El mètode RLS (i V)

Per acabar aquesta sèrie d'entrades sobre el mètode, més implícit que explícit, de Ricard Lázaro Sanromà, d'ensenyar escacs i portar equips de nous jugadors joves a èxits ja des del principi, em centraré en dos punts: un els llibres que usava i preferia i els que recomanaria, i l'altre algunes consideracions i reflexions finals, centrades en la seva personalitat excepcional per molts diversos motius, intel·ligència, capacitat de treball, habilitats didàctiques i directives, saber crear un clima especial, amistós i familiar, ben avingut i solidari, etc. 

Els seus llibres: 

Va començar amb llibres antics, manuals d'escacs de Paluzíe Lucena i adaptacions del famós manual de Philidor del 1749...

 

No han de ser necesariament aquests, ni molt menys, però podria ser encara la col·lecció de llibres d'escacs (primer, segon, tercer...) de Fred Reinfeld, o el Tractat general dels escacs de Grau, o altres per l'estil. 

Els primers llibres tant de finals com d'obertures haurien de ser generals, senzills i esquemàtics. Però també es poden començar ja llibres generals ja de qualitat, sobretot clàssics. 

Avui dia això portaria una lliçó per l'estil d'allò atribuït a Haeckel de "l'ontogenia recapitula la filogenia" (o "l'embriogenesi rememora la filogenesi", idea no literalment certa, però fins algun punt despertadora d'intel·ligència). Potser caldria començar amb llibres relativament antics, potser ja superats, però de qualitat innegable, per anar rememorant els pasos de l'evolució dels escacs en el nostre aprenentatge. 

Molt recomanables: 

"Els grans mestres del tauler" de Richard Reti. 

"Suggeriments per a l'estratègia escaquista" de Savielly Tartakower 

"El meu sistema" d'Aron Nimzowitsch 

"Pràctica d'escacs magistrals" de Mikhail Tal 

Perquè potser no hem de pretendre entrar directament en el altíssim nivell actual - com no sé si seria bona idea començar l'estudi de la Física per la relativitat i la mecànica quàntica, o ni que fos per la radioactivitat - sinó que l'aprenentatge potser serà més correcte i efectiu si hi entrem seguint una mica la història i l'evolució del joc. 

També es pot aprendre molt dels grans campions mundials d'escacs, tot i que no semblin d'entrada molt didàctics o molt avançats revelant secrets o en teories. Però cal prestar atenció al que diuen. 

"Fonaments dels escacs" - José Raúl Capablanca

"El sentit comú en escacs" - E. Lasker 

Finalment cal tenir una certa idea filosòfica sobre els escacs i els seus grans practicants, la seva psicologia i motivacions profundes. 

"La batalla de les idees en escacs" - Anthony Saidy 

Anar del senzill al difícil, de l'antic al nou, practicar començant per allò més elemental i espontani, i anar descobrint el propi estil, un cop feta la suficient experiència bàsica de les diferents possibilitats i estils, anar trobant aquell que vagi més amb la pròpia personalitat - que d'alguna manera o altre s'expressa sobre el tauler - i amb les personals habilitats, estratègica i posicional o tàctica i combinativa, agresiva i atacant o prudent i defensiva, etc. 

Per exemple en les obertures no estaria malament per un principiant començar jugant Giuocos Pianos - i fins Pianissimos - per buscar després varietat (Dos Cavalls, Escocesa, Quatre Cavalls...) i arribar a l'Espanyola, però començant per les línies senzilles i clares, per tenir sempre clar el que s'està fent. 

En una segona fase es podrien provar tant amb blanques com amb negres els Gambits de Dama acceptat i rebutjat, començant per allò més clàssic com la defensa Ortodoxa i seguint per l'Eslava. 

Més tard ja seria el moment de passar a les obertures semi-obertes, a les de flanc, fer alguna incursió en les de moda, etc. La Siciliana, amb blanques i negres com experiment i per conèixer-la de primera mà des dels dos cantons, les defenses Índies, la Reti i els fianchettos, l'estructura Stonewall, alguns casos particulars però senzills i fàcils com la Colle, etc. 

Si es fa bé, tot això ens ajudaria a anar trobant les obertures en que ens sentim més còmodes, que convenen més al nostre joc, les que podem dominar més fàcilment i en les que tenim més èxits.

Però tot això recordant que on s'aprèn realment escacs és en la teoria de finals i en segon lloc en l'estratègia posicional. I que les obertures són necessàries per començar a jugar, però almenys en la primera època, han de ser senzilles i tenir un paper secundari en temps i esforç.

Cal també buscar un club, especialment un club on un s'hi trobi bé i a gust, on es vegi amb bona sintonia amb els seus membres, on s'hi trobi un bon ambient no sols per jugar, sinó per aprendre, conversar, etc. Aquest era un dels secrets dels equips de R. Lázaro Sr., aconseguir un ambient acollidor i que es presti a la pròpia expressió i a poder donar el millor d'un mateix, amb el punt just de llibertat i ordre, un club que amb els anys sigui gairebé com un club anglès o com una família.  

És una bona manera de conèixer el món dels escacs, participar-hi i anar-s'hi integrant.  

Algunes observacions finals: 

A nosaltres, els seus alumnes, ens va saber encaminar molt bé perquè gaudíssim dels escacs, ens hi aficionéssim, els féssim nostres i tinguessim èxits ja de seguida i un camí de progrés. Un dels punts principals que d'alguna manera i sense que gairebé ho notéssim ens va inculcar, era la humilitat i l'agraïment de poder participar i jugar. Una cosa era no creure's superiors als altres i l'altre era creure'ns especials, per afició, ganes, entusiasme, hores dedicades a l'estudi, satisfacció de jugar i gaudir dels resultats positius, que ens sorprenien a nosaltres mateixos: "He pogut guanyar la partida!" i "L'equip ha guanyat!"... i eventualment "L'Institut ha quedat campió del torneig!". Aquestes gratificacions compensaven de sobres l'esforç, la dedicació, l'aprendre, les despeses en revistes, llibres, desplaçaments, etc. 

Com a secretari del Club Escacs Vic a la temporada 1972-73
li lliuro un premi social guanyat pel meu pare, Vic juny 1973

Excepte uns pocs, com Raurell, Jordi Lázaro i més tard també Fabré, que ho havien de reconèixer donat els seus resultats i èxits si volien ser realistes, la resta ens consideràvem de nivell com els altres. Ricard Lázaro Sr. amb la seva excepcional capacitat intel·lectual als anys 1940s a 1960s (1) i encara per a molts temes als 1970s i 80s, unides a la seva personalitat emprenedora i a la seva extraordinària capacitat de treball, també podia sortir amb cert avantatge almenys d'entrada davant dels altres (2) però tenia el handicap de 20 anys sense jugar de competició - des que encara va jugar i guanyar el trofeu Carabela l'any 1952, però en realitat llavors portava ja retirat des de 10 o 12 anys abans - i amb una atenció molt esporàdica als escacs i sense poder dedicar moltes hores a l'estudi ni a la pràctica, degut a les seves moltes ocupacions de professor catedràtic de Física i Química, de primer director de l'Institut Jaume Callís de Vic (1968 - 75 i de nou 1979-80), de professor i director d'autoescola (des de 1978 endavant), així com a pare de família nombrosa i amb altres activitats com reparacions mecàniques, acabar de construir i pintar les vivendes on es traslladava, bricolatge i similars i aficions com la filatèlia (la seva altra gran passió), la lectura de tota mena de tipus des de llibres científics i tècnics per mantenir-se al dia fins a història, geografia, literatura (3), etc... la numismàtica, el col·leccionisme (4), li encantava escoltar música clàssica i anava molts diumenges al matí a buscar llibres antics i d'ocasió, segells, monedes i articles semblants als Encants del Mercat de Sant Antoni de Barcelona (5). També li agradaven altres coses, com cuinar, quan tenia l'ocasió; no sols era polifacètic i va ser molts anys pluriempleat sinó que també era polivalent en molts temes, fins i tot en els més insospitats. Abans, com l'havia vist sempre així i de forma espontània i natural, jo ho trobava normal, però ara em pregunto d'on treia el temps i l'energia per fer tantes coses diferents i fer-les bé, perquè jo mateix tot i ser jove no era capaç de fer ni la tercera o potser la quarta part de les coses que ell feia com si no costessin i fossin ben senzilles i fàcils. Tot això, aquest dinamisme i activitat exuberant, atenuava bastant el que hauria pogut ser la seva superioritat en escacs, però tot i així el deixava en un nivell força alt i bo (6) tot i que com queda dit per ell era una cosa més entre tantes...  Però per exemple qui això escriu, jo mateix, tot i que també m'hagués agradat aprendren molt, jugar molt bé i arribar a ser en un futur un gran mestre internacional, sobretot als inicis de començar a jugar, em trobava amb la paradoxa que a vegades guanyava partides a jugadors forts o molt forts i d'altres perdia amb jugadors relativament fluixos (7). 

En resum es tractava de mirar de fer les coses bé, però amb naturalitat, mesura i espontaneïtat, i si s'aconseguia això, els èxits i triomfs, els reconeixements, felicitacions, satisfaccions i celebracions, ja vindrien per si sols... i serien de qualitat. 

(1) De jove diversos cursos fets en un any per recuperar el temps perdut per la guerra civil, aprendre bé un idioma com l'alemany en sols un curs acadèmic per defensar-se amb ell com a llengua estrangera a la Universitat, matrícules d'honor en la majoria d'assignatures de la carrera, notes màximes als examens i primers llocs a les oposicions tant de tipus científic com en alguns altres camps com el de l'ensenyament de conducció d'automòbils, poder conversar una bona estona en llatí amb un professor universitari estranger amb el que van trobar aquest idioma en comú...

(2) Recordo partides igualades i fins favorables per a ell davant de jugadors com Bautista, Segura i molts altres dels primers jugadors del C.E. Vic, ja als primers anys 70s, quan tot just havia reprès la pràctica dels escacs de competició l'any 1971. Precisament amb Bautista va protagonitzar una anècdota rara en ell: la partida era taules estant ja força avançada, però per obrir i intentar forçar la decisió va rebutjar les taules, fet molt inusual en ell contra tals rivals i en posicions així, i va sacrificar un peó i durant moltes jugades va tenir la iniciativa i reals possibilitats de vèncer en aquella partida, però Bautista es va defensar molt bé, va aconseguir finalment superar totes les amenaces i conservar el peó, amb el que va acabar guanyant un llarg i delicat final en el que tot i el peó de més hauria pogut no sols fer taules sinó també perdre... 

(3) Sempre li va agradar la literatura seriosa però de jove i fins la mitjana edat li agradaven molt i llegia llibres d'humor, sobretot d'humor anglès (P.G. Wodehouse era el seu autor favorit, però també Jerome K. Jerome, Mark Twain, C.N. Parkinson, G.K. Chesterton, H. Allen Smith, W.W. Jacobs, A.A. Thompson...) o d'altra mena (P. Daninos, G. Chevalier, A. Conte...) i de gran es va aficionar a la novela negra i policíaca. També llegia molta premsa. 

(4) Com d'atles i mapes històrics o de fascicles de llibres i enciclopèdies, com l'Enciclopèdia Estudiantil (1962 - 64) que comprava per a nosaltres però que ell també llegia amb gust, perquè tenia una gran curiositat intel·lectual de tipus universal, probablement perquè li calia exercitar la seva prodigiosa intel·ligència.   

(5) Per als seus fills comprava revistes com les de l'Editorial Novaro de Mèxic, les "Vidas ejemplares", "Vidas ilustres", "Vidas célebres" i "Grandes viajes", que després ell també es mirava com queda dit, però també tebeos, cromos i col·leccionables, entre altres coses, tan les que ell amb bon criteri ens oferia com les que li demanàvem.  

(6) Recordo les imatges dels Opens de Vic dels anys 1980s, quan ja era força gran d'edat, on molt sovint jugava en els primers taulers i contra els millors participants, amb jugadors de gran classe com Padreny, Gil i altres visiblement patint al enfrontar-se amb ell, que en canvi mantenia la seva actitud tranquil·la i normal, i així es veu en moltes fotos. 

(7) Un dia parlaré d'aquesta paradoxa que pot tenir diverses explicacions: imitació conscient o, encara més, inconscient del nivell de l'altre, mentalització, motivació, sort... un fet és que els jugadors fluixos poden fer jugades errònies que si no són detectades i castigades enèrgicament al seu moment, es poden tornar en jugades fortes al haver-les deixat passar. Però el joc dels escacs té molts enigmes i rareses i poden haver altres factors. Així als anys 1977 i 1978 feia un 75 a 80% o més (en una ocasió 2.5 punts de 3) jugant contra preferents, alguns d'ells dels millors de Catalunya, i imbatut,  i en canvi només un 70  %  contra els primeres, amb moltes taules i algunes inesperades derrotes, i en els dos casos jugant en el Vic "A" - i sovint en els primers taulers, ni que fos com a substitut - en els Campionats de Catalunya per Equips.