El mètode RLS (II)

En faig una mena d'aplicació a la realitat d'avui. Però els encertats consells de Ricard Lázaro Sanromà són plenament vàlids encara, aquí com en altres temes i fins i tot els més vitals i importants (1)

Què recomanaria a un que volgués progressar i gaudir realment dels escacs? 

El primer potser seria: "La resposta està en els llibres" (2). 

Després, que l'estudi per ser realment eficaç s'ha de fer de forma ordenada, amb una planificació, uns objectius i, si es pot, amb uns horaris. I d'una manera realista (3). 

Probablement el primer que recordaria avui seria la regla 20 - 40 - 40. 

Aquesta regla diu que, com que l'estudi de les obertures és tan atractiu i temptador i l'estudi dels finals a alguns se'ls fa àrid i pesat, cal obligar-se a dedicar el doble de temps (40 % del total en cada cas) a l'estudi del mig joc i dels finals que a l'estudi de les obertures (20 %). Espontàniament es tendeix a fer molt a l'inrevés, però és un error (4). 

També en l'ordre de l'estudi ens solem equivocar. Tendim a començar estudiant obertures, després mig joc i finalment finals. Aquest és l'ordre "cronològic" de les partides, però l'ordre "lògic" és just al contrari: primer estudiar els finals, després el mig joc i al final les obertures. Les coses es veuen molt més clares d'aquesta manera i, sigui creïble o no, en el fons els escacs es gaudeixen més, perquè són més racionals i per tant més clars i gratificadors. 

Un altre ensopec és que l'estudi de les obertures sol donar resultats immediats, però que resulten ser efímers, superficials i variables. En canvi l'estudi dels finals sol ser d'efectes retardats, però en canvi profunds, estables i duradors. 

Com que tot i amb aquestes consideracions, l'estudi encara tendiria a evitar els finals i concentrar-se en altres fases de la partida, sobretot els inicis (5), caldria acabar de convèncer-se i motivar-se, per exemple amb algunes observacions encertades, moltes d'elles de mestres i campions: 

"Amb la finalitat de millorar el teu joc, has d'estudiar primer els finals, ja que mentre els finals poden ser estudiats i dominats per si mateixos, el mig joc i les obertures han de ser estudiades en relació amb els finals" (Capablanca). 

"Estudiant obertures s'aprèn a jugar obertures, estudiant finals s'aprèn a jugar escacs"

"Després d'una obertura fluixa, hi ha una esperança en el mig joc. Però un cop estàs al final, el moment de la veritat ha arribat" (E. Mednis). Una variant del mateix és "Si t'ha anat malament l'obertura, ho pots arreglar en el mig joc; si el mig joc no ha estat bo, encara ho pots arreglar a la final, però el que passa a la final ja es decisiu". 

"El final és la fase dels escacs en que és més fàcil que la balança caigui d'un cantó o de l'altre, per tant cal estudiar els finals en profunditat". 

"Un bon finalista incrementa la seva força i la seva seguretat a mesura que la partida avança i quan aquesta ja està acabant i els jugadors estan més cansats, és quan està en el seu element". Un bon finalista sovint salva amb un empat posicions perdudes, a vegades les guanya i tot; com també guanya les posicions guanyades i a vegades les de taules...on els altres s'han d'esforçar, ell gaudeix. 

"Cal estudiar primer els finals, perquè és quan hi ha menys peces en joc".  

I una frase que jo he dit, però que suposo que em devia venir d'alguna observació anterior del meu pare, perquè és molt del seu estil: "Estudia més el que menys t'agradi dels escacs, per compensar-ne la debilitat" que es complementa amb aquesta "Una muralla de diferents alçades té el valor de la seva alçada més baixa". 

Finalment i en resum: "Juga l'obertura com un llibre, el mig joc com un mag i els finals com una màquina" (R. Spielmann). 

Ell mateix ho va fer així al ensenyar-nos escacs quan érem nens, primer ens va ensenyar els rudiments (tauler, peces, moviments) després l'objectiu del joc i les regles bàsiques i ja immediatament els principals mats (de dama, de dos torres, de torre), la coronació del peó, els més importants finals de peons, l'ofegat i el zugzwang (amb les caselles clau, oposició de reis, quadrat del peó), més tard alguns mats del mig joc (mat del conill, mat de torre a la 8ª amb el rei tapat per peons) i de l'obertura (mat pastor, mat del boig, mat Legal) i llavors ja ens va considerar preparats per començar a jugar les nostres partides, descobrint i improvisant i agafant experiència, si bé ens va dir que les millors primeres jugades de sortida eren 1. e4, 1. d4 i 1. Cf3 i ens va ensenyar la possibilitat de treure els alfils per fianchetto, de jugades de desenvolupament i altres que no ho eren i la conveniència de fer ràpidament l'enroc, sobretot el curt, però reservant-se la possibilitat del llarg, igual que ens va citar la possibilitat dels gambits i dels sacrificis. I el cert és que vam gaudir molt inventant-nos les nostres pròpies obertures, sovint tancades i lentes, abans de trobar-nos amb la dura realitat dels paranys, martingales, receptes i línies preparades d'obertura d'altres jugadors, com em va passar a mi als Jocs Sant Jordi de Sabadell a l'octubre de 1970, quan vaig començar a fer la meva idea d'obertures i em vaig trobar amb que un dels rivals em va fer una línia preparada i em va guanyar aviat, però deixant-me un mal gust general: no era com si hagués jugat contra aquell ni haguéssim fet les jugades espontàniament pensades en aquell moment i lloc, sinó que em va semblar com si el meu rival hagués fet un truc impersonal, mecànic, gairebé sense mèrit per ell, com fent una trampa innoble. Bé, això em va semblar en aquell moment, després ja en vaig anar aprenent i també en vaig fer jo, tot i que contra jugadors espontanis, confiats i creatius, per fluixos que fossin, mai m'ha deixat de semblar del tot una mena d'abús, com una mena de traveta intel·lectual no massa, o gens, correcta. I que no deixa en massa bon lloc al qui la fa (6).

I si ho féssim bé, l'estudi d'aprenentatge, si dediquem una hora i mitja a la teoria, ja estem avançats i  volem fer una mica de tot, aplicant la regla 20-40-40 convindria dedicar els primers 40 minuts a finals, després 40 minuts a mig joc (sobretot estratègia, més que tàctica) i finalment 20 minuts a obertures, fent dos descansos de 5 minuts entre un tema i altre. 

(1) Així va regalar Bíblies a les seves filles per una festa amb la dedicatòria "Perquè tingueu un llibre per llegir tota la vida". I a mi mateix en una ocasió en que tenia problemes, el primer consell que em va donar va ser "Resa...". 

(2) Ell va tenir una gran confiança en els llibres tota la seva vida, començant com ja queda dit per la Bíblia, que es va llegir sencera, des del principi fins al final, un parell o tres de vegades al llarg de la seva vida, i que llegia de tant en tant, i ho feia sovint en les temporades de dificultats, problemes, contrarietats...

(3) En una ocasió li vaig comentar que un dia vaig estar 5 o 6 hores seguides, potser més, estudiant Matemàtiques per a l'examen d'una assignatura a l'Universitat. Ell em va comentar que això era una proesa, però que era molt més efectiu i profitós estudiar-ne una hora o ni que fos mitja hora cada dia durant tot el curs. 

(4) Jo mateix durant molts anys dedicava un 80 % del temps que dedicava a l'estudi dels escacs a les obertures i només un 20 % al mig joc i al final, amb l'agreujant que quan vaig dominar el que em van semblar els finals bàsics més importants, vaig abandonar totalment o quasi el seu estudi. Diguem que dedicava una gran majoria del temps a mirar obertures i partides senceres, i la resta a mig joc, consideracions generals, etc. tenint pràcticament oblidats els finals, excepte en ocasions molt puntuals, com quan en una partida ajornada vaig tenir que fer un mat d'alfil i cavall contra rei sol en menys de les 50 jugades, me'l vaig estudiar ben a fons, molt intensivament, i sí li vaig fer i vaig guanyar... però al cap de poc temps ja se m'havia oblidat la tècnica de com fer-ho i només em quedaven idees molt generals, i encara. Aquest, evidentment, no és el camí. 

(5) Però també partides senceres, combinacions espectaculars, etc. 

(6) És trist, lleig i poc cavalleresc voler guanyar a base de trampes, paranys, trucs, etc ben coneguts pel qui els fa i del tot desconegut per la víctima, a la que agafen desprevingut. Sempre m'ha semblat com una mena d'estafa, que et fessin entrar en una enredada d'aquestes, sobretot si no té base objectiva ni posicional, sovint al contrari, que contra un joc previngut i atent el que ho fa queda pitjor.  Per això jo també  evito fer-ho. És diferent quan diguéssim que el contrincant t'ha parat una emboscada i tu hi has caigut, buscant potser una victòria ràpida, cosa que no és tan greu i que inclús és acceptable, i fins ben vist, en les estratagemes del combat. O els sacrificis "al que surti", que poden sortir bé o malament, una mica a l'estil Tal. Però un ja se n'adona, ni que sigui per la impressió que li queda, de quan es tracta d'una cosa o de l'altre.