La "mala sort" de les potències mundials dels escacs

Es podria dir la mala sort de les potències escaquistes, però seria millor dir la seva desintegració.

Des de 1948 com a mínim fins a 1972, i d’alguna manera fins 1991, les grans potències en el món dels escacs en nombre de llicències federatives, afecció general i prestigi, pràctica del joc, destacats jugadors, organització de torneigs i tot allò relacionat amb els escacs – revistes com la russa “64”, llibres com el serbocroat “Sahovski Informator”, autors... – eren per aquest ordre, en primer lloc la U.R.S.S., després Iugoslàvia i en tercer lloc els països de l’Est d’Europa, notòriament Hongria, però també la República Democràtica Alemanya, Romania, Polònia, Txecoslovàquia i Bulgària.  Aquests països superaven en escacs a les potències occidentals com l’Argentina, la República Federal d’Alemanya, Estats Units, el Regne Unit...

Tant era així que la FIDE l'any 1959 va posar una norma limitant el nombre de participants soviètics en els torneigs de Candidats. Així per exemple al Interzonal d'Amsterdam de 1964 va ser 1. Smyslov (URSS), 2. Larsen (Dinamarca), 3. Spassky (URSS), 4. Tal (URSS), 5. Stein (URSS), 6. Bronstein (URSS), 7. Ivkov (Iugoslàvia), 8. Reshevsky (USA)  i 9. Portisch (Hongria).  Pel cupo de soviètics, Stein i Bronstein van quedar fora de la competició. El 2n del Candidats de 1962 era Keres (URSS), que si que va poder jugar. I com que l'ex-campió recent destronat Botvinnik (URSS) va renunciar a participar, la seva plaça la va agafar Geller (URSS). Així els Candidats de 1965 van ser 5 soviètics (Smyslov, Spassky, Tal, Keres i Geller), el danès Larsen, el iugoslau Ivkov i l'hongarès Portisch (que va vèncer en el desempat a Reshevsky, amb el que havia quedat empatat a punts). Aquest va ser el primer torneig que es va jugar per matxs individuals, acceptant la FIDE la proposta de Fischer de no jugar un Torneig de Candidats tots contra tots, l'últim dels quals va ser a Curaçao 1962, ja que segons ell això donava als soviètics un aclaparador avantatge. 

L'equip "rus", en realitat soviètic. Smyslov, Tal, Bronstein, Keres, Kotov,

Botvinnik i Petrosian el 1954. El seu domini mundial va ser total i abassegador entre 1948 i 1972. 

L'equip soviètic a l'Olimpiada de Tel Aviv 1964: Stein, Smyslov, Botvinnik, Spassky, Keres i Petrosian.
El cupo de soviètics va impedir a Leonid Stein (1934 - 1973) disputar el Campionat del Món el 1962 i 1964.

Per això els escaquistes a primers dels anys 1970s érem uns personatges una mica especials, que parlàvem de jugadors i torneigs de més enllà del Teló d’Acer, en l’anomenat Bloc de l’Est, que era el paradís escaquista.  

Campionat de la URSS 1973: Korchnoi, Karpov, Petrosian, Polugaievsky.
Preparant la recuperació del títol mundial, per a una nova etapa de supremacia

Però aquests països, dels que ja sabíem els seus problemes, com les revolucions populars a partir de 1953 i especialment la d’Hongria el 1956, el conflicte ideològic i el trencament entre la Unió Soviètica i Xina des del 1960, el Mur de Berlín erigit a partir de 1961, la frontera tancada sobretot de la RDA però en general de tots ells, la fallida “primavera de Praga” i la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia el 1968,  la victòria nord-americana en la cursa a la Lluna els anys 1968 – 1972, el fenomen Fischer entre 1970 i 1972 i la pèrdua del títol mundial dels escacs aquest darrer any, no recuperant-lo fins 1975 i encara per renúncia de Fischer, la sortida a la llum pública de l’existència del Gulag i els dissidents com Sakharov i Solzhenitsyn,  la deserció de Korchnoi a Holanda l’any 1976, la invasió soviètica d’Afganistan (1979 – 1988) convertit en una mena de Vietnam per a la URSS, el boicot occidental als Jocs Olímpics de Moscou de 1980, la revolta de Solidarnosc a Polònia el 1980 avortada pel cop d’Estat del general Jaruzelski el 1981 i altres símptomes de que les coses no anaven bé allà,  sobretot econòmicament però encara més políticament malgrat la seva gran propaganda ideològica que arribava fins al punt que uns i altres estaven convençuts que el marxisme-leninisme s’aniria estenent pel món i que quan un país queia en el comunisme ja no en podia sortir mai[1], van desestabilitzar-se ben aviat als anys 1980s. 

Leonid Brezhnev va morir el novembre de 1982 i fins el 1985 es van succeir dos secretaris generals del PCUS, Yuri Andropov i Konstantin Txernenko, en un ambient d’inestabilitat. El març de 1985 arribava al poder Mikhail Gorbatxov, que el 1986 inaugurava la perestroika (reestructuració) i el 1987 la glasnost (transparència), polítiques de reforma i renovació que van destapar tots els problemes, massa tard ja per solucionar-los.  De manera que el Mur de Berlín i els règims comunistes a l’Est d’Europa van caure al 1989 i l’any 1991 va veure el final del COMECON econòmic, del militar Pacte de Varsòvia i de la temible KGB així com l’inici de les guerres de desintegració de Iugoslàvia (1991 – 1999) i finalment la desintegració de la pròpia Unió Soviètica a finals del mateix any 1991.

Així  els països més poderosos en el camp dels escacs es van desintegrar. La URSS va donar lloc a Rússia i la CEI, Ucraïna, Bielorrúsia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, Armènia, Georgia, Azerbaidjan, Kazakhstan, Uzbekistan, Kirguisistan, Turkmenistan i Tadjikistan. Això va fer que els bons jugadors d’aquestes repúbliques van poder començar a participar internacionalment representant als seus països i ja no quedaren bloquejats per la superabundància d’extraordinaris jugadors al conjunt de la Unió Soviètica.

Per la seva part, l’altre gran model escaquista, Iugoslàvia, es va  anar desintegrant en  Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Bosnia – Herzegovina, Macedònia, Montenegro i Kosovo. Fins i tot en els països de l’antic Bloc de l’Est, Txecoslovàquia es va partir a partir de l’1 de gener de 1993, en Txèquia i Eslovàquia.  I ja abans, el primer de tots, la RDA es va unir directament a la RFA l’any 1990, reunificant Alemanya i amb capital de nou a una Berlín unificada, no dividida com ho havia estat des de 1945 en Berlín Oest i Berlín Est.

Així tothom es va assabentar, tot i que més o menys ja se sabia[2], que sota el paraigües unificador soviètic o iugoslau els noms mítics en el món dels escacs pertanyien – i ho havien fet sempre – a moltes diverses repúbliques amb llengua, cultura i personalitat sempre.  Així Portoroz, seu del famós Interzonal de 1958, el port d’Eslovènia a l’Adriàtic. Belgrad, seu del matx URSS – Resta del Món de 1970, capital de Iugoslàvia però essencialment capital de Sèrbia. I Skopje a Macedònia, Tbilissi a Geòrgia, Bakú a l’Azerbaidjan, Ljublijana capital d’Eslovènia, Sochi el balneari de Rússia al Mar Negre, etc.

I que tot i que Botvinnik, Smyslov, Bronstein, Korchnoi,  Spassky i Karpov sí que eren russos, com se’ls solia qualificar genèricament a tots, Tal era letó, Petrosian i Kasparov armenis i nascuts a Geòrgia i l’Azerbaidjan respectivament, les campiones mundials femenines Nona Gaprindashivili i Maia Chiburnaditze eren georgianes, Gipslis de Letònia, Mikenas de Lituània, Keres d’Estònia, Geller i uns quants més dels millors eren ucraïnesos. A part del fet ja sabut que molts d’ells eren jueus o en part jueus.

En tot cas es pot dir que si les potències mundials en escacs, la URSS, Iugoslàvia i els països del Bloc de l’Est d’Europa es van desintegrar, això va redundar en l’aparició d’una dotzena o més de noves potències en escacs a nivell mundial i en una major llibertat i participació dels seus grans jugadors en les competicions internacionals i particularment en les Olimpíades d’escacs. I a això si hauria d’afegir l’aparició de Xina i d’altres països de l’abans anomenat Tercer Món, però això ja és un altre tema.

---

[1] El màxim apogeu del socialisme real al món va tenir lloc el 1960, just abans del trencament URSS – Xina. Però després també va aconseguir èxits, sobretot en el camp de la Cosmonàutica (1957 – 1967 sobretot) i encara l’any 1975 el triomf comunista a Vietnam del Sud, Cambodja i Laos, així com l’arribada al poder a Etiòpia i Angola va portar a un segon apogeu comunista cap a l’any 1977. En aquells anys tothom estava convençut que malgrat els seus problemes i contradiccions, el comunisme aniria avançant inexorablement pel món. Fins i tot, malgrat algun tràgic accident, la Cosmonàutica soviètica va tenir un nou auge als anys 1970s i 1980s.

[2] Però es considerava una mica per l’estil dels 50 Estats integrats en els Estats Units d’Amèrica.