Com portar un grup de joves novells a guanyar torneigs (II)

En primer lloc, la gran personalitat de R. Lázaro Sr., la seva intel·ligència i capacitat de treball extraordinàries, el seu interès per la gent i pel bé dels altres, preocupant-se pels seus problemes i buscant solucions, la seva excepcional mestria didàctica i un aspecte seu que estimulava als que el tractaven a actuar positivament, a superar-se, a donar el millor de sí, sense quasi que els ho tingués que dir, sinó de forma natural, espontània.  

A més, va ser un dels organitzadors i planificadors dels Comarcals per equips d'Osona en la reunió preparatòria que va tenir lloc al local del Club Escacs Vic, al Bar la Pista de Vic, el 17 de juliol de 1971, trobada amb els dirigents i representants de diversos clubs de la comarca d'Osona, presidida pel president del C.E. Vic, Jaume Portet, que en tenia la idea general, que es va concretar amb les aportacions dels altres asistents, com R. Lázaro Sr i uns quants més. 

Les principals decisions que feren dels Comarcals uns campionats mítics, gairebé únics en el seu estil, tot i que tenien algun precedent en comarques veïnes i aviat es jugaren també torneigs d'estil semblant en d'altres comarques dels voltants, foren: 

- Celebrar totes les rondes tots els equips junts, en un local suficientment gran, d'una localitat diferent entre les dels equips participants. Se'n feia molta publicitat, amb cartells, amb l'exhibició dels premis en joc, a vegades fins i tot amb alguna falca en ràdios de la zona. 

Els trofeus aportats pels mateixos equips al I Comarcal de 1971

- Els trofeus eren força valuosos i els aportaven els propis equips participants, s'exhibien en un aparador destacat i cèntric del poble on s'anava a jugar la següent ronda, durant tota una setmana abans, i aquests trofeus després s'escollien per part dels equips participants per ordre de classificació en la festa final de lliurament de premis. Això es va fer estrictament al I Comarcal de 1971 i encara  al II Comarcal de 1972, després va ser una mica més flexible, però al VIII Comarcal de 1978 encara es feia per alguns trofeus.  

- La ronda a cada poble era una gran festa que involucrava no sols als escaquistes de la localitat, sinó que solia tenir un ressò general, per la gran quantitat de gent que jugava (36 a cada ronda al 1971, 48 el 1972, 60 el 1974...) i perquè es procurava que fos en un lloc obert al públic i freqüentat, normalment bars i restaurants però també empreses i instal·lacions esportives o municipals, a vegades en una sala dedicada expressament, i perquè hi solien assistir familiars, amics, veïns del poble i curiosos, a vegades gent que senzillament coincidia en l'espai i el temps en la celebració de la ronda. En moltes ocasions hi passaven a veure-ho membres de l'ajuntament de la localitat, sovint els mateixos alcaldes, i altres forces vives del poble. També solia haver-hi presència de fotògrafs, en algun cas professionals, als que se'ls avisava per fer un reportatge i no sols a la festa dels premis sinó també en alguna que altra ronda, portats pel C.E. Vic o pel club amfitrió. 

- Les alineacions dels equips eren lliures i secretes fins el moment d'iniciar la ronda. Sí que hi havia un primer i últim tauler de cada matx, però al ser totalment lliure, això era purament simbòlic i nominal. Per raons de prestigi o relacionades, en ocasions es posaven els millors jugadors de cada equip al primer tauler per fer el matx, com en el matx Club Tennis Vic - Institut Jaume Callís de Vic, al local del Tennis el 1975, però en la majoria de casos era totalment lliure la posició i era una veritable loteria veure amb qui et tocava. Això minimitzava i molt l'efecte de portar un o dos jugadors molt bons, com solia fer el Centelles amb els mestres estrangers Correa, Hebert Pérez, Debarnot, que en algun partit decisiu van jugar tots tres, junt amb la seva pròpia plantilla de jugadors forts (Fabré, Simón, Camprubí...). D'algun equip com l'Institut es deia que la seva manera de guanyar era molt sovint per la meitat i el final de la llista, i fer les alineacions també era com un art que requeria previsió, encert i sort. Aquesta norma es va mantenir fins els últims Comarcals, si bé en els darrers ja normalment el primer tauler era el millor jugador de l'equip, costum que en ocasions s'estenia al segon  i fins al tercer, com va ser habitual al Comarcal de 1980, però era voluntari i de tant en tant hi havia sorpreses. 

- Les partides no s'ajornaven, es jugaven fins a acabar-les, cosa que portava que en algun comarcal encara hi hagués algun tauler jugant a les dues de la nit, però era molt infreqüent, només en casos que la partida decidia el resultat. Ja força avançat els campionats es va arreglar amb una hora més per cadascú "a finish".

- Hi havia un servei molt acurat de resultats de la ronda anterior, classificació, equips que els tocava jugar, etc. en unes fulles que escrivia i imprimia Jaume Portet i que es distribuïen cada ronda. 

- L'arbitratge el portaven els delegats dels equips, ja sigui el dels matx com en els casos més delicats, tots els delegats o bé uns delegats aliens d'altres equips. 

- Hi havia ressò a la premsa comarcal. El primer any feia les cròniques a la revista "Ausona" el periodista osonenc Lluís Vila Ximènez, al segon Comarcal les va fer qui això escriu... al 1976 les va fer Fabré i més tard Bosch, al 1978 les vaig reprendre jo durant un temps si bé no les vaig fer amb continuïtat les cròniques d'escacs de la comarca fins a partir de 1985, precisament quan els Comarcals ja havien acabat. Els Comarcals van precedir al gran ressò del món dels escacs en medis de comunicació osonencs (Ausona, El 9 Nou, La Marxa...) i es pot dir que el van preparar. 

Festa del I Comarcal d'Osona, Cal U de Vic, primers de setembre de 1971.
Josep Roca, capitàd el C.E, Vic, l'equip campió, tria la gran torre de fusta
decorada i li fa l'entrega de la mateixa el representant de l'alcade de Vic. 

- Cada Comarcal s'acabava amb una festa de lliurament de trofeus i premis amb tots els equips participants. El I Comarcal de 1971 és el que va establir la tònica. Als 4 primers Comarcals els integrants titulars dels equips del pòdium d'honor (1è, 2n i 3è) van rebre tots ells unes medalles respectivament daurades, de plata i de bronze. 

R. Lázaro Sr,, capità de l'equip de l'Institut Jaume Callís de Vic, segon del
I Comarcal de 1971, tria el cavall de bronze, que per a ell i el seu equip era el
trofeu preferit. Li lliura el regidor d'esports de l'Ajuntament de Vic, Sr.Barnolas. 

Com a director de l'Institut de Vic,, i per tant una de les autoritats de la ciutat
presents a l'acte, Ricard Lázaro Sr. li fa entrega a Josep Terricabres, el capità
de l'equip del Sant Hipòlit de Voltregà, classificat en 4t lloc, del trofeu escollit,
una copa, triat per aquest entre els tres que encara quedaven per repartir . 

 Les rondes dels Comarcals eren com unes festes, uns festivals d'escacs setmanals, i els joves, i no sols els de l'equip de l'Institut, portat per Ricard Lázaro pare, hi aprengueren molt de pressa, per observació, participació, mímesi quasi inconscient i imitació conscient i pel senzill contacte amb l'ambient, comentaris, etc. A la 1ª ronda del I Comarcal, a St. Boi de Lluçanès el 31 de juliol de 1971, ja va ser probablement on un dels capitans dels equips va comentar "La Reti... tothom fa la Reti" si bé es devia referir a que  en moltes partides es veien fianchettos i estructures "índies". I aquesta va ser la primera lliçó dels Comarcals, els plantejaments hipermoderns resultaren ser més eficaços i s'imposaren als plantejaments clàssics, si bé també eren molt abundants les obertures obertes (1. e4, e5) amb una gran varietat de línies: Giuoco Piano (i Pianissimo), defensa dels Dos Cavalls, obertura Escocesa i dels Quatre Cavalls, etc. essent l'Espanyola poc jugada, per esser massa tancada pels jugadors d'obertes, i massa estudiada, massa teòrica i massa complicada. Qui això escriu va jugar totes o quasi totes les partides del I Comarcal amb les peces negres, per deixar les blanques a altres jugadors, amb un resultat molt bó, +4 =0 -1, i quasi totes les obertures van ser obertes i improvisades, espontànies, incloent tot tipus de variants, com del Alfil, Vienesa, etc. El meu estil era procurar guanyar avantatge de desenvolupament i després agafar la iniciativa, o bé defendre'm amb complicacions...   

Tot i que més tard juguin altres obertures, els que s'inicien i sobretot els joves  al principi han de jugar obertes i descobrir els gambits, l'Evans, l'atac Max Lange, etc. A vegades redescobrint-los un mateix, altres estudiant-los i aplicant-los. 

I Ricard Lázaro Sr. hi portava l'equip, donava importància al fet, savia transmetre seguretat i confiança, feia les alineacions i ell jugava en totes les rondes del I Comarcal de 1971, en que van jugar sempre els mateixos jugadors: R. Lázaro pare i fill, Raurell, Jordi Lázaro, Mazo i Fabré, amb Xavier Lázaro assistint a totes les rondes com a suplent, per si algú fallava, cosa que no va passar.

I el secret especial del director de l'Institut Jaume Callís i de l'equip era que a totes les rondes, abans de jugar, com que es començava tard, anàvem a fer el sopar tots junts, convidats per ell, sempre a la mateixa població on jugàvem i mentre era possible al mateix bar o restaurant de joc, allà parlàvem, ens motivàvem pel joc els uns als altres, ho vivíem amb alegria. Solíem fer costellades de carn, si en tenien, i ell demanava per a tots all-i-oli ben picant, és a dir ben carregat d'all, com més fort millor, essent memorable un all i oli d'un dels llocs on vam anar, que sense posar-te'l a la boca, només acostar-te'l per olorar-lo, ja picava! Allà amb el sopar bevíem també algunes cerveses o bé vi amb gasosa o sifón, fet també força comú en aquella època entre els joves i fins els nois i molts fumaven, el nostre pare uns cigars havans que començava allà als postres i continuava a la partida, i alguns de nosaltres cigarretes de tabac negre, ros o fins i tot mentolat. També durant les partides, almenys els adults i els joves més grans d'edat, preníem alguna cervesa a la barra. Amb aquest bagatge anàvem a jugar, contents, optimistes i disposats a menjar-nos el món, començant per l'equip contrari. Al que respectàvem i amb els jugadors del qual no ens sentíem superiors, però sí que començàvem ben motivats a veure si els podíem guanyar...  i ens sorprenia veure que moltes vegades acabàvem vencent en les nostres partides, i això ens donava més força i seguretat per la propera. Igual que el fet, que ens sorprenia i alegrava a parts iguales, que guanyavem a equips de la comarca com l'Olost, el St. Hipòlit de Voltregà, el Rupit i el St. Boi de Lluçanès (al I Comarcal) amb jugadors experts i veterans que portaven molts anys jugant a escacs i alguns d'ells de reconeguda valia i de resultats força bons jugant torneigs socials del Vic, com en el cas de Salvans de l'Olost, un jugador que no sols feia bons resultats sinó que jugava partides d'escacs per correspondència, o Terricabres del St. Hipòlit de Voltregà, que per la seva edat havia conegut i participat en els torneigs dels anys 1930s - 50s a la comarca. Però nosaltres, com a nova generació, ens volíem obrir pas, i procuràvem donar el millor de nosaltres mateixos, tot el que podíem... i els resultats acompanyaven, com podien no haver-ho fet, però va anar així. Per tant era una lluita, una satisfacció, un estímul per seguir jugant a escacs i participant en torneigs. I més en unes sales sovint plenes de gent, aficionats i simples observadors, en els que veies les cares d'admiració quan veien que guanyaves, a vegades a un escaquista local considerat un bon aficionat i un jugador fort, semblava que pensessin "com ho haurà fet?" o "sí que n'ha de saber essent tan jove...". 

I per acabar una anècdota, vam jugar en tota mena de sales, plenes a rebosar de públic o mig buides, força o del tot silencioses com requeria l'ocasió o inevitablement sorolloses ni que fos per la suma global de petites converses i comentaris en veu baixa, o per una TV que se sentia de lluny des d'una altre sala tot i estar la porta tancada o bé la remor d'una altra sala propera plena de gent en animades converses... però el que no fallava ni faltava mai solia ser el fum, de tot de fumadors en una sala, al final de moltes rondes hi havia com una boirina i tot i quan tornaves a casa tota la roba que portaves estava fumada de fum de tabac, fins i tot la roba interior... Perquè la Federació Catalana d'Escacs no va començar a prohibir fumar en les sales de joc fins a 1989 i encara progressivament i en categories baixes o d'aficionats això no es va complir estrictament fins a meitat dels 90s amb algunes excepcions esporàdiques perdurant fins a l'època del canvi de segle i mil·lenni. 

El fet de fer un sopar conjunt i com de dia especial abans de cada ronda al mateix poble i si podia ser al mateix local, va ser exclusiu de l'equip de l'Institut durant tot el I Comarcal i durant la major part del II Comarcal de 1972, si no tot. Aquesta idea i iniciativa de R. Lázaro Sr, que va ser un dels secrets del gran èxit de l'equip, al cohesionar-lo, motivar-lo i fer-lo encara més familiar del que ja era, va ser vista aviat per alguns altres clubs, com era lògic i natural, fent-ho a la vista de tothom i a la mateixa població i molt sovint al mateix establiment on es jugava després, però va tardar en ser imitat. Cap al IV Comarcal de 1974 ja altres equips ho feien si no sempre com nosaltres sí de tant en tant, per exemple a la ronda inicial o final, just quan l'Institut, per diversos motius ja havia començat a deixar de fer-ho sistemàticament i amb totes les altres condicions (tots, mateix poble, sopar com especial o familiar...), però de ben segur va ser un dels motius de l'èxit. I altres clubs ho van imitar, com queda dit, almenys en rondes especials o decisives i també amb bon resultats. 

 Per tots aquests motius els Comarcals enganxaven als qui els jugaven. Tothom si solia sentir a gust, bé, entrant ràpidament en la seva màgia, com si fossin alguna cosa molt seva, familiar. "L'època gloriosa dels escacs a Osona" ho qualificava un dels participants molts anys més tard, més que res pel seu encant especial, per l'enigmàtica atracció que exercien sobre quasi tots els qui hi participaven i que feia que molts anys després encara se'n parlés amb nostàlgia d'aquella bona època, d'aquell ambient tant atractiu sense saber ben bé perquè. Com deia algú "Els Campionats de Catalunya individuals i per equips es juguen per obligació i necessitat però no t'hi sents identificat, en canvi els Comarcals es juguen per plaer, perquè tots els senten molt seus, perquè tenen un no sé què de molt especial i propi que es nota i que vius jugant-los, i que es molt gratificador...".  El cert és que no he trobat mai ningú que en parlés malament, que se'n penedís d'haver-hi participat o que, en un moment o altre, no s'hagués adonat de "la màgia comarcal", la de tenir alguna cosa que molts altres torneigs no tenien. Aquests campionats enganxaven d'una manera tan diferent que es pot comparar, en un altre ordre coses, amb la del mític viatge de fi d'estudis dels alumnes de l'Institut Jaume Callís de Vic a Grècia, passant per molts països, l'abril de 1973. I per cert, totes dues, iniciatives en que que Ricard Lázaro Sanromà hi va tenir molta part (Comarcals) o va ser exclusivament obra seva (viatge de l'Institut a Grècia). La seva mà i la seva personalitat s'hi devia notar i tenir molt a veure per haver conjuntat dos èxits tan grans i perdurables amb pocs anys de diferència (1971, 1973) i just quan ell era el director de l'Institut Jaume Callís de Vic.  Una època irrepetible i inoblidable. Per a molts, inclosos quasi tots o tots els qui ho van viure, molt superior a l'habitual en general, i en concret al que va venir després.