El resultat dels Comarcals

El Club Escacs Vic ja havia tingut alguna que altre figura forania a les seves files.

Fundat oficialment al juliol de 1946, ja havia estat un club important als anys 1950s i sobretot als 1960s, quan el seu primer equip jugava a la Divisió d'Honor catalana, competint amb els millors equips de tota Catalunya. D'aquesta categoria màxima hi va baixar l'any 1974 i no la recuperaria fins ben entrats els anys 1980s. Però sempre va jugar, fins i tot aleshores, en una de les primeres categories catalanes.

El C.E. Vic tenia una gran cantera tan en nombre com en qualitat i de primers i mitjans dels 1970s és la frase, que s'havia sentit a dir sovint, gairebé com un tòpic, que "un 2ª de Vic - o de la comarca d'Osona, perquè aleshores eren quasi sinònims - equival a un preferent"ja que a diferència dels barcelonins o habitants de les rodalies de Barcelona, els vigatans i osonencs no ho tenien fàcil per jugar els Campionats de Catalunya individuals, que se celebraven a Barcelona. La distància d'uns 70 km, les carreteres que no van millorar molt fins poc abans dels Jocs Olimpics de Barcelona del 1992 i altres factors feien que la participació fos escasa.

Tenir una fitxa federativa de 2ª essent de Vic o comarca i residint allí equivalia efectivament a una o fins i tot dues categories més altes. Bona prova n'eren "segones" com Vila Parareda, a qui tothom li reconeixia un joc de gran qualitat.  O Raurell, un altre 2ª que a primers-mitjans dels 1970s jugant en el primer equip, en els darrers taulers del Vic "A" o fins i tot en taulers centrals fent substitucions com a suplent, solia guanyar a jugadors de categoria preferent en mini-partides jugant el gambit de rei i feia scores molt bons. O Jordi Lázaro, que en els Campionats per Equips de 1973, jugant en el Vic "A" va arrodonir amb un extraordinari resultat de 12'5 punts de 13 partides un conjunt de resultats extraordinaris que el van fer ser proposat com a "millor esportista de Vic" l'any 1974 pel Ajuntament de la ciutat i si bé no va guanyar - la victòria va correspondre a un practicant d'un altre esport - va quedar segon o tercer i va rebre una placa de classificat. I no eren els únics "segones" de classe de preferent, n'hi havia encara uns quants altres, potser no tan destacats però que equivalien a un preferent o com a mínim a un primera. I no era en la única categoria en que això passava, tot i que la dels 2ª era la més notòria i coneguda. Hi havia 3ªs que tenien joc i resultat de 2ª (estandard) o fins en algun cas de 1ª. I els 1ª vigatans eren també pràcticament uns preferents per joc i resultat. Això era degut al molt i bon joc al local social del bar La Pista de Vic, on tot el dia però sobretot a la tarda es jugaven continuament partides amistoses i on eren també continus els torneigs de tipus social, vigatà o comarcal. Com els campionats de primavera o de l'amistat, oberts molts d'ells a tots els jugadors d'Osona i fins de fora.

Fins i tot es van arribar a crear unes "categories socials" a finals dels 1960s i principis dels 1970s, que només molt avançada aquesta dècada van deixar d'usar-se donant pas a les categories oficials de la FCE. Així un de categoria 3ª de la Federació Catalana d'Escacs podia tenir la mateixa categoria social, segons els seus resultats interns exclusivament, o bé haver obtingut l'ascens a alguna categoria superior, d'una manera reglamentada: els qui quedaven dels 3 primers en un torneig social del C.E. Vic pujaven a la categoria immediatament superior, si eren de 3ª, 2ª o 1ª, ja que la categoria màxima social era aquesta (els 1ª i preferents normalment jugaven junts). No queda clar si també hi va arribar a haver preferents socials "de club", en tot cas eren molt pocs i a més aquesta categoria empal·lidia davant dels pocs que eren preferents de la FCE, que a més coincidien en pràcticament tots els casos, per tant gairebé no s'usava el preferent social ja que es citava el preferent oficial. Però si no recordo malament alguns casos hi havia en que no coincidien, com el d'uns quants ja considerats pràcticament preferents abans, que van pujar oficialment als últims anys 1970s i primers anys 1980s. Aquestes categories socials van entrar en desús a mitjans dels 1970s i es van deixar d'usar pràcticament a finals dels 1970s substituïdes a tots els efectes per les categories federatives. Al I Open Ciutat de Vic de 1978, amb vocació oberta a jugadors d'altres localitats i clubs tot i que la immensa majoria dels participants van ser del Vic i la resta d'altres clubs d'Osona, ja es van usar les categories federatives i per tant les socials van desapareixer. Pel I Open de Vic del 1981 les categories socials ja eren pràcticament sols un record.

Aquesta gran quantitat, qualitat i activitat dels jugadors vigatans i osonencs socis del Vic sobretot, però també convidats i visitants d'altres clubs, feia que no fos precisa la presència de figures de fora com a reforç. Però n'hi va haver, començant per la ben coneguda, mítica i citada del nord-americà Olav Ulvestadt (1912 - 2000), unes temporades jugador del C.E. Vic. Ulvestadt jugava de campionat i també partides amistoses, feia conferències i classes, ensenyava escacs oficialment i espontàniament i donava caliu i qualitat escaquista, però com queda dit va marxar a finals de 1970 o principis de 1971, just abans de l'inici dels Comarcals i el mateix es pot dir de Romà Bordell (1928 - 2008) qui va jugar amb el Vic el 1970 i sembla que també el 1971, quan s'iniciaren els Comarcals ja no hi era o no se'l veia pel club, potser jugava encara el Campionat de Catalunya per Equips però feia molt poca vida social o la feia en un grup reduït de jugadors del primer equip. 

Però per diversos motius el C.E. Vic tenia jugadors de fora, la majoria dels quals apuntats voluntàriament i espontàniament, ja que els jugadors fitxats no arribarien en general fins als anys 1980s. Així a primers dels 1970s un jove Emili Sirvent (n. 1947), de Granollers però treballant a Vic, que feia uns resultats molt bons en el primer equip i que va pujar de 1ª a preferent en un campionat de Catalunya individual en que jugava amb presses per motius seus i va tenir que aconseguir-ho amb partides curtes i jugades ràpidament, cosa que afortunadament els seus rivals no sabien. O a mitjans dels 1970s l'elegant i simpàtic Josep Julbe (1933 - 2016), que guanyava i feia bons resultats en els primers taulers del Vic A amb una actitud de moderació i modèstia. També caldria citar aquí un llarg etcètera, en general més tardans, com Gil, Padreny, aquest jugant voluntàriament al Vic perquè li agradava, i altres, ja als anys 1980s.

Però un resultat dels Comarcals que es va notar més ràpid en altres equips com la Penya Escacs Centelles ja cap al 1977 i 1978 i que es va fer esperar més en el Club Escacs Vic fins el 1989 va ser l'arribada de jugadors contractats de fora, en general pagats. El més destacat d'aquests va ser Ariel Sorín (n. 1967) habitual del C.E. Vic entre 1989 i els primers anys 1990s, que a més va trobar ingressos fent simultànies i classes d'escacs per Vic i comarca, com a professional dels escacs que era. Se li van fer també moltes entrevistes a la premsa comarcal (Ausona, El 9 Nou...) i va rebre molta atenció fins i tot d'ajuntaments que el van convidar. Aquí veiem una entrevista ja tardana, quan ja havia tornat després d'una primera marxa del club per retornar al seu pais, acompanyat per la seva nòvia Sandra Malajovich (n. 1968) que va ser breument - una temporada o poc més  - jugadora del C.E. Vic:

Reportatge a El 9 Nou del 25 de gener de 1991