Revistes d'escacs d'aquell temps i el seu món

Precisant més el títol, aquesta entrada del blog fa referència a revistes d'escacs d'aquells anys, però també a uns quants llibres i a l'actualitat del món dels escacs reflectida en ells, grans escaquistes, torneigs, classificacions, resultats i partides...

Molt al principi, cap al 1970 i 1971, una revista que es trobava al Club Ajedrez Vich, com es deia en aquells anys el Club Escacs Vic, era la "Trebejos", ciclostilada i amb lletra de màquina d'escriure, però amb alguns diagrames i un cert interès entre de curiositat i nostàlgic.

Una segona revista que també es trobava al club, aleshores al Bar La Pista de Vic, i que ens deixaven i fins ens regalaven alguns exemplars antics si els volíem estudiar, especialment als joves i als nous jugadors del club, era "El Ajedrez Español". Recordo haver llegit un exemplar en que es citava la mort, escaiguda feia poc quan es va publicar, d'Ossip Bernstein, o sigui de finals del 1962 o principis de 1963. Eren unes revistes molt atraients, amb fotos d'escaquistes i de torneigs, amb comentaris magistrals. D'una d'elles m'ha quedat la descripció de la carrera meteòrica del nen Tal també en els estudis de l'escola, l'anecdota de Tal i Fischer a la clausura de l'Olimpiada de Leipzig 1960 i  una partida, la Portisch - Tal de l'Interzonal d'Amsterdam del 1964, que a Internet ara es pot trobar a molts llocs, per exemple es pot veure a 

https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1113065. 

Bona part d'aquesta informació la vaig fer servir per a un article llarg sobre escacs que em van demanar per la revista de l'Open de Vic de 1987 i que vaig dedicar a Tal, mentre que pel segon article similar per a la revista de l'Open de Vic de 1988 vaig escollir a Fischer, i si hagués continuant les col·laboracions, cosa que no va succeir, potser el 3è hagués estat Reti, del que precisament el 1989 es complia el centenari del seu naixement. 

I aquí un incís. Els primers llibres d'escacs que teníem a casa als anys 1960s, amb l'excepció de "Práctica de ajedrez magistral, Botvinnik-Tal 1960" de Mikhail Tal, eren tots dels anys 1930s i 1940s o com a molt dels primers 1950s, i els més importants, com "Los grandes maestros del tablero" de Richard Réti, eren encara més antics, en teniem un de Josep Paluzíe Lucena (1860 - 1938) que devia ser dels anys 1910s, alguns - que devien ser reedicions la majoria però amb algun original - dels 1900s i fins 1890s i el record el tenia un que era adaptat i posat al dia però que en essència seguia un Manual d'escacs de Philidor, de mitjans del segle XVIII!. Alguns d'ells eren llibres realment vells, amb dates de publicació molt antigues i el pas del temps es notava en la seva conservació, amb fulles groguenques i estat envellit. I el 1970 el nostre pare comprà "Mi Sistema" d'Aron Nimzowitsch, que estudiarem a l'estiu d'aquell any com si fos una novetat. 

De resultes d'això sabíem realment poc dels escaquistes contemporanis, dels que ens sonaven uns quants noms però ho desconeixem gairebé tot, fins el seu aspecte físic. El nostre pare n'estava més assabentat i al corrent, però tampoc massa i sobretot per la premsa general. Recordo haver-lo vist seguir, sobre l'antic tauler de peces de fusta que tenia a casa, algunes partides del matx pel campionat del món Petrosian - Spassky, Moscou 1966. Però pràcticament l'únic que sortia, a la secció d'esports i algun cop a la de cultura, d'algun diari - el nostre pare solia comprar "El Correo Catalán" però a vegades ho canviava per algun altre - eren les transcripcions de les partides, en notació descriptiva i sense comentaris o amb molt pocs, i encara en ocasions amb ambigüitats o errors, que arribaven a fer difícil o tornaven impossible seguir a partir d'un cert moment la partida. Els diagrames de posicions, si n'hi havia algun, eren molt escasos i es referien al final de la partida més encara que a moments decisius, pràctica aquesta que la premsa general seguiria en la transcripció de les partides fins al matx Spassky - Fischer, Reykjavik 1972, en el que els diagrames solien ser de les posicions ajornades o de posicions finals, tant si eren taules com si algun dels dos havia abandonat. 

Per això el nostre coneixement de jugadors d'escacs contemporanis, almenys fins als primers anys 1970s, quan una revista "Destino" en un gran article, crec que de Jordi Puig, va mostrar les fotos de tots els campions del món des de Steinitz fins Spassky l'any 1972, no sols era molt pobre i limitat sinó que era d'oïdes o d'algunes fotos de revistes com "El Ajedrez Español" més modernes, datant dels anys 1940s o 1950s i, força menys, dels primers 1960s. Ens sonaven noms com Botvinnik, Tal, Smyslov, Petrosian, Spassky, Larsen, Fischer, Portisch i ben pocs més, així com els espanyols Medina, Pomar i potser Torán, però només teníem una idea molt vaga i no posada al dia, de la seva aparença. Si en veiem una foto solia ser de 10, 15 o 20 anys enrere... Curiosament coneixíem per algun llibre a escaquistes soviètics com Ragozin o Simagin, però no visualment, i eren pures anècdotes. 

Perquè degut als llibres que més usàvem i estudiàvem, molt especialment els de Reti i Nimzowitsch, però també molts altres, el que sí coneixíem força bé eren els jugadors de la 2ª meitat del segle XIX i primeres dècades del segle XX. No sols Morphy, Anderssen, Steinitz, Lasker, Capablanca, Alekhine i Euwe, sinó també molts més: Reti, Nimzowitsch, Tartakower, Grünfeld, Sämisch, Zukertort, Bogoljubov, Tchigorin, Schlechter, Staunton, Pillsbury, Marshall, Gunsberg, Janowski, Rubinstein, Spielmann, Maroczy, Paulsen, Blackburne... De molts d'ells coneixíem moltes partides i resultats seus, classificacions en torneigs, estil de joc, comentaris, anècdotes, fins i tot trets de caràcter... ens faltava documentació gràfica però aquests jugadors de finals del XIX i principis del XX era com si fossin coetanis nostres, mentre desconeixem les aventures dels realment contemporanis. En escacs semblava que vivíem, informativament parlant, als anys 1920s, precisament quan va néixer el nostre pare (l'any 1923). Els grans descobriments eren l'hipermodernisme i la seva prevalença sobre les normes clàssiques i les obertures novedoses i eficaces eren la Réti, la Grünfeld, l'Alekhine, les diverses Índies, de Rei i Dama, la Pirc - Ufimzev, els fianchettos i en general els seus derivats, com en la D. Siciliana les variants del Dragó, del Fianchetto anticipat, del Fianchetto accelerat... 

Però a mitjan de l'any 1973 el pare es va subscriure a la molt interessant i ben feta revista "Jaque", editada des de San Sebastián al País Basc per José Maria González (1925 - 1985), un gran promotor dels escacs al qui vaig conèixer personalment a l'Open de Calella de l'octubre de 1980. Com que la subscripció era anual, de sobte ens van arribar 4 o 5 revistes de cop, de gener a abril o maig. Les vam mirar i llegir gairebé meravellats, per la qualitat de la revista, les fotos, el paper també de gran qualitat, les partides modernes, actuals, els comentaris de grans mestres... però sobretot vam copsar intuïtivament l'entusiasme i la veritable afició als escacs dels impulsors, el mateix González i Pablo Aguilera, la importància que li donaven, notícies de tot el món... De cop i volta ens posàvem al dia en escacs i se'ns obria un nou món de l'actualitat, això sí dominat amb l'excepció de Fischer i Larsen i uns pocs més, pels escaquistes dels països de l'Est (soviètics, iugoslaus, hongaresos, búlgars... i en general de tots els països comunistes europeus exceptuant Albània) i alguns nord-americans, sud-americans (argentins, cubans...), britànics i alemanys, però gairebé res més. 

La revista "Jaque" a la que vam seguir subscrits forces anys va canviar les coses, traient-nos d'aquella mena de somni en la que després dels grans mestres del canvi de segle hi havia com una davallada o un enfosquiment i que permetia suposar inconscientment i de forma implícita que els successors i guardians d'aquella afició i tradició érem nosaltres i uns pocs més, o uns quants més i fins forces més, però aïllats i poc comunicats. Sabíem dels campions soviètics, "russos" els hi dèiem, però van sortir-ne molts més: a Taimanov (matx amb Fischer 1971 i sonava ja d'abans), Korchnoi, Polugaievsky i Averbakh (simultànies a Manresa 1972, però coneguts tots tres ja d'abans) i Keres i Bronstein s'hi afegiren no sols Geller, Stein sinó moltíssims més. I el mateix en tots els països importants en escacs, com Estats Units amb els dos germans Byrne, Evans, Lombardy, Browne, Christiansen, etc.  

Per la mateixa època o poc abans, cap el 1972, el pare comprà llibres més moderns, dels que pel tema d'aquest article cal destacar "Bobby Fischer: su vida y partidas" de Pablo Morán i dos llibres-revistes argentins: "Candidatos 1965" amb fotos dels 8 candidats i "Candidatos 1971" sense fotos. Amb això i una mica més que ens arribava ens vam posar bastant al dia dels grans escaquistes dels primers 1970s, que per a nosaltres foren "la 2ª generació" (Fischer, Spassky, Petrosian, Tal, Botvinnik, Smyslov, Korchnoi, Bronstein, Keres, Larsen, Stein, Polugaievsky...) després de la "1ª generació" que foren els dels anys 1920s (Lasker, Capablanca, Alekhine, Reti, Nimzowitsch, Tartakower, Rubinstein, Bogoljubov...). Després encara enganxarem, però ja menys, amb Karpov i Kasparov, però els de després ja perderen el caràcter mític que tingueren tots aquests citats (1). I molts altres més per l'estil.  

(1) Curiosament uns pocs, com Euwe, Keres i Botvinnik estigueren d'alguna manera en les dues generacions o potser més ben dit a cavall de totes dues.