El mètode RLS (III)

En una altre entrada citaré alguns llibres amb els que Ricard Lázaro Sr. havia après i els que recomanaria. Però ara penso que seria millor  parlar de la manera global amb que ens va ensenyar a jugar a escacs ja individualment o en família, en la vida de club, en els encontres dels Comarcals... com ho vam aprendre d'ell. 

Un punt que ell va saber transmetre. gairebé sense dir-ho, va ser un sentit de humilitat en el que no es creien millors que els altres, sí en canvi podien pensar que estaven més motivats, tenien més sort, hi posaven més entusiasme, eren joves, havien estudiat molt... 

En una celebració comarcal, probablement a la primavera de 1972, quan l'equip
de l'Institut va quedar campió del II Comarcal. D'esquerra a dreta, Ricard Lázaro Jr,
Branchadell, Ricard Lázaro pare, Xavier Lázaro i Arboix, el president de l''Olost.
Darrera Branchadell s'hi endevina Narcís Rodas Jr de la Farga Lacambra.  

I també formaven un equip ben avingut, espontàniament unit  i on els integrants de l'equip es respectaven i fins s'admiraven mútuament. Al principi, cada jugador pensava que els altres membres de l'equip eren tant o més forts que ell en escacs i almenys jo ho vaig seguir pensant durant anys, tot i els meus bons resultats. Igual que respectàvem als equips rivals i als contrincants, sense creure'ns superiors a ells en general, sinó en tot cas més exitosos, més afortunats. I això ens portava a un afany de superació, de superació pròpia i de mirar de superar al contrari de torn, i com a conseqüència a gaudir molt del joc, de cada partida, de les victòries individuals i de les victòries de l'equip, de les bones classificacions... i és clar, del triomf en el torneig, quan s'esqueia. No era una cosa donada per suposat, ni molt menys, sinó tot al contrari, era com un resultat inesperat i gratificant, que ens alegrava i ens pujava l'autoestima.

Tres puntals juvenils de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic 
a la mateixa trobada: Jacint Raurell, Jordi Lázaro i Carles Mazo.

I és que també li donàvem molta importància a tot el que fèiem. Per a nosaltres els Campionats Comarcals en aquells moments eren el més alt en el nostre ambient i al nostre abast i ho vivíem així. En una ocasió a l'estiu de 1972 l'alcalde d'un poble, que no era aficionat ni coneixia el món dels escacs, ens va preguntar per com anaven les coses en els escacs i nosaltres li vam contestar que l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic acabava de guanyar el II Comarcal d'Osona, la gran festa que havíem fet i que als socials del Club Escacs Vic...Només després vam caure en compte que es referia, i ens preguntava, sobre el matx Spassky - Fischer a Reykjavik, l'anomenat matx del segle, que va suposar un veritable boom dels escacs a tot el món. I, és clar, li vam informar del que en sabíem. Però l'anècdota és significativa, per a nosaltres els escacs eren en primer lloc el nostre món dels escacs, social i comarcal, perquè l'altre era una cosa molt més general i ens quedava lluny i el que sabíem ho coneixíem per la premsa i pels mitjans de comunicació, gairebé com els altres. Per a nosaltres, i suposo que deu ser bastant general, els escacs eren en primer lloc els nostres, els escacs viscuts - com és el títol d'aquest blog - allò que ens afectava de prop i de ple, i els escacs mundials ens superaven, estaven fora del nostre abast i per tant dels nostres interessos. Almenys de l'interès immediat, com si fos un altre món, superior al nostre però llunyà i aliè. Els escacs els vivíem en l'àmbit primer familiar, després local i de club, més tard comarcal. És a dir on ens coneixíem, ens valoràvem, jugàvem entre nosaltres... i on trobàvem companys i fins i tot amics. I, és clar, vida de club, que era per a nosaltres una referència, un punt de trobada, un motiu de socialitzar, de compartir l'afició i les vivències, amb un sentit de pertinència i de solidaritat mútua. El club d'escacs també tenia, i més en aquella època, quelcom del club anglès i també del pub, lloc de distracció, de converses, de passar-s'ho bé, de conèixer gent, de fer vida social.

I aquest és un punt força clau. Perquè jugàvem a escacs?  Aquesta pregunta ens l'havia fet un destacat membre veterà del Club Escacs Vic que ens va venir a dir: "Hi ha els que s'ho prenen com un passatemps, altres com un joc o un esport, alguns com un motiu de trobada, de conèixer gent, de fer amistats, uns altres com una manera de divertir-se i  d'esbargir-se...però que com vosaltres ho faci per tot això, per uns quants motius compartits més i encara per uns quants motius propis vostres, alguns dels quals potser només vosaltres coneixeu, això no ho havia vist mai...". Potser això va ser una de les principals claus de l'èxit. Perquè està clar que una de les motivacions de R. Lázaro Sr. era el caliu del club i del grup, gaudir de la competició esportiva i dels èxits propis i comuns, però també i no pas en menor grau d'una convivència harmoniosa, simpàtica, en un ambient de bona acollida i d'acceptació mútua. No sempre va ser idíl·lic, però està clar que no s'anava a buscar-hi confrontacions ni conflictes, ans al contrari, un ambient com de família, que sovint s'hi trobava. Compartir l'afició als escacs i al seu món ja era tenir moltes coses en comú, més en quant era una afició de minories, i no sols d'entrada ja hi estaves ben predisposat cap als altres i ells cap a tu, sinó que semblava que ja et coneixies, o al menys et coneixies bastant, i tenies la sensació que ens compreníem. També hi havia altres motius personals, com expressar-se, progressar, crear bellesa sobre el tauler - no sé si a tots però a mí m'agradaven no sols les jugades com artístiques sinó també les posicions estètiques - i trobar un lloc on això, com queda dit, es compartís i fos valorat. Aquest era un dels grans al·licients i un dels principals impulsors psicològics cap els èxits.