Disparitats i extrems d'edat

Als anys 1970s sobretot, però encara també als 1980s, al C.E. Vic jugaven moltes persones d’edats molt diferents. 

Així per exemple el meu pare es va federar amb 47 anys, dos meus germans amb 14 i 10 anys i jo amb 16. En el club jugaven habitualment  gent gran, com Joan Grau, en actiu entre els 72 i els 82 anys i també gent molt jove, en Lluís Comas ja participava en Campionats Comarcals amb 8 anys. Era interessant veure a nois i fins nens enfrontar-se en partides d’escacs, tant amistoses com oficials, amb adults i gent gran. No era la única disparitat que es veia sobre el tauler, a vegades en partides coincidien gent de Vic molt rica i grans negociants amb altres senzills assalariats i fins alguns realment pobres - es deia que un conegut jugador “de cafè” si no ho era aquell moment sí que havia estat un temps “sense sostre” o quasi -  i fins parlaven en igualtat i eren amics, sense que la condició econòmica de cadascú fos cap impediment per a una relació de tu a tu tant en el tauler com fora, en la vida de club, trobades, etc. 

També hi havia grans diferències en educació, en viatges pel món (des del que no havia sortit de la comarca més que per fer el servei militar fins el que havia estat a molts països i continents, i a vegades uns i altres eren els menys pensats, per exemple en teníem un que per motius de feina viatjava almenys un cop l’any. i sovint més. a Grècia, coneixement d’idiomes (des del que només parlava castellà. o català i castellà. fins al que dominava quatre o cinc llengües), oficis, etc... sense que això signifiqués o importés, senzillament no se’n feia cap cabal. 

Per posar uns exemples, entre els que jugaven habitualment hi havia jubilats i pensionistes, guàrdies civils en actiu i retirats, estudiants universitaris tant de ciències com de lletres i de medecina, fusters, grans negociants majoristes i propietaris de botigues, estudiants de teologia, directors d’institut, professors de secundària, mestres de primària, químics d’empreses, metges, banquers i empleats de banca, caps d’empreses, professors d’autoescola, psicòlegs, empleats de l’ajuntament, periodistes... i acabo aquí la relació perquè la llista seria molt llarga. Moltes diferències no es veien d’entrada, altres sí, com la manera de vestir, trets de caràcter i similars. Però evidentment la disparitat més notòria i visible era la de les edats, des de nens força petits fins a persones realment molt grans d’edat.

I a més per motius personals i familiars (1) sempre m’he fixat en les dates de naixement i de mort de les persones i m’ha cridat l’atenció la disparitat de temps de vida.

La Bíblia diu que “l’edat de l’home són els 70 anys (encara que potser vol dir “la setantena”) i els més forts fins els 80 (ídem “els vuitantes”)".  Considerant que aquesta és la normalitat volguda i destinada per Déu, les edats força més baixes o més altes són excepcions.  

Així tenim famosos escaquistes de vida de molt diferent longevitat, podent citar-ne alguns casos bastant notoris i en alguns casos fins i tot extrems: 

Harry Pillsbury (1872 – 1906)

Rudolf Charousek (1873 – 1900)

Edward Lasker (1885 – 1981)

Richard Réti (1889 – 1929)

Gyula Breyer (1893 – 1921)

Edgar Colle (1897 – 1932)

Arpad Elo (1903 – 1992)

George Koltanowski (1903 – 2000)

Vera Menchik (1906 – 1944)

Zoltan Sarosy (1906 – 2017)

Daniël Noteboom (1910 – 1932)

Miguel Najdorf (1910 – 1997) 

Andor Lilienthal (1911 – 2010)

Jacqueline Piatigorsky (1911 – 2012)

Arnold Denker (1914 – 2005)

Vasily Smyslov (1921 – 2010)

Yuri Averbakh (1922)

Svetozar Gligoric (1923 – 2012)

Mark Taimanov (1926 – 2016)

Paul Benko (1928 – 2019)

Joan Segura (1928)

Nikolai Krogius (1930)

Viktor Korchnoi (1931 – 2016)

Leonid Stein (1934 – 1973)

Aleksandr Zaitsev (1935 – 1971) 

Wolfgang Uhlmann (1935)

Com es veu, d'aquests l'escaquista famós de vida més curta va ser l'holandès Noteboom, que va morir als 21 anys i tot i així va donar nom a una variant d'obertura. El més longeu és Zoltan Sarosy, hongarès-canadenc que va viure 110 anys, però al no ser gaire conegut, excepte per aquest fet excepcional, entre els grans mestres els de més més llarga vida són Lilienthal, 99 anys, i Averbakh, encara viu i que ja va pels 98 anys. Aquí a la comarca d'Osona tenim els casos de Joan Codina, de 99 anys, i de Joan Segura Vila de 91 anys, tots dos encara vius i jugant partides d'escacs. 

Aquestes edats tan dispars van acompanyades també de veritables records en precocitat en jugar a escacs i en ser reconegut - Fischer va ser al 1958 el gran mestre més jove, amb 15 anys, fins que el 1991 el va superar Judit Polgar, un parell de mesos menor al obtenir el títol, i més tard s'ha tornat a batre el record més d'una vegada - i també en edat més tardana d'obtenir el títol de GM o de guanyar torneigs i si anem ja només al fet de jugar partides oficials amb un bon nivell o escriure llibres o articles d'escacs ens en anem fàcilment als 80 i tants anys i en casos extraordinaris hi ha nonagenaris i fins algun centenari. I més d'un cop aquests extrems d'edat es poden trobar en una partida i amb força igualtat de condicions (2). 

(1) El meu pare[1] va viure 84 anys i un meu tiet[2] 19. La meva mare[3] 31 i la meva segona mare[4] 88 i un avi[5] 89. Un meu tiet avi[6] va viure 94 i la tieta àvia[7] 95, però un meu cosí[8] va viure 35 anys. Potser és per això que sempre m’he fixat en les edats i especialment en els extrems d’edat.

(2) Com quan Viktor Korchnoi, amb 79 anys d'edat, va vèncer amb negres a Fabiano Caruana, de 18, però GM ja amb 14 anys i ben aviat un dels primers escaquistes del món i candidat al títol mundial, en una partida del Gibraltar Chess Festival del 2011. 

---

[1] Ricard Lázaro Sanromà 1923 - 2008

[2] Joan Lázaro Sanromà 1920 – 1940

[3] Digna Medina Rigol 1925 – 1956

[4] Nativitat Valls Costa 1929 – 2018

[5] Jaume Valls Mas 1897 – 1987

[6] Ramon Boloix Forès 1904 – 1999

[7] Isabel Jané 1904 - 2000

[8] Pere Joan Costa Deblas 1960 – 1995