Anècdotes d'escacs (IV)

Seguint amb les anècdotes d'aquell temps, unes de noms:  

     1. En una ronda d’un Campionat Individual de Catalunya en un local de Mataró a mitjans dels anys 70s. Juguen escaquistes de totes les categories, des de les més altes a les més baixes, de mestres i preferents a terceres. Un dels qui juguen, al aixecar-se i donar un vol per la sala de joc, veu sorprès en una llista en el tauló d’anuncis de la ronda que en un dels primers llocs juga un tal Quinteros. En aquells anys Miguel Ángel Quinteros, un jugador argentí al que molts creuen el campió del seu país està fent torneigs a Espanya i col·labora assíduament a la prestigiosa revista “Jaque”. 

      L’àrbitre de la sala s’acosta cap allà i el jugador li pregunta: “Aquest Quinteros, és el campió d’Argentina?” i aquí hi ha dues versions, una que diu que l’àrbitre va contestar senzillament “No, és un jugador d’Argentona” i l’altre, la més comú,  que diu que va dir clarament “No, és el campió d’Argentona”, això sí les dues versions coincideixen en que ho va dir amb seriositat, exposant un fet i potser ni fent cas d’entrada al  joc de paraules per la semblança fonètica dels noms del país i de la localitat del Maresme, propera a on es jugava, es a dir volent sols informar, encara que en la segona versió ja era innegable una certa sorna.

     2. En un campionat per equips, un dels primers jugadors del Vic “A”, és avisat per uns companys que és possible que li toqui jugar amb Balasch, un fort jugador de l’equip contrari. Com que el resultat és previsiblement molt equilibrat, cada punt compta, i el matx és important per l'equip, li comenten al jugador, força fort també, si no té por que si li toca aquell jugador en concret, considerat molt fort, aquest el guanyi gairebé segur i perdent la seva partida es perdi el matx i allò que s'hi juga[1]; per això li pregunten que si li toca amb ell preveu que perderà, per si de cas mirar de jugar amb l'alineació, potser posant algun suplent perquè li toqui un altre. Però el jugador, que es sent fort de joc i encara més de moral, respon de seguida que d'entrada no té por de perdre, si l'hi toca jugar: “Ni amb el Balasch, ni amb el Balashov”. El que no queda clar és si aquesta resposta els va tranquil·litzar i animar o bé tot al contrari, perquè depèn de com es miri. 

1973 (20 juny) Qui això escriu, aleshores secretari del C.E. Vic, lliurant un
premi al jugador del club Francesc Freixer, aplaudeix el president Jaume Portet

        3. Quan Fischer era campió del món però no jugava, allà per 1973 o 1974, va sortir a la premsa que el campió mundial oferia fer un matx amistós, informal[2], amb qui li pagués una determinada quantitat per fer-lo, cosa que no es va arribar a concretar. Però al Club Escacs Vic es va comentar aquesta estranya oferta del genial campió d'Elo altíssim, contundents resultats i gran personalitat, coses que el feien mític, i que a més estranyament  des que havia guanyat el títol  no jugava i algú va proposar mirar de reunir els diners, a base de col·lectes, subvencions, donacions i espònsors, i enviar a jugar, crec que a Califòrnia, on residia llavors, a un dels millors jugadors del club, que es prestés a fer-ho. Era una cosa totalment inviable, un pur divertiment, tant pel fet en sí, potser una “boutade” de Fischer, ja que al final no es va fer amb ningú, com per la quantitat demanada i més havent-hi molts altres amb majors mèrits i aspiracions com els ex-campions mundials, candidats, jugadors forts i famosos en el seu millor moment, etc. 

     Però el que ve al cas aquí és que com quedava clar que el qui anés a jugar amb Fischer fos qui fos quedaria a zero, perdent totes les partides i per la via ràpida, es va arribar a suggerir que si la iniciativa es materialitzava, es reunia l’extraordinària quantitat i s’aconseguia contactar amb Fischer i que aquest acceptés jugar contra un desconegut i sense títol de GM i ni tan sols de MI – els de MF no sé si existien en aquell moment – d’un a nivell mundial insignificant club català, se li proposés al jugador del club Francesc Freixer si volia acceptar aquella oportunitat d’anar a fer unes partides amb el campió mundial, recolzat pel club i escollit per tots. I sols pel fet de fer un matx Fischer – Freixer (!). Per sort no va passar d’un simple comentari de bar d’algun jugador aficionat fet en petit comitè d’amics, i potser prenent-se unes cerveses o uns cafès, cosa que ho convertia del tot en una conversa “de cafè”, i no se li va arribar ni a dir al propi afortunat, ni tant sols a tall d’hipòtesi molt improbable i inversemblant.  

1976 (març  o abril) Ràpides Mercat del Ram a Vic. L'autor jugant amb Llavina,
un fort juvenil del Centelles, darrera s'hi veu Fabré i al fons Cabero Jr. i Montserrat 

4. També de noms i en aquesta ocasió una anècdota que em va passar a mi. El barman del Bar La Pista, el Sr. Coll, ens deia en una ocasió al meu germà i a mi que una vegada, no feia gaires anys, s’havia presentat inesperadament en Segura, portant al seu costat un gran mestre d’escacs estranger, de l’Est, i que va convidar als qui estaven en aquell moment, ja al vespre, al local, a fer unes simultànies. “Si hi haguéssiu estat, hi haguéssiu jugat, segur”, ens va dir “i us hagués agradat, perquè era un jugador molt bo i molt agradable de tracte” i va continuar, “sabeu qui era? Lipkov!” (o això vaig entendre jo). Jo vaig somriure i vaig contestar “No el conec...”. El meu germà em va mirar estranyadíssim per la resposta i el barman va continuar “Lipkov, era Lipkov! Un dels més grans jugadors mundials i que va ser molt amable i atent amb tots, segur que el coneixes, l’has de conèixer per força!” i jo “No, no el conec, ni em sona...” i el meu germà “Va Ricard, no diguis que no el coneixes, si n’has parlat molts cops d’ell...” i jo “Lipkov? No, ho sento, deu ser molt bo, però no l’havia sentit a dir mai”, ja que no em sonava cap jugador rus ni soviètic d’aquest nom. 

     Ni les protestes del barman ni les del meu germà em van fer canviar d’opinió, al Lipkov no el coneixia ni queia en qui era ni qui podia ser, no havia vist mai escrit aquest nom d’un suposat gran escaquista soviètic. El barman encara deia “Lipkov, home, Lipkov... el va portar el Segura que estava a Barcelona fent un torneig, va ser una oportunitat única, potser el més gran jugador que ha passat pel club” i jo em vaig acomiadar d’ell dient-li encara que a mi particularment no em sonava de res, deixant al barman decebut en la seva gran anècdota i coneixença d’un dels més grans jugadors d’escacs del món. 

    Va ser ja més tard, tornant a casa amb el cotxe, que el meu germà em va preguntar “Perquè has dit que no coneixies a Ivkov, si és un dels teus jugadors favorits, dels que en parles més?” i jo, estranyat i sorprès, mentre conduïa, “Ivkov, el iugoslau candidat al títol mundial el 1965? Es clar que el conec, però ell deia un altre, Lipkov...” i el Jordi “És clar, l’Ivkov...” i jo “Ah, deia l’Ivkov?... jo he entés tota l’estona Lipkov...” i ell “Es clar deia l’Ivkov, i tu anar dient tota l’estona que no, que res de res, que no el coneixies... i mira que jo t’he avisat diversos cops, que sí que el coneixies i molt i que n’havies parlat forces vegades, a mi m’ha estranyat molt i no vegis que deu haver pensat el del bar...”. Una confusió deguda a la manera de dir-ho del cambrer o, molt més probablement, a que jo estava molt despistat, molt més despistat que de costum, i no vaig caure en que em deia “l’Ivkov” i que no era soviètic com el buscava jo a la meva memòria[3], sinó iugoslau...

---

[1] Com en la dita infantil, crec que anglesa, “Per un clau mal posat es va perdre una ferradura, per una ferradura perduda es va perdre un cavall, per un cavall perdut es va perdre un general, per un general perdut es va perdre una batalla, per una batalla perduda es va perdre una guerra, per una guerra perduda es va perdre un país” o sigui que,  recopilant, “Per un clau mal posat... es va perdre un país”.  

[2] Però que sembla que comprometia extra-oficialment el campionat del món, ja que si un guanyava un matx al campió mundial, i més essent un geni com Fischer...

[3] En descàrrec meu, em sembla que al principi el barman va dir en una fugaç ocasió, “va portar un mestre rus, l’Ivkov...” i això de rus, que no estic segur si ho va dir però diria que sí, em va despistar del tot i ja no va haver manera de treure’m del meu error en la breu conversa que vam tenir. 

La màgia de les simultànies

Les simultànies tenen una dinàmica pròpia. A mi personalment sempre m'han anat bé i al llarg dels anys n'he fet moltes, en diverses ocasions contra equips complets de la comarca i amb jugadors contra els que jugava en torneigs. 

Fer de simultanejador et dona com un avantatge d'entrada i no sols pel fet de jugar amb blanques, pel sol fet de jugar-les sembles tenir una superioritat sobre els rivals i a més surts concentrat, engrescat, amb moral de victòria, sentint-te el  centre de les mirades i el protagonista. 

Sempre que recordi hi he tingut bons o molt bons resultats, guanyant la gran majoria de les partides, fent-ne taules unes poques (1)  i perdent-ne encara menys, alguna de tant en tant, en rares ocasions més d'una. 

Inici d'una sessió de simultànies, amb els jugadors participants
en un torneig ja finalitzat, a la Biblioteca de Manlleu, abril de 1998

Per a mi jugar simultànies era com una diversió, a més d'una exhibició, i sovint jugava tant fort, i en ocasions més, almenys més fent espectacle amb atacs, combinacions, sacrificis i altres moviments de cara a la galeria, que en les partides de torneig. Això de ser protagonista i de que s'esperés de mi una exhibició, m'animava molt i un cop començat el joc estava tan concentrat i enfeinat que no pensava en res i el temps em passava força ràpid, mentre anava passant i valorant espontàniament les posicions i decidint intuïtivament la jugada.  I era un sistema que em donava bons resultats. 

Els trofeus dels torneig Biblioteques, contra
els finalistes dels quals acabava de fer les
simultànies a la Biblioteca de Manlleu, si
no recordo malament era a 20 - 25 taulers  

Després de les simultànies a les que se m'havia convidat, també se m'invitava a estar present en les cerimònies de lliurament de trofeus, quan n'hi havia, junt amb les autoritats i organitzadors. El fet que els hi hagués guanyat moltes partides els hi recordava als participants presents que encara els hi calia seguir aprenent-ne força, que no es podien confiar ni dormir-se en els llorers. Concretament en biblioteques en vaig fer moltes, tant amb motiu d'algun torneig com aquí, com més sovint per alguna festa o senzillament com activitat cultural: en vaig fer moltes a Manlleu, però també a Taradell, Vic, Torelló, així com en instituts, com el Jaume Callís de Vic del que havia sigut molts anys jugador, escoles, festes majors i festivitats populars a pobles i fins i tot a clubs d'escacs: en vaig fer als equips juvenils de l'Olost (1974) i del Centelles (1976) - ocasió en que vaig guanyar a un noi que pocs dies després va fer taules en unes altres simultànies amb en Kàrpov  (!) - i als equips titulars del St. Pere de Torelló (2) a finals de juny de 1980, del Calldetenes el 1990 i algun altre. 

Recordo haver fet simultànies encara cap a l'any 2000, 2001 i 2002 perquè en molts llocs em tornaven a convidar. Era com una mena de carrera de donador de simultànies en que sabien que podien comptar amb mi. Però tot i que m'hi consideraven expert, jo no m'hi preparava ni feia res diferent del normal, senzillament estava disposat i a punt per fer-les, sense que em fessin por donar-les ni temés per fer un mal paper, tenint un molt mal resultat. 

En el pitjor dels casos sobre una vintena i escaig vaig perdre tres o quatre partides, en cas de molts rivals - ja que en algunes simultànies, mentre hi hagués gent que volgués jugar, quan un acabava la partida un altre hi entrava - que podien ser una trentena, potser n'hauria perdut 5 però amb 20 guanyades i 5 taules. En molts casos acabava invicte i el primer sorprès era jo, perquè fins havia arribat a guanyar en simultànies a rivals amb els que m'enfrontava de tu  a tu en torneigs i campionats i encara amb algun que altre amb qui hi havia perdut en partida normal. 

Per això he titulat "La màgia de les simultànies", perquè el cert és que tenen una dinàmica pròpia: jugar contra molts alhora d'entrada sembla anar en contra del qui hi juga, però d'altra banda té un secret, que a mi m'anava molt bé, que és el de sortir com el jugador bo i el plus de moral de victòria que això et dona. De forma natural i si els rivals no són força més forts que tu, jugues amb un sentit de superioritat almenys oficial, de responsabilitat i d'altes expectatives que junt amb el fet d'estar cobert en cas de derrota per ser "a molts taulers",  a mi em motivaven molt i em feien rendir més que de costum. Suposo que als altres simultanejadors també, que els hi passa el mateix o semblant. La funció ajuda al resultat. 

Lliurament de trofeus i premis als campions del torneig,
que havien participat en les simultànies, Manlleu abril 1998

Com a figura invitada i gairebé com a model i exemple, com a mínim de les capacitats d'un jugador d'escacs, participava, si n'hi havia, de la cerimònia de celebració, Campionats Socials d'un club per exemple, o com aquí els campions de les finals del Torneig Biblioteques d'Osona. El fet és que em sentia afalagat per la deferència, compartint el lliurament amb alcaldes, regidors d'esports, presidents de clubs, organitzadors, patrocinadors, homenatjats i fins figures destacades en altres camps de la cultura o dels esports. Quasi sempre em tocava atorgar un dels tres primers premis, en ocasions el primer i tot, a discreció de l'organització, que seguia el seu protocol. Jo quedava satisfet de l'exhibició i els qui havien pensat en mi per fer-les també hi devien quedar, perquè ho manifestaven i/o em tornaven a convidar per a següents edicions. 

Un món especial i amb un cert toc com màgic el de les simultànies, en el que tot sigui dit, també hi he participat moltes ocasions com a simultanejat i, fins on recordo (3), en aquests casos he perdut sempre. En el meu cas, en la meva experiència, aquest fet funciona sempre a favor del que les dona, les simultànies. 

(1) Perquè ho eren, però si la posició no era molt desequilibrada sovint. quan es tractava de jugar contra nois o nens, solia proposar taules a la última partida en acabar com un gest amb el qui havia resistit més, solia oferir taules a l'últim en acabar, com a premi al seu bon joc.

(2) Ocasió èpica en la que vaig jugar contra el primer i segon equip de la localitat, jugant en el club com a primer tauler seu en els Comarcals, ja que m'ho van demanar amb motiu de la no participació ja del Folgueroles*, tot just tornant del servei militar i havent estat a punt de pujar a Preferent poques setmanes abans. 

(3) Clar que en aquests casos era contra jugadors com Medina, Segura, Vilageliu, Sorín... molt poques, tant en termes absoluts com relatius, i si en alguna ocasió he fet taules no em ve a la memòria i guanyar estic segur que no, és a dir que les comptades vegades que he participat com a un del conjunt de jugadors, he perdut sempre. Aquí en el meu cas la dinàmica funciona a la inversa, o millor dit  funciona igual, és clar. 

* Quan el meu pare va començar a jugar com a primer tauler del Vic i el Jordi també en un altre club.

Grans mestres catòlics

Tres grans mestres d'escacs catòlics. I en tres etapes de la vida:

D'escaquistes catòlics n'hi ha hagut molts al llarg dels temps, però val la pena fixar-se especialment en el cas de 3 destacats grans mestres actuals, perquè a més representen l'influx de la religió en les tres grans etapes de la vida, l'inici, la meitat i el final. 


Viktor Korchnoi, al principi de la seva vida: 

Viktor Korchnoi (1931 – 2016), fill d’un polonès catòlic i d’una russa jueva, va ser criat per la seva família paterna quan ben aviat els seus pares es separaren. La seva àvia polonesa el va fer batejar en l’Església Catòlica romana i el va criar com a catòlic durant la seva infància a Leningrad.



William Lombardy, molt destacadament a la meitat de la seva vida: 

William Lombardy (1937 – 2017), catòlic fill d’un italo-americà i una polonesa-americana, va estudiar a La Salle, va treballar en diverses parròquies des de 1960 i als primers anys 1960s, mentre tenia molts èxits en escacs, era seminarista i va ser ordenat sacerdot el juny de 1967. Essent sacerdot catòlic guanyava torneigs internacionals d’escacs i va ser el “segon”[1] de Bobby Fischer, amb qui van ser amics de sempre, en el matx de Reykjavik del 1972 contra Spassky que va permetre a Fischer ser campió mundial. Es va secularitzar a partir de 1980 pel seu desig de casar-se, formar una família i tenir fills[2], cosa que va fer a principis dels 1980s.



Bobby Fischer, al final de la seva vida: 

Bobby Fischer (1943 – 2008), tot i que no ho va ser durant tota la seva vida – encara que sí que va ser amic del llavors col·laborador parroquial, seminarista i sacerdot catòlic Lombardy, pel que tenia molta admiració – en els seus últims temps a Islàndia va parlar amb un sacerdot catòlic[3] i va demanar, i va tenir, un enterrament catòlic amb el sacerdot, el francès Jacob Rolland, presidint la cerimònia i resant per la salvació de la seva ànima.  Potser devia pensar que, com és evident, bé està el que bé acaba, “All’s Well That Ends Well” com afirmava el criptocatòlic Shakespeare[4] com a títol d’una de les seves comèdies.

---

[1] Amb un permís eclesiàstic especial per deixar temporalment les seves obligacions parroquials i pastorals per tal de poder estar a Islàndia. S’ocupava de la preparació tècnica i psicològica de Fischer, de l’anàlisi amb ell de les partides ajornades... Era l’únic suport de Fischer durant els primers dos terços del matx i diversos comentaristes d’escacs presents en l’esdeveniment coincideixen en que la seva presència fou determinant per tal que Fischer guanyés el matx i fos el nou campió del món.

[2] Havia conegut una dona holandesa a finals dels 1970s de la que es va enamorar, es van casar poc després de deixar ell el sacerdoci i van tenir un fill el 1984, divorciant-se el 1992.

[3] No està clar si es va convertir al Catolicisme, però ja en una entrevista el gener de 1999  expressava la seva admiració per l’Església Catòlica com la única que deia la veritat en un món ple de mentides.

[4] Cada cop està més clar que William Shakespeare era un catòlic amagat, i no sols un filocatòlic com es pensava abans, en una Anglaterra anglicana on ser catòlic era perillós i marginat, però que a la vegada estava plena de catòlics en secret. Per les seves conviccions religioses i mentalitat, els seus personatges són sovint italians, dissimulant així els seus coneixements i simpaties, però alhora expressant-los, davant del públic. I un cop retirat Shakespeare no sols va mostrar cada cop més la lleialtat catòlica sinó que, com queda constància, igual que Fischer, va voler morir obertament catòlic.

Maig, més de Maria, i avui festa de Fàtima

Avui és la festa de Nostra Senyora del Rosari de Fàtima.

Començant pel 13 de maig de 1917, la Verge Maria s'aparegué sis vegades, una al mes, a 3 pastorets portuguesos, Lucia, Francisco i Jacinta, que ja havien tingut unes aparicions d'un àngel l'any anterior. 

Demanà resar el Rosari per a la conversió dels pecadors i fer penitència pels pecats del món. 

 

El 2017, amb motiu del centenari de les aparicions, la imatge peregrina internacional de la Mare de Déu de Fàtima, que des dels anys 1950s es portada pel món, estigué a diversos llocs de Catalunya. 

Precisament el mes de maig és dedicat especialment a Maria, la nostra protectora i mitjancera de totes les gràcies. 

Val la pena ser-ne devots d'aquesta advocació de la Verge Maria i seguir els seus bondadosos consells maternals. Acceptem doncs i visquem amb amor i gratitud la gràcia divina que ens arriba a través seu, especialment en el penediment dels pecats, el canvi de cor i de vida i l'augment de l'oració i especialment del Rosari. 

I així visquem sempre units a Déu Pare, Creador omnipotent, que ens estima, ens coneix, ens protegeix i ens beneeix.

Penedits dels nostres pecats, parlem de tu a tu amb Jesucrist, el Fill de Déu i Senyor Nostre, que ha vingut al món a trobar-nos com l’Amic diví per perdonar-nos, redimir-nos i salvar-nos, en el nostre encontre personal amb Ell.  Ens diu: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. Fem doncs com a resposta una conversió personal “Déu meu, jo crec, espero i us estimo”, i comunitària “Déu nostre, nosaltres creiem, esperem i us estimem” i que aquesta conversió s'estengui a tothom a tot arreu, i així units amb Ell i essent Ell amb nosaltres puguem donar molt fruit.

I demanem que l’Esperit Sant, defensor i santificador susciti moltes vocacions i carismes per evangelitzar la nostra societat i el món sencer.

Que la Verge Maria, la Mare de Déu i Mare nostre del Cel, ens ensenyi a acollir i viure la Paraula de Déu, a ser dòcils i agraïts a la voluntat de Déu i ens acompanyi sempre en el nostre peregrinar en l’exili d’aquest món vers a la nostra pàtria definitiva del Cel.

L'inexorable pas del temps

El pas del temps en una vida humana es pot veure amb el record de fets i imatges:

Dos futurs GM letons: Aivar Gipslis (1937 - 2000)
i Mikhail Tal (1936 - 1992), quan eren uns escolars 

1957 Campionat del Món Juvenil: els joves Tal,
Bent Larsen (1935 - 2010) i Boris Spassky (1937)

1960: En un meteòric apogeu, Tal campió del món d'escacs als 23 anys

1975 Tal ja adult, amb Effim Geller (1925 - 1998), Anatoly Karpov (1951),
Tigran Petrosian (1929 - 1984) i Semyon Furman (1920 - 1978)

1982 Ja en una precoç maduresa Tal
mirant com juga Garry Kasparov (1963)

1988 Prematurament envellit per salut i per estil
de vida, Tal amb Mikhail Botvinnik (1911 - 1995)

1992 La última partida: pocs dies abans de morir Tal surt
de l'hospital i guanya una partida ràpida al campió Kasparov

Les fotos parlen per si soles.  En aquest cas només m'he fixat en el seu paper com escaquista, però també es pot considerar el mateix d'altres aspectes de la vida d'una persona. L'enigma que en diem temps. 

Anècdotes d'escacs (III)

Seguint amb les anècdotes relacionades amb el món dels escacs i especialment amb les que relacionen als aficionats amb el món dels mestres del joc, una de ben curiosa és de quan jo era un noi i vaig parlar amb un meu tiet-avi ja bastant gran d'edat sobre el tema dels escacs. Ell no era jugador d'escacs però sabia que el meu pare, un seu nebot, n'era molt aficionat des de feia molts anys i segur que n'havia parlat més d'un cop amb ell. 

En aquella època, possiblement a principis dels 1970s però potser abans, a finals dels 1960s, jo m'en començava a aficionar i li vaig preguntar què en savia dels escacs. Va resultar que en tenia unes quantes nocions vagues, no coneixia gaire o gens els destacats escaquistes del temps, però pel que va sortir es recordava del matx pel campionat del món de 1927, disputat a l'Argentina, a la capital Buenos Aires entre mitjans de setembre i finals de novembre d'aquell any, que es veu que havia generat molta expectació i ressò mundial quan ell tenia vint i pocs anys. 

Així doncs ens va explicar, als que l'escoltàvem, que savia que hi havia dos jugadors d'escacs, "el Capablanca" i "l'A(r)lekin" (1) que havien jugat unes partides que havien despertat força curiositat en el món i en un ambient que, com el seu, no era gaire donat a aquests jocs, excepte potser per tenir a casa algun tauler i joc de peces de fusta de bastant qualitat, parat en alguna tauleta de la biblioteca de la llar, amb finalitats decoratives. 

I ens va venir a dir que eren dos jugadors d'escacs misteriosos, dels que se'n savia poques coses, però que d'alguna manera es van posar d'acord o els van convencer per a jugar unes quantes partides, perquè tots dos tenien fama de ser el millor jugador d'escacs del seu temps, per decidir-ho a canvi d'una gran quantitat de diners que els va fer acceptar enfrontar-se entre ells en aquell matx, a Buenos Aires. 

Records conservats del matx pel campionat mundial Capablanca-Alekhine, 

jugat a Buenos Aires (Argentina) l'any 1927: les peces i planelles utilitzades 

No sé si és que ell ho tenia malentès o si feia una mica de broma - perquè el recordo somrient quan ho explicava - o si vaig ser jo qui ho vaig malinterpretar, però vaig tenir la impressió de que segons ell ho recordava, i el que haguessin passat més de 40 anys i sense gairebé haver-ho tornat a pensar o parlar per part seva hi devia tenir una bona part, eren dos personatges enigmàtics als que se'ls coneixia per un àlies: "el capablanca", evidentment per vestir una capa blanca almenys quan jugava en les grans ocasions, i "l'arlequí(n)" per alguna mena de disfressa que devia dur, potser una jaqueta o un traje arlequinat o per jugar amb un antifaç per mantenir l'incògnit. Escoltant-lo referir-se als dos personatges dels escacs i al seu encontre mític, vaig tenir per un moment la imatge d'un tauler parat sobre una taula amb dues cadires al centre d'un escenari, potser emmarcat per unes adients pesades cortines de vellut, davant del lloc pel públic, sense constar si eren pocs o molts els que s'ho miraven, però potser una petita clientela selecta aficionada a això, que era la que després ho transmetia al món en general. I que a l'hora fixada, en mig de l'expectació, per un cantó apareixia causant sensació "el capablanca" i que al cap d'uns moments - tatxàn! - per l'altre cantó de l'escenari sortia, fins i tot potser fent un gest mig saltarí escaient a la seva figura, el misteriós "l'arlequí". I que a continuació tots dos s'asseien en les seves corresponents cadires davant el tauler parat i començaven ja la tan esperada partida, de resultat absolutament inesperat a priori. 

I que després d'un temps llarg de fer jugades, potser hores perquè les partides d'escacs ja se sap que són llargues i s'hi pensa molt, meditant abans de fer el moviment, unes vegades guanyava l'un i altres vegades guanyava l'altre i encara d'altres la partida quedava en empat, perquè això sí, ells dos, tan diferents, estaven molt igualats en força davant del joc del tauler. I al final de forces partides l'Arlequín va guanyar-ne més que el Capablanca i va passar a ser considerat pels experts i entesos com el nou campió del món, consideració que abans tenia l'altre. I aquell encontre entre aquells dos grans jugadors d'identitat poc coneguda, mig secreta excepte per als seus representants i els organitzadors, que pel que sembla pretenien mantenir l'expectació i l'incògnit, que realçava la seva figura, va ser tant mític que el seu ressò mundial li va arribar al meu tiet-avi quan era força jove i encara se'n recordava i amb força gust i era de les poques coses que savia del món dels escacs. Una mica com jo mateix del món de les dames, a les que sé jugar, encara que suposo que sóc bastant fluix, però no sé ni tant sols si es fan campionats - i se'n fan, i del món - ni quins són els bons jugadors i les seves proeses. 

Potser van ser imaginacions meves, potser va ser una consideració humorística al explicar-ho ell, potser una mica de tot, però la meva impressió va ser que el tiet-avi tenia una imatge del món dels escacs en general, però sobretot del dels anys 1920s i del mític matx Capablanca - Alekhine (2)  en concret, una mica per l'estil, salvant les distàncies, de la lluita lliure, sobretot d'aquella dels anys 1960s, amb personatges emmascarats que preferien guardar secreta la seva identitat, altres d'excèntrics que feien el seu espectacle per donar-li més salsa i un públic molt aficionat que els secundava i els feia pujar l'autoestima i els honoraris amb una admiració sense límits i amb l'assistència a l'espectacle dels seus encontres.  Una anècdota que sempre he recordat. 

(1) Tal com ho va pronunciar.

(2) Del que sabia la gran rivalitat que hi havia entre tots dos i que pel que semblava, era del més important que havia passat en aquest món dels escacs, força desconegut pel gran públic i del que poques notícies arribaven.  

Anècdotes d’escacs (II)

Un parell d'anècdotes que relacionen el món dels jugadors comarcals, aficionats,  amb els jugadors de l'elit, els professionals, i en aquests dos casos amb els campions del món:  

A principis dels anys 1970s un noi de l’Institut Jaume Callís de Vic que jugava amb l’equip d’escacs de l’Institut, però que tot i ser intel·ligent i estudiós no estava al principi gaire informat ni introduït en el món dels escacs, havia vist diverses cites de partides Botvinnik – Tal i Tal – Botvinnik[1] i havia arribat naturalment a suposar que era una col·lecció de partides d’un bon jugador d’escacs de cognom Botvinnik, que devia ser conegut i famós, tot i que ell no el coneixia ni l’havia sentit a dir abans i que evidentment jugava amb blanques i negres, i que “Tal” era com dir “Anònim” o “N.N.” o similar. I el jove es sorprenia que aquell Botvinnik fes tantes taules i fins perdés tantes partides amb jugadors el nom dels quals no importava – un “tal”, o sigui un altre, un qualsevol –, que les recopilessin si era tan important Botvinnik en escacs i que en els pocs comentaris a vegades les jugades de l’oponent “desconegut” sortissin amb una o fins dues admiracions (brillant jugada, genial...), mentre que eren rares o quasi inexistents (almenys les de dues) les del propi Botvinnik... Li semblava que en això hi havia un enigma, que calia desentranyar, o que el escacs eren molt cavallerescos i un gran jugador col·leccionava fins i tot més els seus empats i derrotes que les victòries, fins i tot davant del comú de jugadors més fluixos, al menys teòricament, que li donaven diverses sorpreses inesperades[2], fins que ho va comentar amb companys més coneixedors que ell de la situació de l’elit dels escacs i els seus destacats campions, que li ho van explicar i el van posar una mica al dia.  

Una partida Botvinnik - Tal, pel campionat del món, 1960 o 1961 

En un menjar dels Comarcals, Carles Mazo, probablement a l’any 1972 o com a molt un any abans, comentava amb el propi al·ludit, al que tenia no gaire lluny a la taula i que el sentia o el podia sentir, però dirigint-se principalment a uns companys més propers, “Us imagineu ser un Petrosian i guanyar al Raurell jugant de festa major..?”. És curiós perquè el campió mundial era llavors Spassky i l’aspirant i gran estrella Fischer, però li va sortir Petrosian per evocar a un jugador molt fort, tot i que ja feia tres anys que no era campió mundial... Però Petrosian tenia alguna cosa que li donava fama de màxim expert i jugador més sòlid, fins i tot hi havia un llibre titulat “El ajedrez superior de Petrosian”, aparegut uns quants anys abans, en el que el seu autor, el GM O’Kelly venia a recollir una opinió bastant sentida de que la forma de jugar de Petrosian era molt especial i gairebé única per la seva qualitat i precisió, el rei de la prevenció i la profilaxis, el supersòlid i “savi” jugador posicional, defensiu i anticipador, però que també sabia fer atacs, combinacions i sacrificis [3] sempre que fossin segurs. 

Duríssim i molt preparat i d'un estil de joc quasi incomprensible pels rivals

I és que Petrosian, campió mundial 1963 – 1969 i guanyador del Candidats de 1962 i dels matxs amb Botvinnik del 1963 i amb Spassky del 1966, havia deixat record de jugador extremadament fort, tot i – o potser “junt amb” – els seus resultats de moltes taules i de no quedar sempre primer en torneigs, però si als primers llocs. Tigran Petrosian tenia moltes coses que el feien memorable i sense excessos: el ser armeni, el seu nom Tigran que sonava a “tigre” i el seu cognom del que es deduïa fàcilment un aparent “fill de Pere” o Pérez[4], si bé per a d'altres era més com "Pere-Joan", però a més del seu estil de joc i de perdre molt poques partides, tenia un doble estil “heroi – antiheroi”: per una part líder armeni i soviètic i dels escacs mundials d’una carrera de molts anys i campió del món, d’altre un campió “primus inter pares” que declarava “diuen que el meu joc no sol ser massa interessant... jo podria jugar de forma més interessant... i també perdre” i que en els torneigs no obtenia sols 2ns i 3ès llocs sinó que s’acontentava sovint amb els 4ts o 5ès quan al torneig hi havia molts participants i molt forts i en algun quedava quasi de la meitat de la taula, de tantes taules i que tenia una personalitat gris, poc espectacular – comparada amb Tal, Fischer, Larsen... – però que semblava apropiada per un escaquista líder: pensador, reservat, una mica tancat, molt normal i poc o gens vedette mediàtica... Probablement va ser la seva inesperada mort relativament jove, al 1984 amb 55 anys, la mateixa edat de Tal, la que va influir en que no fos tant conegut posteriorment. 

Però tornant al principi de l’anècdota, encara a l’any 1971 o 1972, era ell i no pas Spassky, Fischer o un altre, almenys per a aquell jove jugador, però de forma que tots els altres ho podien compartir perfectament,  l’emblema de jugador d’escacs de major força de joc i més clarivident davant del tauler, capaç de guanyar fàcilment als més destacats jugadors osonencs i catalans i espanyols i tot...

[1] Però no el llibre, segons sembla només anotacions de partides, algunes amb breus comentaris com era comú a l’època en diaris i revistes no especialitzades en escacs, des  matxs de 1960 i/o 1961, però més aviat les deuria treure d’algun llibre de partides. 

[2] O devia pensar que en escacs els jugadors inexperts ho tenien força bé per guanyar als grans practicants, al cap i a la fi tots jugaven amb les mateixes peces i cada partida era diferent.

[3] Crec que era de Petrosian una partida que un comentador va titular “Cuando ruge la marabunta”, demostrant quines ofensives podia fer, si bé també era seva una altre titulada “Un ciclón de piezas sobre el rei de Petrosian”, que no sé segur quin resultat final va tenir; amb aquest títol no crec que Petrosian acabés guanyant-la, però tant podia haver-la perdut, com sembla va ser, com fer taules demostrant la seva mestria en la defensa.
[4] I juntant les dues suposicions sortia “Tigre Pérez”. També hi havia dues maneres de pronunciar el nom, uns deien "Petròsian" i altres "Petrosiàn". 

Disparitats i extrems d'edat

Als anys 1970s sobretot, però encara també als 1980s, al C.E. Vic jugaven moltes persones d’edats molt diferents. 

Així per exemple el meu pare es va federar amb 47 anys, dos meus germans amb 14 i 10 anys i jo amb 16. En el club jugaven habitualment  gent gran, com Joan Grau, en actiu entre els 72 i els 82 anys i també gent molt jove, en Lluís Comas ja participava en Campionats Comarcals amb 8 anys. Era interessant veure a nois i fins nens enfrontar-se en partides d’escacs, tant amistoses com oficials, amb adults i gent gran. No era la única disparitat que es veia sobre el tauler, a vegades en partides coincidien gent de Vic molt rica i grans negociants amb altres senzills assalariats i fins alguns realment pobres - es deia que un conegut jugador “de cafè” si no ho era aquell moment sí que havia estat un temps “sense sostre” o quasi -  i fins parlaven en igualtat i eren amics, sense que la condició econòmica de cadascú fos cap impediment per a una relació de tu a tu tant en el tauler com fora, en la vida de club, trobades, etc. 

També hi havia grans diferències en educació, en viatges pel món (des del que no havia sortit de la comarca més que per fer el servei militar fins el que havia estat a molts països i continents, i a vegades uns i altres eren els menys pensats, per exemple en teníem un que per motius de feina viatjava almenys un cop l’any. i sovint més. a Grècia, coneixement d’idiomes (des del que només parlava castellà. o català i castellà. fins al que dominava quatre o cinc llengües), oficis, etc... sense que això signifiqués o importés, senzillament no se’n feia cap cabal. 

Per posar uns exemples, entre els que jugaven habitualment hi havia jubilats i pensionistes, guàrdies civils en actiu i retirats, estudiants universitaris tant de ciències com de lletres i de medecina, fusters, grans negociants majoristes i propietaris de botigues, estudiants de teologia, directors d’institut, professors de secundària, mestres de primària, químics d’empreses, metges, banquers i empleats de banca, caps d’empreses, professors d’autoescola, psicòlegs, empleats de l’ajuntament, periodistes... i acabo aquí la relació perquè la llista seria molt llarga. Moltes diferències no es veien d’entrada, altres sí, com la manera de vestir, trets de caràcter i similars. Però evidentment la disparitat més notòria i visible era la de les edats, des de nens força petits fins a persones realment molt grans d’edat.

I a més per motius personals i familiars (1) sempre m’he fixat en les dates de naixement i de mort de les persones i m’ha cridat l’atenció la disparitat de temps de vida.

La Bíblia diu que “l’edat de l’home són els 70 anys (encara que potser vol dir “la setantena”) i els més forts fins els 80 (ídem “els vuitantes”)".  Considerant que aquesta és la normalitat volguda i destinada per Déu, les edats força més baixes o més altes són excepcions.  

Així tenim famosos escaquistes de vida de molt diferent longevitat, podent citar-ne alguns casos bastant notoris i en alguns casos fins i tot extrems: 

Harry Pillsbury (1872 – 1906)

Rudolf Charousek (1873 – 1900)

Edward Lasker (1885 – 1981)

Richard Réti (1889 – 1929)

Gyula Breyer (1893 – 1921)

Edgar Colle (1897 – 1932)

Arpad Elo (1903 – 1992)

George Koltanowski (1903 – 2000)

Vera Menchik (1906 – 1944)

Zoltan Sarosy (1906 – 2017)

Daniël Noteboom (1910 – 1932)

Miguel Najdorf (1910 – 1997) 

Andor Lilienthal (1911 – 2010)

Jacqueline Piatigorsky (1911 – 2012)

Arnold Denker (1914 – 2005)

Vasily Smyslov (1921 – 2010)

Yuri Averbakh (1922)

Svetozar Gligoric (1923 – 2012)

Mark Taimanov (1926 – 2016)

Paul Benko (1928 – 2019)

Joan Segura (1928)

Nikolai Krogius (1930)

Viktor Korchnoi (1931 – 2016)

Leonid Stein (1934 – 1973)

Aleksandr Zaitsev (1935 – 1971) 

Wolfgang Uhlmann (1935)

Com es veu, d'aquests l'escaquista famós de vida més curta va ser l'holandès Noteboom, que va morir als 21 anys i tot i així va donar nom a una variant d'obertura. El més longeu és Zoltan Sarosy, hongarès-canadenc que va viure 110 anys, però al no ser gaire conegut, excepte per aquest fet excepcional, entre els grans mestres els de més més llarga vida són Lilienthal, 99 anys, i Averbakh, encara viu i que ja va pels 98 anys. Aquí a la comarca d'Osona tenim els casos de Joan Codina, de 99 anys, i de Joan Segura Vila de 91 anys, tots dos encara vius i jugant partides d'escacs. 

Aquestes edats tan dispars van acompanyades també de veritables records en precocitat en jugar a escacs i en ser reconegut - Fischer va ser al 1958 el gran mestre més jove, amb 15 anys, fins que el 1991 el va superar Judit Polgar, un parell de mesos menor al obtenir el títol, i més tard s'ha tornat a batre el record més d'una vegada - i també en edat més tardana d'obtenir el títol de GM o de guanyar torneigs i si anem ja només al fet de jugar partides oficials amb un bon nivell o escriure llibres o articles d'escacs ens en anem fàcilment als 80 i tants anys i en casos extraordinaris hi ha nonagenaris i fins algun centenari. I més d'un cop aquests extrems d'edat es poden trobar en una partida i amb força igualtat de condicions (2). 

(1) El meu pare[1] va viure 84 anys i un meu tiet[2] 19. La meva mare[3] 31 i la meva segona mare[4] 88 i un avi[5] 89. Un meu tiet avi[6] va viure 94 i la tieta àvia[7] 95, però un meu cosí[8] va viure 35 anys. Potser és per això que sempre m’he fixat en les edats i especialment en els extrems d’edat.

(2) Com quan Viktor Korchnoi, amb 79 anys d'edat, va vèncer amb negres a Fabiano Caruana, de 18, però GM ja amb 14 anys i ben aviat un dels primers escaquistes del món i candidat al títol mundial, en una partida del Gibraltar Chess Festival del 2011. 

---

[1] Ricard Lázaro Sanromà 1923 - 2008

[2] Joan Lázaro Sanromà 1920 – 1940

[3] Digna Medina Rigol 1925 – 1956

[4] Nativitat Valls Costa 1929 – 2018

[5] Jaume Valls Mas 1897 – 1987

[6] Ramon Boloix Forès 1904 – 1999

[7] Isabel Jané 1904 - 2000

[8] Pere Joan Costa Deblas 1960 – 1995