La Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya

La Verge de Montserrat és la patrona de Catalunya i la seva festa es celebra el 27 d'abril. 

El Papa Lleó XIII la va confirmar com a patrona principal (1) de Catalunya l'any 1881. I ho ha sigut sempre, després de la Guerra Civil va ser reinstaurada en el seu tron en una gran cerimònia el 1947. 

El seu himne és el "Virolai" o "Rosa d'abril" amb lletra del més gran literat català (2) Mn. Jacint Verdaguer (1845 - 1902) i música de Josep Rodoreda (1851 - 1922).  És una de les cançons símbols de Catalunya i dels catalans, que en general ens emocionem sempre quan la sentim o la cantem. 


Aquest himne dedicat a Nostra Senyora de Montserrat es pot escoltar a Internet, per exemple aquí: 

https://youtu.be/7-Fkh3mUqWY

en interpretació de la pròpia Escolania del monestir, famosa a tot el món. 

La "Moreneta" com se li diu afectuosament a la imatge de la Verge per ser negra, el monestir i les mateixes muntanyes del massís de Montserrat, entre les ciutats de Manresa i Igualada i gairebé al centre geogràfic del país, són símbols de Catalunya, com ho són també d'Espanya i de l'Església Catòlica. Un gran nombre de pelegrins i de turistes, catalans, espanyols, europeus i d'arreu del món, el visiten cada any, aquest gran centre d'espiritualitat i fe cristiana, de devoció mariana i de cultura. 

Tots els catalans i molts espanyols i forces europeus i gent de tot el món s'identifiquen amb Montserrat, els seus monestirs benedictins, la basílica i l'especial advocació de Maria. El meu mateix pare i la meva segona mare s'hi casaren a finals de setembre de 1958 i a punt estigueren de celebrar les Noces d'Or de casats l'any 2008. 

Les muntanyes de Montserrat són també conegudes per l'estada que hi va fer de jove Sant Ignasi de Loyola (1491 - 1556), també molt relacionat amb la propera Cova de Manresa i amb la ciutat de Barcelona. Per això és un lloc històric dels Jesuïtes, que cobra una especial rellevància ara que l'Església té el  primer Papa d'aquest Orde. 

Les muntanyes tan especials també han esdevingut símbols no sols geogràfics i històrics sinó també culturals i espirituals, fins i tot hi ha un llibre d'itinerari de progrés religiós que porta el títol "El Montserrat del espíritu" (1953) del P. Columbà Maria Cucurella O.S.B., que les pren com a metàfora i que estava en la biblioteca de casa. 

El nom de Montserrat és un nom de dona català i espanyol i es troba també, encara que no tant, en la majoria de països catòlics del món. Felicitats a totes elles! I per la part que els hi toca, felicitats també a totes les qui porten el bell nom de Maria, perquè de Verge Mare de Déu només n'hi ha una, en totes les seves diverses advocacions!

Avui és un dia molt especial pels catalans, pels espanyols, pels europeus i pels catòlics de tot el món! 

(1) El segon patró és Sant Jordi, la festa del qual es celebra quatre dies abans, el 23 d'abril. A finals d'abril, doncs, els catalans celebrem els nostres dos sants patrons amb pocs dies de diferència. És una de les "Verges negres" com la de Jasna Gora a Czestochowa (Polònia) i moltes d'altres. 

(2) L'equivalent de Cervantes pel castellà, Shakespeare per l'anglès, Molière pel francès, Dant per l'italià, Goethe per l'alemany, Pushkin pel rus, Mistral per l'occità...En el cas del idioma català el màxim representant literari és un sacerdot catòlic nascut a Folgueroles (comarca d'Osona) a la província de Barcelona, i el més proper a ell en grandesa i quasi igual, Ramon Llull (c. 1233 - c. 1315), és un beat molt religiós, terciari franciscà. 

Un sant i un joc

Sant Jordi i els escacs

Aquest any a Catalunya ha estat així i té el seu encant!

Bona Diada de Sant Jordi i felicitats a tots els Jordi i Jordina i a tots els països del món que el tenen pel seu sant patró!

La partida espacial de 1970

La primera partida d'escacs a l'espai, en òrbita terrestre, fou la que jugà el juny de 1970 la tripulació de la Soyuz 9 amb l'equip de control de la missió a la superfície terrestre. 

El coet Proton amb la Soyuz 9 es transportat a la plataforma de llançament
del cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan, llavors a la Unió Soviètica

La missió espacial Soyuz 9 va ser llançada des del cosmòdrom de Baikonur  l’1 de juny de 1970 amb dos cosmonautes, Andrian Nikolayev (1929 – 2004) i Vitaly Sevastianov (1935 – 2010), retornant a la Terra a les estepes de Karaganda a l’Àsia Central el 19 de juny, després d’una llarga permanència en vol per a l’època. 

Va ser una missió que va despertar una inusual expectació mundial perquè va tenir lloc tan sols un mes i mig després de l'accident a mitjans d'abril de l'Apollo 13 nord-americà. 

En primer pla Nikolayev i darrera Sevastianov,
a la Soyuz 9 en òrbita al voltant de la Terra, juny de 1970

Com a cosmonautes, Nikolayev, que ho va ser de 1960 a 1982, va fer dues sortides orbitals, una amb el Vostok 3 (18 agost 1962) i l’altre la del Soyuz 9. És famós per haver-se casat amb la primera dona en òrbita Valentina Tereshkova (1937), que ho va fer el 1963 amb la Vostok 6, poc després de la missió d’aquesta* . Els dos va tenir una filla, Elena, nascuda el 1964, però es separaren uns anys després i es divorciaren el 1982.

I Sevastianov, enginyer aeroespacial que havia treballat en el disseny d’astronaus amb el mític Sergei Korolyov (1907 – 1966), va estar en plantilla com a cosmonauta, entrenant al Centre espacial Gagarin** de la Ciutat de les Estrelles, prop de Moscou, de 1967 a 1976. Va sortir en dues ocasions a l’espai, amb la Soyuz 9 (1-19 juny 1970), la primera missió tripulada que va estar més d’una setmana a l’òrbita terrestre, i després amb la Soyuz 18 (24 maig – 21 juliol 1975), ocasió en la que va fer una estança de 62 dies a l’estació espacial en òrbita terrestre Salyut 4***.

Com era d’esperar essent soviètics i russos, tots dos cosmonautes sabien jugar a escacs i eren relativament bons jugant-hi. Per això es van incloure dues activitats escaquistes no tant per distreure’s, que potser també, sinó per a comprovar com es mantenia l’activitat cerebral humana en aquestes situacions. Els responsables dels experiments van pensar que seria una bona idea veure si la ingravidesa afectava a la seva capacitat i estil de joc.

Sevastianov amb el tauler de la nau

I així van fer una partida, que s'ha conservat, amb la base de seguiment. Va tenir lloc quan ja portaven 8 dies a la nau i va ser un Gambit de Dama acceptat, en el que ells portaven les blanques. Alguns la coneixen com "la partida còsmica" i la seva referència és Tripulació de la Soyuz 9, espai exterior - Equip de control de la base, 9 juny 1970, i va acabar en taules per acord en 35 jugades. El seu desenvolupament es pot veure a diversos llocs, per exemple un d'ells es pot trobar aquí:  https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1259395

La partida va acabar així, deixant-la per taules

Però no va ser la única activitat que van fer. 

Portaven també en el seu equipatge un problema de Valentin Rudenko (1938 – 2016) que va obtenir un 1è premi al Concurs de problemes finès “Suomen Shakki” del 1957, o sigui quan Rudenko tenia 19 anys. És un problema d’escacs de gran simplicitat, puresa i elegància, que a més té una lògica fina i per això va ser escollit perquè l’intentessin resoldre en òrbita, a veure com l’estança a la nau afectava la seva capacitat racional. Ells el van solucionar. 

     El problema de Valentin Rudenko,  1è premi a la Suomen Shakki de 1957,

     que els hi van posar per tal que el resolguessin en òrbita, per tal de veure

     com anava la seva capacitat de raciocini lògic. L'original, ja dedicat i signat

     amb les seves fotos pels dos cosmonautes es conserva en un Museu de l'Espai

     a Rússia. El problema de mat en 3, és un prodigi de senzillesa, bellesa i claredat.

Vitaly Sevastianov fins i tot va ser anys més tard president de la Federació Soviètica d’Escacs, del 1977 a 1986 i de nou entre 1988 i 1989.

El retorn a la superfície terrestre a les estepes, immenses i planes com la mà,
de la regió de Karaganda a la RSFSR del Kazakhstan a la  U.R.S.S,. 19 juny 1970

Deia un professor d’Història a classe quan jo era un noi, gairebé un nen, que feia  Batxillerat a Barcelona, que només es pot fer Història quan ja han mort tots els protagonistes i que abans és actualitat, periodisme o reportatge. La primera partida d’escacs a l’espai i la resolució del problema d’escacs en òrbita terrestre segurament ja són Història.

* La segona dona en sortir a l’espai va ser una altre soviètica, Svetlana Savitskaya (1948) i ho va fer l’any 1982, és a dir 19 anys després. La primera nord-americana va sortir el 1983. Cap dona va ser comandant d’una missió espacial orbital fins 1999, en que ho fou la nord-americana Eileen Collins (1956).

** Nomenada així després de la seva mort en accident d’aviació militar, en honor de Yuri Gagarin (1934 – 1968), el primer ésser humà en tripular una nau espacial , la Vostok 1,  el 12 d’abril de 1961, sortir a l’espai exterior i fer una òrbita sencera a la Terra.   

*** També va ser part de l’equip de suport de la base de control a terra de la Soyuz 11 (juny 1971), que amb Georgi Dobrovolsky (1928 – 1971), Vladislav Volkov (1935 – 1971) i Viktor Patsayev (1933 – 1971) va fer la primera estança d’una tripulació humana en una estació espacial en òrbita però que va tenir un final tràgic quan al seu retorn a la terra se’ls va obrir accidentalment un petit tap d’un conducte que comunicava amb l’exterior i van quedar exposats al buit de l’espai a uns 80 – 90 km d’altitud; el fet que la Cosmonàutica soviètica confiés en el tancament hermètic de les naus i que els cosmonautes no portessin posats equips espacials sinó només els seus vestits de tripulants, els va resultar fatal.  

Eren bons anys per jugar a escacs

L'època dels Elos més alts dels grans campions

Avui dia és fàcil conèixer quan va ser el cim de la força escaquista d'un jugador mentre va estar en actiu, fixant-se  en el pic del seu Elo, que a més és oficial a la FIDE des de 1970. Així si considerem sols campions mundials i "campions sense corona" que estiguessin vius i en actiu aquells anys dels 1970s i/o 1980s, tenim: 

2851 Kasparov (juliol 1999)

2785 Fischer (juliol 1972)

2780 Karpov (juliol 1994)  

2705  Tal (gener 1980)

2695 Korchnoi (gener 1979)

2690 Spassky (juliol 1971)

2660 Larsen (gener 1971)

2645 Petrosian (juliol 1972)

2630 Botvinnik (juliol 1971)

2620 Smyslov (juliol 1971)
          Stein (juliol 1972)
2615 Keres (juliol 1971) 

2595 Bronstein (maig 1974)

2530 Euwe (maig 1974) 

Això ens dona una idea de la força relativa en el seu moment més alt. Kasparov s'escapa a la meitat dels 2800s, Fischer i Karpov quasi arriben a 2800, Tal supera una mica els 2700 i Korchnoi i Spassky freguen aquesta fita, mentre Larsen. Petrosian, Botvinnik, Smyslov, Stein i Keres estan en els 2600s, Bronstein en el 2600 i l'únic que queda despenjat és Euwe amb 2500s, però cal tenir en compte que quan es començaren a aplicar els Elos FIDE oficials el 1970 ja tenia quasi 70 anys.  

És curiós que excepte Kasparov (1999) i Karpov (1994) tots aquests campions, ex-campions i quasi campions estigueren en el seu apogeu en l'època dels nostres Campionats Comarcals d'Escacs per Equips de la comarca d'Osona, que en sentit estricte són els anys 1971 - 1982.

Així tenim: 
1971 Spassky, Larsen, Botvinnik, Smyslov i Keres. 
1972 Fischer, Petrosian i Stein. 
1974 Bronstein i Euwe. 
1979 Korchnoi
1980 Tal
És a dir que estaven a l'apogeu de força escaquista comprovada i oficial de la FIDE just quan a Osona jugavem els Cts. de la  comarca. Precisament Korchnoi va fer simultànies a Centelles l'any 1979, quan es trobava en el zènit de la seva potència de joc.  

L'avaluació en el rang dels 2600s es considerava en aquells temps la dels super grans mestres, mentre la típica d'un gran mestre normal estava en els 2500. Fischer es va escapar per més de 100 punts, pràcticament 150, i si bé va tardar molt en ser superat ara ja l'han passat molts jugadors i tenen aquestes avaluacions un gran nombre, cosa que sembla indicar que ara es juga millor que abans o que hi ha una inflació dels Elos o una mica de cada cosa. 

L'any 1971, el del I Comarcal, estaven en el seu pic d'Elo 5 dels citats (1), més que en qualsevol altre any i també va ser l'any del "fenomen Fischer" dels 6 - 0 en dos matxs de Candidats. 

És a destacar que Tal va tenir una època molt bona l'any 1972, quan va passar molts mesos invicte i com deia una revista "pujava en l'Elo com un Soyuz" i sobretot una altra i encara més destacada entre el 23.10.1973 i el 16.10.1974, quan va fer 95 partides consecutives de competició oficial sense perdre (+ 46 = 49 - 0), record aquest que no va ser superat fins l'any 2018. En realitat les dos temporades invictes de Tal estan separades només per uns pocs mesos de resultats més normals, el que fa que entre 1972 i 1974 Tal tingués una actuació extraordinaria que feia pensar que potser optaria de nou pel campionat del món, però just llavors Korchnoi optava fort pel títol i sobretot apareixia la nova estrella dels escacs soviètica, Karpov. No va poder ser i Tal va ser ex-campió del món durant 31 anys (2) 

Es veu que eren bons anys per a jugar pels jugadors en la cima.  I potser en general. 

(1) El fet que hi hagin tants pics d'Elo de campions i retadors o quasi aquest any pot deure's a que la FIDE va començar les avaluacions oficials Elo aquell any i per l'edat de Botvinnik, Keres i Smyslov, però no és el cas de Spassky ni Larsen, força més joves i que van jugar molts anys més. 

(2) Però mai va ser el que fou més anys ex-campió del món, degut a Euwe (44) i Smyslov (52) i més tard també l'han superat Botvinnik (32), Fischer (33) i Spassky, que ja en porta 47... Petrosian en canvi sols ho fou 15.  En els casos de Karpov i Kasparov és més difícil de calcular, pels campionats del món duplicats i no reconeguts, però si comptem només el temps d'un sol campió mundial, Karpov porta 34 anys i Kasparov 27. Ara bé, la impressió general és que Tal fou ex-campió del món molts anys, des de ben jove, 24 anys, però això es deu sobretot a que va estar en actiu gairebé fins al final i encara més, molt actiu; si comptessim només els anys d'ex-campió fins que es van retirar oficialment de les competicions o fins que van deixar de jugar regularment en torneigs, Tal estaria força més amunt entre els "ex-campions". 

La mirada llunyana: Nadal a la Lluna

En una ocasió fa molts anys vaig llegir referències a un relat curt de ciència-ficció, “The Far Look” (1956) de Theodore L. Thomas (1920 – 2005). Havent llegit només la sinopsi, vaig imaginar que era una obra molt del meu gust: en un futur no molt llunyà respecte a l’època de la narració, un grup d’astronautes viatja per primer cop en la Història de la Humanitat a la Lluna i l’explora. No hi troben res de particular, només confirmen el que la ciència ja sabia del nostre satèl·lit, però des d’allà veuen la Terra des de la Lluna, com la bella imatge del planeta que és el seu bressol i des d’on han vingut. Passen uns dies a la Lluna i retornen sense trobar res d’especial. 

Però de retorn a la Terra aquests astronautes tenen “la mirada llunyana”: han vist el nostre planeta com un conjunt i com una meravella única al costat del Sol i de la Lluna i en mig dels altres planetes del Sistema Solar i amb el fons extremadament llunyà de les estrelles properes de la Galàxia. Per a ells perden importància les fronteres artificials i convencionals i les divisions ideològiques, politiques i de tota mena davant la contemplació física i real, més forta que en imatge de fotografia o audiovisual, del Globus al que pertanyem tots. Això els porta a enfocar la vida d’una manera diferent, més àmplia, més tolerant, més respectuosa, adonant-se que tots els éssers humans som uns de sols, els habitants del planeta Terra, i que la vida és una meravellosa originalitat i un regal extraordinari en mig d’un ambient astronòmic on és una rara i curiosa excepció, fins i tot els que no ho eren passen a ser creients i reprenen la seva pràctica religiosa cristiana els que l’havien deixat i els que ja eren practicants es fan devots i fervorosos. Alhora que han vist la Terra des d’un altre astre, han sentit una intensa presència i connexió amb Déu, senzillament contemplant i meditant la grandesa de la Creació.

Bé, en realitat segons he descobert després, la historia breu de ciència-ficció de referència és més complicada i té desenvolupaments posteriors que s’allunyen bastant, però bàsicament va per aquí almenys en el seu plantejament inicial i això era el que jo trobava adequat, suggeridor i realment interessant i enriquidor.

La Terra la nit i el dia de Nadal de 1968 vista des de l'òrbita lunar pels astronautes
 de l'Apollo 8, Borman, Lovell i Anders, els primers en sortir del nostre planeta

I resulta que en la realitat ha estat així.

La primera missió tripulada en orbitar la Lluna fou l’Apol·lo 8, amb Frank Borman (1928), James Lovell (1928) i William Anders (1933). Van arribar i estar en òrbita lunar els dies de Nadal de 1968. A la Nit de Nadal als Estats Units cada un dels tres astronautes va llegir un fragment bíblic escaient, concretament del llibre del Gènesi capítol 1, inici de tota la Bíblia, que comença “Al principi va crear Déu els cels i la Terra...”. Va ser llavors quan Anders va fer la foto de “la sortida de Terra” sobre l’horitzó lunar que es faria famosa i passaria a la memòria comuna de la Humanitat. I a la Terra era Nadal!

      Van ser els primers éssers humans en orbitar un altre món. Com també els primers en passar un Nadal fora de la Terra i en enviar un missatge de felicitació de Nadal des d'un altre astre: 

https://youtu.be/ToHhQUhdyBY

    Van tenir l'audiència més gran de gent escoltant-los fins aleshores i va ser la primera audiència mundial d'un missatge des de fora de la Terra. Però no va quedar aquí perquè l'any següent, Correus dels Estats Units en va fer un segell commemoratiu: 

Segell  de correus d'USA del 1969 

      Així el primer contacte d'éssers humans amb un altre astre, la Lluna, va tenir una connotació religiosa i específicament cristiana, com ho eren i ho són, o judeocristiana, ja que es tracta de  Gn 1-10, de l'Antic Testament, comú a jueus i cristians. Però el fet de ser una felicitació de Nadal ho decanta clarament cap el Cristianisme. La NASA els ho va permetre fer, gairebé els ho va demanar que ho fessin, i els va donar llibertat de fer el que volguessin, dient-los només que fos un missatge adequat. 

      I no va ser l'únic cas, tot al contrari, moltes altres expedicions tripulades a la Lluna, de les 9 que se'n van fer, de les quals 6 amb arribada i estança a la superfície lunar, van tenir també connotacions religioses cristianes, començant per l'Apollo 11, el juliol de 1969 i arribant fins a l'Apollo 17 el desembre de 1972.  

Diumenge de la Divina Misericòrdia

Avui celebrem el Diumenge de la Divina Misericòrdia. 

Aquesta celebració té el seu origen en unes revelacions que a partir de l'any 1931 va fer Nostre Senyor Jesucrist en unes aparicions a una jove monja polonesa, Santa Faustina Kowalska (1905 - 1938). 

La versió original del 1934 de la visió de Santa Faustina
que va sentir pena perquè no era tan bell com ella l'havia
vist, avui és més coneguda la versió restaurada del quadre

Són les promeses que la Misericòrdia divina és assolible per a tots els qui penedits dels seus pecats s'hi vulguin acollir. Hi ha diverses devocions associades, com la imatge de Jesucrist Misericordiós  l'advocació "Jesús. confio en Tu", la Corona de la Divina Misericòrdia, la pregària a les 3 de la tarda... 

Santa Faustina Kowalska (1905 - 1938), autora
d'un  Diari de les seves visions i revelacions divines 

La devoció va ser aprovada per l'Església catòlica l'any 1978.  Sant Joan Pau II (1920 - 2005) en va ser un gran promotor a Polònia i a tot el món quan va ser Papa (1978 - 2005). Va beatificar a Faustina l'any 1993 i després d'un segon miracle per la seva intercessió, la va canonitzar l'any 2000. 

 Val la pena acollir-se a la Misericòrdia divina!

Tal i Fischer

Reprenent el fil de les anècdotes, es pot afegir que Mikhail Tal (1936 – 1992) i Bobby Fischer (1943 – 2008) van ser amics des que es van conèixer i ho foren tota la vida.  

Hi ha moltes mostres d'això. Aquí en poso algunes: 

Segona partida entre Tal i Fischer i segones taules, Zuric 1959 

En el primer encontre en que es van trobar el "mag de Riga", llavors amb 21 anys i una meteòrica carrera que el portaria a ser campió del món dos anys després, i el noi prodigi Fischer de 15 anys, ja gran mestre i havent demostrat també un talent extraordinari, que va ser a l'Interzonal de Portoroz de 1958, la partida va acabar en taules i tots dos es van classificar per passar al Torneig de Candidats al títol mundial de l'any següent. En aquella ocasió començà una amistat que duraria tota la seva vida. 

La segona al torneig de Zuric del 1959 va tornar a finalitzar en empat i els dos estaven contents pel disputat resultat, tot i que els tant l'un com l'altre solien jugar sempre a guanyar.  

Però al Torneig de Candidats a Iugoslàvia el 1959 el soviètic, llavors en una forma extraordinària, es va imposar per 4-0 al jove nord-americà. Però això, tot i que a Fischer li va doldre molt, no va afectar gens a la seva amistat. En aquest torneig Tal va quedar campió i això li va donar dret a enfrontar-se al campió mundial Botvinnik l'any següent en un matx i assolir finalment el campionat del món amb 23 anys... 

L'anècdota de Fischer "llegint-li" el palmell de la mà a Tal a finals de 1960 o principis de 1961, quan aquest era campió del món, no és la única que van protagonitzar.

Fischer va ser l'únic en visitar a Tal quan estava hospitalitzat a Curaçao
l'any 1962, mentre encara es jugava allà el Torneig.de Candidats.  

      És sabut  que Tal no va tenir bona salut (1), cosa que li va afectar la carrera escaquista en diverses ocasions, per exemple fent-li perdre el matx-revenja contra Botvinnik al 1961 en que va jugar molt dèbil físicament i també al Torneig de Candidats de Curaçao 1962, quan es va tenir que retirar per un problema de malaltia que el va fer perdre moltes partides i el va obligar a estar ingressat en un hospital. Fischer estava furiós amb els jugadors soviètics, als que acusava de fer un bloc, donar-se sovint taules entre ells - "Niche?", "Niche!" i ja estava - i dedicar-se a fons contra els altres, però tot i així va anar a visitar a Tal a l'hospital per entretenir-lo jugant algunes partides amistoses. Segurament excloia a Tal, amb qui es va fer amic ja a l'Interzonal de Portoroz, de la "màfia" soviètica.  A més Fischer va ser l'únic jugador del Candidats que va visitar a Tal a l'hospital!

(1) Va tenir tota la vida problemes renals, sembla ser que degut a que quan era nen va ingerir accidentalment un líquid tòxic. Va tenir que ser operat diverses vegades, operacions que li van salvar la vida, però va recaure de tant en tant i la seva malaltia es va agreujar amb el temps, amb l'afegit que a partir d'un cert moment començà a fumar i a beure alcohol, contra el criteri dels metges. Els últims anys Tal estava molt desmillorat i va morir als 55 anys. 

Anècdotes de mestres

    Mikhail Tal, si no vaig mal informat, va fer una tesi acadèmica sobre els humoristes russos, i abans de cada partida del seu matx amb el campió mundial Mikhail Botvinnik l’any 1960 el seu entrenador Koblencs li explicava una historieta divertida o directament un acudit per tal que anés animat a la partida. 

Fischer li proposa i li llegeix la mà a Tal, campió del món.
Hi ha tensió a l'ambient pel que Bobby vegi i el pronòstic: 
"Veig aquí que ets un bon jugadord'escacs però que no 
seràs gaire temps campió del món... perquè ben aviat..." 

      De Tal també es famosa l’anècdota  del 1960, quan ell era campió del món i Bobby Fischer li va llegir la ma i li va dir davant d’uns escaquistes sorpresos: “Veig que ets un bon jugador d’escacs, però que no seràs gaire temps campió del món, perquè ben aviat serà campió mundial...un jove gran mestre nord-americà!”, tots els que ho escoltaven es van posar a riure i Tal va respondre al moment “Felicitats, Lombardy!”, donant-li la mà a aquest, que estava en el grup.  

 " ...ho serà un jove gran mestre americà!, amb sorpresa de Tal, Lombardy, la dona de Smyslov, Koblencs... 

    Diversos grans jugadors d’escacs han tingut tocs d’humor en els seus llibres i en la seva vida real, basti citar a Nimzowitsch, Tartakower, Bronstein... però n’hi ha molts més, podem recordar les paròdies divertides que va fer Ricardo Calvo a la revista Jaque dels estils de comentar partides i d’escriure sobre escacs de diversos grans jugadors i escriptor d’escacs del seu temps... article que va titular “Parodiando”. Així per exemple d’un comentava després d’un diagrama “i aquí ve el conegut tema dels alfils creuats i de la torre fins al fons donant mat...”, d’un altre deia de la introducció d’una partida que “aquesta partida la va jugar a l’òpera de París Morphy contra el comte de Montecristo i el vescomte de Bragelonne mentre a l’escenari un cor de cossacs russos interpretava Les noces de Luis Alfonso...”, d’un tercer caricaturitzava dient que “un fort jugador d’escacs danès sempre em diu quan em veu: “amb només torre i alfil jo contra rei sol vostè, li dono mat encara que l’ajudi Jacobsen”... però aquest aficionat és massa optimista, no em canso de prevenir contra els perills de l’optimisme, i per cert que opino que en el proper matx pel campionat del món entre Spasski i Fischer, Spasski s’imposarà molt clarament” i finalment encara en caricaturitzava un altre “el pagès, en la seva ignorància, ens va vendre a l’IEC un manuscrit d’escacs del segle XIX que va trobar a la seva masia per vuitanta milions de pessetes... en ell sembla quedar clar que un famós campió del món d’escacs era català, cosa que serà una gran primícia mundial quan la fem pública”. En fi una sàtira en tota regla que suposo que els parodiats es van prendre bé, amb sentit de l’humor*.

   David Bronstein té moltes anècdotes divertides en els seus llibres d’escacs i ell també en protagonitzava unes quantes com les que durant una època va fer de pensar durant gairebé una hora davant del tauler per a continuació jugar 1 e4 o contestar a 1. d4 del rival amb 1... Cf6, per exemple.

     Pal Benko, que en aquells temps solia calar-se una boina al cap per jugar, va perdre una partida crec que a un dels primers torneigs de Linares, contra un rival força fort i tenint-la molt bé per guanyar-la... perquè va deixar de fer jugades. Quant al cap de molt l’àrbitre el va tocar i el va avisar de que havia perdut per temps, es va despertar i es va excusar davant d’àrbitre, rivals i organitzadors: “M’he adormit...”, deia tranquil·lament, reconeixent el fet**.  La revista Jaque l'hi dedicava un apart de l'article sobre el torneig, amb foto de Benko pensatiu o ja dormit.

    Apunto uns quants llibres d’escacs amb tocs d’humor: “El meu sistema” d’Aron Nimzowitsch, molts de David Bronstein, i molts articles i escrits de Savielly Tartakower, cadascun en el seu estil, però algun comentari humorístic de tant en tant es troba en molts mestres d’escacs***.  

*La que no es va prendre gens bé un altre article seu posterior, aquest cop seriós i de denúncia molt forta sobre uns torneigs, escrit en anglès i publicat a una revista holandesa, va ser la FIDE, que va prendre mesures molt dures contra ell, declarant-lo persona non grata... però això és una altre història.  

** Pal Benko, que va morir recentment a edat avançada, no sols té anècdotes simpàtiques com aquestes, sinó que ha influït molt decisivament en els escacs, canviant dos campions del món: el 1962 li va privar a Paul Keres (que el guanyava per 3 a 0 i jugava la última partida contra ell) guanyant-lo a l’última ronda, per la qual cosa no va poder ser l’aspirant ni – probablement, i sinó el regnat de Botivnnik s’hagués perllongat encara més – el campió del món davant Botvinnik el 1963, fita que va correspondre a Petrosian;  i a més el 1970 Fischer no estava classificat per jugar l’Interzonal de Palma de Mallorca i Benko sí i aquest va renunciar a jugar per donar-li la seva plaça a Fischer – aleshores es podia fer – i així va propiciar el primer lloc i la classificació d’aquest en el torneig, els abassegadors 6-0, 6-0 i 6’5 – 2’5 en els matxs de Candidats davant Taimanov, Larsen i Petrosian el 1971 i la victòria en el “matx del segle” Spasski - Fischer de Reykjvavik, Islàndia, el 1972 que va permetre a Fischer ser campió mundial... i no jugar més oficialment mentre ho va ser, perdent per no voler jugar amb Karpov el 1975 si no es complien les seves condicions. La història dels escacs hagués estat ben diferent...

*** En recordo algunes com “Llàstima de jugada! Donaria la impressió de que algú li hagués apuntat que movent el cavall guanyava, perquè aquesta jugada de cavall és perdedora i en canvi la guanyadora era amb l’altre cavall...” que crec que és d’Alekhine en una nota a una partida entre dos altres jugadors d’una Olimpíada...   

Cinema memorable (III)

Continuant amb el tema de les pel·lícules, ara faig una llista de les de ficció i imaginació (1). N'hi ha unes quantes de ciència ficció (2)  i algunes de tipus faula o de contingut com de somni o metafòric, poètic o filosòfic. També n'hi ha d'humorístiques, tant volgudament com sense voler. 

The Thing from Another World (1951) 

Forbidden Planet (1956) 

On the Beach (1959)

Fail Safe (1964) 

Dr. Strangelove (1964) 

One Million Years B.C.* (1966) 

Planet of the Apes (1968)

2001: A Space Odyssey (1968) 

Charly (1968) 

When Dinosaurs Ruled the Earth* (1970)

Andromeda Strain** (1971) 

Solaris (1972) 

Silent Running (1972) 

Sleeper (1973) 

The Little Prince (1974)

Murder by Death (1976) 

Close Encounters of the Third Kind (1977)

Star Wars*** (1977) 

La guerre du feu (1981) 

Blade Runner (1982) 

Amanece, que no es poco (1988)

Babe (1995) 

Contact (1997) 

The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring (2001) 

Millions (2004)

Polar Express (2004) 

The Chronicles of Narnia: The Lion, the Witch and the Wardrobe (2005)

Moon (2009) 

Gravity (2013) 

Interstellar (2014) 

The Martian (2015)

Incloc també en aquest apartat les pel·lícules utòpiques o distòpiques, futuristes i de recreació històrica o de mons alternatius, però possibles. Algunes, com les "prehistòriques" de 1966 i 1970, hi surten perquè retraten una certa visió ingenua i com infantil de determinats segments de la societat en una època com els anys 1960s. La gran pel·lícula és evidentment "2001: A Space Odyssey", que representa el màxim del cientifisme i l'optimisme en el futur, però que si s'examina bé ja té explícits o en gèrmen tots els aspectes negatius posteriors: el perill de la I.A. i la rebel·lió de les màquines, diversos esoterismes, el final surrealista... Tot i així és una gran pel·lícula que cal veure, igual que l'estrenada al mateix temps però molt distòpica i pessimista "Planet of the Apes". 

Després de segles de viatge en hivernació, van creure arribar per navegació
automàtica per ordinador d'IA a un planeta habitable d'una estrella propera
semblant al Sol a uns pocs anys-llum de distància (Planet of the Apes, 1968)

Amb els anys he anat deixant de ser aficionat a la ciència-ficció, almenys a la majoria de com es fa ara, no sols perquè m'he anat fent gran sinó sobretot perquè trobo que li falta veritable imaginació, realisme i versemblança i que en el fons és "més del mateix" i per tant ens tanca en lloc d'obrir-nos a nous escenaris. És com si diguessim, "ni en l'espai exterior canvien les coses d'aquí la Terra" i es podria afegir "i especialment les dolentes i indesitjables"****. Totes les especulacions de futur diuen més de nosaltres mateixos, de la nostra mentalitat i el nostre temps que no de la situació objectiva o d'allò probable. Encara no s'ha trobat un autor que realment parli d'un futur en l'espai, en sistemes estel·lars veïns com Alfa Centaure o ni que sigui Tau Ceti i Epsilon Eridani, estrelles properes semblant al Sol, i que tinguin en compte les limitacions com l'escala temporal dels viatges - de desenes de milers d'anys a molts centenars com a mínim a les estrelles més properes -  els perills de tot tipus com radiacions o micrometeorits, el que la velocitat de la llum sigui un màxim per la rapidesa de les comunicacions per ràdio, sense comptar en els enormes gastos d'energia o en les pèrdues infinitesimals que podrien ser molt important en lapses de temps tan perllongats, etc. Per això més probablement la Humanitat restarà confinada ni que sigui per molts segles o uns quants mil·lennis, suposant un progrès més o menys constant, cosa que és molt suposar, al Sistema Solar i a àmbits com la Lluna, Mart i poca cosa més, potser estacions espacials en òrbita, però ni així s'ha conseguit una descripció imaginativa  vàlida. Com podria ser un racó estel·lar, conscient de la seva petitesa en relació no ja a la Galàxia sinó a una nebulosa com la d'Orió, a un cúmul globular com el M13 i no diguem ja a un braç espiral galàctic, petites parts totes elles de la Via Làctia, de la que no veiem la major part.  Aquesta moderació i aquesta modèstia en l'acceptació de la realitat semblen ser el més difícil.  

(1) En aquest cas uso imaginació per dir allò que no essent real, ho pot ser o ho podria ser en determinades circumstàncies: per exemple explicar com veuriem el firmament des d'un planeta al voltant de les estrelles d'Alfa Centauri o fer il·lustració astronòmica i astronàutica de tipus realista. O quan s'especula de forma intel·ligent i informada, a l'estil de "Què hagués passat si...".També quan una cosa es presenta obertament com metafòrica i irreal, com les faules, en que l'important i veritable és el missatge, sense pretensions de veracitat i per tant sense falsedat. En canvi reservo el terme fantasia per allò impossible, il·lògic, absurd, incoherent, anacrònic...Naturalment que hi ha graus i un entremig podrien ser els somnis.  

(2) Quan estudiava ciències químiques a l'Universitat de Barcelona amb un primer any de físiques també aprovat a distància, entre 1974 - 1978, no sols era molt religiós com he sigut sempre sinó que també m'agradava molt l'astronomia i l'astronàutica, aficions que he tingut tota la vida, junt amb el futur, la física nuclear, la paleontologia i la ciència - ficció, i durant uns anys també em va interessar el tema dels ovnis, que anys més tard ha passat a ser interès per la vida i intel·ligència extraterrestres,  l'exobiologia i la recerca SETI.

* Com a pel·lícules "humorístiques" i per a conèixer determinats aspectes de la mentalitat de l'època en que foren fetes, perquè qualsevol semblança amb la paleontologia, la prehistòria, la realitat i fins la verosimilitud és pura casualitat. El mateix es podria dir de "Barbarella" (1968) un altre film, en aquest cas erotitzat, en que qualsevol relació amb el futur o amb la ciència ficció seriosa és una mera coincidència i possiblement involuntària.

** L'argument inicial de la qual té alguna similitud, encara que llunyana, amb la situació actual. 

*** Va crear molta expectació al seu moment, deien que era meravellosa, del futur i d'extraterrestres, i la vaig anar a veure quan la van estrenar a Barcelona i vaig sortir de la sessió estranyat i perplex, cosa que es va convertir aviat en decepció. No en va si no m'equivoco la van criticar Asimov i crec que també Clarke i Sagan i no sols per les incorreccions físiques com les explosions sonores i les flames al buit o les maniobres estil avió de naus espacials a l'espai exterior i altres absurds, sinó sobretot com deia un d'ells, crec que Asimov, en un dels seus articles, referint-s'hi directament o indirecta, "és d'aquelles obres de ciència-ficció en que canviant els extraterrestres pels indis surt una peli de l'Oest, o canviant-los  per uns altres enemics en surt una de guerra" i el mateix podriem dir que podrien ser perfectament films sobre l'Edat mitjana o l'Antiguitat disfressats - cosa de la que no està lliure el propi Asimov, amb els seus "imperis galàctics" però que ell mateix reconeixia obertament dient que per a la trilogia de la "Fundació" s'havia inspirat en la caiguda de l'Imperi Romà i per un dels seus personatges en Belisari -  o films de bruixeria, de capa i espasa... falsament presentats com a espacials i futuristes. Al seu torn Clarke criticava especialment "la pornotecnologia de les armes relluents i de les fastuoses explosions" i Sagan també es mostrava crític, l'únic bo que molts destacats escriptors de SF li trobaven era haver popularitzat el tema, però a costa de banalitzar-lo i deformar-lo. A més hi havia molta càrrega ideològica indissimulada i un esoterisme que apareixia insinuat que ho acabava de desvirtuar. Aquí, per acabar-ho d'espatllar, es va titular "La guerra de las galaxias" (!). I encara si hagués sigut un sol film i no hagués sigut copiat i imitat en les successives entregues de la saga i en altres films sense relació, podria haver quedat en una curiositat anecdòtica, però les continuacions, de les que no n'he vist cap, no semblen haver millorat sinó just al contrari, presumint i aprofondint en els errors i en els disbarats de tota mena i afegint-n'hi molts de nous. Tot i així la incloc, pel que va significar en el seu moment, aixecant grans expectatives durant l'any 1976, en que s'estava filmant, que després van resoldre's en una mena de broma. 

**** Cosa que li feia dir a un astrònom que "sort de les llargues i insalvables distàncies" que ens imposen com una mena de quarantena còsmica, d'aïllament en que el perill som nosaltres que com a mínim podem contaminar amb vida microscòpica i fins podriem exportar exèrcits, guerres, fets delictius i immorals, ideologies totalitzants, etc. 

Cinema memorable (II)

En aquest temps de confinament es pot viatjar pel món des de casa veient pel·lícules que ens permeten accedir d’alguna manera a llunyanies espacials i/o temporals.

N’he seleccionat algunes:

1/ Oceania: 

Mutiny on the Bounty (1962) 

Hell in the Pacific (1968) 

Rapa Nui (1994)

2/ Amèrica del Sud: 

Papillon (1973) 

Missing (1982) 

The Mission (1986) 

Che Che Chela, una chica de barrio (1986) 

1492: la conquista del paraiso* (1992) 

Apocalypto* (2006) 

3/  Àfrica: 

Zulu Dawn (1979) 

The Gods Must Be Crazy (1980) 

Out of Africa (1985) 

Shaka Zulu (1986) 

Cry Freedom (1987) 

Gorillas in the Mist (1988) 

Hotel Rwanda (2004)

The Last King of Scotland (2005) 

Shooting Dogs (2005) 

Blood Diamond (2005) 

Invictus (2009) 

4/ Àsia del Sud i Austràlia: 

The Year of Living Dangerously (1982) 

Gandhi (1984) 

Crocodile Dundee (1986) 

Little Buddha (1993)  

Babe (1995) 

5/ Àsia Oriental: 

Yôkihi (L'emperadriu Yang Kuei-fei, 1955)

Tokyo monogatari (1953) 

Yokihi (1955) 

Biruma no tategoto (1956) 

Muhomatsu no issho (1958) 

The World of Suzie Wong (1960) 

Nihonkai daikaisen (1969) 

Dersu Uzala (1975) 

Apocalypse Now (1979) 

The Silk Road (1980) 

Shogun (1980) 

The Killing Fields (1984) 

Ran (1985) 

Platoon (1986) 

The Last Emperor (1987) 

The Empire of the Sun (1987)
Red Sorghum (1988)  

The First Emperor of China (1990) 

Raise the Red Lantern (1991) 

L'Odeur de la papaye verte (1993)

The Joy Luck Club (1993) 

The Wedding Banquet (1993)  

Seven Years in Tibet (1997) 
Spring, Summer, Fall, Winter... and Spring (2003) 

Die geschichte vom weinenden Kamel  (2003) 

Letters from Iwo Jima (2006) 

Tokyo family (2013) 

6/ Europa i zones properes:

Ladri di biciclette (1948) 

Jour de fête (1949) 

The Lavender Hill Mob (1951)

The Man in the White Suit (1951) 

Les vacances de Monsieur Hulot (1953)

¡Bienvenido, Mr. Marshall! (1953) 

La strada (1954) 

Historias de la radio (1955) 

The Ladykillers (1955) 

Les Diaboliques (1955) 

Paths of Glory (1957) 

Mon oncle (1958)

I soliti ignoti (1958) 

Die Brücke (1959)

Les quatre-cents coups (1959) 

The Longest Day (1962) 

A Kind of Loving (1962) 

Le Gendarme de Saint-Tropez (1964) 

My Fair Lady (1964) 

Doctor Zhivago (1965)

Those Magnificent Men in their Flying Machines (1965) 

Blowup (1966) 

Playtime (1967) 

El tiempo del amor** (1967) 

To Rome with Love (1969) 

If It's Tuesday, That Must Be Belgium (1969) 

Ma nuit chez Maud (1969) 

En kärlekshistoria (1970) 

Trafic (1971) 

Le genou de Claire (1971) 

I, Claudius (1976)

Brideshead Revisited (1981) 

Das Boot (1981) 

Amadeus (1984) 

Babettes gaestebud (1987) 

Dangerous Liaisons (1988) 

Much Ado About Nothing (1993) 

The Remains of the Day (1993) 

Titanic (1997) 

Enemy at the Gates (2001) 

I Am David (2003)
Joyeux Noël (2005) 

The Fox and the Child (2007) 

The Boy in the Striped Pyjamas (2008)

The Theory of Everything (2014) 

7/ Amèrica del Nord: 

On the Town (1949) 

Singin' in the Rain (1952) 

How to Marry a Millionaire (1953) 

Gentlemen Prefer Blondes (1953) 

The Seven Year Itch (1955) 

Guys and Dolls (1955) 

Bus Stop (1956) 

Pillow Talk (1959) 

The Apartment (1960)

West Side Story (1961)

Lover Come Back (1961)

The Misfits (1961) 

Breakfast at Tiffany’s (1961) 

Days of Wine and Roses (1962) 

Boy's Night Out (1962) 

Man's Favorite Sport? (1964) 

Send Me No Flowers (1964) 

Le Gendarme à New York (1965) 

Three on a Couch (1966) 

Guess Who's Coming to Dinner (1967) 

The Graduate (1967) 

Barefoot in the Park (1967) 

The Party (1968) 

Charly (1968) 

Footprints on the Moon (1969) 

Easy Rider (1969) 

Take the Money and Run (1969) 

The Out-of-Towners (1970)

Love Story (1970) 

Zabriskie Point (1970) 

Duel (1971) 

Nashville (1975)

One Flew over Cuckoo's Nest (1975) 

Saturday Night Fever (1977) 

Grease (1978) 

1941 (1979)

Escape from Alcatraz (1979) 

10 (1979) 

On the Golden Pond (1981) 

Frances (1982)

Cannery Row (1982) 

The Right Stuff (1983)

L'Ours (1988) 

Mississipi Burning (1988) 

Awakenings (1990) 

JFK (1991) 

Apollo 13 (1995) 

Nixon (1995) 

A Bright Shining Lie (1998) 

The Bachelor (1999) 

A Beautiful Mind (2001) 

My Big Fat Greek Wedding (2002) 

American Made (2017) 

First Man (2018)

8/ Àrtic i zones polars: 

( - ) 

Planeta Terra:

Koyaaniqatsi (1983), Baraka (1992) 

He procurat no repetir amb les que ja vaig posar a l'anterior relació de Cinema memorable, però moltes són inevitables i fins i tot potser estan millor aquí que en el grup de religioses i espirituals.  Unes quantes podrien estar en  més d'un grup de les 8 zones del món i ha calgut decidir en quin posar-les. Les històriques, sobretot les antigues, tot i que no corresponen al món contemporani també  s'hi han inclòs, perquè era difícil on posar el tall, excepte les que tocaven un tema general i no localitzat, com les prehistòriques ("La guerre du feu" 1981). He evitat en general, només amb unes poques excepcions, les imaginatives, de ficció, futuristes i similars, que en tot cas citaré en una altre entrada. D'altra banda hi ha films molt descriptius i realistes que abasten tot el món i m'ha calgut posar-los en un grup apart. Més d'una pel·lícula no la he posada perquè no l'he vista i no en tinc gaires referències o bé són contradictòries. Finalment, en cada grup les poso en ordre cronològic, perquè també donen una visió de l'època en que foren realitzades, de la mentalitat, les vivències, il·lusions i sentiments més o menys compartits i generals d'uns determinats temps i llocs, cosa que es veu força en les que tenen versions dobles, com p.e. els "Ben Hur" de 1959 i 2016, i això també és una mena de viatge, en aquest cas en el temps. 

* En realitat correspondrien a Amèrica del Nord, però per conveniència les he posat en la del Sud. 

** Una pel·lícula alemanya per a TV del director Helmut Käutner (1908 - 1980) ambientada a la U.R.S.S. del seu temps, que TVE va projectar el 20 de gener de 1970 dins el Cicle de cinema europeu. El nom original és bastant llarg: "Valentin Katajews chirugirsche Eingriffe in das Seelenleben des Dr. Igor Igorowitsch". No sé perquè, però sense haver-la tornat a veure, sempre m'he enrecordat d'aquesta pel·lícula i de l'anterior en el mateix cicle, "Esa clase de amor" (A Kind of Loving, 1962) de John Schlessinger.