El mètode RLS

En més d'una ocasió Ricard Lázaro Sanromà havia fet notar que les seves inicials, RLS, coincidien amb les del escriptor Robert Louis Stevenson, que també usava a vegades les inicials en lloc del nom sencer en alguns escrits, com cartes. 

En record d'això. ara, al parlar de la manera de motivar i d'ensenyar de Ricard Lázaro Sr., n'hi diré el mètode RLS.  

En primer lloc, R. Lázaro Sr. tenia una gran vocació d'ensenyar, va ser professor i director durant els últims 50 anys de la seva vida, i savia transmetre molt bé no sols coneixements sinó també com seguir aprenent pel propi compte i les ganes de fer-ho. Va despertar moltes vocacions científiques i religioses i molts alumnes seus deuen les seves feines, interessos i fins aficions posteriors a haver-lo tingut de professor i en ocasions a una classe seva o fins i tot a una conversa amb ell o encara a algun comentari seu sobre un determinat tema. 

I ensenyava d'una manera molt clara, amena i enginyosa. Per posar exemples meus, quan jo era un nen petit em va ensenyar els nombres amb l'ajut d'un telefon fix dels de marcador de roda, que quan tornava a la seva posició inicial feia tants clics com el nombre que havies marcat. Vaig quedar molt feliçment sorprès, era encara un infant, d'entendre-ho tan ràpid, tan clar i d'una manera tan pràctica i agradable i potser ja llavors em va despertar, d'una manera tan senzilla, l'inici de l'afició als estudis intel·lectuals. 

També quan érem nens, a vegades ens mostrava la col·lecció filatèlica que llavors feia i no sols ens sorprenia gratament amb els segells exòtics i bonics de països llunyans tan en distància com culturalment, sinó que a més aprofitava l'haver suscitat la nostra atenció i els propis segells per explicar-nos coses de geografia, història, actualitat mundial... Intel·lectualment ens tractava gairebé com a joves i no com a nens, i això ens obria la intel·ligència i enfortia el nostre valor per a fer coses i la nostra autoestima personal. 

En podria explicar forces més, però amb una més de meva crec que n'hi haurà prou: quan el 1969 tenia 15 anys i cursava 5è de Batxillerat, a l'assignatura de Matemàtiques vaig trobar molt complicat i difícil el tema de les combinacions, permutacions i variacions, amb repetició o sense, i li ho vaig dir o se'n va adonar i ell mateix una tarda em va començar a fer uns apunts acompanyats d'unes explicacions que vaig trobar claríssims, "On està la dificultat?" recordo que vaig pensar mentre ell m'ho anava indicant, sense saber-me'n avenir que abans ho hagués trobat difícil (1). 

En escacs també va ser ell el que a mitjans dels anys 1960s per als fills grans i a finals de la mateixa dècada pels mitjans i als anys 70s pels petits ens va ensenyar a jugar a escacs. Els tres nois, en Jordi, en Xavier i jo, ens vam entusiasmar de seguida amb el joc i després de considerar els escacs gairebé com una cosa nostra, familiar, vam voler estudiar-ne en llibres i  jugar en torneigs i així li ho vam demanar, cosa que el va complaure molt, però també dues filles, la Imma i la Mercè, van jugar com aficionades durant una temporada. En poc temps i de forma molt clara ens va ensenyar des de la posició correcta del tauler i el moviment i col·locació correcta de les peces fins a mats, finals senzills i alguna noció d'obertures i després ens va deixar fer, cosa de la que en teniem forces ganes, doncs li havíem trobat el gust i semblava que aquell joc havia estat fet per a nosaltres, esperant que nosaltres hi juguéssim i el desenvolupéssim, ja ens l'havíem fet molt nostra. En una segona ocasió ens va ensenyar algunes regles més, com fer plans i unes quantes normes estratègiques amb algunes de tàctiques, com que eren els gambits i els sacrificis i algunes combinacions senzilles i va arribar fins a ensenyar-nos a anotar les partides, per poder conservar-les, reproduir-les, ensenyar-les i repassar-les, primer en notació descriptiva i després també en algebraica. De manera que quan al col·legi La Salle Gràcia a la primavera de 1967 van anunciar que es feia un torneig d'escacs, vaig pensar "això és el meu!", m'hi vaig apuntar i, sense haver estudiat mai, només veient jugar o estudiar al meu pare i també assistint a alguna de les sessions de simultànies que en alguna ocasió donava i que em semblaven una cosa així com màgica, vaig saber jugar correctament, guanyar partides i quedar subcampió escolar d'un torneig en que no sols hi participaven bastants alumnes - però tampoc masses - sinó també dos o tres monitors que ens ensenyaven les normes, vigilaven que es complissin, feien d'àrbitres i finalment ells també jugaven. Mentre vaig guanyar quasi totes les partides amb els condeixebles, si no recordo malament amb els monitors vaig fer el 50 %: a un el vaig guanyar, amb l'altre vaig fer taules i amb un altre vaig perdre i aquest va ser el que va quedar campió del torneig. Tot m'ho havia ensenyat el pare d'una manera senzilla i sense esforç, el mèrit era més seu que meu, i evidentment va estar complagut quan li vaig dir que m'hi havia apuntat al torneig, hi participava amb facilitat i èxit i finalment quan li vaig portar la notícia que havia quedat subcampió i tenia de premi un petit trofeu, no sé si una medalla. Però també en una ocasió, no sé si el 1966 o 1969, vaig copiar d'algun lloc l'obertura d'una partida de grans mestres, probablement de Petrosian i Spassky, la vaig canviar de sistema d'anotació per dissimular una mica més (de descriptiva a algebraica o viceversa) i li vaig ensenyar, deixar entendre, però sense dir-ho, que l'havia jugada jo, li vaig demanar la seva opinió i me la va donar: "Semblen dos forts jugadors que mouen amb cautela perquè es tenen por mútuament..." em va dir. Em vaig posar content, li vaig dir el que havia fet i em va demanar d'on ho havia tret, una columna d'un diari, per mirar-se la partida sencera i a l'acabar em va dir, "Sí el que t'he dit, l'han jugat tots dos amb molta cura, tement-se l'un a l'altre..." i efectivament aquella partida acabava en taules en una trentena de jugades. I el que no vaig saber és si va veure de seguida que era una partida de grans mestres o, com que tenia una opinió molt bona sobre mi i les meves possibilitats, almenys al principi va considerar que potser realment l'havia jugat jo, en tot cas em va seguir el joc per animar-me i donar-me seguretat. Anècdotes així amb ell et quedaven... 

Després ens recomanava molt estudiar en llibres, on estava la clau per aprendre i progressar. Ell mateix en tenia un bon nombre de llibres d'escacs a la seva biblioteca, des d'alguns de molt antics - fins un manual per aprendre a jugar a escacs de Philidor del segle XVIII, això sí editat i comentat en data molt més recent, de finals del XIX o principis del XX, per Paluzie -  a altres dels anys 1920s i 30s fins a alguns dels anys 1950s i 60s.  Els seus preferits eren "Los grandes maestros del tablero" de Réti, que tenia en un parell d'edicions diferents, una d'elles molt antiga, però sobretot "Práctica de ajedrez magistral" de Tal, que durant anys als 60s i de nou als 70s era el llibre que més mirava i estudiava  i a partir de l'estiu del 1970 en que el va comprar, també "Mi Sistema" de Nimzowitsch, si bé aquest només se'l va mirar, intensament això sí, durant una temporada. Eren també els principals llibres que ens ensenyava, ens deixava i ens recomanava a nosaltres. Un quart, però potser ja no a la mateixa alçada, era "Sugestiones para la estrategia ajedrecista" de Tartakower.  En resum, que era un hipermodern convençut, practicant assidu de fianchettos, tant amb blanques com amb negres, i el seu autor preferit i més admirat era molt clarament Richard Réti (1889 - 1929) i encara va tenir una alegria quan ja força gran d'edat li vaig comprar i regalar el "Nuevas ideas en el ajedrez", un llibre que sempre havia volgut llegir. Després tenia tota mena de llibres des dels generals de Reinfeld (uns quants, no tots), els llibres complets d'obertures de Panov i Sokolsky i quasi complets de Pachman, uns quants llibres d'obertures de Borrell, algun llibret d'introducció d'Euwe i diverses monografies d'obertures d'aquest autor (l'Obertura Espanyola en dos toms, la defensa Siciliana en un), l'estratègia moderna en escacs de Pachman (els dos de tàctica els va comprar més tard, més que res per a nosaltres, i ell quasi no se'ls va mirar, al contrari de l'anterior, que havia estudiat a fons). Però sobretot, veient el nostre entusiasme per les obertures i el mig joc (2) ens recomanava estudiar finals de partida i els llibres que ens va comprar eren dels millors, si els haguéssim estudiat, que algun gairebé ni ens el vam mirar, almenys jo: el general de finals "Teoria de los finales de partida" d'Averbakh, els monogràfics de peons de Maizelis, de torres de Levenfish i Smyslov, d'alfil i cavall d'Averbakh de nou. Ens hagués anat molt més bé, i sobretot a mi, si li haguéssim fet cas, però érem joves i anàvem a la nostra, i només després ens hem adonat de quanta raó tenia. Com poden dir alumnes seus en tots els camps era un mestre extraordinari, que transmetia amb claredat allò realment important i tot el que ell ensenyava semblava important, interessant, engrescador i fàcil, un còctel que portava a que sortissin moltes vocacions de Ciències, sobretot de Físiques, però també d'Astronomia (3), Biologia, etc. 

També val a dir que tenia autèntiques joies de llibres com "Selección de partidas de Ragozine" de Botvinnik i  "El estilo posicional" de Simagin, llibres no massa coneguts però molt interessants i distrets. I per acabar el tema dels llibres, que ens comprava no sols llibres generals d'escacs sinó també llibres personalitzats, que sabia que eren del nostre gust i que ens agradarien. Així al Jordi li va comprar "Ajedrez de entrenamiento" de Koblenz, "Ataques directos al rey" de Bondarevsky i "La apertura catalana" de Neishtadt  i a mi quan tenia 17 anys, a la primera meitat de l'any 1972, "Bobby Fischer: su vida y partidas" de Morán, i també per aquell temps la col·lecció de "Nuevas ideas en las aperturas" de Sokolsky, més tard "La batalla de las ideas en el ajedrez" de Saidy... 

També va veure que sempre m'havia agradat molt escriure i així el març de 1972 em va proposar per escriure les cròniques d'escacs de l'Ausona, decisió que va ser ben vista i acceptada pel president Portet del C.E. Vic, pel vicepresident Serra i membres de la Junta directiva i per la pròpia revista. Un cert paper ni que fos d'ànim i suport va tenir quan vaig entrar a fer també de cròniques d'escacs des del primer numero d'El 9 Nou, el març de 1978 i encara quan també vaig escriure, durant uns anys en 3 periòdics diferents i competidors i rivals entre sí, a La Marxa des del 1989. Però també és cert que ja abans havia acceptat, valorat positivament i animat a que a partir dels 14 anys enviés algunes cartes al Director a diaris, l'any 1969 a El Correo Catalán i la revista Destino, l'any 1970 al setmanari Mundo internacional de l'editorial Dopesa (la de Sebastià Auger que va plegar el 1980 i sense res que veure amb el posterior diari que va sortir amb un nom igual o semblant a partir de 1989) si bé aquesta iniciativa, en la que sovint signava R.L.M. Vic, o amb pseudònims, es va limitar a unes quantes intervencions aquells anys, i després no va tenir  continuïtat per part meva fins ben recentment en que a partir de 2011 i durant uns quants anys he publicat comentaris a notícies a Internet, cosa que de nou ja no faig, havent-ho substituït a partir de 2016 pels blogs. Però el cert és que escriure sempre m'ha atret molt i pel que semblava aquells anys - m'ho publicaven tot i me'n demanaven més - no se'm donava gens malament (4). 

Quin va ser el mètode RLS per que un equip de joves inexperts comencés a guanyar partides, encontres i finalment els mateixos campionats? Això ho miraré d'esbrinar i explicar en properes entrades. 

(1) I encara entre forces d'altres en podria explicar una més que va ser molt important a la meva vida, però que narraré en un altre moment i potser en un altre lloc.

(2) "Una partida que a la jugada 20 o com a molt a la 30 encara no està decidida, és que alguna cosa passa..." (Jordi Lázaro). Jo subscriuria una afirmació similar, quelcom com "a la final hi has d'arribar amb la partida ja decidida, en un sentit o altre", però la realitat m'ho ha desmentit i més sovint pel cantó negatiu, a la final he perdut partides guanyades, algunes d'elles veritablement decisives, per presses, nervis, excés de confiança, etc. Per tant he comprovat que en això no tenia raó. 

(3) Des de ben jove l'Astronomia va ser el meu gran amor intel·lectual, malauradament sempre platònic, d'aficionat i diletant, sense haver-ho concretat mai, com hagués desitjat, en una carrera amb llicenciatura i doctorat, treball en un Observatori, etc. Per timidesa i per no consultar-ho, ni amb ell ni amb ningú, vaig perdre més d'una oportunitat d'entrar en aquest món que sempre m'havia atret moltíssim i al que vaig renunciar sense intentar-ho, per diversos motius. Però d'això ja en parlaré en un altre lloc i moment. I ara que ho veig amb retrospectiva, crec que la il·lusió per l'Univers me la va inculcar el meu pare, que va ser el primer que ens en va parlar, essent encara molt nens. Però ja dic, em vaig resignar bastant ràpidament i fàcilment, a no fer realitat aquest desig, pensant que no era pràctic, que era molt difícil, que si havia de ser-.ho ja es presentaria clarament l'oportunitat, que podia ser-ho com a aficionat, etc.

(4) Amb 8 anys, a principis de l'any 1963, ja escrivia llargues "novel·les" amb màquina d'escriure, i el que escrivia ho continuava i ho guardava. A mitjans dels 60s escrivia molt també d'altres coses a màquina o a mà en quaderns. A partir de l'abril de 1969 i fins el maig de 1970 vaig tenir una fase molt creativa també, escrivint a mà, al principi i quasi sempre amb ploma, i moltes vegades per la nit quan podia, en unes fulles quadriculades en una carpeta amb anelles que va arribar a ser molt voluminosa i va contenir tota mena de relats, curts i llargs i de molt diverses temàtiques, que fins haguessin pogut ser un reflex de les vivències, notícies, mentalitat de l'època i pensaments i sentiments meus propis d'aquells anys, però desgraciadament es va perdre tot anys més tard. Altres èpoques de molta escriptura creativa foren el gener de 1970 - dins de l'època més extensa ja citada, va ser particularment intensa - el gener de 1972, ja de tota una altre manera diferent, i encara em deixo que durant molts anys vaig portar un Diari que deixava i reprenia a temporades, que en ocasions era molt detallat i extens i altres molt breu i indicatiu i quasi com una agenda, i que ja amb alguns precedents abans em va ocupar especialment des de 1976 fins a mitjans/finals dels 80s i del que sí que s'han conservat moltes coses, encara que no totes. Bé, anecdòticament i demostrant que algunes coses no es deixen mai del tot, vaig tornar a portar un Diari molt complet, a mà i en una llibreta, durant el mes que vaig passar a Rwanda, amb 3 dies a Burundi, l'agost de 2007. La majoria de les grans pèrdues de textos meus van ser per canvis de domicili, per haver-se'n fet malbé per diversos motius perquè en tenia tant que molt ho tenia molt abandonat, o per errors i equivocacions, i van tenir lloc els anys 1970, 1974 i 1981 i encara una recentment aquest any 2020 amb un gran nombre de capses que sota una senzilla teulada d'uralita al patí de casa, van acabar sofrint les inclemències del temps després d'uns 10 anys d'estar allà en aquelles condicions i es van tenir que tirar per haver quedat inservibles per la humitat i desperfectes, però és realment molt el que tot i així s'ha conservat, i encara està per mirar i seleccionar tot el que hi ha.  A vegades penso que hagués estat molt bé tenir ordinadors i Internet en aquella època, perquè era el que jo més o menys ja feia llavors, escrivint i suposant que ja quedaria guardat i es conservaria. En això com en algunes altres coses comprovo que anava avançat a la meva època. I sempre un es pot consolar amb la dita que mai es tard si finalment arriba...