I els resultats... (II)

Tot i que els Campionats Comarcals d'Osona i l'ambient escaquístic osonenc en general  i el del Club Escacs Vic en concret - més tard també amb l'altre gran nucli de la Penya Escacs Centelles, amb característiques pròpies - van ser d'on va sortir un campió del món infantil com Lluís Comas l'any 1984, diversos altres esdeveniments, un gran mestre de nous talents infantils i juvenils com l'Heribert Gutiérrez,  la campanya generalitzada d'escacs escolar  i un gran ressò públic dels escacs als mitjans de comunicació locals durant molts anys... encara quedaria la pregunta de com jugàvem i quin era el nostre nivell. 

Aporto aquí una partida, malauradament inacabada i amb el resultat obert, jugada al VI Open de Vic l'any 1986 entre el M.I. Ángel Martín i Jacint Raurell. Probablement era l'estudi d'una partida de l'Open anterior per a ser publicada al Butlletí del VII Open de Vic de 1987, però que al final no es va concretar, substituïda per un article meu sobre Mikhail Tal, basat sobretot en les informacions d'una revista "El Ajedrez Español" de 1960, junt amb informacions més recents, comentaris meus sobre Tal, al que admirava molt i el joc del qual pretenia de tant en tant imitar en partides oficials sobre el tauler, i la partida que finalment va il·lustrar el Butlletí de l'Open de 1987, triada per mi, va ser la  Portisch - Tal de l'Interzonal d'Amsterdam de 1964, una partida realment complicadíssima, com màgica i gairebé endiablada, que va acabar en taules en 39ª jugades. Una partida que per cert valdria la pena analitzar avui dia amb un programa d'ordinador com l'Stockfish, i que va ser la que finalment es va publicar en comptes de la Martín - Raurell, per diversos motius que devíem considerar entre la directiva del C.E. Vic, l'organització de l'Open de Vic i jo mateix, al que se m'havia confiat la feina de fer una introducció interessant al Butlletí. 

Però aquesta partida, que devia ser la que inicialment vaig triar, també es força interessant i per això la devia haver seleccionat en primera opció. El M.I. Ángel Martín no necessita presentació, però potser cal dir que va jugar diversos Opens de Vic en el seu moment més alt (1986, 1987, 1988...) i que també va fer classes d'escacs durant un temps al Club Escacs Vic, per aquella època, als jugadors més qualificats de Vic i Osona.  Quant a Jacint Raurell, un extraordinari jugador d'escacs vigatà, va ser primer deixeble durant un temps de Joan Segura, que li va ensenyar el joc incisiu i agresiu, però el que ens interessa destacar aquí és que portat per Ricard Lázaro Sanromà va anar als Jocs Sant Jordi de Sabadell l'octubre de 1970, quedant subcampió, i que des de 1971 a 1975 va jugar amb l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic els Campionats Comarcals d'Osona i que va seguir de 1976 a 1978, almenys uns anys si no tots, al Folgueroles, l'equip successor del Institut, en realitat  el mateix equip d'escacs de l'Institut amb un altre nom, també dirigit per R. Lázaro Sr, fins que al 1979 ja va marxar a l'equip dels Independents o Caputxins (per ser del barri dels Caputxins de Vic, on residia). Van ser doncs ja inicialment 8 anys de col·laboració i comunicació intensa amb R. Lázaro Sr, que el va nomenar seleccionador i capità de l'equip més d'una temporada, i amb els altres membres de l'equip de l'Institut - Folgueroles, no sols jugant, sinó en trobades, celebracions, partides amistoses, vida social del club, etc. Raurell tenia i té una forta personalitat pròpia i un talent molt innegablement seu en els escacs però també es pot apreciar la impronta d'aquests anys formatius en el seu estil i capacitat de joc. I això és el que aquí m'interessa, per mostrar com era el nivell i estil de joc d'un jugador dels Comarcals i dels equips portats per R. Lázaro pare, del que va ser alumne no sols com a professor seu de l'Institut sinó també en certa manera en escacs. 

La partida Martin - Raurell, VI Open de Vic 1986, amb comentaris meus 

Ángel Martin (M.I.) - Raurell (Pref), 

VI Open de Vic, 1986. 

1 e4, c5; 2. Cf3, a6; 3. Cc3, e6; 4 d4, cxd4; 5. Cxd4, Dc7; 6 f4, d6; 7 Df3, Cf6: 8 Ae3, b5; 9 Ad3, Ab7; 10 a3, Cbd7; 11 0-0, Ae7; 12 Rh1, Tc8; 13 Dg3, Cc5; 14 e5, dxe5; 15 fxe5, Ch5; 16 Dh3, Dxe5; 17 Ae2, Cf6; 18 Af4, Dxd4; 19 Tad1, Cd3; 20. Axd3, Db6; 21. Ae5, h5; 22. Ad4, Dc7; 23 Tde1, Td8; 24 Ae5, Db6; 25 Tf4, Th6; 26 Tef1, Dc5; 27. Te1, Cg4; 28. Axg7, Cf2+ ... i aquí em vaig posar a analitzar diverses variants amb 28... Txd3, que segons els meus anàlisis, guanyava ràpidament en diverses línies, algunes d’elles molt espectaculars. Però malauradament no vaig continuar anotant la partida i no queda clar ni tan sols el resultat final de la mateixa – caldria analitzar-la amb ordinador, suposant que haguessin jugat bé tots dos – si bé pels comentaris es deixa entendre un resultat favorable a Raurell, que potser va acabar guanyant o com a mínim hauria fet taules, tot i que tampoc és del tot a descartar que hagués acabat perdent, si bé aquesta és la possibilitat menys probable. Perquè es pot deduir que la continuació va ser gairebé amb tota seguretat, 29. Txf2, Dxf2; 30. Tg1...però a partir d'aquí ja és més especulatiu, al meu parer la continuació més probable devia ser 30..., Txd3; 31. cxd3 (o Dxd3), Tg6; 32. Cd4... però tot això són reconstruccions actuals sobre el tauler i sense mirar la màquina per analitzar-lo, perquè em semblen evidents, i encara 32... Axe4; 33. dxe4, Txg7;... i el negre, Raurell, queda amb alfil de mes i així potser va guanyar la partida, i ràpidament , perquè amenaça la aparentment imparable 34... Ac5, vencent  a aquest gran rival que a més aquell any seria campió de l'Open. Però no és del tot segur. Fins i tot podria ser que la partida acabés aquí, a la jugada 29ª del blanc, perquè Martin hagués abandonat justament en aquest moment, veient la continuació gairebé forçada. 

En la partida, vista amb ulls d'avui dia, el mestre internacional Martin, campió d'Espanya el 1976, 1984, 1986 (el mateix any de la partida) i 2000, i subcampió espanyol el 1972, 1974 i 1979, així com 6 vegades campió de Catalunya al 1974, 1979, 1980, 1984, 1997 i 2000, i guanyador de'alguns Opens de Berga, almenys un Open de Vic, aquell mateix any 1986 i diversos torneigs més, dona la impressió en aquesta partida de jugar una mica a l'expectativa, com reservant-se i preparant l'atac, que Raurell no li permet fins que la partida fa crisis i queda sense que coneguem el final en mig de belles i espectaculars variants. Quant a Raurell, que no s'enroca en tota la partida, jugant una defensa Siciliana amb negres, sembla adoptar un estil semblant a "l'eriçó", molt de moda a principis dels anys 1980s, amb una acumulació voluntaria de petites debilitats que, paradoxalment, en conjunt es converteixen en una mena de fortalesa inexpugnable, perquè el rival no es pot dedicar a explotar-les degut a que són masses (!) i que en conjunt formen una estructura inesperadament sòlida.     

Potser la millor definició que se m'acut d'aquesta partida és aquell comentari que ja vaig citar del meu pare respecte a una altre partida: "Semblen dos jugadors molt forts, que juguen amb molta cautela, perquè es temen mútuament". Aquesta valoració, tot i que feta en una altre ocasió, li escau perfectament a aquesta partida com la millor definició de la mateixa.