Unes
anècdotes del món dels escacs:
Quan el matx del segle Spassky – Fischer a Reykjavik (Islàndia) al
juliol i agost del 1972 va sortir a un diari una aposta milionària d’un mag que
deia que es comprometia a fer simultànies a dos taulers contra ells dos i
obtenir un 50 % de la puntuació. A més deia que jugaria amb un rival a una
habitació i amb l’altre a una altre. Se’m va ocórrer de seguida que si en una
partida jugava amb blanques i en l’altra amb negres era molt fàcil complir-ho:
començava pel tauler on jugava amb negres, veia quina jugada li feia un dels
dos (el campió Spassky o l’aspirant Fischer), l’anava a fer amb blanques a
l’altre lloc, esperava que aquest li jugués, anava a fer la jugada a l’altre
tauler, esperava la resposta, etc... això si, sense canviar mai les jugades,
fent només com d’intermediari i el 50 % estava assegurat, tant si les partides
acabaven en taules com si en guanyava una i en perdia l’altre. Evidentment era
un truc tan clar que no va tenir més ressò la proposta.
Però anys després, devia ser el
1975 o poc abans o després, ho comentava amb un grup de jugadors del nostre
equip del Vic i un equip foraster i, imprudentment, vaig afegir: de la mateixa
manera en teoria es podria fer un empat amb qualsevol equip per potent que fos
i per fluixos que fossin els nostres, sempre que com sol ser costum el nombre
de jugadors de cada equip fos parell, 4, 6, 8, 10, 12... Bastaria amb que cada
parell de taulers un d’ells copiés amb blanques les jugades del jugador blanc
del seu costat i l’altre fes el mateix amb les negres, això sí sense desviar-se
gens, ni que fessin jugades dolentes: les partides sortirien repetides amb els
colors canviats i el 50 % i l’empat estava assegurat, ja que igual que en el
cas mare Spassky – Fischer seria com si juguessin entre ells, amb els jugadors
l’equip rival fent d’intermediaris. Un
delegat d’un equip, que potser ni tan sols era de l’equip rival nostre, vaig
veure que ho escoltava molt interessat i fins va fer unes quantes preguntes,
que li vam contestar entre tots. Això va passar a Vic, on jugaven els equips A
i B o bé el B i el C, o encara l’A i el C, més probablement la primera opció,
i tot i que vam riure una mica amb la
possibilitat de poder empatar amb l’equip més fort del món, no se’ns va passar
mai pel cap el que va passar uns mesos després, ja que si ho hagués ni tan sols
sospitat li hagués dit al delegat aquell, molt novell i d’un equip de categoria
no gaire alta, que no fes cap tonteria.
Però resulta que o aquella mateixa
temporada o la següent, ja finaliitzant
la competició, ens vam assabentar d’un gran escàndol que havia succeït a
Barcelona: un equip modest que necessitava l’empat per mantenir-se o per pujar,
havia intentat aplicar aquesta “tàctica” contra un dels equips més forts de la
ciutat i quan els jugadors rivals se’n van adonar que les partides estaven
copiades de dos en dos van posar el crit al cel i es va suspendre el matx, un
cop comprovat que cada jugador rival imitava les jugades d’un jugador de
l’equip adversari al costat seu. L’àrbitre va parar el joc i es va portar
l’assumpte a la Federació Catalana d’Escacs que no sols va decretar que l’equip
que feia la trampa perdia per 10 – 0 (o 8 – 0 o el que fos) sinó que després va
decretar una sanció contra el delegat de l’equip trampós, que finalment va ser
castigat a perpetuïtat a no poder fer de delegat i em sembla recordar que ni
tan sols a poder jugar en competicions oficials de la FCE, ja que si aquesta
insòlita i extremadament reprovable actitud no fos castigada exemplarment amb
una sanció exemplar es corria el risc de que tan condemnable fet tornés a reaparèixer
ni que no fos més que en un parell de taulers, veïns o no, i que s’acabés la
possibilitat de jugar competicions per equips i fins i tot de jugar
individualment en grup (!). Per això
l’equip trampós va perdre la categoria, l’any següent no se’l va deixar jugar i
no sé quantes coses més, tot i que cito de memòria i sense els documents a la
vista i han passat ja molts anys d’allò, la duresa va ser extrema i el cert és
que aquella aberració mai més s’ha tornat a repetir, que jo sàpiga. Està clar
que la falta d’esportivitat i de respecte al joc dels escacs va ser
absolutament greu i que era una cosa que comprometia totes les competicions
d’escacs. Va ser la conseqüència d’intentar posar en pràctica una cosa que
s’havia dit en broma i per riure i suposadament sense consultar-ho amb ningú,
que ens va saber molt greu a tots els que ho havíem estat comentant i més quan
vam sospitar que l’afectat podia ser aquell que es va interessar tant pel cas o
com a mínim un altre delegat d’una altre secció del seu equip al qui potser ho
va comentar. Però la culpa, en el fons, es remetia al mag aquell que va fer la
inaudita proposta quan el matx Spassky – Fischer de 1972...
D’altra banda de fets estranys,
curiosos o divertits en els campionats d’escacs d’aquells anys 1970s i 1980s
n’hi ha moltíssims. Moltes les vaig veure jo mateix, però les he comentat i
repetit tant al llarg dels anys, dècades, que ja no sé que hi ha realment en
l’anècdota i què hi ha d’exageracions, fallides de la memòria o errors en la
transmissió repetida, com en el famós joc de dir-se una notícia en veu baixa a
cau d’orella i anar-se-la passant en cercle fins que retorna al primer
emissor. Poques, si és que alguna, me
les vaig inventar totalment, però això no obsta que s’hagi pogut amplificar la part
divertida o que amb el pas dels anys s’hagi anat barrejant i confonent la
descripció del fet en sí amb els comentaris o amb el que podia haver passat i
en tot cas ja es sap que la memòria és fal·lible i que la imaginació acoloreix
molts records, que dues persones no ho citen exactament igual, i que ho fa
sobretot en els detalls...
Amb totes aquestes precaucions
en cito algunes i la majoria són dels Cts. de Catalunya Individuals i per
Equips:
En un local de Barcelona, potser
el del Congrés, es jugava part d’una ronda del Ct. de Catalunya individual. Jo
hi estava jugant a la petita sala al costat de la porta i estava a punt de fer
l’hora des que havia començat la ronda. De sobte, quan faltava cosa d’un minut
o dos, entra corrent un jugador atabalat i sense veure o sense fer cas que a l’altre cantó de la
petita sala d’entrada un jugador s’esperava de peu amb els braços creuats al
costat d’un tauler i que se’l va mirar amb un cert sorprès disgust quan va
entrar però que no va dir res, se’n va de pressa cap a l’altre cantó, cap a la
sala principal de joc i busca l’àrbitre, que en aquell moment no hi era o
estava ocupat. Excitat, explicava que s’havia equivocat de local i que venia a jugar si encara hi estava a
temps. I just quan tornava amb l’àrbitre i eren davant del tauler que li
tocava, que era precisament aquell, cau la bandereta del rellotge. Després d’un
instant d’estupor per la sincronització, l’home reconeix el fet i sense fer cap
jugada – i no recordo si li tocaven les blanques o les negres – s’inclina,
agafa la planella que l’organització ja li havia preparat amb el seu nom i del
rival, escriu “perdut per temps” i 1-0 en contra seva i signa les dues davant
de l’àrbitre i del rival, al que esportivament dona la mà, reconeixent el
retard i fins disculpant-se. Bé, no estic segur si va posar “perdut per temps”
o “no presentat”, però això sí amb la seva firma al costat. Si a la Federació
s’ho van mirar, la direcció devia tenir que pensar amb aquella raresa, pensant
potser amb un jugador amb una actitud inicial com de Bronstein que s’havia
passat de rosca... i li havia caigut la bandera encara meditant la primera
jugada.
En un altre cas també dels anys
1970s[1] en
un Ct. Individual de Catalunya de 3ª categoria , la categoria més baixa, a un
local de Badalona un senyor de mitjana edat i ben vestit jugava no molt lluny
meu amb un nen, al que acabava de guanyar en unes vint jugades, i un cop
finalitzada la partida, el preparador del noi, que pel que es veu porta tot un
equip de nois d’Aspirants a 3ª i que és un jove amb ulleres, li demana de
comentar-la per tal que els seu pupil
aprengui. L’home, educat i amable i satisfet per la fàcil i ràpida victòria,
accedeix de gust i el que segueix és
d’antologia. Es comença 1.e4 i la resposta és 1... e5 (en realitat ho van
comentar amb terminologia descriptiva, però aquí ho adapto a l’algebraica). I
aquí el preparador ja comenta: “És clar, vostè sap que es més fort i que en sap
més que ell, i per això no li fa la jugada bona que jo sempre els hi recomano,
1... e6, que protegeix la casella f7”. L’home s’estranya d’allò més del
inesperat comentari i mira sorprès al entrenador que ho diu, però quan ja queda
del tot desconcertat és quan comentant la següent jugada del nano, 2. Cf3,
continua “... perquè és clar, si en lloc de la jugada que li fa, 2. Cf3, que és
innòcua, perquè aquest peó que ataca es pot protegir molt fàcilment amb 2... d6
o la que vostè li ha fet 2... Cc6, ell li hagués fet 2. Ac4 atacant-li el punt
feble f7...”, indicant que aleshores sí que hagués tingut problemes. L’home
aquell, com per un acte reflex, al sentir això va mirar a dreta i esquerra, com
buscant si hi havia alguna càmera oculta que estigués gravant[2] o si hi havia gent somrient que delatés que
era una mena de broma, perquè aquests comentaris es veia en la seva expressió
sorpresa que li semblaven com una pressa de pèl, però tots estaven seriosos i
es devia convèncer que no hi havia més nivell, però de totes maneres encara li
vaig sentir comentar “però és jugable...” i va afegir mirant-lo “... no?”.
La última ronda d’un Campionat
Individual de Catalunya , d’una categoria no inicial, de 2ª o més probablement
encara de 1ª. Dos jugadors als que amb
les noves normes que havien entrat en vigor aquell any els hi faltava un punt
per aconseguir la puntuació per pujar de categoria[3]. Juguen tranquils i cap a la jugada 20 o 25 es
miren l’un a l’altre i un comenta “Jo crec que són taules” i l’altre li respon
“Sí, això mateix anava a dir jo”. Ve l’àrbitre del local estranyat per la
situació i per la rapidesa amb que acaben la partida i se n’adona que estan
donant-se la mà i a punt de signar les planelles amb el ½ - ½ ja posat i amb
cara de satisfacció mútua i no pot estar-se de preguntar-los “N’estan segurs?”
i ells responen “Si, són taules clares”, “No es veu la manera de forçar”, “Està
totalment equilibrat”, mentre l’àrbitre no encerta més que a repetir “Ho heu
pensat bé?” i ells “Sí, sí...” i signen i li donen les còpies de les planelles.
I mentre l’àrbitre se’n va perplex, perquè una cosa així no l’havia vist mai,
ells s’aixequen amb cara de que tot ha sortit bé i mentre se’n van de la sala
sento que es diuen “Sí, ens convenia a tots dos”, “Tots hi hem sortit guanyant”,
“Felicitats!” i al cap d’uns segons, quan ja son fora, queda palesa la trista
realitat: pel que es veu cap d’ells s’havia assabentat que aquella temporada es
necessitava mig punt més per l’ascens de categoria federativa i creien que amb
aquelles acordades “taules de grans mestres” sense lluita, pujaven tots dos de
forma fàcil i segura. Sorpresa desagradable després per ells i l’àrbitre que
potser va pensar per un moment que cap volia pujar – però aleshores perquè
jugaven els Individuals de Catalunya? – i també motiu de pensar per a la directiva de la F.C.E. si es van
fixar en el resultat i es van mirar la partida.
"El caçador caçat"
Un llibre mític de l'any 1972, molt relacionat amb l'anècdota |
Hi ha moltes més anècdotes que
podria citar, però acabo amb una que es podria titular de moltes maneres i que
es refereix a una partida del Ct. de Catalunya per Equips. Amb blanques juga un
escaquista jove[4]
de 1ª categoria, superior a la que tenia jo, que porto les negres, quan es va
jugar la partida, que devia ser 2ª o 3ª[5]. Es
va jugar al local del jugador blanc, un equip potent.
N. – R. Lázaro Jr.
Ct. Catalunya, anys 1970s
Ct. Catalunya, anys 1970s
1.e4, c5; 2. Cf3, d6; 3. d4,
cxd4; 4. Cxd4, Cf6; 5. Cc3, a6; 6. Ag5, e6; 7.
f4, Db6; 8. Dd2, Dxb2; 9. Tb1,
Da3; 10. e5, dxe5; 11. fxe5, Cfd7; 12. Ac4, Ab4; 13. Tb3, Da5; 14. 0-0, o-o;
(tot de llibre i ara ve un sacrifici, que el blanc va fer només pensant-s’hi
una mica, com recordant) 15. Cxe6, fxe6; 16. Axe6+, Rh8; 17. Txf8+, Axf8; 18.
Df4, Cc6; 19. Df7, Dc5+; 20. Rh1 (aquí el blanc es notava que ja es veia
guanyada la partida, però va començar a estranyar-se una mica amb la meva
continuació), Cf6; 21. Axc8, Cxe5 (aquí recordo que no sols es va sorprendre,
sinó que es va posar una mica nerviós), 22. De6, Ceg4; I aquí va fer una cara de “Ah, sí...” com
recordant, s’ho va pensar una llarga estona i va fer el gest com d’anar a fer
una jugada, però s’ho va repensar i després de poc va abandonar. (0-1).
Aquesta anècdota es podria titular “El
caçador caçat”. Va ser una de les poques
vegades, si no la única, que amb les negres vaig jugar la Siciliana variant
Najdorf, però té una explicació. Va ser un caprici del moment, perquè aquella
setmana havia estat mirant-me el llibre “Bobby Fischer: su vida y partidas” de
Pablo Morán, de l’any 1971 o 1972, on hi sortien moltes partides amb aquesta
defensa. També va ser una de les poquíssimes vegades que vaig jugar “de llibre”
més de 10 o 12 o com a molt en algun cas molt rar 15 jugades[6],
ja que sempre m’agrada improvisar i en tot cas fer la meva i trobar-les i
sobretot fer novetats en el tauler. Però en aquest cas, un parell de dies abans
havia estat mirant i estudiant-me bé precisament la partida Tringov – Fischer
del torneig de La Habana 1965. Si no recordo malament, Morán titulava la
partida “El caçador caçat” i explicava que quan es va jugar la teoria donava
posició guanyadora del blanc a la jugada 20ª però que Fischer havia fet els
seus propis anàlisis i va descobrir 3 jugades seguides que li donaven totalment
la volta i la victòria passava a ser del negre.
L’actitud del meu rival, que
crec que es deia Marin o Martin[7], em
va mostrar que coneixia bé la teoria d’aquesta variant, almenys com Tringov i
el consens de l’època abans que Fischer la refutés. Potser hi havia arribat per
partides seves abans o per teoria en algun llibre antic, cosa habitual en
aquells anys. La meva impressió va ser que tot i ser de categoria federativa més
baixa i no ser gens jugador de Sicilianes Najdorf ni amb blanques ni amb negres
jo coneixia en aquest cas unes quantes jugades més que ell i el vaig superar. I
que vaig tenir una sort extraordinària en plantejar la partida que m’havia
mirat només uns pocs dies abans i que em sortís tot bé, ja que va entrar de ple
en la variant, cosa que naturalment em va donar una seguretat i confiança que
no hagués tingut si s’hagués desviat ni que fos una sola jugada.
I aquí es on ve una sospita que
d’alguna manera ja vaig considerar just després d’acabada la partida, i mentre
es jugava i tot, per la seva manera de reaccionar a les meves jugades. I era
que el meu rival coneixia la refutació de Fischer, però veient la meva
categoria ni per un moment va creure que jo conegués la partida, o que la
recordés si algun cop l’havia mirat, ni que trobés la complicada defensa única
però guanyadora... i va entrar decididament en una línia que ell sabia que es
podia refutar, però que considerava que només un Fischer podia trobar sobre el
tauler en partida viva. Perquè ni Tringov ni els analistes teòrics havien
trobat fins que es va jugar les 3 jugades genials de Fischer. Potser ni el meu rival recordava en aquell
moment quines eren.
Per això, he pensat més d’un
cop, al fer el sacrifici va fer cara de guanyar ja la partida i d’esperar que jo
abandonés de seguida o al cap de poc. Quan vaig fer la jugada 20ª s’ho va
pensar una llarga estona com cercant la refutació, tot i que sorprès per
l’espectacularitat de la mateixa. I va jugar igual que Tringov, com si pensés
que no trobaria la continuació. Quan vaig fer la 21ª el seu rostre es va
enfosquir i va fer cara de preocupació, com començant a recordar que eren les
de Fischer, potser encara sense associar-ho a una partida concreta, però
venint-li a la memòria que hi havia una refutació i que l’havia vist en algun
lloc i quan vaig fer la 22ª ja va recordar completament, sorprès pel fet que jo
les hagués trobat, va fer un gest de “Sí, sí, ara recordo... i eren aquestes!”.
Amb una expressió després de “És increïble, les ha trobat totes tres” i/o “És
increïble, les coneixia” perquè evidentment ell no sabia que jo m’havia estat
mirant precisament aquella partida amb molt interès aquella mateixa setmana,
més encara un parell de dies abans i que la tenia molt fresca. Per això va
pensar molta estona i al final ell, més que jo, es va veure perdut en totes les
variants i va abandonar. El dit, “El
caçador caçat” com va titular Morán la partida Tringov – Fischer i com podria
titular-la jo aquesta, que és exactament la mateixa.
Però no puc dir que aquesta
partida és meva, tot i que la vaig jugar jo, no m’hi reconec[8].
Aquesta partida no és meva, és de Fischer.
[1] O com a molt dels primers
1980s.
[2] A l’estil dels programes posteriors Just for laughs o Inocente,
inocente!
[3] L’any anterior els hi hagués bastat mig punt a cadascun, però aquell any
la Federació havia comunicat que exigia mig punt més per l’ascens.
[4] Uns quants anys més que jo, però no masses. Recordo que tenia aspecte
d’universitari.
[5] En tot cas miraré de trobar la partida i la publicaré amb totes les
dades.
[6] I en una altre ocasió, amb una defensa Caro-Kann que vaig usar també
com a cosa molt excepcional ja que no la jugava mai, vaig fer de llibre fins a
la jugada 18ª o 20ª i em va sortir fatal, en lloc de l’empat que esperava
obtenir em vaig trobar tan sols unes jugades després en una posició sense
capacitat de reacció i vaig perdre en poques jugades més.
[7] Però que no era evidentment el famós Martín. I de dir-se Martín, no sé
si era el nom o el cognom.
[8] No vaig pensar les jugades, no em vaig identificar amb la posició ni
és el meu estil. Només em va servir per guanyar un punt i per donar una
sorpresa a un rival més fort i preparat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.