español" de 1960, junt amb informacions més recents, comentaris meus sobre Tal, al que admirava molt i el joc del qual pretenia de tant en tant imitar en partides oficials sobre el tauler, i la partida que finalment va il·lustrar el Butlletí de l'Open de 1987, triada per mi, va ser la  Portisch - Tal de l'Interzonal d'Amsterdam de 1964, una partida realment complicadíssima, com màgica i gairebé endiablada, que va acabar en taules en 39ª jugades. Una partida que per cert valdria la pena analitzar avui dia amb un programa d'ordinador com l'Stockfish, i que va ser la que finalment es va publicar en comptes de la Martín - Raurell, per diversos motius que devíem considerar entre la directiva del C.E. Vic, l'organització de l'Open de Vic i jo mateix, al que se m'havia confiat la feina de fer una introducció interessant al Butlletí. 

Però aquesta partida, que devia ser la que inicialment vaig triar, també es força interessant i per això la devia haver seleccionat en primera opció. El M.I. Ángel Martín no necessita presentació, però potser cal dir que va jugar diversos Opens de Vic en el seu moment més alt (1986, 1987, 1988...) i que també va fer classes d'escacs durant un temps al Club Escacs Vic, per aquella època, als jugadors més qualificats de Vic i Osona.  Quant a Jacint Raurell, un extraordinari jugador d'escacs vigatà, va ser primer deixeble durant un temps de Joan Segura, que li va ensenyar el joc incisiu i agresiu, però el que ens interessa destacar aquí és que portat per Ricard Lázaro Sanromà va anar als Jocs Sant Jordi de Sabadell l'octubre de 1970, quedant subcampió, i que des de 1971 a 1975 va jugar amb l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic els Campionats Comarcals d'Osona i que va seguir de 1976 a 1978, almenys uns anys si no tots, al Folgueroles, l'equip successor del Institut, en realitat  el mateix equip d'escacs de l'Institut amb un altre nom, també dirigit per R. Lázaro Sr, fins que al 1979 ja va marxar a l'equip dels Independents o Caputxins (per ser del barri dels Caputxins de Vic, on residia). Van ser doncs ja inicialment 8 anys de col·laboració i comunicació intensa amb R. Lázaro Sr, que el va nomenar seleccionador i capità de l'equip més d'una temporada, i amb els altres membres de l'equip de l'Institut - Folgueroles, no sols jugant, sinó en trobades, celebracions, partides amistoses, vida social del club, etc. Raurell tenia i té una forta personalitat pròpia i un talent molt innegablement seu en els escacs però també es pot apreciar la impronta d'aquests anys formatius en el seu estil i capacitat de joc. I això és el que aquí m'interessa, per mostrar com era el nivell i estil de joc d'un jugador dels Comarcals i dels equips portats per R. Lázaro pare, del que va ser alumne no sols com a professor seu de l'Institut sinó també en certa manera en escacs. 

La partida Martin - Raurell, VI Open de Vic 1986, amb comentaris meus 

Ángel Martin (M.I.) - Raurell (Pref), 

VI Open de Vic, 1986. 

1 e4, c5; 2. Cf3, a6; 3. Cc3, e6; 4 d4, cxd4; 5. Cxd4, Dc7; 6 f4, d6; 7 Df3, Cf6: 8 Ae3, b5; 9 Ad3, Ab7; 10 a3, Cbd7; 11 0-0, Ae7; 12 Rh1, Tc8; 13 Dg3, Cc5; 14 e5, dxe5; 15 fxe5, Ch5; 16 Dh3, Dxe5; 17 Ae2, Cf6; 18 Af4, Dxd4; 19 Tad1, Cd3; 20. Axd3, Db6; 21. Ae5, h5; 22. Ad4, Dc7; 23 Tde1, Td8; 24 Ae5, Db6; 25 Tf4, Th6; 26 Tef1, Dc5; 27. Te1, Cg4; 28. Axg7, Cf2+ ... i aquí em vaig posar a analitzar diverses variants amb 28... Txd3, que segons els meus anàlisis, guanyava ràpidament en diverses línies, algunes d’elles molt espectaculars. Però malauradament no vaig continuar anotant la partida i no queda clar ni tan sols el resultat final de la mateixa – caldria analitzar-la amb ordinador, suposant que haguessin jugat bé tots dos – si bé pels comentaris es deixa entendre un resultat favorable a Raurell, que potser va acabar guanyant o com a mínim hauria fet taules, tot i que tampoc és del tot a descartar que hagués acabat perdent, si bé aquesta és la possibilitat menys probable. Perquè es pot deduir que la continuació va ser gairebé amb tota seguretat, 29. Txf2, Dxf2; 30. Tg1...però a partir d'aquí ja és més especulatiu, al meu parer la continuació més probable devia ser 30..., Txd3; 31. cxd3 (o Dxd3), Tg6; 32. Cd4... però tot això són reconstruccions actuals sobre el tauler i sense mirar la màquina per analitzar-lo, perquè em semblen evidents, i encara 32... Axe4; 33. dxe4, Txg7;... i el negre, Raurell, queda amb alfil de mes i així potser va guanyar la partida, i ràpidament , perquè amenaça la aparentment imparable 34... Ac5, vencent  a aquest gran rival que a més aquell any seria campió de l'Open. Però no és del tot segur. Fins i tot podria ser que la partida acabés aquí, a la jugada 29ª del blanc, perquè Martin hagués abandonat justament en aquest moment, veient la continuació gairebé forçada. 

En la partida, vista amb ulls d'avui dia, el mestre internacional Martin, campió d'Espanya el 1976, 1984, 1986 (el mateix any de la partida) i 2000, i subcampió espanyol el 1972, 1974 i 1979, així com 6 vegades campió de Catalunya al 1974, 1979, 1980, 1984, 1997 i 2000, i guanyador de'alguns Opens de Berga, almenys un Open de Vic, aquell mateix any 1986 i diversos torneigs més, dona la impressió en aquesta partida de jugar una mica a l'expectativa, com reservant-se i preparant l'atac, que Raurell no li permet fins que la partida fa crisis i queda sense que coneguem el final en mig de belles i espectaculars variants. Quant a Raurell, que no s'enroca en tota la partida, jugant una defensa Siciliana amb negres, sembla adoptar un estil semblant a "l'eriçó", molt de moda a principis dels anys 1980s, amb una acumulació voluntaria de petites debilitats que, paradoxalment, en conjunt es converteixen en una mena de fortalesa inexpugnable, perquè el rival no es pot dedicar a explotar-les degut a que són masses (!) i que en conjunt formen una estructura inesperadament sòlida.     

Potser la millor definició que se m'acut d'aquesta partida és aquell comentari que ja vaig citar del meu pare respecte a una altre partida: "Semblen dos jugadors molt forts, que juguen amb molta cautela, perquè es temen mútuament". Aquesta valoració, tot i que feta en una altre ocasió, li escau perfectament a aquesta partida com la millor definició de la mateixa.  

I els resultats...

El VIII Open de Vic va tenir lloc l'any 1988 dividit en 3 grups. 

En el grup principal, el de Mestres, preferents i primeres, van arribar a la final del torneig 37 jugadors, dels 49 inicials, ja que nogensmenys que 12 es van retirar o van ser eliminats. 

A la 9ª i última ronda, el 28 de maig de 1988, els resultats van ser aquests: 

 

Es pot observar que R. Lázaro Sr., preferent amb 2010 d'Elo i  24è del ranking va arribar amb 4.5 punts de 8  i jugant en el 8è tauler contra Miquel Fabré, que havia après amb ell els anys 1971 i 72 jugant amb l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic. La partida la va acabar perdent - sovint era per dificultats de temps - i així va finalitzar el torneig amb 4.5 punts, empatant els llocs 22 a 26 de la classificació social. 

S'ha de tenir en compte que aquí ja tenia 64 anys d'edat  i que participaven en el torneig, per ordre de ranking inicial: 

1 Àngel Martin, M.I,, 2425, Vulcà  

2 Gil, MF 2415, U.G.A. 

3 González (es va retirar quan tenia 4 punts) 

4 Fernández, MC 2315, Vulcà 

5 Estrella (retirat amb 2 punts) 

6 Mellado, MC 2305, Catalònia 

7 Lluís Comas (retirat amb 0 punts, en el seu cas per jugar un torneig a l'estranger)

8 Fernández, MC 2280, Vulcà 

9 De la Riva P 2280, Foment  

10 Padreny, P 2280, Vic 

11 M. Fabré, P 2155, Vic 

12 Fábregas, P 2145, Terrassa 

13 Presseguer, P 2145, Centelles 

14 Raurell, P 2145, Vic 

15 Segura,  P 2145, Vic

16 Ribera, P 2130, Catalònia 

17 Barón, P 2115, Catalònia 

18 Simón (es va retirar amb 1.5 punts) 

19 Carles Vilarrasa, P 2110, Vic 

20 Martin, P 2100, La Lira 

21 Puigdollers, P 2085, Vic 

22 Algaba, P 2065, Centelles 

23 Vidal, P 2040 Catalònia 

24 R. Lázaro Sr, P 2010, Vic 

25 Fernández, P 2000 , Vic 

26 Eduard Ibáñez, P 2000, Vic 

27 Marc Narciso, P 2000, Foment 

28 Rafael Serra, P 2000, Vic 

29 Vicente, P 2000, Vic 

30 Joaquim Vilarrasa, P 2000, Vic 

31 Capellas, 1ª, Avinyó 

32 Costa, 1ª, Granollers 

33 Falguera, 1ª, Vic 

34 Farré (retirat amb 1 punt) 

35 Josep Gutiérrez, 1ª, Vic 

36 Herms (retirat amb 0 punts) 

37 Macià (retirat amb 2.5 punts) 

38 Martínez (retirat amb 2 punts) 

39 Lluís Mas, 1ª, Vic 

40 Moreno (retirat amb 2.5 punts) 

41 Pellicer, 1ª, Montmeló 

42 Roig (retirat amb 2 punts) 

43 Sala, 1ª Catalònia 

44 Sánchez, 1ª Vic 

45 Miquel Solà, 1ª Vic 

46 Soler (retirat amb 1 punt)

47 Eduard Vinyet (retirat amb 0 punts)

48 Francesc Vilarrasa, 1ª Vic 

És curiós el gran nombre de retirats i eliminats del torneig, alguns per no presentats a les primeres rondes i amb motius justificats, com en el cas de Comas al que li va sortir un altre campionat, en aquest cas internacional, i les dates no li ho permetien, tot i haver volgut jugar en aquest, però en molts casos, la majoria, amb diversos punts, algun amb 3 p i 4 punts i tot un d'ells, precisament un dels grans favorits, el nº 3 del ranking. 

Qui això escriu, com a 1ª que era aleshores, hauria d'haver participat en aquest Grup principal, amb un ranking en els 30s, però unes setmanes abans de començar el torneig, el president del Club Escacs Vic i la organització de l'Open em van demanar - igual que ho van fer d'un escrit pel Butlletí del torneig, que vaig fer sobre Fischer - que portés la màquina "Leonardo - Kasparov", que jugava per primera vegada en Opens així, i que necessitava d'un jugador expert que la portés, anotés la jugada, etc. i que ho faria en el 2n grup del torneig, el de jugadors de 2ª categoria. Tot i que inicialment reticent a fer-ho, entre d'altres coses perquè estava preparat i ben decidit per jugar i per l'opció d'ascendir de categoria a Preferent si feia els punts requerits, al final vaig decidir fer-ho perquè em van convèncer dient-me que no tenien cap altre escaquista d'un cert nivell que pogués i volgués fer-ho i que era molt important pel torneig i pel C.E. Vic la participació novedosa i sensacional llavors d'un programa d'ordinador en un torneig, que molts jugadors estaven il·lusionats per poder enfrontar-s'hi... En fi, que vaig deixar les meves opcions personals pel bé del club i del torneig i vaig portar durant totes les rondes aquell aparell en el segon grup de joc. 

Però tornant al Grup principal i a la participació i resultats en ell de R. Lázaro Sr. es comprova que a la ronda 8ª portava 4.5 punts, els mateixos que el M.I. Ángel Martin, Fabré, Presseguer, Vidal i Pellicer i que estava a 2.5 p del líder Padreny i a  sols 1.5 p del grup que el seguia, Gil, Fernández, Mellado i Fernández, d'on va sortir finalment el campió. I el seu Bucholz de 34 era el mateix que el de Carles Vilarrasa i només 0.5 p menor que el de Barón de Manresa i superava al de molts participants, entre ells el del seu rival en la darrera ronda, Fabré, que tenia 2.5 p menys. 

La classificació final abans de desempat va quedar així: 

7 p  Padreny, Gil i Mellado

6.5 p  De la Riva, Raurell

6 p  Fernández, Fernández, C. Vilarrasa, Barón 

5.5 p Ibáñez, Fabré, Vidal 

5 p Segura, Ribera, Algaba, Martín, Falguera, Costa, Marc Narciso, Pellicer 

4.5 p R. Lázaro Sr, Presseguer, Puigdollers, A. Fernández, Ll. Mas

4 p Sánchez, Serra, Solà, J. Gutiérrez 

3.5 p Fàbregas, Sala, Capelles, F. Vilarrasa 

3 p J. Vilarrasa

2.5 p Vicente 

Tenint en compte que l'Open de Vic de 1988 va ser amb el de 1987, els dos majors Opens de Vic, una mica per sobre que els de 1986 i 1989, tercer i quart respectivament dels més importants de tots els que es van jugar a Vic als anys 1980s i primers anys 1990s. 

El mètode RLS (i V)

Per acabar aquesta sèrie d'entrades sobre el mètode, més implícit que explícit, de Ricard Lázaro Sanromà, d'ensenyar escacs i portar equips de nous jugadors joves a èxits ja des del principi, em centraré en dos punts: un els llibres que usava i preferia i els que recomanaria, i l'altre algunes consideracions i reflexions finals, centrades en la seva personalitat excepcional per molts diversos motius, intel·ligència, capacitat de treball, habilitats didàctiques i directives, saber crear un clima especial, amistós i familiar, ben avingut i solidari, etc. 

Els seus llibres: 

Va començar amb llibres antics, manuals d'escacs de Paluzíe Lucena i adaptacions del famós manual de Philidor del 1749...

 

No han de ser necesariament aquests, ni molt menys, però podria ser encara la col·lecció de llibres d'escacs (primer, segon, tercer...) de Fred Reinfeld, o el Tractat general dels escacs de Grau, o altres per l'estil. 

Els primers llibres tant de finals com d'obertures haurien de ser generals, senzills i esquemàtics. Però també es poden començar ja llibres generals ja de qualitat, sobretot clàssics. 

Avui dia això portaria una lliçó per l'estil d'allò atribuït a Haeckel de "l'ontogenia recapitula la filogenia" (o "l'embriogenesi rememora la filogenesi", idea no literalment certa, però fins algun punt despertadora d'intel·ligència). Potser caldria començar amb llibres relativament antics, potser ja superats, però de qualitat innegable, per anar rememorant els pasos de l'evolució dels escacs en el nostre aprenentatge. 

Molt recomanables: 

"Els grans mestres del tauler" de Richard Reti. 

"Suggeriments per a l'estratègia escaquista" de Savielly Tartakower 

"El meu sistema" d'Aron Nimzowitsch 

"Pràctica d'escacs magistrals" de Mikhail Tal 

Perquè potser no hem de pretendre entrar directament en el altíssim nivell actual - com no sé si seria bona idea començar l'estudi de la Física per la relativitat i la mecànica quàntica, o ni que fos per la radioactivitat - sinó que l'aprenentatge potser serà més correcte i efectiu si hi entrem seguint una mica la història i l'evolució del joc. 

També es pot aprendre molt dels grans campions mundials d'escacs, tot i que no semblin d'entrada molt didàctics o molt avançats revelant secrets o en teories. Però cal prestar atenció al que diuen. 

"Fonaments dels escacs" - José Raúl Capablanca

"El sentit comú en escacs" - E. Lasker 

Finalment cal tenir una certa idea filosòfica sobre els escacs i els seus grans practicants, la seva psicologia i motivacions profundes. 

"La batalla de les idees en escacs" - Anthony Saidy 

Anar del senzill al difícil, de l'antic al nou, practicar començant per allò més elemental i espontani, i anar descobrint el propi estil, un cop feta la suficient experiència bàsica de les diferents possibilitats i estils, anar trobant aquell que vagi més amb la pròpia personalitat - que d'alguna manera o altre s'expressa sobre el tauler - i amb les personals habilitats, estratègica i posicional o tàctica i combinativa, agresiva i atacant o prudent i defensiva, etc. 

Per exemple en les obertures no estaria malament per un principiant començar jugant Giuocos Pianos - i fins Pianissimos - per buscar després varietat (Dos Cavalls, Escocesa, Quatre Cavalls...) i arribar a l'Espanyola, però començant per les línies senzilles i clares, per tenir sempre clar el que s'està fent. 

En una segona fase es podrien provar tant amb blanques com amb negres els Gambits de Dama acceptat i rebutjat, començant per allò més clàssic com la defensa Ortodoxa i seguint per l'Eslava. 

Més tard ja seria el moment de passar a les obertures semi-obertes, a les de flanc, fer alguna incursió en les de moda, etc. La Siciliana, amb blanques i negres com experiment i per conèixer-la de primera mà des dels dos cantons, les defenses Índies, la Reti i els fianchettos, l'estructura Stonewall, alguns casos particulars però senzills i fàcils com la Colle, etc. 

Si es fa bé, tot això ens ajudaria a anar trobant les obertures en que ens sentim més còmodes, que convenen més al nostre joc, les que podem dominar més fàcilment i en les que tenim més èxits.

Però tot això recordant que on s'aprèn realment escacs és en la teoria de finals i en segon lloc en l'estratègia posicional. I que les obertures són necessàries per començar a jugar, però almenys en la primera època, han de ser senzilles i tenir un paper secundari en temps i esforç.

Cal també buscar un club, especialment un club on un s'hi trobi bé i a gust, on es vegi amb bona sintonia amb els seus membres, on s'hi trobi un bon ambient no sols per jugar, sinó per aprendre, conversar, etc. Aquest era un dels secrets dels equips de R. Lázaro Sr., aconseguir un ambient acollidor i que es presti a la pròpia expressió i a poder donar el millor d'un mateix, amb el punt just de llibertat i ordre, un club que amb els anys sigui gairebé com un club anglès o com una família.  

És una bona manera de conèixer el món dels escacs, participar-hi i anar-s'hi integrant.  

Algunes observacions finals: 

A nosaltres, els seus alumnes, ens va saber encaminar molt bé perquè gaudíssim dels escacs, ens hi aficionéssim, els féssim nostres i tinguessim èxits ja de seguida i un camí de progrés. Un dels punts principals que d'alguna manera i sense que gairebé ho notéssim ens va inculcar, era la humilitat i l'agraïment de poder participar i jugar. Una cosa era no creure's superiors als altres i l'altre era creure'ns especials, per afició, ganes, entusiasme, hores dedicades a l'estudi, satisfacció de jugar i gaudir dels resultats positius, que ens sorprenien a nosaltres mateixos: "He pogut guanyar la partida!" i "L'equip ha guanyat!"... i eventualment "L'Institut ha quedat campió del torneig!". Aquestes gratificacions compensaven de sobres l'esforç, la dedicació, l'aprendre, les despeses en revistes, llibres, desplaçaments, etc. 

Com a secretari del Club Escacs Vic a la temporada 1972-73
li lliuro un premi social guanyat pel meu pare, Vic juny 1973

Excepte uns pocs, com Raurell, Jordi Lázaro i més tard també Fabré, que ho havien de reconèixer donat els seus resultats i èxits si volien ser realistes, la resta ens consideràvem de nivell com els altres. Ricard Lázaro Sr. amb la seva excepcional capacitat intel·lectual als anys 1940s a 1960s (1) i encara per a molts temes als 1970s i 80s, unides a la seva personalitat emprenedora i a la seva extraordinària capacitat de treball, també podia sortir amb cert avantatge almenys d'entrada davant dels altres (2) però tenia el handicap de 20 anys sense jugar de competició - des que encara va jugar i guanyar el trofeu Carabela l'any 1952, però en realitat llavors portava ja retirat des de 10 o 12 anys abans - i amb una atenció molt esporàdica als escacs i sense poder dedicar moltes hores a l'estudi ni a la pràctica, degut a les seves moltes ocupacions de professor catedràtic de Física i Química, de primer director de l'Institut Jaume Callís de Vic (1968 - 75 i de nou 1979-80), de professor i director d'autoescola (des de 1978 endavant), així com a pare de família nombrosa i amb altres activitats com reparacions mecàniques, acabar de construir i pintar les vivendes on es traslladava, bricolatge i similars i aficions com la filatèlia (la seva altra gran passió), la lectura de tota mena de tipus des de llibres científics i tècnics per mantenir-se al dia fins a història, geografia, literatura (3), etc... la numismàtica, el col·leccionisme (4), li encantava escoltar música clàssica i anava molts diumenges al matí a buscar llibres antics i d'ocasió, segells, monedes i articles semblants als Encants del Mercat de Sant Antoni de Barcelona (5). També li agradaven altres coses, com cuinar, quan tenia l'ocasió; no sols era polifacètic i va ser molts anys pluriempleat sinó que també era polivalent en molts temes, fins i tot en els més insospitats. Abans, com l'havia vist sempre així i de forma espontània i natural, jo ho trobava normal, però ara em pregunto d'on treia el temps i l'energia per fer tantes coses diferents i fer-les bé, perquè jo mateix tot i ser jove no era capaç de fer ni la tercera o potser la quarta part de les coses que ell feia com si no costessin i fossin ben senzilles i fàcils. Tot això, aquest dinamisme i activitat exuberant, atenuava bastant el que hauria pogut ser la seva superioritat en escacs, però tot i així el deixava en un nivell força alt i bo (6) tot i que com queda dit per ell era una cosa més entre tantes...  Però per exemple qui això escriu, jo mateix, tot i que també m'hagués agradat aprendren molt, jugar molt bé i arribar a ser en un futur un gran mestre internacional, sobretot als inicis de començar a jugar, em trobava amb la paradoxa que a vegades guanyava partides a jugadors forts o molt forts i d'altres perdia amb jugadors relativament fluixos (7). 

En resum es tractava de mirar de fer les coses bé, però amb naturalitat, mesura i espontaneïtat, i si s'aconseguia això, els èxits i triomfs, els reconeixements, felicitacions, satisfaccions i celebracions, ja vindrien per si sols... i serien de qualitat. 

(1) De jove diversos cursos fets en un any per recuperar el temps perdut per la guerra civil, aprendre bé un idioma com l'alemany en sols un curs acadèmic per defensar-se amb ell com a llengua estrangera a la Universitat, matrícules d'honor en la majoria d'assignatures de la carrera, notes màximes als examens i primers llocs a les oposicions tant de tipus científic com en alguns altres camps com el de l'ensenyament de conducció d'automòbils, poder conversar una bona estona en llatí amb un professor universitari estranger amb el que van trobar aquest idioma en comú...

(2) Recordo partides igualades i fins favorables per a ell davant de jugadors com Bautista, Segura i molts altres dels primers jugadors del C.E. Vic, ja als primers anys 70s, quan tot just havia reprès la pràctica dels escacs de competició l'any 1971. Precisament amb Bautista va protagonitzar una anècdota rara en ell: la partida era taules estant ja força avançada, però per obrir i intentar forçar la decisió va rebutjar les taules, fet molt inusual en ell contra tals rivals i en posicions així, i va sacrificar un peó i durant moltes jugades va tenir la iniciativa i reals possibilitats de vèncer en aquella partida, però Bautista es va defensar molt bé, va aconseguir finalment superar totes les amenaces i conservar el peó, amb el que va acabar guanyant un llarg i delicat final en el que tot i el peó de més hauria pogut no sols fer taules sinó també perdre... 

(3) Sempre li va agradar la literatura seriosa però de jove i fins la mitjana edat li agradaven molt i llegia llibres d'humor, sobretot d'humor anglès (P.G. Wodehouse era el seu autor favorit, però també Jerome K. Jerome, Mark Twain, C.N. Parkinson, G.K. Chesterton, H. Allen Smith, W.W. Jacobs, A.A. Thompson...) o d'altra mena (P. Daninos, G. Chevalier, A. Conte...) i de gran es va aficionar a la novela negra i policíaca. També llegia molta premsa. 

(4) Com d'atles i mapes històrics o de fascicles de llibres i enciclopèdies, com l'Enciclopèdia Estudiantil (1962 - 64) que comprava per a nosaltres però que ell també llegia amb gust, perquè tenia una gran curiositat intel·lectual de tipus universal, probablement perquè li calia exercitar la seva prodigiosa intel·ligència.   

(5) Per als seus fills comprava revistes com les de l'Editorial Novaro de Mèxic, les "Vidas ejemplares", "Vidas ilustres", "Vidas célebres" i "Grandes viajes", que després ell també es mirava com queda dit, però també tebeos, cromos i col·leccionables, entre altres coses, tan les que ell amb bon criteri ens oferia com les que li demanàvem.  

(6) Recordo les imatges dels Opens de Vic dels anys 1980s, quan ja era força gran d'edat, on molt sovint jugava en els primers taulers i contra els millors participants, amb jugadors de gran classe com Padreny, Gil i altres visiblement patint al enfrontar-se amb ell, que en canvi mantenia la seva actitud tranquil·la i normal, i així es veu en moltes fotos. 

(7) Un dia parlaré d'aquesta paradoxa que pot tenir diverses explicacions: imitació conscient o, encara més, inconscient del nivell de l'altre, mentalització, motivació, sort... un fet és que els jugadors fluixos poden fer jugades errònies que si no són detectades i castigades enèrgicament al seu moment, es poden tornar en jugades fortes al haver-les deixat passar. Però el joc dels escacs té molts enigmes i rareses i poden haver altres factors. Així als anys 1977 i 1978 feia un 75 a 80% o més (en una ocasió 2.5 punts de 3) jugant contra preferents, alguns d'ells dels millors de Catalunya, i imbatut,  i en canvi només un 70  %  contra els primeres, amb moltes taules i algunes inesperades derrotes, i en els dos casos jugant en el Vic "A" - i sovint en els primers taulers, ni que fos com a substitut - en els Campionats de Catalunya per Equips. 

El mètode RLS (IV)

Fent una al·locució, escoltada amb atenció, a una Festa dels Escacs, la del I Comarcal d'Osona, Vic, setembre de 1971

Un fet que Ricard Lázaro Sanromà no sols destacava, sinó que vivia i transmetia, era que els escacs eren importants, el rei dels jocs, al igual que la filatèlia és la reina de les aficions col·leccionistes, i amb una qualitat comparable també a la de la música clàssica. Totes tres eren aficions que ell tenia i en música clàssica li agradaven especialment els compositors russos com Txaikovski, Rimsky-Korsakov, Mussorgski... i fins els Cors de l'exèrcit rus, cosa que no desentonava gens ni mica amb el fet que en la seva època els grans campions mundials d'escacs fossin soviètics, o com se solia dir per l'étnia preponderant i dominant, "russos", com Alekhine (rus blanc exiliat), Botvinnik, Smyslov... Per tant un punt que amb ell quedava clar era el respecte cap als escacs i el seu món, com una activitat no sols interessant sinó d'alta categoria també, tant pel seu aspecte intel·lectual com per la seva seriositat, el seu desenvolupament històric, el seu caràcter diferent, especial i superior al d'altres jocs, diversions i passatemps. Es tenia que reconèixer i entrar en la màgia del seu món.

Guanyar dona una gran satisfacció, però només si no s'espera fer-ho

Un altre punt que ensenyava amb el seu exemple i la seva actitud és que es jugava a escacs per passar-s'ho bé, per gaudir de l'experiència del seu enigma, per esforçar-se i superar-se un mateix com en tots els esports i també per socialitzar amb els altres. La pràctica dels escacs era per ell una manera de fer coneixences, de passar temps en companyia, de descobrir i crear junts, de fer i cultivar amistats. Guanyar partides i torneigs és important, perquè indica que les coses s'han fet bé i perquè estàs en el camí del progrés i de l'èxit, però primer cal participar, tenir l'hàbit i trobar i agafar el gust de jugar partides i competicions, fer-ne una preparació a base d'estudi i, sobretot, ser correcte i educat, tenir una actitud esportiva - el que en anglès se'n diu "fair play" - i contribuir a crear caliu, el de la gent unida per una mateixa afició, i el de club. "Gens una summus" (Som una família) diu en llatí el lema de la F.I.D.E. adoptat en la seva fundació l'any 1924. Això implica ser humil, tenir una actitud general amistosa, un estil cavallerós de guanyar i perdre...i buscar en general, i excepte en situacions molt excepcionals, la concordia, l'harmonia, un estil simpàtic de fer l'acollida dels altres membres del club, dels participants en un torneig i del propi contrincant de torn. Ja des del principi d'ensenyar-nos escacs ens havia destacat que els jugadors es donaven les mans al iniciar i al acabar la partida i que es respectaven mútuament com a competidors lleials i com a semblants i iguals que comparteixen la mateixa afició, el temps i la partida. 

Una de les parts més importants dels escacs és el compartir amb els altres

És a dir que als escacs s'hi havia d'anar amb actitud d'aprenentatge i aprenent no sols dels llibres sinó sobretot els uns dels altres, en la manera de fer, de jugar i de comportar-se, en els anàlisis i comentaris després de la partida. En un món en que tenies que anar-te introduint i fent-lo teu, perquè t'agradava d'entrada i et resultava gratificant de participar-hi i, si les coses anaven bé estaves satisfet dels resultats i això et donava més motivació per seguir i tornar-hi. I que calia tenir molt present que la partida era cosa de dos i el torneig cosa de molts, i les regles del joc i dels campionats, el paper dels àrbitres i directors del torneig i del president i directius del club, els companys de l'equip i els coneguts per haver-hi jugat, que se t'anaven fent més familiars a còpia de jugar-hi partides, de passar-hi anys veient-los i trobant-els, de compartir festes i celebracions, potser taula i tot en elles. Sense aquests aspectes, tot l'altre i la dedicació als escacs, al seu estudi i joc, no s'entén i no s'hi veu el motiu, ja que en general i sobretot en els inicis i en les categories d'aficionats no dona diners sinó despeses i les satisfaccions són de tipus personal, sentimentals i d'autoestima, i ahora social, de compartir moments i vivències, de sentir-se comprès i acceptat, i comprendre i acceptar als altres, d'integrar-se en un grup i en un món, d'interessar-se els uns pels altres i d'ajudar-se mútuament. I de la solidaritat i el sentit d'estar d'alguna manera units en una mateixa afició, activitat i projecte. Enfrontar-se sobre el tauler és una forma de conèixer-se i de descobrir-se. Els escaquistes tenen molt en comú, és de nou el "Gens una sumus"...  

El mètode RLS (III)

En una altre entrada citaré alguns llibres amb els que Ricard Lázaro Sr. havia après i els que recomanaria. Però ara penso que seria millor  parlar de la manera global amb que ens va ensenyar a jugar a escacs ja individualment o en família, en la vida de club, en els encontres dels Comarcals... com ho vam aprendre d'ell. 

Un punt que ell va saber transmetre. gairebé sense dir-ho, va ser un sentit de humilitat en el que no es creien millors que els altres, sí en canvi podien pensar que estaven més motivats, tenien més sort, hi posaven més entusiasme, eren joves, havien estudiat molt... 

En una celebració comarcal, probablement a la primavera de 1972, quan l'equip
de l'Institut va quedar campió del II Comarcal. D'esquerra a dreta, Ricard Lázaro Jr,
Branchadell, Ricard Lázaro pare, Xavier Lázaro i Arboix, el president de l''Olost.
Darrera Branchadell s'hi endevina Narcís Rodas Jr de la Farga Lacambra.  

I també formaven un equip ben avingut, espontàniament unit  i on els integrants de l'equip es respectaven i fins s'admiraven mútuament. Al principi, cada jugador pensava que els altres membres de l'equip eren tant o més forts que ell en escacs i almenys jo ho vaig seguir pensant durant anys, tot i els meus bons resultats. Igual que respectàvem als equips rivals i als contrincants, sense creure'ns superiors a ells en general, sinó en tot cas més exitosos, més afortunats. I això ens portava a un afany de superació, de superació pròpia i de mirar de superar al contrari de torn, i com a conseqüència a gaudir molt del joc, de cada partida, de les victòries individuals i de les victòries de l'equip, de les bones classificacions... i és clar, del triomf en el torneig, quan s'esqueia. No era una cosa donada per suposat, ni molt menys, sinó tot al contrari, era com un resultat inesperat i gratificant, que ens alegrava i ens pujava l'autoestima.

Tres puntals juvenils de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic 
a la mateixa trobada: Jacint Raurell, Jordi Lázaro i Carles Mazo.

I és que també li donàvem molta importància a tot el que fèiem. Per a nosaltres els Campionats Comarcals en aquells moments eren el més alt en el nostre ambient i al nostre abast i ho vivíem així. En una ocasió a l'estiu de 1972 l'alcalde d'un poble, que no era aficionat ni coneixia el món dels escacs, ens va preguntar per com anaven les coses en els escacs i nosaltres li vam contestar que l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic acabava de guanyar el II Comarcal d'Osona, la gran festa que havíem fet i que als socials del Club Escacs Vic...Només després vam caure en compte que es referia, i ens preguntava, sobre el matx Spassky - Fischer a Reykjavik, l'anomenat matx del segle, que va suposar un veritable boom dels escacs a tot el món. I, és clar, li vam informar del que en sabíem. Però l'anècdota és significativa, per a nosaltres els escacs eren en primer lloc el nostre món dels escacs, social i comarcal, perquè l'altre era una cosa molt més general i ens quedava lluny i el que sabíem ho coneixíem per la premsa i pels mitjans de comunicació, gairebé com els altres. Per a nosaltres, i suposo que deu ser bastant general, els escacs eren en primer lloc els nostres, els escacs viscuts - com és el títol d'aquest blog - allò que ens afectava de prop i de ple, i els escacs mundials ens superaven, estaven fora del nostre abast i per tant dels nostres interessos. Almenys de l'interès immediat, com si fos un altre món, superior al nostre però llunyà i aliè. Els escacs els vivíem en l'àmbit primer familiar, després local i de club, més tard comarcal. És a dir on ens coneixíem, ens valoràvem, jugàvem entre nosaltres... i on trobàvem companys i fins i tot amics. I, és clar, vida de club, que era per a nosaltres una referència, un punt de trobada, un motiu de socialitzar, de compartir l'afició i les vivències, amb un sentit de pertinència i de solidaritat mútua. El club d'escacs també tenia, i més en aquella època, quelcom del club anglès i també del pub, lloc de distracció, de converses, de passar-s'ho bé, de conèixer gent, de fer vida social.

I aquest és un punt força clau. Perquè jugàvem a escacs?  Aquesta pregunta ens l'havia fet un destacat membre veterà del Club Escacs Vic que ens va venir a dir: "Hi ha els que s'ho prenen com un passatemps, altres com un joc o un esport, alguns com un motiu de trobada, de conèixer gent, de fer amistats, uns altres com una manera de divertir-se i  d'esbargir-se...però que com vosaltres ho faci per tot això, per uns quants motius compartits més i encara per uns quants motius propis vostres, alguns dels quals potser només vosaltres coneixeu, això no ho havia vist mai...". Potser això va ser una de les principals claus de l'èxit. Perquè està clar que una de les motivacions de R. Lázaro Sr. era el caliu del club i del grup, gaudir de la competició esportiva i dels èxits propis i comuns, però també i no pas en menor grau d'una convivència harmoniosa, simpàtica, en un ambient de bona acollida i d'acceptació mútua. No sempre va ser idíl·lic, però està clar que no s'anava a buscar-hi confrontacions ni conflictes, ans al contrari, un ambient com de família, que sovint s'hi trobava. Compartir l'afició als escacs i al seu món ja era tenir moltes coses en comú, més en quant era una afició de minories, i no sols d'entrada ja hi estaves ben predisposat cap als altres i ells cap a tu, sinó que semblava que ja et coneixies, o al menys et coneixies bastant, i tenies la sensació que ens compreníem. També hi havia altres motius personals, com expressar-se, progressar, crear bellesa sobre el tauler - no sé si a tots però a mí m'agradaven no sols les jugades com artístiques sinó també les posicions estètiques - i trobar un lloc on això, com queda dit, es compartís i fos valorat. Aquest era un dels grans al·licients i un dels principals impulsors psicològics cap els èxits.    

El mètode RLS (II)

En faig una mena d'aplicació a la realitat d'avui. Però els encertats consells de Ricard Lázaro Sanromà són plenament vàlids encara, aquí com en altres temes i fins i tot els més vitals i importants (1)

Què recomanaria a un que volgués progressar i gaudir realment dels escacs? 

El primer potser seria: "La resposta està en els llibres" (2). 

Després, que l'estudi per ser realment eficaç s'ha de fer de forma ordenada, amb una planificació, uns objectius i, si es pot, amb uns horaris. I d'una manera realista (3). 

Probablement el primer que recordaria avui seria la regla 20 - 40 - 40. 

Aquesta regla diu que, com que l'estudi de les obertures és tan atractiu i temptador i l'estudi dels finals a alguns se'ls fa àrid i pesat, cal obligar-se a dedicar el doble de temps (40 % del total en cada cas) a l'estudi del mig joc i dels finals que a l'estudi de les obertures (20 %). Espontàniament es tendeix a fer molt a l'inrevés, però és un error (4). 

També en l'ordre de l'estudi ens solem equivocar. Tendim a començar estudiant obertures, després mig joc i finalment finals. Aquest és l'ordre "cronològic" de les partides, però l'ordre "lògic" és just al contrari: primer estudiar els finals, després el mig joc i al final les obertures. Les coses es veuen molt més clares d'aquesta manera i, sigui creïble o no, en el fons els escacs es gaudeixen més, perquè són més racionals i per tant més clars i gratificadors. 

Un altre ensopec és que l'estudi de les obertures sol donar resultats immediats, però que resulten ser efímers, superficials i variables. En canvi l'estudi dels finals sol ser d'efectes retardats, però en canvi profunds, estables i duradors. 

Com que tot i amb aquestes consideracions, l'estudi encara tendiria a evitar els finals i concentrar-se en altres fases de la partida, sobretot els inicis (5), caldria acabar de convèncer-se i motivar-se, per exemple amb algunes observacions encertades, moltes d'elles de mestres i campions: 

"Amb la finalitat de millorar el teu joc, has d'estudiar primer els finals, ja que mentre els finals poden ser estudiats i dominats per si mateixos, el mig joc i les obertures han de ser estudiades en relació amb els finals" (Capablanca). 

"Estudiant obertures s'aprèn a jugar obertures, estudiant finals s'aprèn a jugar escacs"

"Després d'una obertura fluixa, hi ha una esperança en el mig joc. Però un cop estàs al final, el moment de la veritat ha arribat" (E. Mednis). Una variant del mateix és "Si t'ha anat malament l'obertura, ho pots arreglar en el mig joc; si el mig joc no ha estat bo, encara ho pots arreglar a la final, però el que passa a la final ja es decisiu". 

"El final és la fase dels escacs en que és més fàcil que la balança caigui d'un cantó o de l'altre, per tant cal estudiar els finals en profunditat". 

"Un bon finalista incrementa la seva força i la seva seguretat a mesura que la partida avança i quan aquesta ja està acabant i els jugadors estan més cansats, és quan està en el seu element". Un bon finalista sovint salva amb un empat posicions perdudes, a vegades les guanya i tot; com també guanya les posicions guanyades i a vegades les de taules...on els altres s'han d'esforçar, ell gaudeix. 

"Cal estudiar primer els finals, perquè és quan hi ha menys peces en joc".  

I una frase que jo he dit, però que suposo que em devia venir d'alguna observació anterior del meu pare, perquè és molt del seu estil: "Estudia més el que menys t'agradi dels escacs, per compensar-ne la debilitat" que es complementa amb aquesta "Una muralla de diferents alçades té el valor de la seva alçada més baixa". 

Finalment i en resum: "Juga l'obertura com un llibre, el mig joc com un mag i els finals com una màquina" (R. Spielmann). 

Ell mateix ho va fer així al ensenyar-nos escacs quan érem nens, primer ens va ensenyar els rudiments (tauler, peces, moviments) després l'objectiu del joc i les regles bàsiques i ja immediatament els principals mats (de dama, de dos torres, de torre), la coronació del peó, els més importants finals de peons, l'ofegat i el zugzwang (amb les caselles clau, oposició de reis, quadrat del peó), més tard alguns mats del mig joc (mat del conill, mat de torre a la 8ª amb el rei tapat per peons) i de l'obertura (mat pastor, mat del boig, mat Legal) i llavors ja ens va considerar preparats per començar a jugar les nostres partides, descobrint i improvisant i agafant experiència, si bé ens va dir que les millors primeres jugades de sortida eren 1. e4, 1. d4 i 1. Cf3 i ens va ensenyar la possibilitat de treure els alfils per fianchetto, de jugades de desenvolupament i altres que no ho eren i la conveniència de fer ràpidament l'enroc, sobretot el curt, però reservant-se la possibilitat del llarg, igual que ens va citar la possibilitat dels gambits i dels sacrificis. I el cert és que vam gaudir molt inventant-nos les nostres pròpies obertures, sovint tancades i lentes, abans de trobar-nos amb la dura realitat dels paranys, martingales, receptes i línies preparades d'obertura d'altres jugadors, com em va passar a mi als Jocs Sant Jordi de Sabadell a l'octubre de 1970, quan vaig començar a fer la meva idea d'obertures i em vaig trobar amb que un dels rivals em va fer una línia preparada i em va guanyar aviat, però deixant-me un mal gust general: no era com si hagués jugat contra aquell ni haguéssim fet les jugades espontàniament pensades en aquell moment i lloc, sinó que em va semblar com si el meu rival hagués fet un truc impersonal, mecànic, gairebé sense mèrit per ell, com fent una trampa innoble. Bé, això em va semblar en aquell moment, després ja en vaig anar aprenent i també en vaig fer jo, tot i que contra jugadors espontanis, confiats i creatius, per fluixos que fossin, mai m'ha deixat de semblar del tot una mena d'abús, com una mena de traveta intel·lectual no massa, o gens, correcta. I que no deixa en massa bon lloc al qui la fa (6).

I si ho féssim bé, l'estudi d'aprenentatge, si dediquem una hora i mitja a la teoria, ja estem avançats i  volem fer una mica de tot, aplicant la regla 20-40-40 convindria dedicar els primers 40 minuts a finals, després 40 minuts a mig joc (sobretot estratègia, més que tàctica) i finalment 20 minuts a obertures, fent dos descansos de 5 minuts entre un tema i altre. 

(1) Així va regalar Bíblies a les seves filles per una festa amb la dedicatòria "Perquè tingueu un llibre per llegir tota la vida". I a mi mateix en una ocasió en que tenia problemes, el primer consell que em va donar va ser "Resa...". 

(2) Ell va tenir una gran confiança en els llibres tota la seva vida, començant com ja queda dit per la Bíblia, que es va llegir sencera, des del principi fins al final, un parell o tres de vegades al llarg de la seva vida, i que llegia de tant en tant, i ho feia sovint en les temporades de dificultats, problemes, contrarietats...

(3) En una ocasió li vaig comentar que un dia vaig estar 5 o 6 hores seguides, potser més, estudiant Matemàtiques per a l'examen d'una assignatura a l'Universitat. Ell em va comentar que això era una proesa, però que era molt més efectiu i profitós estudiar-ne una hora o ni que fos mitja hora cada dia durant tot el curs. 

(4) Jo mateix durant molts anys dedicava un 80 % del temps que dedicava a l'estudi dels escacs a les obertures i només un 20 % al mig joc i al final, amb l'agreujant que quan vaig dominar el que em van semblar els finals bàsics més importants, vaig abandonar totalment o quasi el seu estudi. Diguem que dedicava una gran majoria del temps a mirar obertures i partides senceres, i la resta a mig joc, consideracions generals, etc. tenint pràcticament oblidats els finals, excepte en ocasions molt puntuals, com quan en una partida ajornada vaig tenir que fer un mat d'alfil i cavall contra rei sol en menys de les 50 jugades, me'l vaig estudiar ben a fons, molt intensivament, i sí li vaig fer i vaig guanyar... però al cap de poc temps ja se m'havia oblidat la tècnica de com fer-ho i només em quedaven idees molt generals, i encara. Aquest, evidentment, no és el camí. 

(5) Però també partides senceres, combinacions espectaculars, etc. 

(6) És trist, lleig i poc cavalleresc voler guanyar a base de trampes, paranys, trucs, etc ben coneguts pel qui els fa i del tot desconegut per la víctima, a la que agafen desprevingut. Sempre m'ha semblat com una mena d'estafa, que et fessin entrar en una enredada d'aquestes, sobretot si no té base objectiva ni posicional, sovint al contrari, que contra un joc previngut i atent el que ho fa queda pitjor.  Per això jo també  evito fer-ho. És diferent quan diguéssim que el contrincant t'ha parat una emboscada i tu hi has caigut, buscant potser una victòria ràpida, cosa que no és tan greu i que inclús és acceptable, i fins ben vist, en les estratagemes del combat. O els sacrificis "al que surti", que poden sortir bé o malament, una mica a l'estil Tal. Però un ja se n'adona, ni que sigui per la impressió que li queda, de quan es tracta d'una cosa o de l'altre.