Anècdotes d'escacs (III)

Seguint amb les anècdotes relacionades amb el món dels escacs i especialment amb les que relacionen als aficionats amb el món dels mestres del joc, una de ben curiosa és de quan jo era un noi i vaig parlar amb un meu tiet-avi ja bastant gran d'edat sobre el tema dels escacs. Ell no era jugador d'escacs però sabia que el meu pare, un seu nebot, n'era molt aficionat des de feia molts anys i segur que n'havia parlat més d'un cop amb ell. 

En aquella època, possiblement a principis dels 1970s però potser abans, a finals dels 1960s, jo m'en començava a aficionar i li vaig preguntar què en savia dels escacs. Va resultar que en tenia unes quantes nocions vagues, no coneixia gaire o gens els destacats escaquistes del temps, però pel que va sortir es recordava del matx pel campionat del món de 1927, disputat a l'Argentina, a la capital Buenos Aires entre mitjans de setembre i finals de novembre d'aquell any, que es veu que havia generat molta expectació i ressò mundial quan ell tenia vint i pocs anys. 

Així doncs ens va explicar, als que l'escoltàvem, que savia que hi havia dos jugadors d'escacs, "el Capablanca" i "l'A(r)lekin" (1) que havien jugat unes partides que havien despertat força curiositat en el món i en un ambient que, com el seu, no era gaire donat a aquests jocs, excepte potser per tenir a casa algun tauler i joc de peces de fusta de bastant qualitat, parat en alguna tauleta de la biblioteca de la llar, amb finalitats decoratives. 

I ens va venir a dir que eren dos jugadors d'escacs misteriosos, dels que se'n savia poques coses, però que d'alguna manera es van posar d'acord o els van convencer per a jugar unes quantes partides, perquè tots dos tenien fama de ser el millor jugador d'escacs del seu temps, per decidir-ho a canvi d'una gran quantitat de diners que els va fer acceptar enfrontar-se entre ells en aquell matx, a Buenos Aires. 

Records conservats del matx pel campionat mundial Capablanca-Alekhine, 

jugat a Buenos Aires (Argentina) l'any 1927: les peces i planelles utilitzades 

No sé si és que ell ho tenia malentès o si feia una mica de broma - perquè el recordo somrient quan ho explicava - o si vaig ser jo qui ho vaig malinterpretar, però vaig tenir la impressió de que segons ell ho recordava, i el que haguessin passat més de 40 anys i sense gairebé haver-ho tornat a pensar o parlar per part seva hi devia tenir una bona part, eren dos personatges enigmàtics als que se'ls coneixia per un àlies: "el capablanca", evidentment per vestir una capa blanca almenys quan jugava en les grans ocasions, i "l'arlequí(n)" per alguna mena de disfressa que devia dur, potser una jaqueta o un traje arlequinat o per jugar amb un antifaç per mantenir l'incògnit. Escoltant-lo referir-se als dos personatges dels escacs i al seu encontre mític, vaig tenir per un moment la imatge d'un tauler parat sobre una taula amb dues cadires al centre d'un escenari, potser emmarcat per unes adients pesades cortines de vellut, davant del lloc pel públic, sense constar si eren pocs o molts els que s'ho miraven, però potser una petita clientela selecta aficionada a això, que era la que després ho transmetia al món en general. I que a l'hora fixada, en mig de l'expectació, per un cantó apareixia causant sensació "el capablanca" i que al cap d'uns moments - tatxàn! - per l'altre cantó de l'escenari sortia, fins i tot potser fent un gest mig saltarí escaient a la seva figura, el misteriós "l'arlequí". I que a continuació tots dos s'asseien en les seves corresponents cadires davant el tauler parat i començaven ja la tan esperada partida, de resultat absolutament inesperat a priori. 

I que després d'un temps llarg de fer jugades, potser hores perquè les partides d'escacs ja se sap que són llargues i s'hi pensa molt, meditant abans de fer el moviment, unes vegades guanyava l'un i altres vegades guanyava l'altre i encara d'altres la partida quedava en empat, perquè això sí, ells dos, tan diferents, estaven molt igualats en força davant del joc del tauler. I al final de forces partides l'Arlequín va guanyar-ne més que el Capablanca i va passar a ser considerat pels experts i entesos com el nou campió del món, consideració que abans tenia l'altre. I aquell encontre entre aquells dos grans jugadors d'identitat poc coneguda, mig secreta excepte per als seus representants i els organitzadors, que pel que sembla pretenien mantenir l'expectació i l'incògnit, que realçava la seva figura, va ser tant mític que el seu ressò mundial li va arribar al meu tiet-avi quan era força jove i encara se'n recordava i amb força gust i era de les poques coses que savia del món dels escacs. Una mica com jo mateix del món de les dames, a les que sé jugar, encara que suposo que sóc bastant fluix, però no sé ni tant sols si es fan campionats - i se'n fan, i del món - ni quins són els bons jugadors i les seves proeses. 

Potser van ser imaginacions meves, potser va ser una consideració humorística al explicar-ho ell, potser una mica de tot, però la meva impressió va ser que el tiet-avi tenia una imatge del món dels escacs en general, però sobretot del dels anys 1920s i del mític matx Capablanca - Alekhine (2)  en concret, una mica per l'estil, salvant les distàncies, de la lluita lliure, sobretot d'aquella dels anys 1960s, amb personatges emmascarats que preferien guardar secreta la seva identitat, altres d'excèntrics que feien el seu espectacle per donar-li més salsa i un públic molt aficionat que els secundava i els feia pujar l'autoestima i els honoraris amb una admiració sense límits i amb l'assistència a l'espectacle dels seus encontres.  Una anècdota que sempre he recordat. 

(1) Tal com ho va pronunciar.

(2) Del que sabia la gran rivalitat que hi havia entre tots dos i que pel que semblava, era del més important que havia passat en aquest món dels escacs, força desconegut pel gran públic i del que poques notícies arribaven.