Com portar un equip novell de joves a guanyar campionats

Sembla ben difícil que un equip recent creat, de joves jugadors novells en els escacs, debuti en un campionat d'àmbit comarcal contra equips de jugadors experts quedant subcampió i que a l'any següent ja quedi campió. Semblaria una proesa gairebé impossible. 

Equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, subcampió per sorpresa al I Comarcal
de l'any 1971: davant Xavier Lázaro amb el trofeu; en grup d'esquerra a dreta
Jacint Raurell, Ricard Lázaro Sr, Jordi Lázaro,Ricard Lázaro Jr. i Carles Mazo.
Falta Miquel Fabré, que no va poder assistir a la festa de lliurament de premis. 

Però Ricard Lázaro Sr. ho va aconseguir. El recent creat equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, del que era el primer director, format per joves estudiants sense experiència prèvia en competicions - excepte una única participació individual de tres d'ells en els Jocs Sant Jordi de Sabadell l'octubre de 1970, també portats per a l'ocasió per R. Lázaro pare - participin en el I Campionat Comarcal per Equips d'Osona del juliol - agost de 1971, enfrontant-se a equips de jugadors amb força experiència i guanyant-los a tots excepte una derrota amb l'equip del C.E. Vic, que si bé és cert que no portava les seves màximes figures per un torneig considerat secundari (si bé ben aviat canviarien d'opinió i hi portarien els millors jugadors, això sí repartits entre el Vic i altres equips com l'Orfeó Vigatà i el Club Tennis Vic) si que portava escaquistes de molts anys de pràctica i alguns destacats i tot com Josep Sala Vila, Josep Roca, Enric Ferrón...els dos primers havent jugat al Vic "A" i el tercer jugador habitual del Vic "B". El Vic va quedar campió amb 5 punts, guanyant tots els encontres, com era previsible, però el fins llavors desconegut equip de l'Institut de Vic va quedar segon amb 4 punts, guanyant i superant equips ben establerts i que ja havien jugat anteriorment i fins tenien certa fama, com l'Olost (3è), el St. Hipòlit de Voltregà, Rupit...  La competició va ser tan dura que un equip ja ben conegut i que ha seguit existint fins ara com el St. Boi de Lluçanès va quedar l'últim. 

Festa de lliurament de trofeus del I Comarcal de 1971, Ricard Lázaro Sr.
ensenya el cavall de bronze, trofeu de l'equip subcampió. Vic, setembre 1971.

Sembla que alguns devien pensar que era sort de principiant o un èxit cojuntural i aïllat, però l'any següent, a la primavera de 1972, es va preparar un II Comarcal encara més fort, amb la participació d'equips com el Centelles, ja dirigit per Pere Curtó, que en pocs anys el portaria a organitzar i jugar el Campionat d'Espanya per Equips, i ja no 6 com en la primera edició (5 rondes) sinó 8 (7 rondes). Tot i que pogués semblar poc verosímil, l'equip d'estudiants de l'Institut Jaume Callís de Vic no sols va repetir els èxits del torneig anterior, guanyant a equips de pobles de la comarca d'Osona alguns dels quals tenien una llarga tradició de jugar a escacs des dels anys 1950s si no abans i tot i empatant el matx amb l'equip del Vic, que portava els jugadors de l'any anterior amb algun reforç i tot. Contra tot pronòstic els joves estudiants no sols mantenien la proessa de l'any anterior sinó que la superaven i tot, al quedar imbatuts i empatar el primer i segon lloc amb el propi Vic amb 6'5 punts de 7. La sorpresa ja només per això va ser tan gran o més que la de l'any anterior, ni que fos que l'equip encara novell de l'Institut  tornés a quedar 2n de nou. Ja queda dit que excepte R. Lázaro Sr. no hi jugaven professors sinó estudiants i excepte ell mateix i Jacint Raurell, que en aquests anys encara tenia una experiència molt limitada, no tenien experiència prèvia anterior en competicions. Però la sorpresa va ser encara més gran quan, aplicant tots els sistemes de desempat previstos, aquests sempre afavorien al Institut Jaume Callís per sobre del Vic. Per tant l'equip, gairebé creat ad-hoc per R. Lázaro Sr., era el nou campió! En aquell temps això va ser una commoció, tenint en compte la quantitat i qualitat d'equips osonencs participants, entre ells el propi C.E. Vic que es veia superat. Després, vist els resultats posteriors de l'equip i les carreres escaquistes dels seus participants, ja es va considerar més normal, però en aquell moment va ser una autèntica sensació. Un equip aparentment format en majoria per inexperts, després del subcampionat del 1971 assolia ara el campionat del 1972. 

El 1973 va semblar que aquella màgia s'esvania quan a la I Lliga Comarcal d'Osona - primera i única, doncs no es va repetir - amb unes altres bases, no jugant junts la ronda en un mateix lloc sinó en enfrontaments de local i visitant, i a doble volta, ja no es va repetir l'èxit d'uns estudiants que ara ja començaven a tenir una certa experiència en campionats de Catalunya per equips (tardor de 1971 i 1972) i individuals (primavera de 1972 i de 1973). La Lliga es va jugar ben aviat, a partir del febrer i aquesta vegada l'Institut Jaume Callís va fer uns resultats dignes però modestos, potser el que s'havia esperat d'ell en els sorprenents campionats anteriors, i va quedar de la meitat de la taula. Aquesta Lliga va veure també la participació de La Farga Bebié, el mític equip fundat per Joan U. Bäbler (1892 - 1957), el conegut gran promotor dels escacs, d'origen suís, que havia desenvolupat una intensa activitat escaquista a la zona del Ripollès i a la comarca d'Osona i veïnes ja als primers anys 1930s  i l'havia recuperat amb gran èxit desprès als anys 1940s i 1950s i que comptava amb jugadors com el veterà Isidre Capdevila, un jugador ja gran d'edat, de categoria Preferent. I com era d'esperar La Farga de Bebié va quedar campiona. En el moment de jugar-se semblava que aquella activitat precedent quedava lluny, però ben mirat només uns 15 anys i escaig separaven la mort de Bäbler i la ràpida paralització d'aquella efervescència escaquista al Ripollès i voltants, de la reanudació amb aquesta Lliga Comarcal que no s'esperava que no tingués continuïtat, com va succeir. Però els participants i els clubs preferien el format dels Comarcals, que eren una festa a cada localitat on es celebraven. La Lliga de 1973 en canvi va cremar, amb la seva llarga duració i la seva semblança als Campionats de Catalunya per equips, els escacs a Osona i aquell any el III Campionat Comarcal, a l'agost, només va comptar amb 5 equips - La Farga Bebié no hi va participar sense que se sapiguen els motius, potser ja en tenia prou amb l'èxit a la Lliga o potser ella també va cremar els seus jugadors en aquell maratònic torneig, i el cert és que no tornaria a participar més tot i que si ho faria el Ripoll i el St. Quirze de Besora, amb jugadors propis i altres que havien integrat l'equip de La Farga Bebié  -  i va ser el Comarcal més petit i deslluït de tots, quasi de circumstàncies, perquè pel que es veu la Lliga i el Comarcal gairebé no cabien en un mateix any. Va guanyar-lo l'equip de l'Orfeó Vigatà, amb jugadors del Vic i propis, l'Institut va quedar 2n  però sense massa mèrit vistos els resultats anteriors, i el Vic va quedar 3è. 

Però havia sigut un eclipsi temporal. El 1974 es va preparar el IV Comarcal, el més gran fins aleshores i el segon més gran de tots - només superat posteriorment pel VIII Comarcal de 1978 - amb 10 equips i alguns d'ells realment forts, a 9 rondes. A més de l'Institut hi jugaven l'Orfeó Vigatà, el Vic, el Centelles, el Tona, el Roda de Ter, el Moià... i per primera vegada algun equip portava un segon equip B com a filial, cas del Centelles, un equip ja potent i en ràpid ascens als Campionats de Catalunya. Aquest campionat va despertar una gran expectació i un veritable entusiasme per jugar-lo. Participants i espectadors tenien la impressió que era alguna cosa realment important i aquesta impressió era compartida fins pels que només en sentien a parlar o en llegien els resultat a la premsa i sobretot la gent dels pobles respectius. L'equip de l'Institut es va estrenar amb una derrota - la primera en un Comarcal des de la derrota amb el Vic al 1971, si bé a la Lliga n'havia tingut unes quantes - i semblava que ja havia passat la seva gran època, vist que a les primeres rondes va anar per darrera la classificació, i que les coses ja serien d'una altre manera. Però va ser just al contrari, a partir de la 2ª ronda l'Institut va guanyar matx rera matx sense importar qui fos el rival i, més encara, va fer el primer 6 - 0 de tota la història dels Comarcals d'Osona (un "resultat Fischer" com se li va dir, els equips als Comarcals eren sempre de 6 jugadors), un fet que no es repetiria més que un parell o tres de vegades en tots els Comarcals posteriors i en una d'elles el protagonista va ser el Folgueroles, la nova marca de l'equip de l'Institut Jaume Callís a partir del VI Comarcal de 1976. Tot i que partint del zero inicial l'Institut Jaume Callís no va entrar en la lluita pels primers llocs fins ben avançat el Campionat, el fet és que amb 7 victòries consecutives, a la 8ª ronda, una abans del final, ja era campió matemàtic del torneig. I sort que en va tenir perquè igual que havia començat el campionat amb una derrota, essent ja campió el va acabar amb una altra derrota, finalitzant amb +7 =0 -2 i superant en mig punt al segon i tercer, en un punt al quart, en un punt i mig a un parell d'equips més... Va ser un campionat molt renyit, en que diversos equips van poder ser campions, però "l'equip meravella" de l'Institut, famós per les seves realitzacions increïbles i quasi impossibles, va obtenir la seva segona, i més gran, medalla d'or. Aquest campionat marcaria l'apogeu no sols de l'Institut sinó també de la primera fase dels Comarcals. I vistos els competidors, va tornar a ser una gran sorpresa... A més aquell any l'Institut ho guanyava tot, quedant campió en dos torneigs estiuencs d'un dia de duració, un d'ells a Centelles, en els que participaven equips de Manresa, de les comarques del Vallès i fins de Barcelona. El mai vist, vaja... 

Però el 1975 les coses van canviar de forma dràstica. En aquesta ocasió s'havien apuntat 14 equips al V Comarcal i l'organització va trobar massa llarg un torneig de 13 rondes i va preferir fer 2 grups de 7 i un matx final entre els de posició equivalent dels dos grups. Això desvirtuava bastant l'estil Comarcal i feia que el resultat final fos molt atzarós. A més en aquest Comarcal van començar a jugar ja en totes les rondes els millors jugadors de Vic, en Joan Bautista, Joan Segura, Heribert Gutiérrez... que abans o no jugaven o en algun cas ho havien fet només ocasionalment, i fitxatges de fora i tot. L'Institut va quedar emparellat amb el grup d'equips més fort, on hi havia el recent creat Club Tennis Vic, ple de jugadors dels millors d'Osona, però també un Vic ara amb més garra que mai, l'Orfeó Vigatà també reforçat amb preferents. Perquè aquest va ser el Comarcal "dels preferents", amb molts jugadors d'aquesta categoria repartits en diversos equips, i que com queda dit jugaven gairebé totes les rondes. Els Comarcals ara atreien als màxims jugadors del Vic, del Centelles, d'Osona sencera... L'Institut va fer el que va poder però només va quedar de la meitat del seu grup (tercer o quart) cosa que va significar que en la ronda conjunta, tot i que va guanyar, quedés molt avall de la classificació final. A més aquell any Ricard Lázaro Sanromà va plegar com a director del Institut Jaume Callís, notificat al juny però amb efectes des del setembre, i l'equip es va acomiadar amb dos torneigs estiuencs  més: el primer a Olost el 13 de juliol, va fer un paper discret quedant 3è (va guanyar el Moià), però al segon, el II Torneig de Centelles d'Estiu el 27 de juliol, al que va ser convidat només perquè havia sigut el campió de l'any anterior, ja que aquest comptava ara amb destacats clubs de Barcelona ciutat, de Manresa, de Granollers i d'altres llocs de Catalunya, va passar l'inimaginable: l'Institut va tornar a guanyar, quedant campió davant tots aquests clubs de primera línia i que portaven alguns dels seus millors jugadors; així Jordi Lázaro va guanyar a un famós juvenil, aleshores en ple ascens, del Vulcà de Barcelona; R. Lázaro Sr. també va guanyar a un fort jugador català; qui això escriu va guanyar a Isidre Camprubí del Centelles, l'equip amfitrió; en Xavier Lázaro també va guanyar al rival que li va tocar d'un altre club... És a dir que l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic es va acomiadar dels campionats donant la campanada! Jo estava allà durant el desenvolupament del joc i en la petita festa que va seguir i puc assegurar que ningú se'n savia avenir, es sentien comentaris com "quin és aquest equip?", "són d'una mateixa família...", "ja van guanyar l'any passat! com va ser?" i similars. 

A partir d'aquell moment l'Institut de Vic desapareix com equip i els mateixos jugadors integraran el Folgueroles, que aconseguirà 3 segons llocs als Comarcals de 1976, 1977, 1978 fins a tenir una debacle al Comarcal de 1979 i desaparèixer l'any següent... i no tornar a aparèixer fins a les dues últimes Olimpiades Comarcals  la II de 1984 i la III de 1985, quedant campió de totes dues. Però això ja és una altra història...