Un matx per equips a Vic, 30-09-1984

El 30 de setembre de 1984 el Vic va rebre la visita d'un equip del equip juvenil i infantil del Pare Claret de Barcelona. El fet va ser important per a mi per diversos motius. 

A principis de setembre, menys d'un mes abans, Lluís Comas va quedar campió mundial cadet a Buenos Aires (Argentina) i ell i el seu preparador i entrenador Heribert Gutiérrez van ser rebuts ja en triomf a l'aeroport de Barcelona, vaig estar entre els qui hi van anar, i l'endemà van tenir una gran rebuda a Vic, on naturalment també hi vaig ser. En aquella època tenia familiars que vivien a Sta. Eugènia de Berga, el poble de Comas i això a més de ser membres del mateix club, el C.E. Vic, haver jugat amb ell i ser company seu i del seu entrenador Heribert Gutiérrez,  feia que tingués una relació directa amb el flamant nou campió i el seu entrenador. Però a més el Club Escacs Vic, on Comas havia sorgit i s'havia format i on jugaria fins el 1986, estava de moda, en els ambients d'escacs però també en general, per aquest fet poc comú de tenir un campió mundial a les seves files.

Esperant al nou campió Lluís Comas a l'aeroport
de Barcelona, primers de setembre de 1984.

Però també la vigilia de Sant Joan d'aquell mateix any, tres mesos abans, m'havien operat d'urgència d'una apendicitis a l'hospital de Vic, que aleshores encara era l'hospital vell on ara hi ha l'Hospital de la Santa Creu, no el nou que es va fer uns anys més tard. Després d'un parell de dies (!) d'uns dolors terribles, que intentava subsanar sense èxit a base de dieta absoluta i infusions d'herbes, em vaig decidir finalment a dirigir-me a les Urgències de l'hospital. Vaig entrar-hi a les 9 del matí, van trobar de seguida el que tenia i abans de la 1 del migdia ja m'operaven perquè tenia l'apendis gangrenat i a punt de reventar. L'operació, a la que vaig anar després de demanar confessar-me amb el mossèn de l'hospital, em va salvar la vida. Recordo que després de dues nits sense dormir gens, a la primera anestesia prèvia ja vaig quedar adormit. Unes joves infermeres em van sacsejar després, "Ricard, desperta't!" i jo ho trobava com una molèstia, perquè dormia molt a gust, però es veu que calia comprovar que em despertava, la llum em molestava als ulls i tot i que estava conscient no tenia forces ni per parlar per dir als meus pares i germans, que m'havien acompanyat ja abans i que ara em feien companyia a l'habitació per torns per tal que no estigués sol, que baixessin del tot la persiana. I una de les primeres coses que, mig inconscient, vaig fer, va ser mirar el tub que tenia connectat al braç, estranyar-me'n molt i fins i tot fer algun lleu intent de treure-me'l. Després de l'operació, el ventre al lloc de la ferida on tenia una gran cicatriu em feia molt mal, però era un dolor sa i aguantable, no un dolor "podrit" com el que havia estat aguantant tantes hores, recargolant-me literalment. Tot i així els primers dies passava un fort dolor "net" fins que em donaven l'analgèsic per poder dormir. Vaig estar una setmana ingressat a l'hospital i quan vaig tornar a casa estava tan dèbil que gairebé no tenia força i se'm feia molt costós pujar l'escala per anar a la meva habitació.  Però no se'm va infectar ni vaig tenir cap problema postoperatori, l'operació em va salvar la vida i per això sempre he estat agraït a la Medecina i als metges, perquè si no fos per ells hagués mort aleshores, als 29 anys. També li vaig estar agraït a Déu per haver-me permés salvar la vida i continuar la meva existència, cosa que vaig veure com un gran regal. Naturalment, tot i que vaig tornar relativament ràpid al meu treball de professor d'autoescola, ja que a l'anar assegut en el seient de copilot del cotxe no requeria gaire esforç físic,  vaig estar també una temporada sense jugar oficialment i aquesta era una de les primeres partides que jugava després d'aquell fort sotrac de salut. Per aquest motiu jugava amb el Vic "B", aleshores en èpoques baixes, havent baixat i equivalent quasi a un "C", del que jo era el principal tauler quan a categoria i llista federativa. 

En tercer lloc, de nen, quan era molt petit, el meu primer col·legi havia sigut, a finals dels anys 1950s i principis dels 1960s, precisament el de l'Immaculat Cor de Maria, dels Claretians de Barcelona, adosat al convent i a l'església, i que era justament l'equip contra el que jugava en aquesta ocasió. Eren uns nens molt macos, molt ben educats i els portava com a delegat de l'equip un senyor molt simpàtic i amable, Jordi Pi, amb qui vaig parlar, vaig compartir records del col·legi, on vaig fer la primera comunió el maig de l'any 1961, que va tenir un tracte molt correcte i cordial en tot moment, va fer unes fotos de l'encontre i després va tenir l'amabilitat d'enviar-me-les per carta, cosa que li vaig agrair sincerament ja que sempre es bo tenir un record, tot i que sigui d'una derrota.

El matx Vic "B" - Claret "A" i la partida que vaig jugar, Vic, 30 de setembre de 1984

Em va tocar jugar amb un nen de cognom vietnamita, Sergi Pham. En l'equip, de 4 taulers [1], ja van tenir la precaució de posar-me l'últim, comptant amb la meva recuperació i el meu desentrenament, ja que en aquella categoria no anava per ordre de llista. En realitat des del 12 de maig no havia jugat més que una partida, a part d'una amistosa, i les havia perdut totes dues, o sigui que estava tou, però amb ganes de recuperar la forma. Els del Pare Claret sí que els van posar per ordre, el meu contrincant era el més jove i el més novell, feia poc que jugava de competició. Pel Vic jugaven per aquest ordre Marcel Climent, Pere Puigsech, Josep Vicente i jo.

Jugant amb Sergi Pham, aleshores un debutant i actualment un bon jugador

El resultat del matx va ser de 3 - 1 a favor del Vic. Climent, Puigsech i Vicente van guanyar les seves partides amb els seus contrincants, els nois més experimentats i veterans. Jo, que l'únic que puc alegar és que jugava amb negres, vaig ser l'únic que vaig perdre, ja que, confiat, vaig intentar jugar amb combinacions i sacrificis "a l'estil Tal", vaig complicar el joc i el meu rival es va defendre amb molta lògica i em va guanyar ràpidament d'una manera molt clara i convincent, en 26 jugades. Però no em va saber greu la derrota, ja que el meu contrincant, aleshores de 13 anys, havia jugat molt bé. Fins i tot el vaig felicitar i li vaig comentar al capità i delegat de l'equip que aquell noi prometia, que el veia que tenia talent pels escacs. Si no m'equivoco tots dos em van dir que era la primera partida que guanyava de campionat oficial en el per equips, ja que com queda dit feia molt poc que jugava. Més endavant publicaré la partida, que encara conservo, de la com un luxe en queda constància gràfica, d'aquell encontre ja relativament llunyà. Recentment, per Internet, he descobert que Sergi Pham Guerrero (n. 1971) és un bon jugador en actiu que tenia un Elo FIDE de 2231 el maig de 2016 i que ara mateix el té de 2213.

Aquesta partida va tenir la virtut de motivar-me novament i la setmana següent, en els mateixos Campionats de Catalunya per Equips, jugant aquest cop amb blanques, vaig guanyar en gran forma i en una minipartida a un jugador de 1ª del fort equip del Sant Josep de Badalona. I no sols això, sinó que a partir de llavors vaig tornar a jugar regularment de nou. I ara en queda el record d'aquell temps. 

[1] Crec recordar que era així, com mostra la foto, però per altra banda m'estranya que el Vic "B" hagués baixat tant que jugués en una categoria amb només 4 jugadors. Normalment el Vic "B" jugava amb 6 jugadors o més, fins i tot a 8 si no m'equivoco,  i el Vic "A" ho feia amb 10. És possible però no probable que hi haguessin dos jugadors més en altres taules, però el meu record és que va esser així, una explicació que em sona és que el Claret "A" es va presentar amb només 4 taulers i el matx es va jugar, ja que tenien prous jugadors com per poder guanyar si era a 6, fins i tot perquè podia empatar si era a 8 taulers. Sembla l'explicació més probable. En tot cas el Vic "B" en la temporada 1983 - 84 jugava en una categoria més alta i ho va tornar a fer en la 1985 - 86, hauria sigut només a la temporada 1984 - 85, paradoxalment la temporada del major èxit del C.E. Vic, la victòria a nivell mundial del seu jugador Lluís Comas.