Anècdotes d’escacs (II)

Un parell d'anècdotes que relacionen el món dels jugadors comarcals, aficionats,  amb els jugadors de l'elit, els professionals, i en aquests dos casos amb els campions del món:  

A principis dels anys 1970s un noi de l’Institut Jaume Callís de Vic que jugava amb l’equip d’escacs de l’Institut, però que tot i ser intel·ligent i estudiós no estava al principi gaire informat ni introduït en el món dels escacs, havia vist diverses cites de partides Botvinnik – Tal i Tal – Botvinnik[1] i havia arribat naturalment a suposar que era una col·lecció de partides d’un bon jugador d’escacs de cognom Botvinnik, que devia ser conegut i famós, tot i que ell no el coneixia ni l’havia sentit a dir abans i que evidentment jugava amb blanques i negres, i que “Tal” era com dir “Anònim” o “N.N.” o similar. I el jove es sorprenia que aquell Botvinnik fes tantes taules i fins perdés tantes partides amb jugadors el nom dels quals no importava – un “tal”, o sigui un altre, un qualsevol –, que les recopilessin si era tan important Botvinnik en escacs i que en els pocs comentaris a vegades les jugades de l’oponent “desconegut” sortissin amb una o fins dues admiracions (brillant jugada, genial...), mentre que eren rares o quasi inexistents (almenys les de dues) les del propi Botvinnik... Li semblava que en això hi havia un enigma, que calia desentranyar, o que el escacs eren molt cavallerescos i un gran jugador col·leccionava fins i tot més els seus empats i derrotes que les victòries, fins i tot davant del comú de jugadors més fluixos, al menys teòricament, que li donaven diverses sorpreses inesperades[2], fins que ho va comentar amb companys més coneixedors que ell de la situació de l’elit dels escacs i els seus destacats campions, que li ho van explicar i el van posar una mica al dia.  

Una partida Botvinnik - Tal, pel campionat del món, 1960 o 1961 

En un menjar dels Comarcals, Carles Mazo, probablement a l’any 1972 o com a molt un any abans, comentava amb el propi al·ludit, al que tenia no gaire lluny a la taula i que el sentia o el podia sentir, però dirigint-se principalment a uns companys més propers, “Us imagineu ser un Petrosian i guanyar al Raurell jugant de festa major..?”. És curiós perquè el campió mundial era llavors Spassky i l’aspirant i gran estrella Fischer, però li va sortir Petrosian per evocar a un jugador molt fort, tot i que ja feia tres anys que no era campió mundial... Però Petrosian tenia alguna cosa que li donava fama de màxim expert i jugador més sòlid, fins i tot hi havia un llibre titulat “El ajedrez superior de Petrosian”, aparegut uns quants anys abans, en el que el seu autor, el GM O’Kelly venia a recollir una opinió bastant sentida de que la forma de jugar de Petrosian era molt especial i gairebé única per la seva qualitat i precisió, el rei de la prevenció i la profilaxis, el supersòlid i “savi” jugador posicional, defensiu i anticipador, però que també sabia fer atacs, combinacions i sacrificis [3] sempre que fossin segurs. 

Duríssim i molt preparat i d'un estil de joc quasi incomprensible pels rivals

I és que Petrosian, campió mundial 1963 – 1969 i guanyador del Candidats de 1962 i dels matxs amb Botvinnik del 1963 i amb Spassky del 1966, havia deixat record de jugador extremadament fort, tot i – o potser “junt amb” – els seus resultats de moltes taules i de no quedar sempre primer en torneigs, però si als primers llocs. Tigran Petrosian tenia moltes coses que el feien memorable i sense excessos: el ser armeni, el seu nom Tigran que sonava a “tigre” i el seu cognom del que es deduïa fàcilment un aparent “fill de Pere” o Pérez[4], si bé per a d'altres era més com "Pere-Joan", però a més del seu estil de joc i de perdre molt poques partides, tenia un doble estil “heroi – antiheroi”: per una part líder armeni i soviètic i dels escacs mundials d’una carrera de molts anys i campió del món, d’altre un campió “primus inter pares” que declarava “diuen que el meu joc no sol ser massa interessant... jo podria jugar de forma més interessant... i també perdre” i que en els torneigs no obtenia sols 2ns i 3ès llocs sinó que s’acontentava sovint amb els 4ts o 5ès quan al torneig hi havia molts participants i molt forts i en algun quedava quasi de la meitat de la taula, de tantes taules i que tenia una personalitat gris, poc espectacular – comparada amb Tal, Fischer, Larsen... – però que semblava apropiada per un escaquista líder: pensador, reservat, una mica tancat, molt normal i poc o gens vedette mediàtica... Probablement va ser la seva inesperada mort relativament jove, al 1984 amb 55 anys, la mateixa edat de Tal, la que va influir en que no fos tant conegut posteriorment. 

Però tornant al principi de l’anècdota, encara a l’any 1971 o 1972, era ell i no pas Spassky, Fischer o un altre, almenys per a aquell jove jugador, però de forma que tots els altres ho podien compartir perfectament,  l’emblema de jugador d’escacs de major força de joc i més clarivident davant del tauler, capaç de guanyar fàcilment als més destacats jugadors osonencs i catalans i espanyols i tot...

[1] Però no el llibre, segons sembla només anotacions de partides, algunes amb breus comentaris com era comú a l’època en diaris i revistes no especialitzades en escacs, des  matxs de 1960 i/o 1961, però més aviat les deuria treure d’algun llibre de partides. 

[2] O devia pensar que en escacs els jugadors inexperts ho tenien força bé per guanyar als grans practicants, al cap i a la fi tots jugaven amb les mateixes peces i cada partida era diferent.

[3] Crec que era de Petrosian una partida que un comentador va titular “Cuando ruge la marabunta”, demostrant quines ofensives podia fer, si bé també era seva una altre titulada “Un ciclón de piezas sobre el rei de Petrosian”, que no sé segur quin resultat final va tenir; amb aquest títol no crec que Petrosian acabés guanyant-la, però tant podia haver-la perdut, com sembla va ser, com fer taules demostrant la seva mestria en la defensa.
[4] I juntant les dues suposicions sortia “Tigre Pérez”. També hi havia dues maneres de pronunciar el nom, uns deien "Petròsian" i altres "Petrosiàn".